Anar a fer un cafè o Anar al cafè

 

123

Si en comptes d’escriure el que fés fos pintar, el que pintaria avui seria el meu estudi, la llum que entra per les finestres, els estris, l’ordre o el desordre, la gent amb qui el comparteixo de tant en tant i, en una cantonada del llenç, em pinaria a mi –un autoretrat dissimulat-, unes humils Menines: el quadre del quadre.

Em refereixo als cafès de Nova York.

El primer que sorprèn d’aquests locals és el silenci, res a veure amb la remor de xerrera que jo associava als cafès abans d’arribar a aquesta ciutat, on les cafeteres feien el soroll que debien fer les locomotores antigues quan arribaven a les estacions: pel vapor, els xiulets i el sacseig de la maquinària. Aquí, les cafeteres són bidons cilíndrics platejats que acumulen el cafè en forma de gotera, és el drip coffee (cafè de goteig) i, en el cas que el local estigui equipat per oferir cafè europeu, és a dir, espressos, per ser tota una novetat, compten amb cafeteres noves de trinca, flamants i impecables que –juraria- no fan ni la meitat de soroll que les nostres, probablement enginyades per no destorbar l’ambient de treball que es respira en aquests llocs.

La segona cosa quan entres en un cafè (no importa l’hora que sigui ni el dia de la setmana) és la visió d’un camp de pomers blancs il·luminats: o, el que és el mateix, l’escampall d’ordinadors (de la marca Apple) per tot arreu. Aquí, els cafès no tenen res a veure amb els espais de trobada, estona de descans o presa de cafeïna. Al contrari: la gent hi ve sola, és un lloc de treball i la presa de cafeïna no és més que l’excusa o moneda de canvi pel lloguer de la taula del teu despatx.

De tant en tant, però, enmig d’un soroll de pluja provocat per les pulsacions mecanogràfiques, algú parla animadament amb la pantalla i encara que xiuxiuegi, en aquesta taciturnitat és inevitable no sentir tota la conversa: és la gent que fa skypes, i ens deixa saber a tots els que treballem, a través de la seva conversa tansoceànica, els detalls més íntims de la seva vida que fan que, per uns moments, deixis tot el que estaves fent per escoltar el relat de la cita que va tenir ahir a la nit.

I malgrat l’hostilitat que sembla que hagi de tenir un lloc així, ple de cares fantasmagòriques –il·luminades per la llum de la pantalla- és fàcil conèixer gent als cafès. A mesura que passen els dies, el que pren el capuccino a la taula de la dreta, la del Muffin de plàtan que sempre seu a la punta de la taula comunitària o el del iogurt amb granola que treballa al sofà, sense adonar-te’n, esdevenen companys de feina amb qui, a la sortida, si feu horaris similars, comenteu el fred o la calor i, abans d’acomiadar-vos, sense dir-vos “fins demà” els dos sabeu que així serà.

4 comentaris

  • Jose Maria Viure Sala

    10/06/2013 23:12

    Ets collonuda !!!

  • Càstor Cela Blanco

    11/06/2013 10:58

    Quina descripció mes maca ! m´agrada molt !!!

  • ignasi casals coll

    11/06/2013 11:07

    He estat a NY i és cert el què expliques. M’hi has fet fixar tu i m’agrada. Bon dia, Alba.

  • asese

    14/06/2013 16:43

    Exactament igual que els que em vas ensenyar a Brooklyn, amb o sense endolls gratuits

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús