Conversa amb Santi Moix

hola

"Farka" pintura a l'oli de Santi Moix

hola hola

Quedem al Navy Yard, un pati de més de vuit quilòmetres (a la vora de l’East River, Brooklyn, amb vistes a downtown). Aquest espai, colossal com un lloc que durant la Segona Guerra Mundial contenia dics secs, flotadors cilíndrics per als treballs de rescat, barracons pels marins, una central elèctrica, una gran estació de ràdio, esperons de ferrocarril, foses d’espera, sales de màquines i magatzems, és on en Santi Moix té el seu estudi.

Gràcies a un codi de números i lletres que ajuden a humanitzar l’espai dins el Navy Yard ens trobem al Building 8, planta X. Quan em fa passar dins el seu cubicle, penso que no és estrany que aquestes parets altes, els terres grisos i les finestres sellades algun dia fóssin laboratoris pro-bèl·lics. Ara, allà dins, en Santi ho té tot moderadament desordenat, exactament com ha de ser el despatx d’un artista -sent el reflex de la complexitat del món de les idees-. A les parets, hi ha uns dibuixos eterns (pintats amb Tyvek, un material sintètic indestructible), escultures de cautxú fetes per atesans marroquins, quadres recolzats a les parets esperant a ser acabats, moleskines per aquí i per allà, pots de pintura, desenes de llàpis de mina escampats per tot arreu com llavors d’allò que un dia serà, i llibres que, un sobre l’altre, apilonen idees tan dispars com el mateix procés d’inspiració: Ramón Llull, Eugène Delacroix, Víctor Hugo, François Rabelais, Mark Twain, Miquel Bausà…

Enmig de tot això, començem una conversa caòtica que ens porta de Barcelona a Nova York, passant per Marrakech, Nàpols, Tòkio, Sao Paolo –tots aquests, llocs on en Santi ha viatjat amb la seva obra i per la seva obra-.

Ell, originari de Barcelona, m’explica que va arribar a Nova York al 86, gràcies a unes quantes peles que va fer venent un quadre seu a Barcelona. Al principi, va viure al carrer Bowery, al Lower East Side, quan aquest encara era heavy i salvatge i el seu veï era Jean-Michel Basquiat –pintor maleït per ser negre, homosexual i drogadicte-. Aquest mes, la casa de subastes Christie’s ha venut un quadre de Basquiat per quaranta-vuit milions de dòlars. Al cap d’aquesta curta experiència, va tornar a Barcelona, però estant a Barcelona una trucada d’una galeria de Nova York interessada en exposar la seva obra el va portar de nou la ciutat i aquesta vegada ja no va trobar el moment de marxar-ne.

Una vegada instal·lat definitivament a la ciutat i decidit a ser pintor, era el moment de plantejar-se què explicar a tots aquells que li havien donat una oportunitat “Senzillament, vaig decidir explicar qui sóc i d’on vinc: la Conca de Barberà, l’hermita, l’hort, les coses del dia a dia, les pedres, la meva sopa de caldo, la pluja, els mosquits, la vinya, el tros, el cap de suor, les coses que duc a la meva pell, el meu país i la meva ciutat: Barcelona. Tot això a través d’una pintura figurativa abstracte i expressionista, discurs que a vegades tradueixo a l’escultura, la ceràmica, gravat… perquè en el procés de creació tot va lligat i, a vegades, necessites una cosa o una altra per profunditzar, investigar, reinventar-te…”.  M’imagino que debia ser aquesta idea tan forta d’ identitat i orígen el que va convèncer i interessar als americans.

Al 1996 va començar a treballar amb la Pace Gallery -actualment una de les galeries més reconeguda internacionalment- i més tard també amb la Paul Kashmir Gallery. Però quan aprofundim amb el tema de les galeries em diu que, malgrat el que tothom pensa, l’objectiu final d’un artista no és treballar per una galeria, que significa que tots els teus projectes han de passar per allà, sinó que el veritable objectiu és ser lliure i qui l’interessi el que fas que et vingui a picar a la porta de casa.

De les galeries m’explica que avui dia ja no venen ni decideixen com ho feien abans, si bé encara tenen un paper molt important, actualment han entrat en joc les grans empreses (de moda, alimenticies, de disseny, hospitals: el Mont Sinaï, per exemple) que, gràcies als seus grans capitals, inverteixen xifres astronòmiques en obres d’art, i com que aquestes mateixes també inverteixen en museus, són les empreses que, al final, acaben decidint què s’exposa i què no s’exposa en els museus: tàctica infalible per mantenir el valor de l’obra que poseeixen. Fet que, tristament, confirma que ni tan sols l’art (lliure per antonomàsia) està exempt del capitalisme imperant. En aquesta línia, parlem de com són els artistes a Nova York i com aquests han canviat, amb la ciutat, en les últimes dècades: “Quan jo vaig arribar els artistes feien vida al carrer, tenien temps per discutir, col·laborar, de parlar amb tu; avui l’artista ha canviat molt, tots tenen una estratègia de màrqueting, un gran discurs, assistents, el computer enmig de l’estudi. I malgrat que encara parlem, i molt! això és el que t’obliguen els nostres temps, el mercat i el lloguer. Nova York s’ha tornat cara, abans valia quatre duros, sobreviviem, ara no. I encara que és cert que a Nova York tothom hi té cabuda, és una ciutat que t’exigeix i t’examina cada dia i més et val que tinguis molt clar el que vols fer, sense fer trampes, perquè aquesta és una ciutat que sinó te la menges tú se’t menjarà ella.”

És en aquest punt de la conversa, on parlem de la gent d’aquí, de Nova York, una ciutat amb un índex altíssim d’artistes i gent relacionada amb el món de l’art (crítics, galeristes, marxants, professors, alumnes, compradors,…) i la comparació d’aquesta amb Barcelona, segons en S.Moix, una ciutat que, malauradament, avui dia, no té la capacitat ni els mitjans per assimilar-se amb Nova York. 

En Santi, malgrat avui en dia tant ell com la seva obra semblen una peça indestriable de Nova York, on ha trobat el seu lloc, és fàcil veure al llarg de la conversa que no és, en absolut, un fugitiu del seu país; al contrari, petits detalls com la naturalitat amb què parla el català sense complexes, la seva afició pel Barça i una profuna irritació quan parlem de la situació actual és el que em fa pensar que hi pensa a diari, que l’importa i que se l’estima amb bogeria. Mostra d’això és que ara fa tres anys va venir a passar un any a Barcelona, on també hi té un estudi, en un viatge de redescoberta dels orígens, “on vaig descobrir que era possible enamorar-se de les parets” (com les que hi ha als carrerons empedrats del  Gòtic.)

I abans de parlar del panorama en general, em posa un exemple que sembla un bon resum de la situació: “Jo lluito molt per la ceràmica, perquè no sigui una cosa morta: la terrissa de Quart el malivet, el doll de Cadaqués… les faig amb un terrissaire de l’Empordà que és l’únic que encara coneix la tècnica i les proporcions exactes, és una tradició que es remonta al segle XVII. Junts, vam fer una exposició al museu de Ceràmica de Barcelona i aquest any, després de trenta-sis anys divulgant el nostre propi patrimoni, l’han tancat i això és una pena, perquè si haguéssin fet la seva feina, la ceràmica hagués pogut ser algo actual i contemporani, un tret representativa de la nostra cultura, que els turistes també els hagués encantat.  Per a mi, això és com que t’esborrin la teva pell de la teva memòria.

Amb això, el que m’està dient és que Catalunya ha pecat d’ambiciosa, s’ha posat tan guapa i és tan atractiva per la resta del món que ha perdut moltes coses, s’ha plastificat i s’està deixant perdre molta gent i coses que, potser encara no ho sap, però són allò que la doten d’autenticitat. Sense anar més lluny, és sorprenent que un artista català guardonat per la fundació Guggenheim, artista resident a la Pace Gallery i convidat a exposar arreu del món no tingui un sol quadre en un museu públic de Barcelona. 

Ja cap al final de la conversa, li pregunto si tornarà algun dia al seu país d’orígen i si li agradaria que aquest dia, aquest país d’orígen fós Catalunya i no Espanya. La resposta, com diu tothom en aquesta ciutat és “Jo no em vull fer vell aquí, vull tornar però ara no i respecte la qüestió independentista, jo sóc independentista i m’agradaria molt que això passés. No vol dir tancar-se, ni que no siguem oberts. La nostra situació és com un matrimanoni amb Espanya: si no estem bé, deixem-nos-ho. Ara mateix som una colònia per Espanya, som el Congo! Jo estic cansat d’explicar qui sóc, cansat dels polítics, cansat de la corrupció, cansat de tanta mediocritat”.

Per això, em diu que davant de tot aquest cansament és moment de PINTAR, pintar més que mai. “Ho comentàvem amb en Miquel Barceló, el que fem nosaltres és més viu que la premsa, fem un acte del moment, representem la vida del dia a dia, en directe, més que qualsevol altre disciplina, perquè la pintura no es pot manipular com a informació, és un acte viu i del moment.”

Hem acabat l’entrevista, em parla de mil projectes pendents que té per fer. En acabar, m’adono de dues coses: la primera, és que Nova York l’estima i la segona que, com ha dit ell, és adicte a l’art i no li importa si el que pinta/esculpeix o dissenya són quadres, sabates, bolsos o, com em diu abans de marxar, una cosa que li encantaria és fer els dissenys dels vestits dels astronautes que algun dia aniran a Mart.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús