Irrepetibles andorrans 1: Sergi Mas, l’últim humanista d’Andorra

Dues hores i mitja, i una ampolla de vi del Priorat

Escultor, dibuixant, pintor, fuster, artesà, escriptor… home de bon tracte i de bona conversa.
“Esteu interessats en l’art popular? Veniu, mireu això.” Van ser gairebé les primeres paraules que ens va dirigir un cop vam entrar al seu petit taller d’Aixovall ple a besar d’eines, ceràmiques, talls de fusta, llibres, utensilis varis i també dos o tres gats que hi rondaven amistosament. Sota una tímida llum d’escriptori ens va ensenyar amb orgull unes làmines on s’hi podien veure dibuixats al mil•límetre diferents objectes antics d’ús rural: eines del camp, cistells, forges, objectes ja oblidats d’ús quotidià dels nostres avis i besavis, etc. Una feina minuciosa, precisa, magnífica, amb els apunts degudament detallats del que era i significava cada element, una feina artesana en tots els sentits de la paraula haguts i ver haver. Art popular.
El primer dia que vaig trepitjar Andorra, vaig anar a una llibreria d’aquelles prefabricades i tan impersonals, situada al cor d’un dels típics centres comercials que tot ho poden i tot ho volen de la famosa avinguda Carlemany d’Andorra la Vella, per comprar alguna cosa per llegir, algun llibre sobre Andorra, algun relat, història, llegendes sobre el país per tal d’introduir-m’hi una mica més i conèixer alguna cosa més d’aquest lloc que ara els meus peus trepitgen. Vaig tenir diferents llibres a les mans, i al final (encara no sé per què, però suposo que l’atzar hi va intervenir), vaig comprar-me un llibre no massa gruixut de relats i llegendes titulat “Cassigalls” de Sergi Mas.
Ara, la casualitat havia fet que estés a casa seva, al seu taller, amb l’únic objectiu de fer-la petar una estona, no del llibre que havia comprat temps enrere, no de l’art popular i dels objectes d’ús rural que ens acabava de presentar, sinó de tot.
En Sergi Mas, és un padrí de vuitanta-dos anys. No és que jo i tothom siguem els seus nebots, no; és com, curiosament, els andorrans anomenen a les persones grans (i permeteu-me que digui que m’agrada ja que el terme en sí, en relació amb les persones grans, evoca tendresa, record i proximitat).
Al Sergi Mas li agrada xerrar, i aquell dia es veia animat amb la idea de parlar i explicar coses d’Andorra (i com no d’altres llocs), tenia dos joves davant seu que feia poc que havien arribat al país per treballar-hi i viure-hi. Ell seixanta anys enrere havia fet una cosa similar, entenent com a similar el fet de traspassar la frontera, ja que hem d’entendre que les circumstàncies històriques, socials i econòmiques d’aquell moment eren diferents a les d’avui. De Barcelona, del seu petit taller de fusta tallada i artesania situat al Poble Espanyol, del qual encara conservava amb forma de record un petita figura feta per ell mateix del Quixot un pèl atrotinada de fusta tallada, havia arribat a Andorra, endut, per què no, pels mateixos afanys cavallerescs de l’heroi de la Mancha, a buscar un futur millor.
Nosaltres, davant l’ocasió, com a bons catalans del Camp de Tarragona, vam treure de la butxaca de l’abric una ampolla de bon vi del Priorat (sempre quan es va pel món s’ha de dur una bona ampolla de vi sota el braç, pel que pugui ser). Amb tots els respectes la vam encetar i vam començar a servir gots. Got rere got la conversa es va animar i allargar i es podria haver allargat tot el dia (que ràpid passen els minuts i les hores quan es comparteix xerrameca amb una persona tan complaent i interessant). Els temes tractats, tots. Amb en Sergi es pot parlar de tot, i tot i té cabuda a la seva vida, res li deixa d’interessar prou: d’art i dels seus treballs d’artesania clàssica a les noves tendències artístiques actuals; de llegendes i anècdotes perdudes en la història d’Andorra; de política andorrana, tota, des de l’actualitat més frenètica fins a la del passat; també política catalana, de catalanisme, d’independentisme i fins i tot d’alguns apunts històrics de l’anarquisme, ja que el seu pare ho va ser; també, relligant-ho amb l’anarquisme, s’hi sumaren els ideals del jovent d’avui així com també els del jovent del passat; i com no, de Catalunya i de la seva Barcelona (encara conservant a la parla alguns matisos de barceloní), la que havia deixat, la d’avui i la del futur.
Quan l’ampolla de vi va tocar fons, vam tenir un problema: anem a buscar-ne més allí on sigui o marxem? Ja havien passat dues hores i mitja, la tarda s’havia fet nit i finalment vam decidir marxar. Segur que aquell dia vam escollir l’opció equivocada.
Andorra té aquest home. Un home que ha aconseguit premis, reconeixements i homenatges pel seu treball i la seva dedicació, per la seva vida i el seu saber fer. Però quan vaig sortir del seu taller, em vaig quedar amb el dubte: aquests han estat suficients? Ell realment s’ha sentit degudament valorat? Mai n’és prou, i aquestes persones s’han de cuidar al detall.
De moment, des de la finestra del seu petit taller a Aixovall, en Sergi Mas vigila el món amb tranquil•litat i amb molta feina a fer. Un món que avança massa ràpid i potser encara més a Andorra que en altres llocs, un món que és difícil de seguir i comprendre i que molts cops s’oblida d’aquelles persones que mantenen el gust i la dedicació pel treball fet a mà, tranquil, pausat, minuciós… etern, irrepetible, com el bon vi.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús