Checkpoint: McCarren Pool

En una ciutat com Nova York a l’estiu, quan la temperatura supera els trenta-cinc graus, l’asfalt et desfà la soles de les sabates i la platja està a una hora i mitja de trajecte amb metro, la idea d’una piscina (amb aigua “cristal·lina”) esdevé una il·lusió comparable a la de trobar un oasis enmig de la immensitat de les dunes.

 Al meu barri, Williamsburg, aquest oasis es diu McCarren Pool, encara que la paraula “oasis” aplicada a aquest pany d’aigua enmig del ciment faci només referència a l’existència d’aigua enmig d’una terra inerta, perquè en absolut combrega amb la idea d’un espai que permet un repòs psíquic o físic, ja que accedir a la piscina de McCarren comporta l’acceptació d’un seguit de normes que més que un lloc d’esbarjo, un té la sensació de trobar-se al famós pas fronterer Checkpoint Charlie. Cal entrar de forma ordenada, fent una filera perfecte fins que s’arriba a una entrada on controlen totes les teves pertinences i, en cas que no portis cap objecte sospitós, s’ha de mostrar que tens un candau que compleixi amb els estàndars reglamentaris i un banyador que respecti les normes de decència mínima. Després de la dutxa obligatòria, quan la idea de capbussar-te ja és gairebé una realitat, s’ha de superar l’últim cordó de seguretat, format per unes dones malhumorades que et fan espolsar la tovallola davant seu (per assegurar-se que no hi duguis cap objecte amenaçador embolicat a dins). Estan absolutament prohibits els aparells electrònic i tot aquell que s’aventura a passar amb un llibre es observat de fit a fit, amb la desconfiança d’aquells dies en què certs llibres eren prohibien i es cremaven a les places dels pobles.

Avui, enmig del vint-i-tres vaivé nadat de punta a punta de la piscina, el soroll d’un xiulet ens ha tret a tots fora de l’aigua (parlo d’uns 1.500 banyistes aproximadament) sense cap explicació, anunciant-nos pels altaveus que la piscina quedava tancada per la resta del dia. Després de preguntar a més de 5 vigilants i policíes què havia passat, sense que ningú me’n volgués donar una resposta clara, un policía m’ha dit “Doncs que algú s’ha cagat a l’aigua.” Després m’ha preguntat si era d’aquí i quan li he dit que no, sarcàstic, m’ha donat la benvinguda als Estats Units, imagino que referint-se a la falta de conducta de la gent que freqüenta els llocs públics i les mesures que agents de l’autoritat com ell es veuen obligats a prendre davant d’aquests casos.

Fruit d’aquest acte (d’una comicitat total) i de l’evidència que el 95% dels banyistes d’aquesta piscina -que els americans de la zona anomenen “la platja dels pobres”- són de color, m’he posat a investigar els orígens i evolució d’aquest espai maleït pels veïns del barri.

Es veu que va ser la vuitena piscina gegant que la Work Progress Administration de la ciutat de Nova York va crear al 1936, amb una capacitat per a 6.800 nadadors. La seva obertura va resultar un èxit rotund, especialment perquè estava situada en un dels barris industrials de la ciutat, on els fills dels proleatris i els mateixos proletaris tenien el dret de refrescar-se gratuïtament gràcies a la generositat de l’administració pública. Al 1984, degut a reformes obligatòries, la piscina va ser clausurada, quedant abandonada per falta de pressupost. L’espera es va perllongar fins l’any 2012, que va reobrir les seves portes amb gran expectació. El barri que l’envoltava, però, ja no era el que havia vist néixer aquest projecte i tampoc la gent que hi habitava tenia ja res a veure. Ara Williamsburg és un barri de famílies riques i blanques que, com tots els americans de classe mitjana-alta, han sigut educades en un sistema privatitzat que associa la idea d’allò públic com “una ajuda pels pobres” i no pas com a “drets socials”. Aquest gran malentès ha provocat que, avui en dia, la gent que viu al voltant de la pisicina la vegi com un espai que no pertany a la seva categoria, ja que qui la freqüenta són tots aquells que o bé vivien al barri quan Williamsburg era un lloc on ningú hi volia viure o famílies que venen de barriades més allunyades, les quals ja poc tenen a veure amb la imatge renovada i impecable amb què s’ha transformat Williamsburg.

No va ajudar el fet que, quan la piscina va reobrir les seves portes, hi va haver un parell d’aldarulls que va acabar a cops de puny entre banyistes i vigilants,  confirmant la sospita dels veïns: que una instal·lació pública d’aquestes característices només portaria problemes al barri, pel tipus de gent que les activitats gratuïtes atrauen aquí als Estats Units, però que fàcil que és criticar la falta de conducte d’un col·lectiu desafavorit si tens la sort de no pertanyer-hi (i més encara, quan tens piscina privada al teu edifici i casa d’estiu als Hamptons).

Anècdotes com aquesta –com la d’un cagarro flotant en una piscina públic- són exemple del drama social que viu aquesta ciutat (i, en general, el país), fundats sobre uns ideals purament monetaris, on els drets i els gaudis són només possibles gràcies a l’adquisició econòmica i qualsevol intent benintencionat per paliar les desigualtats és posat en dubte i criticat per la pròpia població, incrèduls davant la possibilitat que una societat més igualitària sigui possible.

Mentrestant, jo celebro –assumint tots i cadascun dels riscos que els d’allà fora s’imaginen- una de les poques iniciatives populars que ofereix aquesta ciutat, permetent-nos un luxe tan senzill i agraït com una bona refrescada un matí d’estiu.

 

 

1 comentari

  • ignasi casals coll

    28/08/2013 22:33

    Gràcies, Alba.
    No canviis.
    Pobre de tu!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús