Definitivament, aquest equip ens té molt ben acostumats, i que duri! Al clàssic vam viure una nova història d’onze jugadors vestits de blaugrana fent anar la pilota com els angelets. Ells, els onze herois, tocant i tocant, movent-se pel terreny de joc com si féssin balls de saló, amb sincronia, amb una entesa descomunal, amb una brillantor gairebé anormal. És clar, som el millor equip de futbol del món. I jo m’atreviria a dir més: de la història moderna del futbol, per davant d’aquell màgic Milan de Sacchi, Van Basten, Gullit, Rijkaard, Baresi…
Tenim un equip que, com vaig comentar en un anterior article després de la trompada a Getafe, mereix tot el crèdit del món fins el darrer segon de la competició. Em trec el barret amb els onze cracks que van sortir d’entrada a jugar-li al Madrid de Mou alguna coseta més que tres punts vitals. Però em poso dempeus, i de manera molt especial, amb l’actuació i, sobretot, amb l’exemplar actitud de quatre homes: Puyol, Iniesta, Messi i Alexis.
Puyol, com ens té acostumats, va anul.lar completament, i amb la seva immensa capacitat d’entrega i lluita, a dos homes importants al Madrid, Benzema i Ronaldo (després es va trobar a Higuaín a la 2ª part). Sincerament, no em deixa de sorprendre el seu gran compromís, la seva entrega, el seu temperament. Tot i que els anys passen, segueix a un nivell brutal. Com diu la dita: “els vells rockers mai moren!”. Puyol n’és l’exemple…
Iniesta, que a la 1ª part va ser col.locat per Guardiola en una “falsa” posició, despistant al rival, arraconat a l’extrem esquerra per generar espais perquè Messi i Alexis entressin més àgilment pel centre de l’atac blaugrana, va fer una exhibició de futbol i d’art al mateix temps a la 2ª part -ja en una posició més alliberada, com a fals mitja punta-, Iniesta, quan fa d’Iniesta, és imparable.
Messi, des del gol matiner del Madrid, va agafar les rendes del partit, el va estirar, va recular l’adversari al seu camp -alliberant al Barça de l’asfixiant pressió inicial dels blancs- i va transmetre molta energia positiva als seus companys. Només li va faltar el gol, però el que va transformar Alexis (el psicològic empat a un), mig va ser obra seva, amb una jugada marca de la casa! Un cop més, el món va comprovar -per si no ho tenien clar encara- qui és el “putu amo” sobre la gespa. Queda clar que Ronaldo no ha tingut sort en coincidir amb Messi als estadis per convertir-se en un “top”, com diria Mourinho.
I Alexis: gran, molt crescut. I cada vegada més en forma. No només va fer un magnífic gol, sino que va córrer, va pressionar, va aburrir als defenses blancs que, en molts moments, van cometre errades d’entrega de la pilota per la pressió asfixiant del xilè. En definitiva, va estar compromès i va ser molt solidari amb l’equip, recordant-me en molts moments del joc -i salvant distàncies- al compromís i esperit competitiu i guerrer d’Stoitchkov. Alexis, per mi, el millor del partit. Amb permís de Messi i Iniesta.
Tot i la magistral i importantíssima victòria al Bernabéu, crec que ara no ens hem de precipitar i hem de seguir picant pedra, seguir millorant el que es pugui millorar (suposo que Guardiola i el ben tornat Vilanova hauran vist moltes coses a millorar després del clàssic) i centrar-nos en el Mundial de Clubs que es juga al Japó. Si els jugadors fan el que ja han demostrat sobradament, i amb respecte del Santos -principal rival del “mundialet”-, d’aquí pocs dies tindrem la segona figura brillant anomenada “World Cup” a les vitrines d’un col.lapsat museu (seria hora que l’ampliessim i, ja posats, seria intel.ligent i necessari que eliminessim el nom de “Museu Josep Lluís Núñez” -recordem que ha estafat a Hisenda i segueix campant lliure- per el de, senzillament, Museu Joan Gamper, el nostre fundador estimat).
Tornem al tema: tenim el millor equip del món, això ja ho sabem, ens ho han demostrat i ens ho segueixen demostrant. I aquest somni segueix perdurant, tot i les trabes de la “Central Lechera” (com han aminorat l’agressivitat, oi?), tot i que ens pensem que aquesta corda es pot trencar en algun moment. Mentres tinguem a Guardiola liderant a aquests nois tan bons, tot compromesos amb el nostre escut, no despertarem i seguirem somniant. Tot es basa en el compromís d’aquests artistes amb els nostres colors. Si d’això n’hi ha, com s’està demostrant, tots tranquils. Per cert… per rematar l’article: en el clàssic, van ser titulars al Barça vuit nanos de la cantera, sis d’ells catalans. Al Madrid només va ser titular un del seu planter, i al seu onze només hi figuraven tres espanyols. Resultat: Real Madrid-1 FC Barcelona-3. Som i serem!
Josep Piqué. Soci FC Barcelona 28.322