Albert Marquès “A House is not a Home”

a

d

“A House is not a Home” és un estàndard de jazz que em serveix per resumir la trajectòria de l’Albert, volent dir que arriba un dia en què la paraula casa deixa de ser les quatre parets on vas créixer i qualsevol lloc del món, en què t’hi sents còmode i ets feliç, pot esdevenir-ho”

L’Albert Marquès –pianista de jazz granollerí- i jo vam arribar a Nova York amb dues setmanes de diferència.

Recordo la meva primera nit a aquesta ciutat, menjant un tall de pizza amb l’Albert davant del Fat Cat, el mític local de jazz del West Village, on ell anava a tocar a les jam sessions fins a la matinada. Durant aquell sopar –barat i típicament americà, això era tot el que buscàvem al principi-, la nostra primera trobada, vam explicar-nos quins eren els nostres objectius i somnis durant la nostra estada (indeterminada) a la ciutat. Aleshores, encara no sabíem que Nova York era una muntanya russa plena d’alts i baixos emocionals/econòmics/laborals que fa que puguis estimar i odiar aquesta ciutat d’un dia per l’altre. Així doncs, lluny de Catalunya, l’Albert –per haver-nos trobat a uns moments de la vida força similars però sobretot per tots aquells referents comuns tan similars que compartíem: la llengua, els nostres pobles, la cultura mediterrània…, malgrat la dificultat de veure’s sovint en una ciutat tan humongous (contracció dels mots “huge”+”monstrous”)- va esdevenir ràpidament un sinònim de la paraula “casa”. Durant tot aquest temps, des d’aquí, hem anat veient el deteriorament de la crisis a Catalunya –que en el nostre cas no vam deixar enrere per aquest motiu sinó només en un afany de veure una mica més enllà i créixer com a personses i com a creadors, ja que aleshores aquesta ja existia però encara no era tan latent (especialment per la gent jove)- fins al punt que allò que va començar com una experiència personal s’ha acabat convertit en un refugi laboral i, a dia d’avui, la idea de tornar sona gairebé com una decisió forassenyada.

Avui, a un mes i pocs dies de celebrar el segon aniversari de nosaltres VS la ciutat, amb molts concerts entremig –com el de la fotografia, l’Albert al teclat, fent un concern al seu apartament de Brooklyn-, festes  yankees de gots de plàstic vermell, un parell de Nadals, amics en comú, alguns “Jo me’n torno a casa!” i l’endemà trucar-nos i dir: “Aquesta és la millor ciutat del món!” li faig a l’Albert aquelles preguntes que haguéssin sigut incontestables fa dos anys i que avui tenen respostes rotundes, conseqüència d’una experiència que ens ha transformat i que, per molt ràpid que hagi passat tot aquest temps, fa que ja estiguem molt lluny d’aquelles dues persones que una nit menjàven un tall de pizza abans d’entrar al Fat Cat.

- Quan vas decidir marxar de Catalunya?

Sóc de Granollers i des de molt jove sentia que necessitava més, que volia veure més món, que no podia quedar-me en un lloc on em semblava que pràcticament tot ja estava decidit. Sóc pianista de jazz i això sempre va influenciar molt la meva perspectiva. Sabia que havia de marxar i pocs dies després de llicenciar-me al Conservatori Superior del Liceu vaig agafar un avió que em va portar un mes a Cisjordània (a Palestina) i a Israel. Després vaig agafar un vol Tel Aviv-Paris i vaig quedar-m’hi 3 anys.

 

- Per què París? Què et va donar París? 

Principalment per una història d’amor que va acabar en casament i divorci. París em va donar molt, moltíssim. Vaig submergir-me en la grandesa d’Europa i la seva inigualable tradició cultural i artística. França i París han sigut i continuen sent un referent de la cultura occidental.

 

- Perquè Nova York? Què t’ha donat Nova York?

Pel jazz, aquesta música que tant m’ha obsessionat… Nova York m’ha donat tot el que buscava. Entendre el perquè i com d’aquesta música que ha guiat la meva vida.

 

- Com és la vida per a tu a Nova York? Com va ser al principi?

Vaig arribar-hi sense papers, diners, ni contactes. Va ser molt dur però París m’havia servit d’entrenament. A Paris quan hi vaig arribar treballava a un Mc Donald’s, a Nova York a un restaurant italià. Estic tocant en alguns dels clubs i festivals mes importants del món, això és gràcies a Nova York.

 

- Creus que a Nova York hi ha més oportunitats laborals?

És clar. Nova York és des de fa molt de temps la capital mundial del jazz i, a més, al ser la capital de l’imperi americà tot el que s’hi fa té una repercussió mundial. Si ets conegut a Barcelona toques a Catalunya i a Espanya. Si ets famós a Nova York ets conegut a tot el món.

 

- És més fàcil guanyar-se la vida, en el teu camp, a Nova York o a Catalunya? (I abans de la crisis?)

És dur a tot arreu ser músic de jazz. El jazz sempre ha estat en crisis a Catalunya. Les arts que no tenen la sort de tenir una finalitat patriòtica (teatre, cinema, literatura o música en català)  han sigut ignorades.

 

- Com has vist Catalunya ara que has tornat per una temporada?

Encara que tingui 27 anys i ja en faci 5 que he marxat m’hi sento molt arrelat. Estimo el meu país i sobretot la manera com s’hi viu. Es fantàstic tot el procés sobiranista però em fa molta por que els catalans es tanquin cada vegada més en si mateixos.

 

- Tens la idea de tornar algun dia a Catalunya?

M’he quedat atrapat a l’estranger. M’he fet gran lluny de Catalunya i ja no sé què vol dir la paraula casa.

 

- Què trobes a faltar del teu país quan ets a Nova York?

Els amics, la família, el menjar i el Mediterrani.

 

Què trobes a faltar de Nova York quan ets al teu país?

Tota la resta.

 

- Què t’agrada més i què odies més d’aquesta ciutat (NY)?

Si no estigués a Estats Units seria la millor ciutat del món.

 

- Creus que és una ciutat inclusiva o exclusiva amb els immigrants (com nosaltres)?

El patriotisme americà es l’únic inclusiu del món. Si ets patriota, capitalista i demòcrata és igual d’on siguis. A Barcelona i París em prou feines considerem la tercera generació part del país. A Nova York ets americà des del primer dia.

 

- De què ets sents més orgullós d’haver aconseguit a Nova York?

Haver-ho construït tot sense ajuda de ningú, tocar amb alguns dels millors músics del món i haver conegut la meva dona.

 

 

asdf

3 comentaris

  • Judit Borrell

    17/08/2013 18:00

    Felicitats Albert!
    Si aconseguim protegir llengua i cultura ens podrem obrir encara més al món.

  • Neus Borrell

    17/08/2013 21:04

    No ens tancarem, almenys els que estem a prop teu… tu et cuides d’impedir-ho. Gràcies
    Gràcies també a l’Alba molt bé la introducció.

  • Pascal Plasencia

    20/08/2013 0:21

    Albert; “Roda el món i torna al Born”!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús