Opinió

La coneguda facècia associada al periodisme “no deixis que la veritat t’espatlli una bona notícia” tindria un símil adequat al to general de la premsa esportiva catalana dels darrers anys: “no deixis que el sentit comú i la decència intel·lectual t’espatllin una bona ensabonada al Sandro Rosell”.

Després de l’exercici de funambulisme retòric del sandrisme per a traspassar el bassal de Qatar sense enfangar-se els peus amb algunes vulneracions de no-res dels drets humans, l’amic Joan Vehils ens premiava en la seva columna de dissabte amb un altre exercici culminant de l’art d’agafar el rave per les fulles per preparar una amanida i servir-li a l’amo en perfecte maridatge amb un raig d’arguments pel broc gros.

En aquesta nova peça antològica de periodisme laudatori escola NODO, l’articulista es fixa en la recent bancarització —a través de Caixa Bank— de l’activitat financera de La Caixa, que, com a tal caixa d’estalvis, queda pràcticament reduïda a la seva Obra Social. Vehils considera aquesta operació com un exemple, com un model a seguir pel FC Barcelona.

Una comparació  desafortunada

D’entrada, em sembla molt desafortunada la comparació que estableix entre la transformació de La Caixa, que es fa en nom del creixement de l’entitat, i el futur del FC Barcelona. M’ha produït la mateixa esgarrifança que ja em va provocar Sandro Rosell quan en plena campanya electoral, en un acte davant joves empresaris, va assenyalar com un dels “problemes” de Catalunya que el Barça, La Caixa i el RACC “no són de ningú” i va afegir que “Karl Marx somiava en Catalunya”, en una exhibició de formació política molt per sota de la més elemental.

Vehils i Rosell amb Qatar (F: Google)

Vull creure que en l’esperit de l’article no hi ha la proposta de resoldre aquest “problema”, de manera que el Barça acabi essent “d’algú” en comptes de pertànyer a una massa informe —potser excessivament proletària per a segons quines fines sensibilitats— o bé reduint el Club com a tal a les funcions que ara té la seva Fundació i deixant l’activitat central en mans d’organitzacions de caire purament mercantil.

De la mateixa manera que el nou banc és la solució de La Caixa davant els “els nous temps que corren”, Vehils apunta que el patrocini de Qatar és la primera d’una sèrie de mesures que de manera imprescindible haurà de prendre el Barça si vol mantenir el seu lideratge i continuar obtenint èxits esportius. Eliminar seccions deficitàries o afegir el nom d’un patrocinador al Camp Nou serien altres exemples d’aquestes providencials decisions, sense les quals estaria compromesa la futura glòria del barcelonisme.

En el fons d’aquesta argumentació hi ha una afirmació gratuïta, sense fonamentar, si no temerària o interessada.

No es pot assegurar que el tipus de mesura que es citen siguin les úniques vàlides per al futur del FC Barcelona. De fet, molts altres competidors als estadis i als mercats fa anys que treballen en aquesta direcció i amb aquests criteris i ara estan per darrera del Barça, que els ha superat en èxits i en ingressos. El Barça ha arribat a aquesta situació de privilegi des de la seva pròpia fórmula, amb el seu propi model i cultura corporativa, justament aprofundint i traient el màxim rendiment de la seva naturalesa com a entitat, del seus trets característics i del pòsit de la seva història. El Barça s’ha sabut beneficiar de la seva singularitat; no renegant dels seus trets essencials, sinó posant-los en valor, no intentant estratègies copiades, sinó potenciant les fortaleses que li són pròpies amb estratègies innovadores i creatives, com l’acord amb UNICEF.

Mesures com aquestes que ens esmenta Vehils són les òbvies —i fàcils— des de l’ortodòxia de la gestió de les organitzacions orientades al guany de l’inversor. Tan òbvies com ho seria considerar que les quotes de soci i d’abonament són notablement barates vist el mercat i el producte que s’ofereix i, per tant, apujar-les considerablement amb la seguretat que no faltaran clients perquè les possibles baixes d’usuaris decebuts serien cobertes amb escreix per altres consumidors disposats a pagar les noves tarifes.

Però resulta que el Barça no és una societat anònima —que duri—, i resulta que aquests potencials “clients” són sobretot els propietaris de l’entitat, i la van fundar en el seu dia i la perpetuen ara justament per a anar a veure activitats esportives, no per a cobrar uns beneficis al cap de l’any. Per això ni es pugen les quotes ni es suprimeixen alegrement les seccions, i la bona gestió de l’entitat, el govern idoni del club, s’ha d’adequar a aquests condicionants si no es vol trair les veritables finalitats corporatives.

Possiblement el camí cap a la competitivitat i el creixement sostingut del Barça sigui un altre —el camí adient, pertinent i eficient per a la seva naturalesa tan divergent de les finalitats mercantils—, i les seves oportunitats en el mercat provinguin de factors diferents i singulars que els nostres directius —per la seva formació i mentalitat forjades sota paràmetres del món mercantil— no saben reconèixer com a potencials fortaleses ni explotar-les amb estratègies adequades.

Qatar i Barça, units... (F: diaria ARA)

Potser ens presenten aquestes vies com les úniques per ignorància, ineptitud i manca d’imaginació per a posar en valor les característiques específiques, úniques i diferenciadores del nostre club i de la marca Barça. Potser no caldria parlar de canviar el Barça si se sabés dirigir i impulsar tal com és, amb un veritable sentit de creativitat eficient i d’innovació permanent dins el propi model, i no amb una evolució basada en mimetisme de propostes molt diferents. Rebaixar certes singularitats només pot igualar-nos, mai distingir-nos ni destacar-nos.

De pressa i en silenci

Segons el manual La Caixa, interpretació Vehils, aquestes mesures, a més, s’haurien de fer amb “rapidesa, eficiència i sense filtracions”. De cop i en silenci, vaja. I amb l’objectiu bàsic de “no crear cap tipus d’alarma entre els clients”.

No se si això  és aplicable al Barça. Resulta que el Barça, al marge del que suggereixin lapsus potser significatius, té propietaris i de moment no és una propietat col·lectivitzada a l’estil marxista. Crec força normal que els propietaris de l’entitat participin en la presa de determinades decisions. No parlo de decisions quotidianes, de pura gestió, sinó justament de les decisions que, com apunta Vehils, són fonamentals i definitòries del futur i l’orientació del club. Si considerem que no han de ser prèviament conegudes i acceptades pels socis, és que no són ni tan importants ni tan indispensables com diu el nostre opinador.

En el cas del Barça, per la seva estructura de propietat i l’esperit democràtic del seu model de govern corporatiu, aquestes decisions tan sensibles requereixen un indispensable procés de debat i participació a partir d’una informació transparent, no per determinacions sobtades precedides per filtracions interessades i globus sonda llançats a l’opinió en col·laboració dels periodistes amics, pràctiques que per cert han estat habituals en el que portem de mandat sandrista. Clar que, si pensem que el Barça no “és de ningú” —o que els 170.000 propietaris del Barça no són “ningú”—, el problema es redueix considerablement per als possibles gestors clarividents.

Tot es redueix, en el fons, a una qüestió de sensibilitat i conviccions democràtiques, en definitiva de veritable fe i estima pel model de Club que és la veritable essència del barcelonisme: els socis-propietaris, ciutadans compromesos en objectius comuns que no són econòmics, sinó esportius, emocionals i cívics.

Sincerament, espero que l’article del Vehils sigui conseqüència d’un excés de zel en el permanent bany i massatge mediàtic que dispensa a Rosell i la seva junta. Espero de tot cor que en aquest cas aquesta opinió no tingui res a veure amb la bona informació que normalment disposa el director de l’Sport i la seva evident sintonia amb president i la junta. Espero que sigui, només, una opinió de Joan Vehils i no un anunci —o filtració— dels “nous temps que corren” o les decisions que s’aproximen.

Rosell i Vehils (F: google)

Properament, tindrem un tast prou significatiu de cap a on van els trets, dels “nous temps que corren”, però dins el club. Veurem què se’ns proposa a l’anunciada modificació d’Estatuts, com es presenta i com s’explica. La modificació —o no— dels Estatuts es pot fer a través d’informació oberta, completa i veraç, amb un procés veritablement participatiu i transparent i una decisió final democràtica presa per un col·lectiu conscienciat. Però també es pot fer ràpidament, a base filtracions, amb uns socis compromissaris parcialment informats mitja hora abans de l’Assemblea i qui sap si fins i tot amb una teatral abstenció presidencial; és a dir, amb un determinat sentit de l’eficiència tan del gust del periodista Vehils. Cal estar alerta. Cal que els propietaris del club demostrin que sí que existeixen i que també exerceixen.

Jordi Brull i uns quants socis del FC Barcelona.”

Altres articles relacionats:

Ens prenen per rucs?

Un nus a l’estómac

Entrada publicada a Entorn, Firma invitada, General, Opinió, Socis el diumenge, 30/01/2011 a les 9:52.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.