Opinió

Teatre Amazones, la joia de Manaus

Durant uns anys no només va ser la capital brasilera de l’estat de l’Amazones, sinó que va esdevenir també l’epicentre mundial del cautxú. A Manaus, entre les acaballes del segle XIX i el començament del segle XX els diners es gastaven amb facilitat i les cases senyorials es construïen d’un dia per l’altre. Una mostra de la bonança que va viure la ciutat és el seu teatre d’òpera. Enginyers portuguesos van dissenyar un edifici neoclàssic; van fer portar marbre i vidres italians i el van revestir amb ferro forjat provinent d’Escòcia. Però a part d’aquesta petita joia, poc més pot oferir una ciutat força bruta de prop de dos milions d’habitants al bell mig de la selva amazònica i a 1.500 kilòmetres de l’Atlàntic. No obstant això, Manaus és parada obligatòria per qui vol endinsar-se uns quants dies a la jungla, així com pels qui pugen en vaixell per l’Amazones des de Belém o el baixen des de Perú.

El riu Urubú, un dels milers d'afluents de l'Amazones

Un món nou de dimensions
Els rius; els arbres; els animals i fins i tot les formigues mostren al viatger que Europa no deixa de ser un jardí en un planeta desigual. El nostre vell continent és injustament ric monetàriament parlant, però la desbordant natura de llocs com Sud-Amèrica intenta igualar una mica la situació. I a l’Amazones, les dimensions de les plantes i animals són un al•licient turístic. La selva amazònica és com una gran fulla amb milers de rius que la mantenen verda, i el seu principal nervi, evidentment, és el riu Amazones. El pare de tots els rius arriba a tenir fins a 40 km d’ample en alguns trams, i s’eixampla fins vora 300 a la seva desembocadura. Neix, com tots els rius, amb la forma d’un fil d’aigua a les muntanyes peruanes, però quan mor, ja cansat i amb més de cinc mil kilòmetres a les seves esquenes, aboca 226.000 metres cúbics al segon a l’Atlàntic, cinc vegades més que el riu Congo, i milers més que l’Ebre, que només aporta al Mediterrani prop de cinc-cents de metres cúbics.

La selva només depara sorpreses

Un tastet de selva
Nombroses agències ofereixen excursions d’uns quants dies a l’interior de la selva. Poca gent ho allarga més de tres dies, amb la qual cosa només es queda al vestíbul de la majestuosa i enigmàtica jungla. Un bon guia ens ensenyarà, sempre amb respecte envers el medi, les desenes d’arbres que poblen aquests densos boscos, i ens mostrarà amb paciència les utilitats que tenen: alguns serveixen per fer espelmes; altres per curar dones que acaben d’avortar; i amb uns tercers podrem fer uns coberts o unes cordes, per exemple. És una sensació ben estranya caminar per un mantell tou i ben gruixut de branques i fulles mortes. A part de quedar bocabadat amb plantes i arbres, també es pot pescar i menjar piranyes; veure taràntules i escorpins; albirar tucans i lloros; escoltar micos udoladors i, amb una mica de sort, creuar-se amb el rei de la selva: el jaguar. Per veure aquest preciós animal, però, cal contractar una excursió de més de tres dies i estar preparat per muntar l’hamaca dalt dels arbres prims, on no s’hi pot enfilar.

Un mar d'hamaques a la coberta del vaixell

El valor de la monotonia
Una activitat quotidiana en aquesta vasta regió es viatjar en vaixell, el mitjà de transport natural. Els rierols; canals; mànegues i rius que semblen mars representen una fantàstica xarxa de més de 40.000 kilòmetres per on moure’s. L’autopista principal, l’Amazones, és navegable des del Perú, però amb un viatge des de Manaus fins a Belém, a la seva desembocadura, un ja en té prou per copsar la magnitud del riu i per conviure amb els locals. I és que cinc dies de trajecte donen per llegir; descansar (si els veïns d’hamaca t’ho permeten); observar la riba des de coberta i sobretot per conèixer i conversar amb els companys de viatge. Durant les hores de solitud penso com seria la primera vegada que els conqueridors espanyols com Orellana varen pujar pel riu i no puc evitar que se’m posi la pell de gallina. Les parades a pobles petits representen un espectacle pel passatger, que es pot quedar hores i hores observant com joves musculosos descarreguen i tornen a carregar la bodega del vaixell; com també hipnotitza l’amplada del l’Amazones o creuar-se amb bucs de milers de tones que pugen riu amunt.

Els camãroes són els reis de la zona

A mig camí de Manaus a Belém, s’hi troba Santarém, una ciutat originàriament de pescadors, a tan sols 36 kilòmetres de Santarém hi ha una de les platges més maques del planeta: la del poblet Alter do Chao. Aquesta petita vila, que poc a poc comença a viure exclusivament del turisme, té la sort de contemplar com el gran riu Tapajós col•lisiona amb l’Amazones. A resultes d’aquesta forçada unió, diferents illes amb platges de sorra fina permeten al viatger gaudir uns quants mesos a l’any d’una postal caribenya d’aigua dolça. Però després d’aquest oasi a mig trajecte toca continuar baixant per buscar la brisa atlàntica que trobarem a Belém, una ciutat d’un milió i mig d’habitants que fa de guardiana de l’Amazones i de capital de l’estat de Parà. Amb paciència, això sí, ja que el trajecte entre Santarém i Belém pot arribar a durar fins a 54 hores. Tot i que Belém té fama de ciutat insegura, seria un pecat no passejar pel mercat Ver-o-peso i menjar peix fresc; no visitar la seva ornamentada catedral; o perdre’s la posta de sol des dels jardins del fort de Persépio. Des de Belém fruites, espècies i fusta deixen enrere Brasil direcció als ports de tot el món, i pel mateix moll, on s’hi congreguen des de ben d’hora estibadors, venedors, turistes i carteristes, entren els productes que manquen a la regió.

Solitària Platja do Pesqueiro, Soure

Un merescut descans a l’illa de Marajó
El tràfec que governa a la ciutat de Belém i el cansament acumulat durant el viatge Amazones avall, recomana uns darrers dies de descans, i per això es va crear la illa de Marajó. Aquest pedaç de terra, producte d’anys de sediments arrossegats pel riu, és més gran que setanta estats, i té una mida aproximada a Suïssa o Dinamarca. Tres elements fonamentals provoquen al visitant una sensació màxima de tranquil•litat a Marajó: la baixa densitat de població (amb prou feines 250.000 persones habiten tota l’illa); les bicicletes amb què es mou tothom; i la gran quantitat de búfals que campen al seu aire, no només pels camps sinó també pels principals carrers dels pobles més grans, com Soure. L’illa, rabiosament verda com la resta de l’Amazones, té platges quilomètriques solitàries i fazendas disseminades per tot el territori. Als pocs nuclis urbans que hi ha, on es desconeix que s’ha inventat l’asfalt, s’hi respira el mateix ambient que als pobles catalans qualsevol nit d’estiu; la canalla es persegueix en bicicleta mentre els més grans juguen a dominó o cartes en terrasses a l’aire lliure. No se m’ocorre millor final per aquesta aventura amazònica que jeure a observar aquesta estampa amb una tapioca -una espècie de crêpe- de formatge de búfal a una mà i un bon suc d’açaí -fruita morada de la zona- a l’altra.