Edward Hopper, un abans i un després.

 

 

 

Fins el 6 d’octubre, a l’avinguda més exquisita de Nova York, Madison Avenue (fins i tot més, diria jo, que la cinquena avinguda, que ha acabat esdevenint un passadís de botigues de marca exposades en bateria, on els turistes russos o els saudites multimilionaris compren a cabassos, tot fent una exhibició de la seva fortuna en relació amb el nombre de bosses que porten a la mà) –el carrer on els novayorquesos de classe no alta, altíssima van de botigues, tot evitant el bullici i la vulgaritat dels turistes- hi ha fins el 6 d’octubre una de les exposicions més ben travades que he vist mai: “Hopper Drawing” al Whitney Museum (945 Madison Ave).

Edward Hopper, el Vermeer dels Estats Units, és el mestre de la llum (americana). L’exposició conté algunes de les obres més conegudes de l’artista Early Sunday Morning (1930), New York Movie (1939), Office at Night (1940) i Nighthawks (1942). Però no només això, el que fa que l’exposició sigui una delicia és que, abans de cada quadre en qüestió, hi ha una tirallonga infinita dels esbossos que Hopper va fer abans d’arribar a la peça final, és a dir, tota aquella feina invisible que confirma la solidesa de l’artista i la complexitat de la seva obra, esborranys que en el seu dia només devien ser pàgines d’un blog de notes i que avui en dia tenen un valor extraordinari.

Nighthawks (aquest és precisament l’imatge d’aquesta entrada i també la seva obra més reconeguda internacionalment) és un bon exemple per parlar de la seva obra. Com en l’escriptura, on hi ha autors més narratius i altres més descriptius, en la pintura també es pot reconèixer aquest concepte. Hopper és un gran descriptor -un autèntic atrezzista-. El que el fa únic és la seva capacitat per col·locar els elements i els personatges amb una intel·ligència i subtilesa que fa que els seus quadres, malgrat l’aparent falta de dinamise, esdevinguin una llavor perfecta per desenvolupar qualsevol història possible.

A Nighthawks, la recreació d’una escena de bar tan ordinària  com quatre personatgs, també terriblement ordinaris, sense expressió (a part del cambrer, lleugerament més actiu) ha provocat centenars de teories respecte la possible història de l’escena, com…

Perquè el nom del bar es Philies (tot i ser també una marca de cigars) hi ha qui diu que és perquè el bar és fan de l’equip de baseball Philadephia Phillies i que podria ser que, després d’un partit on els Philies han perdut (moments abans el bar era ple de gom a gom amb fans dels Philies) aquests personatges són els que s’han quedat prenent alguna cosa després de la derrota, amb res a celebrar, més que la calma d’un bar buit després de la gentada, els crits i els nervis.

Una altra teoria és que l’home vesti de negre, de cara, i amb un barret d’ala està fent aproximacions amb la dona del vestit vermell. Segurament, per la postura, lleugerament distant entre ells, no mantenen cap relació sentimental –perquè no es miren cara a cara- però el fet que ella dugui un vestit vermell fa pensar que Hopper ens està regalant un personatge sensual, un focus d’atracció femenina, una presa a aconseguir. Tot i així, podriem deduir que l’home de negre està molest amb el cambrer que, possiblement conversant amb la dona, li està dificultant la tasca.

I encara una altra. Només són gent que surt de la feina i, solitaris, abans de tornar a casa –on ningú els espera- paren al bar més proper a fer una copa.  Deu ser tard perquè els carrers són buits i el bar té un aire solitari. El cambrer mig ajupit pot ser que hagi començat a recollir. El més interessant d’aquesta versió és l’home d’esquena, misteriós perquè no li veiem el rostre. I dels quatre, el més lliure de tots és el cambrer, perquè ell quan acabi es treurà l’uniforme i marxarà, viurà la seva vida; els altre, en canvi, són en aquest bar –trist i àcid- perquè no tenen res millor a fer.

És exactament això el que fa de Hopper un geni, l’habilitat per captar moments de vida inerts que, fabulant en el seu possible passat o futur, són instants de relats increïbles.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús