Sobrevolant la tensió

El mar Groc separa Xina de la península coreana. Aquest extrem llunyà s’ha convertit en la zona més calenta -amb permís saharaui- de l’actualitat internacional d’aquests darrers dies. Les dues Corees: un conflicte mal tancat amb un armistici l’any 1953 i que aquesta setmana s’ha agreujat fins al punt de témer una guerra oberta. Quatre morts sudcoreans en un primer intercanvi de foc el dimarts, un dimecres, dijous i divendres de tensió creixent i amenaces altisonants, el dissabte sembla un homenatge a les eleccions catalanes i es converteix en jornada de reflexió per a un diumenge (aquest) en el que pot passar qualsevol cosa.

Si barreges greujes de fa mig segle, maniobres militars, portaavions d’Estats Units, amb la paranoia de Kim Jong-il, la necessitat de reafirmar-se de Kim Jong-Un, hereu per ser fill de qui és -únic país comunista-dinàstic del món-, i moltes ganes de treure pit per totes bandes, el panorama no convida a l’optimisme.

Per circumstàncies, i gairebé sense buscar-ho, m’he trobat passant per sobre del mar Groc, desde Pekín a Seúl. Reconec que no havia escollit la millor companyia (aèria). Korean Air té justificada bona fama, puntual i atenta, però potser no es tracta de la millor opció quan és l’aerolínia estatal d’una de les parts en conflicte. Si serveix d’excusa, no ho vaig fer per provocar. Bitllet barat, una bona connexió amb dies d’antel·lació i endavant.

L’avió de color blau cel va ple d’estudiants. Des de la finestra veig com l’enlairament supera amb agilitat la boira eterna de la capital xinesa i de seguida s’endinsa en el mar en qüestió. La wikipèdia diu que el mar Groc rep el nom per les partícules de sorra que arrossega el riu del mateix nom fins a la seva desembocadura. M’hi atanso des del cel i, no sense recança, confirmo que es veu blau. Senyores, senyors, el mar Groc és Blau; un blau fosc, intens. El vol és curt, apenes una hora i mitja, i a mesura que ens apropem a Corea fixo la vista. Es veuen diverses illes però no encerto a identificar Yeonpeong, la que va patir el bombardeig. Des de les alçades tampoc es distingeix el paral·lel 38, recta sense fi, que serveix de frontera numèrica entre el Nord i el Sud. Tot despren una calma extranya, suau, el mar està pla com una catifa. El comandant anuncia que estem a punt d’aterrar, els passatge sembla tranquil.

Un cop a terra, l’aeroport d’Incheon brilla. Brillen els vidres, el terra de marbre, els centenars de tendes obertes i els telèfons mòbils a les mans de la gent. Ni rastre de desplegament militar, o de tensió. Corea del Sud és un paradís del consum i veig que l’amenaça de guerra -vaga, però amenaça al cap i a la fi- no atura la vida quotidiana. Roba de marca, rellotges de luxe, “duty-free” al poder. Soroll de pagaments amb tarjeta de crèdit mentre, de fons, les pantalles planes anuncien un canvi de ministre de Defensa. Els polítics alcen la veu i esperonen la por. “En qualsevol moment un boig pt apretar un botó vermell i comença la tercera guerra mundial”, venen a dir. Ningú no sembla posar-hi atenció.

La meva escala de dues hores s’acaba quan embarco en un altre avió, rumb al sud-est asiàtic. Faig un darrer cop d’ull, l’última imatge de normalitat és un nen amb un portàtil als genolls, l’ordinador és més gran que ell. Tornaré a passar per Corea en menys d”una setmana, espero que no hagi canviat massa. Si no, hauré de corregir ja la primera entrada en el nou bloc de l’Ara i no seria començar amb massa bon peu…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús