Escapar de Nova York per un dia. DIA:BEACON

 

 

Quan vius a Nova York, de tant en tant, hi ha un moment concret en què els gratacels perden tota la poesia i comencen a semblar-te un estorb que només tapa el paissatge que t’imagines que hi deu haver al darrera: la natura, aquella cosa verda i tova que no recordaves que es podia arribar a enyorar d’aquesta manera.

Aquest és el moment en què cal agafar el tren i sortir de la ciutat raïls amunt, cap a Upstate New York: travessant Manhattan, Harlem, el Bronx i començar a resseguir el riu Hudson fins a un lloc en què pots arribar a enganyar el cos i creure que, en comptes d’un tren has agafat un avió i, en realitat, ets a milers de milles lluny de la ciutat en comptes dels només 97 quilòmetres en què es troba el poble de Beacon, un lloc envoltat de boscos i famós pel museu que allotja, el DIA:Beacon.

A tots aquells que visitin Nova York més de set dies:

Al poble de Beacon, a només vuitanta minuts amb tren des de la Gran Central Station (NYC), hi ha una de les institucions d’art contemporani més influents i reconegudes internacionalment, és el Dia:Beacon, que “DIA” en grec significa “a través de” (l’art, és clar). El museu, que va obrir el 2003, es va instal·lar en una antiga nau industrial on des del 1929 hi feien les impressions de les caixes de galetes Nabisco. Actualment, el museu -dissenyat per arquitectes de la talla de Robert Irwin, Alan Koch, Galia Solomonoff i Lyn Rice- allotja part de la col·lecció pertanyent a la Fundació Dia Art, que encoratja projectes artístics visionaris que, tal vegada, no s’haguéssin realitzat mai degut a la seva gran escala o ambició.

Una de les primeres coses que sorprèn d’aquest museu són els seus horaris: estranyament relacionats amb la llum del sol, fet que té una explicació: les sales del museu estan expressament dissenyades per ser il·luminades exclusivament amb llum natural, fet que no sigui al mateix anar al Dia:Beacon a les 11 del matí o a les 5 de la tarda, quan la llum comença a morir i les obres comencen a agafar un caire lleugerament melancòlic. I encara que, com a anècdota, potser no soni gaire sorprenent, ho és quan un arriba al museu des d’una ciutat com Nova York, la ciutat que no descansa mai i, de sobte, et trobes amb un lloc que –gràcies a Déu!- es desperta de dia i dorm a la nit.

Una altra característica d’aquest museu campestre és que està construït i pensant específicament per les obres que hostatja. L’exemple més clar és la colossal Maman de bronze de Louise Bourgeois, una escultura en forma d’aranya atrapada per l’espai, perquè les parets de la sala on es troba coincideixen perfectament amb les fronteres del seu cos. Un altre exemple que il·lustra la generositat de l’espai respecte les obres és una gran sala rectangular, amb un sofà enmig i una tirallonga infinita de quadres que folra les quatre parets amb una sèrie d’ombres (Shadows) multicolors d’Andy Warhol. Una altra de les obres que, també, per la seva grandària no deixa indiferent als visitants són les escultures de Richard Serra, uns laberints titànics d’acer,  senzills i sinuosos, que repten la percepció del cos en relació als espais i als paissatges, provocant una sensació de moviment molt propera a una il·lusió òptica, ja per acabar (o per començar, perquè la llista d’artistes residents i temporals del museu és llarguissima i interessantíssima) les dinàmiques i coloristes escultures de llauna del tan de moda John Chamberlain, famós per portar l’expressionisme abstracte a una tercera dimensió mitjançant ferralla automobilística.

Dia: Beacon és -sent aquesta l’opinió d’algú que davant un llenç blanc, fill de la modernitat, es queda indiferent- el museu per reconciliar-se amb els museus. A diferència de la sensació que sovint aquests em provoquen, on em costa profundament discernir la meva opinió sobre la dels crítics, que fan que t’emborratxis pel maremagnum de pinturaesculturafotografiavideoinstal·lació que contenen tot buscant aquelles obres que sortien als llibres de l’escola, el Dia:Beacon és tota una altra cosa. És així perquè és un lloc amable amb les obres, els artistes, els visitants i el context que l’acull… fet que es percep des del moment que arribes (i veus el museu de lluny). Tan és així que, aquí, fins i tot els més escèptics respecte a això que en diuen l’art contemporani, som capaços de reconèixer-ne la meravella.

http://www.diaart.org/sites/main/beacon

2 comentaris

  • Jose Maria Viure Sala

    19/06/2013 15:46

    Alba Dalmau , com sempre , em agrada , pero , per la meva passio innata , la primera part a on parles de sortir del embolic dels gratacels i buscar algo de color verd , mes fort o mes fosc , aquesta es la meva part preferida . La resta , per els amants del Art , deu estar molt be , pero jo no hi entenc res . Anims , escriu un dia sobre el Central Park , i dedicat al Club de Fans . Un peto , i una estirada de orelles a el Paolo , sempre escriu en angles i no entenc res. Que escrigui en catala o en italia . Petons

  • Sabina Andrés

    20/06/2013 10:20

    M’has fet rememorar amb cada paraula el viatge que vem fer amb l’Ares al Dia:Beacon!!! Des de l’inici en que la informadora de la Gran Central irònicament al preguntar-li com arribar allà em va dir que si no havia esmorzat per la similitud entre el nom del poble i les tires de porc socarrimades, passant per la inolbidable visita al museu fins a les corredisses per Beacon per no perdre el tren de tornada!! Fabulós!! Merci Alba!!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús