Fins fa uns dies, encara tenia esperances de que tot això no fos real, de que tot plegat era una guerra entre “ismes”, no m’ho acabava de creure , no em podia creure que l’actual deixava de ser aquell Laporta del 2003, pletòric i agitador que necessitava el barcelonisme, junt amb els demés membres d’aquell equip “Primer, el Barça” que van guanyar contra pronòstic a Bassat i companyia.
Ara, un cop l’ex-president del Barça ha reconegut als tribunals que havia fet una operació amb el règim d’Uzbekistan a canvi de 10,5 milions d’euros per una acció en negocis del món del cotó i de no sé quina història més a través del seu bufet d’advocats sent president del club, la visió i situació de tot això ha fet un tomb de 360º per mi.
Alguns defensors de Laporta, que qüestionaven durament a l’actual president del Barça, Sandro Rosell, pels seus negocis i vincles amb el règim de Qatar i amb Brasil, també se senten absolutament defraudats amb aquesta nova història, la història que el candidat Agustí Benedito va subratllar en el seu llibre “Parlant Clar“: “Uzbekistan seria el punt de no retorn, l’última gota que va fer vessar el got. Es tractava d’una gota, però capaç d’omplir un got sencer…”.
Amb el Barça no es juga. Soc dels que crec en un Barça pur, allunyat dels “ismes” fastigosos que no ens porten enlloc, sino a la discussió infantil, constant i demagògica. Soc dels que crec en un Barça on els valors han de ser l’eix principal i bàsic per un president i per la seva junta directiva. També per tot l’entorn, que es preocupa per les accions socials del club. Independentment de qui governi avui i de qui governarà demà.
Personalment em quedaré amb els bons moments i en les bones accions de l’”Època Laporta”, que en van ser innumerables. Les situacions desagradables, provocades per uns i altres, per interessos creats o no, les vull oblidar ràpidament. El Barça, per damunt de tot i de tots. Com bé diu un company, memoritzant l’eslògan de campanya de Laporta i companyia a les eleccions del juny de 2003: Primer, els valors. Primer, el Barça. Primer, el país.
Josep Piqué. Soci FC Barcelona 28.322.
Jordi Brull
13/10/2011 19:50
Gran, gran article. El Barça no es mereix els directius que té.
Tot i que ell segur que ho deia amb una altra intenció (espero) recordo que Guardiola ja va dir que Sandro i Laporta són “més semblants del que es pensen” i fins i tot, “les dues cares de la mateixa moneda”.
Al capdavall, aquests i els d’abans tenen un factor en comú: la vanitat i el poc respecte a la massa social i els valors del club.
Estan ebolicats en una guerra que no sabem, un partit en què no juguem. els s’ho fan i s’ho desfan. I com que cal ser ric per ser president del Barça, la concurrència és molt limitada, aixi que van tirant.
Jordi Brull
13/10/2011 19:53
Imagineu que els jugadors li poguéssin dir l’entrenador: “No em pots posar a la banqueta ni un minut, ni fer-me fora de l’equip perquè avalo una morterada i em necessites. Ah! i demà vull fer de porter, encara que sigui un negat”. Creieu que tindriem l’equip idoni?.
Jordi Brull
13/10/2011 20:00
Imagineu que els jugadors del Barça poguéssin dir: “Míster, no em pots posat a la banquesta i molt menys fer-me fora, perquè avalo una pasterada i em necessites. Ah! i demà vull ser porter, em divertiré i en les fotos mola més. I no m’emprenyis més per entrenaments a porta tancada, que no hi ha premsa”.
Així que uns quants s’ajunten, hi posen la pasta i trien el més ben situat, que no vol dir el millor, per l’atac al poder. Una vegada allí, vanitat, frivolitat i incompetència. I silencis còmplices fins que s’acosten les noves eleccions, no sigui que perdin plaça o els facin baixar del cavall abans d’hora.