Efectes tèrmics sobre l’escriptura un juliol a Nova York

 

 adfa

Avui, a 8 de juliol de 2013, a la ciutat de Nova York estem a 35º. La cosa no seria tan dramàtica si no fós pel baf dels aires acondicionats escopint aire calent, que eleven la temperatura de tal manera que la visió de la ciutat s’estova com les carreteres de Texas a les road movies americanes.

Pels carrers, la gent camina a poc a poc, com els astronautes en els seus passeigs llunàtics, amoritguant els passos per la falta de gravetat (i oxígen); i el cervell (o els pensaments) es converteix en una massa espessa on vagament hi circulen les idees.

És aquesta sequera mental la que em porta a recordar el mític poema de López de la Vega “Un soneto me manda hacer violante”, un sonet que aparentment de l’única cosa que parla és la tècnica de com escriure un sonet: “Un soneto me manda hacer Violante,/que en mi vida me he visto en tal aprieto;/catorce versos dicen que es soneto:/burla burlando van los tres delante” i així segueix el poema fins l’últim vers, elaborant un gran exercici metaliterari, malgrat jo diria que del que realment parla el poeta –potser el dia que el va escriure també era un xafogós  8 de juliol a Madrid- és de la inspiració i la falta d’aquesta, a vegades.

Per això, avui, a la ciutat més inspiradora del món, on tots els ímputs necessaris et són donats sense res a canvi, em declaro en vaga creativa; i com si aquesta entrada no fós més que un altre encàrrec d’aquesta tal Violante, l’únic que faré avui és apologia de la pàgina en blanc:

 La pàgina en blanc és un concepte absolet avui en dia, el que cal temer ara és la pantalla en blanc i un cursor negre que parpalleja exactament amb la freqüencia dels segons. Aquest, com un insecte molest sobre el paper, correteja per la pantalla amb insolència, com si ja sabés les paraules que el precediran a continuació i aquest parpallejar fós en la seva naturalesa electrònica el moviment d’un humà que, impacient i malhumorat, espera que passi alguna cosa mentre fa picar la sola de la sabata contra el terra. Mentrestant, tu, encegat per la llum blanca de la pantalla, estires i arronses els dits com un pinanista damunt les tecles a punt de començar un concert, amb la diferència que en aquest cas, l’escriptor està sol i en silenci.  

En dies com aquests, m’agradaria reivindicar el dadaísme, com l’anti-raó, l’anti-art, la rebelió i provocació: per a ells, escriure era retallar paraules dels diaris, posar-les en un pot i extraient-les a l’atzar feien un poema. Aquest moviment, va arribar a Nova York el 1913, de la mà de Marcel Duchamp que es va plantar a la ciutat amb un regal pels americans: una bola de cristall amb 55cc d’aire de París a dins, revolucionant el món de l’art i escandalitzant a la burgesia.

Jo, avui, agafo de la prestatgeria que hi ha en aquest bar on estic escrivint sobre el no-res i us dedico, sortit de les paraules trobades en tres pamflets que he escollit aleatòriament, un poema dada que he anomenat:

asf

8 de Juliol de 2013 a 35ºC a NY

Tarot Machine

Party Supplies / witches Chris

Noble Panda

Eyes experiment / Gnostic abandoned

Jambalaya September

Premiere dead/ Love brothers

adfaf

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús