Red Hook: passatpresentifutur d’un barri.


 

Una de les primeres sorpreses que s’emporta qualsevol que visita Nova York és la seva grandària: perquè si mesures les distàncies que hi ha entre Times Square, Central Park, China Town, el pont de Brooklyn i la fantasmagòrica zona zero t’adones que, en realitat, són intervals d’espai sorprenentment humans. La cosa canvia, però, quan surts de Manhattan (espai reservat pels tursites) i comences a endinsar-te a la resta dels barris de la ciutat: el Bronx, Staten Island, Queens i Brooklyn, on de veritat descobreixes que l’illa de Manhattan és només la tímida superfície del gran iceberg que és Nova York. I és quan prens consciència de la colossa dimensió de la ciutat que es trunca el somni de creure que algun dia la coneixeràs del tot.

Fa un parell de dies, posseïda per una necessitat imperiosa –creada per criatures sueques- de comprar alguns utensilis imprescindibles per la vida (com un grata-parmesà blau cel o una escombreta de bany vermella i aerodinàmica) vaig fer camí cap a l’IKEA de Nova York. Dies abans, vaig estar preguntant a la gent com arribar-hi i tothom em contestava que la nau es trobava en un terreny desolat, de dificilíssim accés i sense més interès que els mobles desmuntables a baix preu, però que hi havia un taxi-barco (cortesia de l’ IKEA) que et duia de Manhattan a Red Hook, un lloc on només baixar-comprar-i-marxar.

Quan hi vaig arribar, a primer cop d’ull, vaig entendre perquè ho deien. Enmig del no-res, l’IKEA s’erigia groga i blau elèctrica, envoltada de cadàvers de vaixells rovellats i abandonats. Part del que m’havien dit era veritat: és realment difícil arribar-hi, però el que no era cert és que no tingués cap interès. Només cal passejar-t’hi una estona per veure que Red Hook un dia va ser un gran barri, un lloc important. Els edificis en parlen: com el New York Dock Co, d’una amplada tan espectacular com un gratacel jaient al terra. L’explicació d’això és que pels volts del 1850 Red Hook era una de les zones portuàries més importants del món, tant per l’entrada i sortida de mercancia, l’arribada i sortida de transatlàntics i l’indústria de fabricació naval.

Durant aquesta mateixa època, a Red Hook va néixer el gàngster més buscats dels Estats Units, fill d’una humil parella -ell barber i ella costurera, els dos italians: en Gabriele i Teresina-, els pares d’Al Capone.

Però quan la indústria naval, entre els anys seixanta i setanta va decidir traslladar-se a Nova Jersey, Red Hook va caure completament en l’oblit, convertint-se mentrestant, segons la revista LIFE, no només en un dels barris més perillosos de la ciutat, sinó del país –en un d’aquests rànquings que tant agraden els americans-.

Però, com si l’índex de perillositat, en aquesta ciutat, fós un varòmetre infalible per calcular l’èxit del futur dels barris, ja que no hi ha un sol barri de moda que els antics residents no diguin “Fa anys, en aquests carrers, es sentien tirotejos cada nit”, a Red Hook –que tot just s’està començant a assecar, després que l’huracà Sandy el devastés, convertint els carrers en canals, com un passatge d’horror venecià-, això, ja està començant a passar.

El barri, que des del declivi portuari s’havia convertit en un poble de pescadors decrèpit, del que només se’n conservaven fotos dels seus dies de glòria perquè després d’això a ningú li va interessar mai més, des de fa ja un parell d’anys s’està tornant a despertar, a poc a poc però amb molta força.

Avui dia encara és ple de fàbriques abandonades que fan pensar en algun lloc humit de Liverpool, però en una de cada set cantonades ja s’hi pot començar a trobar algunes botigues que semblen anacròniques en el temps (futuristes gairebé), algun restaurant que, tímidament, mostra un menú sorprenentment modern, tres carrers més enllà de la via Van Burnt –recordeu aquest nom, perquè d’aquí uns anys serà el nom d’una nova parada de metro- una fàbrica de xocolta (la Cacao Prieto) i a tocar de l’aigua un edifici que sembla abandonat fins que poses el nas i veus que, a dins, és una increïble galeria d’art de quatre plantes de 500 metres quadrats cadascuna. Al davant d’aquesta, hi ha un tren rovellat que probablement fins a dia d’avui havia sigut objecte de deixalleria però que, d’aquí a un parell d’anys, serà el símbol de samarretes que diran “I love Red Hook”.

I si la imminent transformació d’un barri tingués una olor característica, passejant-te per Red Hook ja la podries començar a olorar. No tinc clar quant temps falta perquè això passi: dos anys, cinc, deu? (del que no hi ha dubte és que això passarà immediatament després de l’arribada del metro al barri). Però aquest dia,  els residents locals (malgrat el fortíssim sentiment de comunitat que es respira a Red Hook) els artistes que ara hi viuen (artistes de veritat) hauran d’agafar les maletes i marxar, ja sigui perquè el lloc deixarà de ser el lloc barat que havia sigut en el passat –per lleig, incomunicat i perillós- o perquè acceptaran ofertes milionaries de constructors visionaris, deixant lloc als nouvinguts, que ompliran el barri de músics que no toquen, escriptors que no escriuen, actors que no actuen i pintors que no pinten.

2 comentaris

  • Julia alemany

    14/05/2013 13:01

    Hola…un article curtet de Red Hook. La veritat es que no he tingut temps de llegirme’l, però potser hi ha algo interessant. Un petó! Julia

  • ignasi casals coll

    15/05/2013 10:57

    Són llocs que sempre m’han causat una gran curiositat. Com si siguessin decorats de cinema. Tu ho pintes tal qual. Bon dia, amiga. Ignasi

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús