CONEY ISLAND, la intersecció entre la decadència i la meravella

 

 

Coney Island és una d’aquelles pel·lícules de diumenge a la tarda. Situat als confins-sud de brooklyn, a la platja, (aproximadament a una hora de Manhattan), l’illa de Coney és el lloc on moren les línies grogues i taronges del metro de Nova York: la D, la N, la F i la Q, i és precisament per això que dic que és com una tarda de diumenge perquè, com aquestes, la sensació quan t’hi trobes és la d’un lleu record de felicitat. Metàfores a part, Coney Island ha sigut i és un dels platós més emblemàtics de la ciutat de Nova York, buscant he comptabilitzat més de quaranta títols de pel·lícules filmades a aquesta zona.

En un escenari en què tot està dissenyat per la diversió, la realitat allà no pot ser més patètica: el Luna Park (o parc d’atraccions), que es va innaugurar el 1903, avui dia lleugerament renovat, conserva els colors i fins i tot algunes de les atraccions (com el Cyclone, la muntanya russa més antiga dels Estats Units, innaugurada el 1927 i que avui en dia, gràcies a inversions milionàries per conservar-lo, encara funciona) intactes. És un escenari tan antic que, cada vegada que vaig, em sembla entreveure en la gentada o la solitud, un nen dels d’abans: de color sèpia, amb boina i els mitjons arremengats sota els bombatxos amb un núvol de sucre gris entre les mans. L’edifici de colors que hi ha just al davant de l’entrada del parc d’atraccions allotja el freak show, un espectacle que, avui en dia, només podria existir en un lloc com aquest. Es tracta d’un show sense començament ni final (perquè els números de circ es van repetint fins a la sacietat i només saps que l’espectacle s’acaba quan tornes a veure allò que has vist quan has entrat), una desfilada de personatges que, com els freaks de les pel·lícules en blanc i negre, els protagonistes són nans, dones barbudes i homes gegants, tots ells autèntiques deformacions de la natura que deixen al públic desencaixat, als llimbs de la moralitat, en què un no sap si ha de riure o començar a plorar.

Algunes altres curiositat de Coney Island, que per la seva excepcional absurditat, interès històric o importància dins la cultura americana, em semblen més que dignes de ser mencionades són les següents:

La desfilada de sirenes i neptuns, que vindria a ser el nostre Sant Joan però a l’americana, en què les dones es disfressen de sirenes (amb l’exposició dels pits, algunes, que la disfressa suposa) i els homes de neptú –no m’estranyaria que l’orígen de la paraula “kitsch” hagués nascut per anomenar aquesta festa- per donar la benvinguda a l’estiu.

Una altra curiositat és la importància curcial que té Coney Island en la carrera científica de Thomas Edison, que va utilitzar el parc com a camp experimental pels seus invents, proveïnt les atraccions d’energia i provant jocs mecànics que, més tard, suposarien un abans i un després en l’evolució de l’humanitat. Al 1906 més de trenta-cinc sales de cinema operaven a l’illa de Coney gràcies als projectors i a les pantalles patentades per Edison.

L’última excentritat que em sembla remercable d’aquest barri alienat de Nova York és el concurs promocionat per la cadena de hot dogs “Nathan’s”que es celebra cada any, el 4 de juliol, i que ha acabat esdevenint tot un símbol de patriotisme. Es tracta de trobar un vençedor any rere any que superi el record de hot dogs que un home pot menjar en deu minuts. Actualment el record el posseeix Joey Chesnut amb 68 hot dogs.

Com tots els paissatges, que si hi vas a l’estiu o a l’hivern canvien tant com les coses a la  llum del sol (amb totes les seves imperfeccions) o de la lluna (capaç de tenyir de melancolia allò que toca) us recomano –si mai hi aneu- passejar-hi a l’hivern: quan el Luna Park està tancat i les atraccions fan pensar en esquelets macabres, i el passeig –a l’estiu atapeït de turistes- és completament desert i l’única cosa que hi ha oberta és un xiringuito de platja que ven tovalloles i xancletes a -15 graus sota zero, davant d’una platja nevada amb palmeres de plàstic, com a úniques supervivents del fred.

1 comentari

  • ignasi casals coll

    05/07/2013 17:46

    Gràcies. És una llàstima però m’han vingut ganes d’anar-ho a veure.
    Petó

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús