L’anatomia de la pobresa

Ara a l’estiu, com les serps quan muden la pell i s’exhibeixen suaus i renovades, la gent deixa la roba als armaris i es passeja pels carrers semi-nua i lluent per la calor. És en aquesta època, també, en què gairebé tot s’esenya i queda poc marge per la imaginació que un dels problemes més visuals dels Estats Units s’evidencia, confirmant allò que a l’hivern ja t’imaginaves, però encara es podia dissimiular com un secret mal portat: l’obesitat.

Els obesos són al carrer, al metro, darrera les caixes enregistradors, darrera els taulells de menjar ràpid… la majoria, curiosament, ocupant espais i llocs de feina de classe baixa i retornant cap als mateixos barris cap al tard. Compartint postures i moviments comuns que aquest estat físic comporta, caminen de tal manera que fa pensar en grans vaixells transportant mercaderies pesades, balancejant-se a dreta i esquerra lentament; i els ulls, els nassos i les boques es perden enmig d’una gran circumferència de carn que fa que quan riuen aquesta tremoli tota i quan ploren es contragui de tal manera que les galtes els toquen les celles i els ulls queden a la reraguarda d’algun terreny desconegut.

Si bé una de les conseqüències principals de la pobresa -com la coneixem a Europa- és la desnutrició a Amèrica del Nord la conseqüència és la mala nutrició: el menjar ràpid (que si McDonal’ds, Burger Kings, Annie’s… la llista és inacabable). Totes aquestes cadenes, gràcies a l’ús de productes de baixíssima qualitat, poden competir al mercat amb preus ridículament assequibles, convertint-se en el menjar dels més pobres, alimentant-los en el seu dia a dia amb productes sabrosíssims fets a base de les deixalles de la carn, sucres, colorants i conservants que fan que els comptadors de calories arribin a unes xifres que ni un atleta olímpic podria arribar a cremar.

I la pregunta que em faig, diàriament, davant d’aquest problema és si això es podria evitar, però  la resposta me la dóna la caixera del supermercat quan, amb una compra de quatre peces de fruita, unes quantes mongetes verdes i un parell de peixos frescs, em fa saber el preu i, empassant saliva i rebuscant un bitllet dels grossos al moneder, li allargo en forma de resposta: menjar bé a Nova York (on gairebé tot els productes naturals són importats) és un luxe per a la gent benestant, els mateixos que tenen els diners per pagar la matrícula i la mensualitat d’un gimnàs o, millor encara, el cost d’un entrenador personal.

L’obesitat és en aquest país una conseqüencia més del capitalisme agressiu que impera, fent els rics cada vegada més rics (i prims) i els pobres cada vegada més pobres (i grassos). Aquesta és una qüestió tant evident que quan veus dones embarassades pel carrer, depenent de la seva posició social, ja saps que aquella criatura que duu a la panxa estarà alimentada amb llet orgànica des del primer dia i s’acostumarà a menjar amb oli d’oliva o, en el cas contrari, la pujaran amb llet en pols i es lleparà els dits menjant fregits amb mantega, condemnada des del primer dia a un cos ben proporcionat que li permetrà trobar aquelles feines ben pagades que requereixen “bona presència” o dins un cos amòrfic que en aquesta societat –esclavitzada per la imatge- l’etiqueterà a primer cop d’ull, oferint-li opcions inifitament més limitades (i mal pagades), degut al bucle indefugible de riquesa/pobresa que mana en aquesta la ciutat.

 

 

3 comentaris

  • ignasi casals coll

    01/08/2013 18:32

    Quanta raó tens, Alba.

  • Xavier Roca Artola

    01/08/2013 23:22

    Afegim-hi educació i motivació, dos ingredients que poden ajudar a fer la digestió més lleugera :) … però que encara costen més de comprar!

  • Alba Dalmau

    03/08/2013 20:38

    Completament d’acord, Xavier!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús