Una recaiguda de tardor

 

Com sempre en aquesta ciutat, adictiva com una mala droga –que et deteroira i t’envelleix a una velocitat accelerada, de la qual cada dia et repeteixes que ja és hora de deixar-ho-, sempre apareix algun motiu, d’una inminència inexcusable, que fa que hi recaiguis amb els cinc sentits, totalment rendit al plaer inmediat del vici, insuportablement excitant, consumible mitjançant multiples vies: oral, nassal, ocular, auditiva i intravenosa, fent-te sentir que mai més seràs tan feliç com ho vas ser a Nova York.

En aquest cas, la temptació va prendre la forma de parc, concretament: Central Park a la tardor.

Va ser un 2 de novembre. Feia mesos que ho havia deixat del tot, podia dir que “estava neta”. Fins i tot havia aconseguit mirar-me amb patetisme aquells yonkis de ciutat, que no hi havia dubte que tard o d’hora tots acabarien morint d’una sobredosis similar: homes amb vestits jaquetes agafant taxis, esportistes corrents pel pont de Brooklyn, passejants pel carrer abraçats a cafès per emportar… Em sentia orgullosa d’haver deixat de ser un d’ells. Com deia, però, era 2 de novembre i em trobava just a l’encreuament entre la 5a Avinguda i el carrer 59, exactament a la cantonada sud-est de Central Park. M’havia jurat a mi mateixa no posar-me en escenaris que poguéssin provocar situacions de risc per tal de prevenir una recaiguda, però no sé què va ser… potser l’olor de terra mullada (després de la pluja) que em va dir que ho havia de fer, fent-me la promesa que aquesta seria l’última vegada.

Vaig entrar-hi decidida (posposant el sentiment de culpa per més tard), disposada a deixar-me endur per l’efecte embriagador d’aquella droga que avui, més poderosa que mai, es manifestava en forma de natura.

Els arbres, rovellats per la tardor, em semblava sentir-los grinyolar a les orelles, com si es tractés d’un bosc de coure delicadament manipulat per un escultor. Però no era només el coure, era el daurat, i el vermell, i el marró i una mica de verd amb violeta i molt de taronja el que feia que a tots els que érem allà, en aquell moment, els vasos sanguinis se’ns contraguéssin, la freqüencia cardíaca se’ns accelerés, les pupil·les se’ns dilatéssin i la temperatura corporal ens pugés de tal manera que quan un cop de vent, que va provocar que més d’un centenar de fulles es desprenguéssin de l’arbre -dirigides per la batuta de l’aire en la mateixa direcció- ens semblés al·lucinar un estol d’ocells tropicals emmigrant cap a un destí comú.

Enmig d’aquest escenari, meravellosament disposat per l’habitual desinhibició del cos que provoca aquests tipus de substàncies: els camins bucòlics, els colors perfectament dissenyats per l’escalfor del cor o els llacs que desdoblant el paissatge en multiplicaven l’efecte, era gairebé impossible, en el cas de tenir algú a la vora, no voler agafar-li la mà i posar-te-la a la galta, deixant que l’escalfor del cos, a poc a poc, s’anés igualant amb la del cor. Calia fer-ho, per fer joc amb el paissatge, desaprofitar-ho hagués sigut estúpid, calia enamorar-se, enamorar-se fort, com només passa a les pel·lícules, per una estona.

I quan ja semblava que tot estava a punt d’acabar, sota aquell sostre de mans daurades que semblaven buscar algú a qui acariciar (de tant en tant passava quan una et queia al damunt i et fregava la cara) la nit va apaivagar els colors del parc i es van encendre les llums de la ciutat, fent que damunt del llac els edificis comencéssin a reflectir-se sobre l’aigua com si fóssin gelatina, sent tan il·lusòria la visió d’uns gratacels enmig d’aquella foresta que hagués jurat que em trobava davant d’una pantalla de cinema.

Finalment vaig sortir del parc, fugint-ne abans que no en pogués sortir mai més, deixant-me guiar pel soroll de les sirenes que, abans, m’havien semblat ocells desafinats. A fora, tot tornava a ser com sempre: els taxis, els turistes, els edificis… estava confusa: era la ressaca. No tenia clar què del que recordava havia sigut real: els ocells? el desconegut? la visió d’un món paral·lel impressionada sobre el llac?

Fós el que fós, la culpa no era meva, era la tardor.

1 comentari

  • ignasi casals coll

    20/11/2013 18:09

    Mooolt bo.
    Com sempre expliques una ciutat amb un amor envejable.
    Llegir-te és un regal.
    Gràcies, Alba

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús