Brooklyn Follies: bandalisme amb classe

 

 

 

 

Tot fent un tribut a Paul Auster, personatge amb qui si pogués relacionar-m’hi d’alguna manera, m’agradaria poder fer-ho en la categoria de fellow, per ser una paraula que relaciona les persones que pertanyen al mateix grup o classe, degut a la seva categoria, ocupació i cirumstàncies , dedico aquesta petita anècdota que vaig viure l’altre dia al barri de Brooklyn. Encara que aquesta història és cent per cent vertadera ben bé podria ser una història caiguda de la ploma d’Auster, fàcilment situable en qualsevol dels seus llibres, la majoria d’ells amb un escenari i tema comú: Brooklyn i les seves bogeries.

   

Tothom en aquell restaurant,  els cambrers i jo (en un angle privilegiat de l’escena, per trobar-me aproximadament a un metre de l’acció, asseguda a la taula del costat d’on van ocórrer els esdeveniments) vam veure entrar una dona d’uns seixanta anys. Ajudant-se d’un artefacte amb rodes blau que amoritguava el seu caminar feixuc, la dona va entrar al restaurant. Tant el volum com la lentitud de las seva persona feia pensar molt en els moviments d’un elefant. La cambrera li va oferir una taula de fàcil accés, ja que aquelles carns no haguéssin pogut encabir-se entre l’estretor que separava una taula de l’altra. Una vegada asseguda, amb una expressió d’edifici enderrocat, es va mirar el menú com qui observa escèptic una obra d’art contemporani. Al cap d’una estona, quan la cambrera va venir amb la seva llibreta de notes per preguntar-li que voldria, la senyora li va demanar si li podia llegir la carta, era evident que no sabia llegir. Apressada per la gana, es va acontentar amb les dues primres paraules de la lectura menú: Funghi Pizza. “I per veure?” “una coca-cola”. Així que la pizza va arribar al taula, la senyora va deborar l’aliment amb una devoció que –perdoneu-me el que pugui semblar una exeració però els fets van ser exactament així- recordava una gana en temps de guerra. Menjava gairebé sense respirar, com si això fós secundari. Cada vegada que la cambrera passava per la taula, li preguntava si voldria una altra coca-cola, la dona assentia i així que la nova beguda aterrava a la taula, l’aspirava amb tres segons i en demanava una altra, ja que una de les màximes dels restaurants americans és “que no hi hagi mai gots buits sobre la taula”.  Quan es va acabar la pizza, va demanar a la cambrera una segona lectura del menú, aquesta vegada les primeres paraules de la cambrera van ser “Calamars fregits”. Mancada de tota curiositat per la resta del menú, la senyora va dir:  “Sí, això, vull això”. Entremig es va veure tres coca-coles més. Així que els calamars van arribar arribar a la taula, van ser engolits dins aquell pou sense fons que semblava la boca de la dona. En acabar, la cambrera, seguint el protocol, li va preguntar si voldria postres i, evitant una tercera lectura, li va dir que tenien un soufflé de xocolata exquisit. La dona va acceptar la proposta. Un jove va desparar la taula, la va netejar i li va portar una cullera de postres. La dona, aixecant la cullera per examinar-la de més a prop, va cridar a la cambrera per dir-li que aquella era bruta i que en volia una altra de més neta. Cullera neta sobre la taula. Arriba el soufflé a la taula. La senyora devora el soufflé, que ve acompanyat per un gelat d’avellana d’aspecte meravellós. Una última coca-cola. En acabar, la cambrera li deixa el compte sobre la taula. Jo, de reüll, veig com la dona l’agafa amb una mà i arrugant-lo dins el puny en fa una boleta, que deixa caure al terra dissimuladament. Al cap d’una estona, s’aixeca, s’agafa al caminador i comença a fer camí cap a la porta. La cambrera, amb una expressió calmada –com si allò només confirmés les seves sospites- li diu que a  la taula no hi ha els diners i li allarga una altra còpia del xec. La dona -ho havia d’intentar- diu que sí que ha pagat, però la cambrera balancejant el cap de dreta esquerra, fa que no del tot convençuda, contenta per primera vegada que el local estigui farcit de càmeres. Arriba l’encarregat. Aquest li diu que o paga o no tindrà més remei que trucar la policia. La senyora, amb el paperet ple de números a la mà, repeteix una vegada i una altra que no té aquests diners i que tenia molta gana. Cambrera i encarregat mussitgen la situació entre ells, segurament valorant entre la possibilitat de dur aquesta dona a la presó per una pizza i un soufflé o la pèrdua econòmica que aquest àpat comportarà al restaurant.

La dona, mentre espera la sentència, fa equilibris per mantenir-se dempeus gràcies al caminador blau. Finalment, l’encarregat, se la mira amb despreci i li diu que se’n vagi però que no torni mai més al seu restaurant –una decisió benevolent només en aparença, ja que probablement si l’ha deixat marxar és perquè he pensat que una escena policial espantaria la resta dels clients i això podria afectar les vendes de la resta del dia-.

Sigui com sigui, la dona, impune, surt del restaurant satisfeta i tipa com debia fer temps que no s’hi sentia.  A través del vidre, miro la senyora que s’allunya carrer avall i penso que ella avui és la viva imatge d’una “panxacontenta”.

 

2 comentaris

  • Jose Maria Viure Sala

    25/06/2013 18:41

    Alba , crec que una ciutat com N Y deu estar habitual aquestes trapellades , com moltes que em trovo a el meu Marroc , el que succeieix es que tu las saps plasmar , com si estiguessim alla , dins del Restaurant , i visquesim la escena . Es ha de neixer de una manera ; o talant especial per explicar coses com aquestes . Cuideu vos molt . Records a el teu Cavallieri .

  • Laura Cela Viure

    26/06/2013 0:56

    Alba, per uns instants he estat sentada al teu costat bocabadada, ensumant una lleugera flaire a pizza i pensant que una persona amb l’estomac buit és com una escola sense nens.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús