Fer-se l’andorrà. Un detall històric.

Amb sorpresa i cautela van deixar fer, tant a un com a l’altre.

Fer-se l’andorrà és una de les expressions més famoses referents a Andorra i encara prou utilitzades avui en dia, i que utilitzada en determinats contextos m’ha sorprès més. S’utilitza per definir, a tall de broma, alguna actuació mig desinteressada o despreocupada d’alguna persona, en determinats termes i qüestions preferint-ne no saber-ne res i anar deixant fer. Fer-se l’andorrà podríem dir que és l’equivalent dels Pirineus de fer-se el suec. No tant com seria el fet de fer-se el sord, però si com el que deixar passar dies, deixa fer, sense pronunciar-se massa i al final se’n surt amb la seva.
Curiosament repassant la història d’Andorra, veiem que en determinats moments això de fer-se l’andorrà ha estat un fet i ha estat determinant per mantenir-se com a país en la neutralitat més absoluta i no sentir-se perjudicat, i així poder aconseguir una mica d’aquí i una mica d’allà. Més si tenim en compte que Andorra té i ha tingut dos “governants” (coprincipat), el president de la República Francesa i el bisbe de la Seu molts cops al llarg de la història situats en extrems oposats, estirant la corda i escombrant cap a casa seva, i al mig el poble d’Andorra.
Amb cautela podria dir que en trobem un exemple prou significatiu i clar de l’expressió a finals del segles XIX quan Andorra passava moments difícils. S’havia enfonsat, igual que a la resta de comarques pirinenques el món tradicional i no es prosperava en el fet de trobar altres alternatives vàlides que recuperessin el país. La prohibició del joc per part dels coprínceps (que es manté fins avui en dia), va escapçar l’esperança de l’entrada de casinos i balnearis al Principat, fet que va suposar el final de la terciarització de l’economia, resoldre l’aïllament del país i una compensació vàlida a la desaparició del sector artesanal. Amb tot, la situació encara es va agreujar més amb les dificultats en el comerç del bestiar vers la frontera espanyola i posteriorment vers la frontera francesa i les seves males comunicacions. La societat andorrana entrava en un clar declivi.
La crisi del joc esmentada i altres qüestions i afers de mal resoldre van comportar que el Govern francès s’interessés més pels drets que el seu copríncep tenia sobre aquelles terres. Immediatament des de París es va dissenyar una pla polític més intervencionista a Andorra per contrarestar la influència del bisbe, que per raons geogràfiques i religioses havia estat sempre més present. El govern francès doncs va oferir un pacte. Millores en les comunicacions a canvi de passar a dependre administrativament només de França. L’obertura del país a canvi de la independència.
Als andorrans no els interessava el tracte. No els interessava dependre únicament del bisbe de la Seu, com tampoc únicament de França i perdre la seva independència. L’enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una veritable fractura en la societat andorrana: per una banda, els partidaris de les innovacions i de França i per l’altra, els més conservadors partidaris del bisbe. Un enfrontament que va esdevenir en un veritable conflicte d’interessos entre els coprínceps i els seus partidaris i qui tenia més poder sobre Andorra, comportant fins i tot petites guerres civils internes entre parròquies, rebent el nom tot plegat de “la Qüestió Andorrana”.
“La Qüestió Andorrana”, després d’aldarulls, enfrontaments i d’estires i arronses, va tenir una cosa molt positiva. Els dos coprínceps van entrar en una cursa per tenir contents els andorrans i oferir al país tot allò que podien en serveis i bones maneres com l’obertura d’escoles, la instal•lació de telèfon, telègraf, etc. Els andorrans sorpresos, i sempre que això no comportés una pèrdua d’independència, van deixar actuar, van deixar fer tant a un com a l’altre, van fer-se l’andorrà.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús