Mig buit o mig ple?

dimecres, 1/04/2015

…“Aquí hi juga tot un país”. Segons m’han comentat, el pavelló no s’ha omplert en cap partit de lliga.

Depenent de com t’ho miris o com t’ho vulguis mirar, un mes pot ser molt de temps o molt poc. Suposo que això també va molt lligat amb allò que diuen de veure el got mig ple o mig buit, depenent dels ulls en què es mira. Suposem que nosaltres som dels del got mig buit, per tant, som dels que diem que un mes és molt poc temps. Doncs a Andorra, tot i ser poc temps, en un país també molt petit, on el temps hi passa igual de ràpid i de lent que en qualsevol altre lloc del món, ho tinc comprovat, hi han passat moltes coses importants; potser masses per només haver succeït durant un sol mes.

El passat dia 1 de març va haver-hi les eleccions generals. DA, Demòcrates per Andorra revalida la majoria absoluta gràcies al triomf d’aquesta formació per 17 vots a la territorial d’Ordino. Uns deu dies després, esclata la crisis del BPA (Banca Privada d’Andorra), això ho fa tremolar tot, i la mala imatge exterior s’instal·la al Principat protagonitzant nombroses portades de diaris. El Govern ha d’intervenir l’entitat financera a causa de la seva vinculació en operacions de blanqueig de diners procedents de grups criminals. Passen pocs dies i l’ombra del BPA s’allarga, i la gent comença a fer cues davant de les oficines del BPA per retirar diners. A mig mes, una petita respirada amb la celebració del dia de la Constitució Andorrana. A final de mes, esclata el boom turístic de Setmana Santa, amb una ocupació hotelera que supera el 80% i les pistes d’esquí a ple rendiment. També fan acte de presència les cues a la frontera, i molts andorrans, com en cada període vacacional, marxen del país sense mirar pel retrovisor. Mentrestant, psicosi per l’euro andorrà amb la conseqüent persistència de col·leccionistes a la recerca de tan preuada peça. Com a punt cultural, cal destacar la celebració del festival audiovisual de joves creadors del Pirineu, Ull-Nu, cada any més gran. També un eclipsi de sol (això podríem dir que és poc important). I per acabar, sabent que m’he deixat moltes altres coses, un toc de dolçor protagonitzat pel Morabanc Andorra amb quatre victòries dels darrers cinc partits a la prestigiosa i tan anel·lada ACB. Un bon equip de bàsquet que juga en un pavelló ben equipat, mitjanet pel que fa a públic, però que a Andorra vol dir gran, on una part de la graderia està coberta per una gran pancarta on s’hi pot llegir amb lletres ben grosses: “Aquí hi juga tot un país”. Segons m’han comentat, el pavelló no s’ha omplert en cap partit de lliga. Però bé… ja hi tornem a ser amb allò del got mig ple o mig buit.

Però per cert, amb el tema de l’eclipse de sol… pels agosarats que van mirar-lo, també valdria això del mig got d’aigua ple o buit?

Parlem-ne amb força, seny i equilibri.

dissabte, 1/11/2014

CASTELLS_ANDORRA… la cultura i la llengua és compartida com també una frontera, molt ostentosa en el decorat però alhora finíssima en el trànsit.

La descoberta de la colla castellera d’Andorra ha estat una de les sorpreses més agradables amb les quals recentment he topat. Els vaig veure actuar per primer cop el passat dia 9 de setembre a la plaça del Poble, al ben mig d’Andorra la Vella, en motiu de la realització de la famosa “V” reivindicativa organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana. Com en altres ciutats i països europeus, Andorra, com l’any passat, de forma important i crec que fins i tot necessària va sumar-se altre cop a recolzar la voluntat de decidir del poble de Catalunya.

Pels qui som de la terra bressol del món casteller sabem que una colla castellera és molt més que una entitat cultural folklòrica que es dedica a fer torres humanes. Una colla castellera és una entitat formada per persones de diferents edats, procedències i condicions físiques; és una entitat que promou la relació, el col·lectiu, la integració i l’esforç mutu, i només la unió i la confiança amb el del costat i el grup fan possible les fites que es proposen. Només si tots són un i la força es multiplica braç a braç es pot pujar i tocar el cel. En el món casteller el col·lectiu és bàsic i l’aportació de cadascú fonamental. Una entitat associativament molt bona i necessària per a qualsevol ciutat, poble o barri com també per a Andorra, ajudant aquí a reactivar certes accions i pràctiques veïnals que alguns cops es troben a faltar i s’enyoren. També una entitat molt catalana i que mostra molts dels valors del poble català.

Això, com és el cas també d’altres entitats, associacions, costums i pràctiques a Andorra amb identitat catalana, és fàcil d’explicar si tenim en compte que una gran part dels andorrans són d’origen o tenen orígens catalans més propers o més llunyans. Molts altres passen bona part de la seva vida a Catalunya en forma de vacances, estudis, família, treball, etc. I si més no, la cultura i la llengua és compartida com també una frontera, molt ostentosa en el decorat però alhora finíssima en el trànsit.

Dit això, i mostrat aquest gran intercanvi identitari, cenyim-nos a la qüestió que centralitza la política catalana del moment, i que crec que s’ha de posar sobre la taula: Com veuen els andorrans els procés independentista català? (Pregunta que algú que altre m’ha fet més d’un cop aquests dies). Sempre tenint en compte l’opinió extreta d’un més o menys reduït grup de persones als qui tinc accés, i sense generalitzar ni fer-ne cap dictamen estadístic, podríem dir que és vista, en general, amb certa expectació i simpatia; sobretot de portes endins, des de la fondària. De portes en fora però, la relació estat-estat amb l’estat espanyol ha estat prou positiva per a Andorra i contínuament en relació i treball, i això comporta alguns silencis vers el procés. Uns silencis que es generalitzen fins i tot al carrer, a peu pla. Veritablement crec que se’n parla poc i a mi això possiblement venint d’on vinc em sorprèn. Alguns altres, intenten mostrar-se neutrals davant els esdeveniments, al·ludint que allò no va amb ells; si m’ho permeteu una neutralitat que no crec. Altres en un posat dubitatiu pensen que una possible independència de Catalunya podria ser perjudicial per a Andorra, que podria perdre certa independència d’estat i cert proteccionisme del que gaudeixen els països petits. Però realment això seria cert? Andorra hi guanyaria o hi perdria en una possible independència de Catalunya? Se n’hauria de parlar més. I més a Andorra que en qualsevol altre país del món,

Per cert: L’altre dia, en aquesta primera actuació castellera, la camisa d’aquesta nova colla d’Andorra era el color blanc. No pas l’avorrit color neutre; sinó el color de la puresa, la neu, la novetat, el col·lectiu, la força, el seny i l’equilibri.

 

Joan Peruga. El gran mirall.

divendres, 4/07/2014

… La xerrameca enèrgica, sucosa, tranquil·la i agradable tot i les maniobres continuava, no havia parat ni un instant; ara però, cara a cara, mirant-nos fixament a traves d’aquell gran mirall ja florit per les puntes pel pas del temps.

Si em permeteu, tot i que en algun altre article anterior ja he parlat d’ell, des d’aquestes humils línies, m’agradaria sumar-me a tot el seguit d’homenatges i mostres d’agraïment més que merescudíssims de companys i amics, de què ha gaudit durant aquest últim mes un dels meus “mestres”, en motiu de la seva jubilació.
Per mi, ha estat un veritable honor compartir feina, aula, departament, suors a finals de juny, alguna que altre inquietud i conversa futbolística de taverna amb un dels grans d’Andorra: Joan Peruga. Per ordre: persona, professor, novel·lista i historiador.
I això últim amb aquell matís del bon vi. Un d’aquells historiadors que explica i estudia la història com si ell mateix l’hagués viscut anys o segles enrere (i creieu-me en queden pocs d’aquests i van buscats). Així ho diuen els que han tingut la sort d’assistir a les seves classes, els centenars d’alumnes que durant anys han passat per la seva aula, tots amb bon regust de boca, els que hem pogut compartir feina i projectes, i així també ho mostren les seves novel·les.
A més, mai ningú amb qui n’he parlat m’ha pogut dir-ne res de malament del Joan- si voleu proveu-ho-, i tothom me n’ha destacat la seva part més humana, respectuosa, comprensible i tolerant, i també la seva part més alegre i divertida que també tinc la sort de conèixer i gaudir. Una alegria balsàmica capaç de treure ferro a tot allò venal, fent-nos veure el que si és realment important i amb el que val la pena perdre-hi temps.
Ara que no compartirem aula, ni conversa durant els escassos quatre minuts i mig entre canvi de classe i trasllat d’alumnes, qui sap…, potser un dia… compartirem conversa relaxada i tranquil·la en una barberia d’aquelles d’abans, amb les barbes ben remullades, amb tot el temps del món, o… ves que no l’hàgim compartit ja; si és així, segur que va ser per allà l’any 1932… i ara que hi penso…
…Era un dissabte de novembre per allà a les set de la tarda. Prou es notava que arribava l’hivern, durant tot el dia no havia parat de ploure i a la barberia, tot i ser molt petita, s’hi estava a gust; si més no, ja feia més d’una hora que hi érem, almenys en Joan i jo. Un banc al darrera, just per cabre-hi tres persones, una tauleta amb quatre diaris atrotinats, dues grans trones al davant a tocar d’un gran mirall ja florit per les puntes pel pas del temps; pots, potets, botelles i botelletes damunt del mostrador; el barber, sec, mig desmanegat, blanc, amb cara de malalt, home de poques paraules i ben mesurades formava part d’aquest mobiliari tan especial, i la brutícia general, de les dues-centes últimes afaitades, dispersa per tot el local que s’afegia al decorat i a la festa.
No hi havia cap pressa. Jo tenia tota la tarda i el Joan encara més. La conversa entre els cinc o sis que ocupàvem el local era agradable i animada, desinhibida, relaxada i, fins i tot, “masculinitzada”. De fet, això, a part del detall de sortir-ne ben afaitats, era el que havíem anat a buscar.
Després de força estona fent-la peta, va arribar el nostre torn, per fi vam seure a les trones, en aquella alçada justa entre el bé i el mal que tenen aquelles grosses cadires a la barberia. El barber, ara un ara l’altre, ara cap aquí ara cap allà, ens embolicava el coll amb una tovallola i començava a remullar-nos les barbes. El ritual sempre havia estat i seria el mateix: ensabonar, esmolar la navalla, afaitar (sempre a contra pèl), netejar i per acabar refrescar, amb una mica de Floïd. Fàcil i ràpid. La xerrameca enèrgica, sucosa, tranquil·la i agradable tot i les maniobres continuava, no havia parat ni un instant; ara però, cara a cara, mirant-nos fixament a traves d’aquell gran mirall ja florit per les puntes pel pas del temps.

Jaciment obert, història oberta

dissabte, 31/05/2014

… traient-ne conclusions senzilles m’havien dit de tot: alguns, que només eren quatre pedres difícils d’interpretar; i d’altres, que la descoberta era prou interessant.

M’havien dit que era a prop; fàcil d’arribar-hi, accessible, a tocar, però jo no ho veia. Ni passant-hi a fregar gairebé dos cops al dia amb l’intent de fixar-m’hi, res. I estava en el cert, no es veu.
Ben a prop de tot i allunyat. ( I quanta gent hi deu passar cada dia, només a uns escassos 100 metres, i no deuen saber que existeix ni el que és? ) Parlo, ni més ni menys d’allí on van viure uns dels primers andorrans; el Jaciment de la Roureda de la Margineda, on trobem un dels jaciments medievals més importants documentats a Andorra i un dels més destacats de la vessant sud dels Pirineus. Un conjunt arqueològic que ocupa una àrea de més de 4.000 metres quadrats, situat en uns terrenys propietat de la família Cardelús-Maestre, gestionat per Molines patrimonis amb l’ajuda del Govern d’Andorra i el Comú d’Andorra la Vella.
Ara fa pocs dies, per fi, vaig tenir la sort de trobar-lo, veure’l i poder-lo visitar, de la mà d’un dels gestors del lloc, i fer-me’n una idea clara, cosa que ja feia temps que necessitava. Abans d’iniciar la meva búsqueda estèril, i de per fi ficar-hi els peus i el nas, traient-ne conclusions senzilles m’havien dit de tot: alguns, que només eren quatre pedres difícils d’interpretar; i d’altres, que la descoberta era prou interessant.
Personalment, la visita al jaciment em va sorprendre per diferents motius i conclusions: el jaciment en si és prou curiós, a banda de la seva importància històrica, que aquesta és molta i prou interpretable del que podria haver estat una fortificació medieval del segle XII. On durant les diferents campanyes d’excavacions s’han recuperat milers d’objectes pertanyents a l’Edat Mitjana, principalment de ceràmica, ferro i bronze.
Un cop visitades les runes, per tal de pair la descoberta i ordenar conclusions, alçant la vista buscant una fotografia panoràmica del conjunt, un dubte més que raonable i inevitable (el qual estic segur que es fan tots els visitants del jaciment), se’t filtra entre les diferents recreacions mentals del lloc que un intenta fer-se: i la resta de jaciment? I més enllà? Això no s’acaba aquí. Tota la resta encara esta enterrat sota la natura? I per últim, saltant d’una pregunta a l’altra, i relacionant-se entre totes, encara més interrogants: Per què no es potencia més i s’excava la resta de jaciment? Per què, al ser tant a prop de tot, no és un dels centres turístics del país? Si jo passant-hi molt a prop dos cops al dia no vaig veure’l mai, com el podrà veure i apreciar aquell qui hi passi un sol cop? Què fa que tot quedi tan amagat? Els roures del voltant?
Per cert, aquestes runes són les runes del Castell de Sant Vicenç, una fortificació aixecada el 1190 per Arnau de Castellbò i feta enderrocar el 1288 per Roger Bernat III de Foix. Ni més ni menys que un dels escenaris del pacte entre els dos senyors que, durant vuit segles, va assegurar l’existència d’Andorra. Tot i que… el jaciment resta obert, per tant diria que la història també.

