Crisi s’escriu amb… “zhang”

dimecres, 22/12/2010

Internet és un oasi bàsic de llibertat i humor a la Xina. Tot i estar censurat en moltes coses -imagina una xarxa sense facebook, twitter, youtube o blogspot i pensa en la productivitat- serveix de tub d’escapament. Quan la televisió és oficial, la radio també i els diaris venen amb el segell del govern, els fills de Mao han descobert que ha internet hi ha espai per a moltes iniciatives extraoficials. Humor groc, fent la broma fàcil. Però també una mica negre, incorrecte.

Entre elles s’ha colat aquests dies una proposta curiosa: la d’escollir el caracter de l’any. Es calcula que l’idioma mandarí té uns 40.000 caracters, els símbols amb els que s’escriu, tot i que un xinès amb estudis en coneix només de l’ordre de 5.000 a 6.000. D’entre tots ells, en una votació duta a terme per internet, se n’havia d’assenyalar un que resumís amb pocs traços el més rellevant de 2010. El guardonat ha estat:

Pronuncii’s “zhang”, la traducció del qual vindria a ser  un increment sobtat i fort de preu. A molta distància, els altres finalistes han estat els equivalents a “ressentiment” i “gris”. L’enquesta ha servit clarament per treure els fantasmes i la frustració de l’armari. Els internautes s’han rigut de les visions positives i armòniques del règim: no estem per orgues.

Malgrat alegries com l’Expo de Shanghái o la recuperació econòmica que han portat a Xina a les portes de ser ja la segona potencia mundial, per sobre de Japó, els ànims dels xinesos del carrer no estàn especialment optimistes. La culpa recau en la inflació, que torna a colpejar al país després d’uns anys de relativa tranqui·litat. Tot és més car. Al novembre l’IPC ha arribat al 5,1 per cent i tot apunta a que desembre es pot tancar encara més amunt. L’encariment dels aliments ha superat el 10 per cent, en productes bàsics com la carn, els ous o els vegetals. De fet, avui mateix el govern, que controla el preu de béns estratègics, ha tornat a pujar un 4 per cent la gasolina, la tercera vegada que ho fa en aquest any.

Males notícies per una gent pacífica però que s’altera quan li toques la butxaca. A falta de manifestacions o protestes públiques, arriscades davant del nas de l’autoritat implacable de torn, internet dóna fe que alguna cosa es mou dins de la Xina.

La broma de Confuci

dissabte, 11/12/2010

confuci.jpg

Confuci-ó? (l'han posat massa fàcil, ho sento, no ho he pogut evitar)

Si Confuci realment hagués pronunciat tants proverbis com se li adjudiquen, sospito que no hagués tingut temps de massa més a la vida. La seva influència ha perdurat des de fa 2.500 anys de manera inequívoca en el pensament oriental, des del comportament humà fins al sistema polític, tot i que el seu ús, segons quan, és força discutible. A vegades un té la sensació de que s’apel·la a Confuci per sortir del pas, un argument d’autoritat que derrota qualsevol apel·lació, com quan a l’escola, de ben petits, s’escoltava allò de “perquè ho diu el meu pare”.

Aquesta bonica entrada ve perquè aquests dies Xina ha entregat el Premi Confuci de la Pau. Ah, sóna prometedor, no? Un Comité Confuci -qui si no- ha considerat que Xina també ha de deixar empremta en el camp de la pau mundial. La raó que esgrimeixen és sòlida: “Xina és un símbol de la pau, alhora que posseeix el poder absolut per a mantenir la pau. Amb més de 1.000 milions d’habitants, hauria de tenir més veu en els assumptes de la pau mundial”. Traduït del llenguatge diplomàtic, un som molts, som poderosos i no manem prou. Diuen que la inspiració ve de la visió oriental de la pau, que lliga amb l’armonia i, bàsicament, el no aixecar la veu.

Aquesta és la sensació extesa al país (vaja, al Partit Comunista, que no es ben bé el mateix) per la concessió del premi Nobel de la Pau al dissident xinès Liu Xiaobo. Liu va ser condemnat a onze anys de presó per incitar a la subversió contra l’Estat, sentència que li va arribar després de ser un dels autors de la Carta 08, un manifest que demana reformes polítiques al règim. Reformes, per cert, que ja contempla la Constitució xinesa des de fa anys però que, coses que tenen els règims autoritaris, no s’han portat a la pràctica.

Per això, en alguna cosa que s’assembla força a una rebequeria, una suposada organització independent que no se sap massa bé d’on ha sortit ha creat el premi Confuci, un Nobel a la xinesa amb guardonats poc incòmodes.  La llàstima és que tot plegat s’ha fet tan a cuïta i corrents per intentar tapar la cerimònia d’entrega del Nobel demà a Oslo que ni el propi premiat (Lien Chan, un dirigent taiwanés) sabia que l’havien distingit ni, és clar, ha pogut assistir a la festa en el seu honor. Els fills de Mao van decidir que el millor que podien fer era posar a una nena de sis anys a recollir el premi. Passa alguna cosa si no coneixia de res al guanyador? I ara! Que somrigui!

“Mai hem escoltat res d’un premi així i per suposat que el senyor Lien no té plans d’acceptar-lo”, ha dit un portaveu de l’oficina de Lien Chan des de Taipei (sic). Altres nomitats per al reconeixement han estat Nelson Mandela, Bill Gates o el Panchen Lama, el segon líder en importància dels tibetans, però aquest és amic i nombrat directament per Pekín.

Segur que si Confuci aixequés el cap i veies la que li han muntat li vindria algun proverbi nou… Des d’aquí, humilment, proposo la que diu

Només els savis més excel·lents i els necis més acabats són incomprensibles.

Per aire, amb raïls

diumenge, 5/12/2010

El ressò de la vaga de controladors aèris no ha arribat fins a la Xina. Coses, suposo, de quedar a 8.000 kilòmetres de distància i gairebé sense connexions directes.

Mentre l’enrenou de l’espai aeri sembla que recula, els avions es tornen a enlairar, es creuen amenaces de processos civils, militars i judicials i tothom hi fica una mica de cullerada, al país més poblat del món els fills (i néts, besnéts, etc) de Mao es maravellen amb la seva nova joguina, el CRH380A. El nom tècnic de l’engendre no és res de l’altre món, però la poesia confucionista xinesa no podia desaprofitar l’ocasió per deixar petjada: “Número de l’harmonia”.

A continuació apunten una xifra: 486,1. Quatre-cents vuitanta-sis coma un què? Kilòmetres per hora. No és un avió, ni tan sols l’Increïble Home Normal Superman. Es tracta de l’últim récord batut pels xinesos, el del tren més ràpid del món.

trencrh380a.jpg

(Imatge cortesia del Govern xinès www.gov.cn, però ells no ho saben)

La premsa del país, oficial (tota) i no oficial (algun bloc i diari perdut que encara queda), aplaudeix l’èxit de la prova realitzada aquesta setmana pel ferrocarril amb nom evocador i de disseny integrament local. El “Número de l’harmonia” –res a veure, en principi, amb la raó auria- unirá Beijng i Shanghái en poc més de 4 hores. Són 1.318 kilòmetres que passaran molt ràpid a ulls del viatger, complicant la sempre atractiva tasca de mirar el paissatge. La inauguració de la línia està prevista per entre 2011 i 2012 i els xinesos, en aquest sentit, són una mica més acurats que el Ministeri de Foment espanyol. Per altra banda, aquesta velocitat resulta especialment atractiva per als usuaris dels Rodalies de Barcelona (qui subscriu ho era), que no tenen constància de que el segle XXI hagi arribat encara al transport sobre raïls… Afortunats xinesos.

Sobrevolant la tensió

diumenge, 28/11/2010

El mar Groc separa Xina de la península coreana. Aquest extrem llunyà s’ha convertit en la zona més calenta -amb permís saharaui- de l’actualitat internacional d’aquests darrers dies. Les dues Corees: un conflicte mal tancat amb un armistici l’any 1953 i que aquesta setmana s’ha agreujat fins al punt de témer una guerra oberta. Quatre morts sudcoreans en un primer intercanvi de foc el dimarts, un dimecres, dijous i divendres de tensió creixent i amenaces altisonants, el dissabte sembla un homenatge a les eleccions catalanes i es converteix en jornada de reflexió per a un diumenge (aquest) en el que pot passar qualsevol cosa.

Si barreges greujes de fa mig segle, maniobres militars, portaavions d’Estats Units, amb la paranoia de Kim Jong-il, la necessitat de reafirmar-se de Kim Jong-Un, hereu per ser fill de qui és -únic país comunista-dinàstic del món-, i moltes ganes de treure pit per totes bandes, el panorama no convida a l’optimisme.

Per circumstàncies, i gairebé sense buscar-ho, m’he trobat passant per sobre del mar Groc, desde Pekín a Seúl. Reconec que no havia escollit la millor companyia (aèria). Korean Air té justificada bona fama, puntual i atenta, però potser no es tracta de la millor opció quan és l’aerolínia estatal d’una de les parts en conflicte. Si serveix d’excusa, no ho vaig fer per provocar. Bitllet barat, una bona connexió amb dies d’antel·lació i endavant.

L’avió de color blau cel va ple d’estudiants. Des de la finestra veig com l’enlairament supera amb agilitat la boira eterna de la capital xinesa i de seguida s’endinsa en el mar en qüestió. La wikipèdia diu que el mar Groc rep el nom per les partícules de sorra que arrossega el riu del mateix nom fins a la seva desembocadura. M’hi atanso des del cel i, no sense recança, confirmo que es veu blau. Senyores, senyors, el mar Groc és Blau; un blau fosc, intens. El vol és curt, apenes una hora i mitja, i a mesura que ens apropem a Corea fixo la vista. Es veuen diverses illes però no encerto a identificar Yeonpeong, la que va patir el bombardeig. Des de les alçades tampoc es distingeix el paral·lel 38, recta sense fi, que serveix de frontera numèrica entre el Nord i el Sud. Tot despren una calma extranya, suau, el mar està pla com una catifa. El comandant anuncia que estem a punt d’aterrar, els passatge sembla tranquil.

Un cop a terra, l’aeroport d’Incheon brilla. Brillen els vidres, el terra de marbre, els centenars de tendes obertes i els telèfons mòbils a les mans de la gent. Ni rastre de desplegament militar, o de tensió. Corea del Sud és un paradís del consum i veig que l’amenaça de guerra -vaga, però amenaça al cap i a la fi- no atura la vida quotidiana. Roba de marca, rellotges de luxe, “duty-free” al poder. Soroll de pagaments amb tarjeta de crèdit mentre, de fons, les pantalles planes anuncien un canvi de ministre de Defensa. Els polítics alcen la veu i esperonen la por. “En qualsevol moment un boig pt apretar un botó vermell i comença la tercera guerra mundial”, venen a dir. Ningú no sembla posar-hi atenció.

La meva escala de dues hores s’acaba quan embarco en un altre avió, rumb al sud-est asiàtic. Faig un darrer cop d’ull, l’última imatge de normalitat és un nen amb un portàtil als genolls, l’ordinador és més gran que ell. Tornaré a passar per Corea en menys d”una setmana, espero que no hagi canviat massa. Si no, hauré de corregir ja la primera entrada en el nou bloc de l’Ara i no seria començar amb massa bon peu…