(Per visitar-lo cal fer reserva prèvia a les oficines de turisme del país.)

CARTA MORTA (i enterrada)

dijous, 24/04/2014

Dimarts, 22 d’abril de 2014
Amics,
Podríem dir que és una casualitat forçada (perdoneu, però els oxímorons em tornen boig), que escrigui aquesta carta precisament avui, el mateix dejuni de la festa, diada, jornada o com en vulguin dir de Santa Jordi, per informar-vos d’un escriptor i un llibre: David Gàlvez i “Cartes Mortes”. Un “nou” (amb moltes cometes) escriptor andorrà que ha irromput o, si ho preferiu, penetrat – tal com ha dit en alguna ocasió el MESTRE- amb velocitat espermatozoidal, en aquests últims mesos, dins del món literari de Barcelona. Fent-ho de la mà d’una petita editorial, dita Males Herbes, centrada en obres de narrativa no realista, amb un format de butxaca, molt cuidat, verd (el color) i amb un logotip entre esotèric i místic més propi de llibres de bruixeria. (Ara que hi penso…, potser si que aquest llibre té quelcom de bruixeria)
Acabo de llegir el llibre. Però no us puc dir pas de que va (tampoc vull i tampoc ho sabria fer). I per què en parlo, doncs? Ni més ni menys perquè em serveix d’excusa per escriure aquestes línies.
[Per a qui li interessi però, ja que no en puc dir res més, si que us puc explicar el procediment personal de lectura del llibre, que ha precedit aquesta carta. Una cerimònia ritual dividida en tres actes i un afegitó: Primer acte: compra i lectura impulsiva (fins a la pàgina 50), el mateix dia que el llibre arribava a les llibreries d’Andorra, acabat de sortir del forn. Segon acte: després de sospirar, “twitejar” tot el referent a la novel·la que podia trobar per les xarxes socials (d’acord, això no formaria part de la lectura però si d’una micropromosió literària vers el companyerisme amb l’autor). Tercer acte: lectura compulsiva fins a acabar-lo, per fer palla neta abans de Sant Jordi i poder-ne dir quelcom. I quart acte, apèndix o afegitó definitiu: pair-lo durant un moment o com també es diu popularment: fer el rotet]. I pel mateix preu de tot (uns 13 euros), enredar-me en les múltiples coincidències i causalitats que Gàlvez ens proposa en la seva obra. Un “Dragon Khan” narratiu teixit, com aquell que agafa dues agulles del vuit i se les fica sota el braç, un fardell de llana de molts colors i comença a fer mitja, amb personatges, referències literàries, art, anècdotes, situacions inversemblants, ocurrències, fets, etc. I sempre esperant.
Però anem per parts (pàg. 145 cart. 29: com diuen els Estopa que va dir Jack l’Esbudellador). David Gàlvez, tal com he dit en el primer paràgraf, és un escriptor andorrà. Segons el seu perfil a Twitter (on diuen que si no hi ets virtualment present, en més cos que ànima, no ets ningú): mamífer, pare, escriptor, professor, filòleg, Ubarcelona MA en Lit i Cult Estatunidenca, KeeleUni PhD interruptus Lit Hispanoam Cantab, i cicloturista. Queda clar. El que no queda tant clar és el fet que utilitzi com a perfil (tant a Twitter com a facebook), la fotografia d’Issac Albéniz, músic català del segle XIX. No queda clar i és ben estrany. I aquesta és la incògnita de les incògnites que fa temps que intento esbrinar i que avui us confesso i us faig vostra.
Fa dies que he venut l’ànima a “Sant Google” (pàg. 125 cart. 26), del qual en sóc un fidel devot i seguidor. – Aprofito per dir que si algú em pot fer el favor de proporcionar-me una estampeta, n’estaria infinitament agraït-, per buscar-ne relació i treure’n llum, però no estableixo cap vincle possible. Res de res. Només puc arribar a imaginar-me’ls enfrontats en una partida d’escacs, cara a cara, esfilagarsant-se els bigotis i guaitant-se de reüll, intentant entrar a la ment laberíntica del contrari, i robar-ne maliciosament la pròxima jugada. Gàlvez contra Albéniz; Albéniz contra Gàlvez. Però per què Isaac Albèniz?, Quin fil els enllaça?, El físic?, Algun parentiu allunyat?, Una reencarnació mal gestionada?, Una partitura inacabada? La “Z” final que perllonga els cognoms?… Em pregunto i demano que algú m’ajudi.
Cordialment.
P.D.: Senyor D.G.: demano humils disculpes. Ni m’hi aproximo. Potser un altre dia… però pensi que a mi, els oxímorons em continuen tornant boig.

L’última execució. Un detall històric (II).

dimarts , 4/03/2014

Fons Valenti Claverol

Fons Valenti Claverol

“La crònica continua amb el compliment de la sentència del nostre condemnat que «se llovó a termino de acuerdo con la costumbre tradicional del país.» I quina era «la costumbre tradicional del país»?…”

És sabut que el 18 d’octubre de 1943 es va produir a Andorra l’última execució d’un condemnat a mort. En tenim un bon testimoni visual: una clara fotografia del Fons Valentí Claverol que en certifica la macabre escena. No la de l’execució en si, que va ser al cementiri de Santa Coloma, suposo que amb més privadesa i intimitat, sinó de la concorreguda i escenificada lectura de la pena davant la casa Guillemó, al centre d’Andorra; amb el senyor Batlle, els Consellers Generals amb vestimenta de gal·la, la policia del moment i una frondosa multitud entre encuriosida i tafanera que seguia l’acte, amb el més escrupolós silenci i detall, en la cèntrica plaça Benlloch d’Andorra la Vella. Avui dia aquesta plaça la localitzem davant del Comú d’Andorra la Vella, a l’altre costat del carrer que puja cap a l’avinguda Meritxell, on hi ha una quants bancs per seure i arbres que fan ombra a qui la busca, una de les places més cèntriques i concorregudes de la capital del Principat.
Pere Areny Baró serà l’últim pres executat a Andorra i protagonista de la posterior escenificació immortalitzada en una fotografia. El Tribunal de Corts va sentenciar (acta que es conserva a l’Arxiu Nacional d’Andorra), que el també anomenat Gastó de Canillo va ser: «autor del delicte d’assessinat del seu germà, Anton Areny Baró, am les agravants d’alevosia, premeditació, nocturnitat, us de medis desproporcionats i altres no especificats, condemnan-lo a sofrir la pena capital». I «passat per les armes», afusellat al cementiri de Santa Coloma, lloc on, després de la lectura de la pena en la cèntrica plaça esmentada anteriorment, la multitud va acudir amb professor fratricida.
El crim: Un assassinat entre germans per qüestions d’herència a la parròquia de Canillo.
La notícia va travessar la frontera i en trobem una petita crònica en forma de mitja columna a la Vanguardia del dimarts dia 9 de novembre del mateix any 1945 on ens explica que: «conducido a presencia del Tribunal de Cortes, que preside el juez de apelaciones, y del que forman parte los “veguers” español y francés y los “batlles”, o juezes de paz, ambos andorranos, no solamente se confeso autor del fratecidio, sino que también declaró haber dado muerte, hace diez años, a una hermana, delito este que habia quedado en la más completa impunidad». Segons el diari amb l’afegitó sorpresa d’un altre crim, realitzat pel mateix autor deu anys abans i que havia quedat en res, i com es pot deduir, tampoc no importava massa.
La crònica continua amb el compliment de la sentència del nostre condemnat que «se llevó a termino de acuerdo con la costumbre tradicional del país.» I quina era «la costumbre tradicional del país»? El diari però continua insistint en els detalls del ritual sense desvetllar-nos massa el què era costum tradicional o no: «En el exterior del cementerio, el reo atado a un mástil empotrado en el suelo y fusilado por miembros de la Policía, único Cuerpo armado existente en Andorra. Para evitarle sufrimientos en sus últimos instantes, le fueron vendados los ojos, y el jefe del pelotón dio la señal de fuego con signos

L’última execució a Andorra no és un fet inèdit i que s’hagi descobert ara. Diferents mitjans se’n han fet ressò al llarg dels més de 70 anys des de l’efemèride. Jorge Cebrián, Ràdio Televisió d’Andorra i la Fundació Julià Reig van presentar el documental Pena Capital, 18 de octubre de 1943, amb imatges d’un gran valor històric. I l’escriptor Antoni Morell, va convertir aquesta última sentència de mort en material de ficció a la novel·la Set lletanies de mort.
Avui dia, en el record de Salvador Puig Antich, convertit en símbol de llibertat i justícia, mort fa quaranta anys a mans del franquisme amb el mètode medieval del garrot vil, val la pena recordar algunes de les execucions fetes en el que podríem anomenar amb més o menys fortuna era moderna. L’última execució a Andorra no ha passat a la història amb tant simbolisme ni transcendència com en altres casos. Si però que ha passat a la memòria dels andorrans per la duresa del cerimonial i l’impacte que va causar en la població.
És però, alhora confús i curiós, buscar-ne referències dins de la història d’Andorra a la famosa enciclopèdia digital Viquipèdia: la versió en castellà podria donar a entendre que l’execució va ser mitjançant el garrot vil «original del siglo XVI»; en canvi la versió en català diu clarament que l’executat va ser afusellat. Davant el dubte, una tercera opinió era necessària: la Viquipèdia en versió anglesa sentencia textualment: afusellament (perquè el botxí no estava disponible per fer anar el mètode legal – Garrote).

Portella, amb A d’Andorra.

diumenge, 8/12/2013

En el panorama cultura andorrà, avui dia, hi destaca un nom: col·lectiu Portella. Un col·lectiu format per unes persones amb una sensibilitat extrema cap a l’art i les lletres, amb ganes de remoure la pols a tot allò relacionat amb l’àmbit cultural descobert i per descobrir, relacionat amb Andorra, sigui des de l’avantguarda artística més avançada, com des de la més llunyana rereguarda literària. (Prometo que d’aquesta gent en parlaré en algun altre moment més, molt més).
Semestralment, el col·lectiu publica una revista amb el gust i la paciència dels bons artesans amb el mateix nom “Portella”. Una revista farcida de sensacions i bons arguments on, en aquest últim número publicat, referent a la tardor del 2013, hi participo amb un humil article descrivint l’Andorra d’ara i la que va captar el convilatà Josep Aladern fa més de cent anys, amb el que mantinc un intercanvi epistolar impossible, de 1891 a 2013. Trepitjant el mateix sòl, després de molts anys i molta pluja, pedra i pols.
(A continuació adjunto l’article publicat a Portella, nº7, tardor 2013, pàgines 64-71.)

Una historieta: octubre, bolets, calor i contraban.

dilluns, 28/10/2013

“…mentre la “gran ponència” micòloga durava entre els quatre que érem, en la discussió contínua de veure qui en sabia més sobre bolets de tots colors i mides tinguérem un espant….”

Com a bon boletaire, o almenys això creia fins fa poc, durant aquest últim mes d’octubre no he pogut estar-me de la temptació d’anar al bolet per algun dels paratges d’Andorra. Trobar el lloc adient ha estat el més difícil. Ningú, i de fet així ho mana la doctrina boletaire, m’ha dit, ni que fos per llàstima (i mira que vaig intentar de mostrar-ne), un lloc més o menys adient, concret i encertat per poder trobar alguna coseta més o menys digna. Després de diferents intents i de vàries negatives i respostes poc clarificadores com: aquest any diuen que se’n fan per allà a Pal… o més amunt d’Ordino… vaig decidir anar a un lloc igual d’ambigu: per allà a la Rabassa.
De fet només hi he anat un dia i la calor ha fet ( i que no em diguin que això no és degut al canvi climàtic) que també hagi estat l’últim. Ja en ruta vam decidir anar a un bosquet d’obaga prou net i curiós, però potser també massa accessible. Segons ens van dir i vam poder notar de seguida era un bosc de ceps. I d’un que prové de les Muntanyes de Prades, on aquest bolet apreciat i valorat en altres indrets no s’olora ni es troba, ja hi vam ser amb els dilemes i amb els dubtes: que si aquest ho és, i si aquest també, o… és un bolet de bou… que si poder si, o poder no…
Dins del bosc, mentre la “gran ponència” micòloga durava entre els quatre que érem, en la discussió contínua de veure qui en sabia més sobre bolets de tots colors i mides tinguérem un espant: de l’espessor del bosc, amb un llarg bastó, i amb una espècie de cistell gran, allargat, folrat amb una tela negra, penjat a l’esquena en forma de motxilla, dirigint-se a nosaltres amb una barba prou frondosa i amb un to de veu prou elevat per ser al mig de la natura, amb la brometa que estava buscant “rolex” (rellotges d’or), vam veure aparèixer un personatge un pèl estrany, pel qual els quatre que érem vam deixar de cop la micologia i vam mirar-nos amb un mateix pensament. Un pensament tampoc tan esbiaixat.
És sabut que amb la crisi econòmica ha augmentat considerablement el contraban de productes de les Valls d’Andorra més enllà de les fronteres, sobretot per les fronteres invisibles traçades entre els boscos del Pirineu, fins i tot incrementant el model de contraban a l’antiga, el del fardell a l’esquena i camina que caminaràs.
Tornant a l’aventura, davant la proximitat del personatge, vam optar per la solució fàcil i més lògica: Perdoni, ens pot ajudar? Aquests ceps que hem agafat ho són o no…? I per fi, després d’un silenci prou llarg, amb la banda sonora de fons dels sorolls del bosc que van augmentar la intriga, algú ens va treure de dubtes i de debats. El personatge en qüestió ens va demostrar que era un expert boletaire, ens va donar un autèntica lliçó del que és realment un cep, ens va donar diversos consells i ens va buidar el cistell, ja que no en dúiem gairebé cap de bo. I cap a casa amb el cistell buit, ben espavilats i fins i tot amb la cua entre les cames. Ah,… i de rovellons que són els que a mi m’agraden i m’interessen, només dos i corcats.

La cadena arriba a Andorra.

diumenge, 22/09/2013

No hi aniríem si estiguéssim per casualitat a Londres i l’acte es fes en aquesta ciutat?

Com és sabut a Andorra també es va formar una cadena humana en suport a la Via Catalana o cadena humana reivindicativa més famosa de la història recent, creada i feta al llarg de 400 km pel litoral català, resseguint la històrica Via Agusta, aquella que antigament unia tots els camins.
A Andorra, va ser al dia abans de la Diada catalana, el passat dia 10 de setembre a les vuit de vespre a la plaça del Poble d’Andorra la Vella. No feia massa bon temps i la concentració preveia ser pobra. Pocs minuts abans d’iniciar l’acte la cautela era la nota predominant dels assistents a l’acte: banderes estelades ben plegades a les butxaques i mirades incisives dels pocs assistents per veure qui hi havia i qui hi deixava de ser, i la plaça buida, freda. Pocs minuts després de les vuit, els organitzadors de l’acte (Agrupació de Catalans Residents a Andorra i la ANC) quedaven desbordats per la gran assistència de persones, la plaça ara era plena. Tal com es diu en alguns àmbits la sorpresa saltava al camp en aquest cas a la plaça; andorrans i residents sorpresos per l’èxit i bocabadats per la gentada, poques vegades vista a Andorra en actes similars, amb un ambient familiar, festiu, pacífic i reivindicatiu.
Possiblement la plaça va quedar petita. Per volum i longitud, la cadena va tenir que limitar-se a unes quantes rotllanes simultànies, atapeïdes unes dintre de les altres, amb aplaudiments, cant dels Segadors i crits d’independència. L’acte no va durar més de quinze minuts, ja n’hi havia prou, més no es podia fer, però la gent no volia abandonar la plaça; s’hi estava bé, volia comentar amb companys i coneguts el que havia passat i el que passaria el dia següent a tot Catalunya. La cadena a Andorra havia estat un èxit.
Els catalans i Catalunya necessitaven un recolzament del poble andorrà; poble germà amb qui es comparteix cultura, llengua i moltes més coses, i aquesta resposta hi va ser, sincera, humil i forta.
Pocs dies abans de la convocatòria un company andorrà em deia quan parlàvem de l’acte i la seva assistència: no hi aniríem si estiguéssim per casualitat a Londres i l’acte es fes en aquesta ciutat?

Església de Santa Coloma, baixant a mà dreta.

dimarts , 9/07/2013

….una descoberta antropològica, una aparició més històrica que eclesiàstica perfectament integrada al paisatge i amb les muntanyes de fons, una postal dels anys setanta…

Amb l’arribada de l’estiu, la calor i les vacances, molts són els andorrans que enfilen el camí de baixada. Fàcil, no té pèrdua: siguis on siguis del principat, avall, sempre avall, seguint l’única carretera que hi ha direcció Catalunya, passar entre puntetes i xiulant per la duana i ja està, c14, s’obre l’horitzó. I si amb això no en tens prou, també pots baixar pel riu seguint el curs del Valira, segur que serà més divertit i s’hi estarà més fresquet.
Aquest any, i des de fa més o menys mig any, els que han decidit o decidiran tirar avall amb el desig de traspassar la frontera amb l’anhel de trobar el mar obert, pels voltants del nucli de Santa Coloma dins de la parròquia d’Andorra la Vella, allí on trobem una gran rotonda un pèl desaprofitada en forma de “L”, (pels qui decideixin baixar pel riu Valira més o menys una mica més avall dels bombers a la dreta), han trobat o trobaran una postal. Enfront seu tindran, com si hagués sortit del no res com un bolet, com una descoberta antropològica, una aparició més històrica que eclesiàstica perfectament integrada al paisatge i amb les muntanyes de fons, una postal dels anys setanta…; un dels monuments més important d’Andorra. De cop, davant els mateixos nassos, al centre de tot, hi tindrem la famosa i pintoresca església de Santa Coloma, d’origen preromànic del segle IX (era allí des de sempre, però no hi era). Una de les esglésies més antigues del principat. Una església que ha sofert nombroses modificacions al llarg dels anys, però que és inconfusible pel seu famós, alt, majestuós i pintoresc campanar circular d’uns 18 metres d’alçada. Un dels pocs campanars circulars del romànic del Pirineus de quatre pisos, decoració llombarda i sostre cònic. Un campanar símbol i imatge del país dels Pirineus (properament trobarem reproduïda la famosa silueta circular del campanar a les noves monedes d’euro andorranes).
Les esglésies són les estructures més pacients de la història. Estan allí, infranquejables, quietes, sense moure’s ni immutar-se durant anys, segles. Al seu voltant el món gira i es transforma, es destrueix com es crea, i elles no, si més no molt poc, sempre amb la mateixa digne postura i mirada fixa. Si antigament les petites esglésies dels Pirineus es trobaven al mig d’una immaculada vall de màxima espiritualitat, lloc de trobada i de pelegrinatge dels camperols desperdigats temorosament pels boscos del voltant; ara, algunes d’aquestes es troben al ben mig de la urbanitat més absoluta, envoltades per edificis i construccions variades que no respecten, ni deixen entreveure la llum del sol a les façanes de les mateixes. Bé, totes no. Hi ha casos i casos, i tal com diuen cada família és un món, i la de Santa Coloma des de fa mig any ja no, o gairebé no. Degut a unes recents reformes i a uns enderrocaments al costat d’aquesta, ara ens la trobem de sobte, (abans no hi era, ara si). Les seves pedres mil·lenàries ja poden tornar a rebre l’escalfor del sol els dies de fred, o les brises més fresques de muntanya els dies de calor o xafogor; i també, i molt important, la mirada orgullosa dels andorrans conscients del seu patrimoni, mirada curiosa de turistes exploradors de racons i raconets, i mirada incrèdula d’altres que ni sabien ni creien que per allí s’alcés un dels bens històrics i culturals més importants del país. Ara, l’església de Santa Coloma ens saluda quan tirem avall (ara hi és).
Però bé, continuant amb la interessant i intrèpida sortida del país per dins del mateix riu Valira, hem de parar esment en algun que altre revolt una mica insinuat, però bé poca cosa; i també hem de tenir present que si triem aquesta via, amb una mica de sort, i fent-nos els despistats… possiblement no ens aturaran a la duana.