Església de Santa Coloma, baixant a mà dreta.

….una descoberta antropològica, una aparició més històrica que eclesiàstica perfectament integrada al paisatge i amb les muntanyes de fons, una postal dels anys setanta…

Amb l’arribada de l’estiu, la calor i les vacances, molts són els andorrans que enfilen el camí de baixada. Fàcil, no té pèrdua: siguis on siguis del principat, avall, sempre avall, seguint l’única carretera que hi ha direcció Catalunya, passar entre puntetes i xiulant per la duana i ja està, c14, s’obre l’horitzó. I si amb això no en tens prou, també pots baixar pel riu seguint el curs del Valira, segur que serà més divertit i s’hi estarà més fresquet.
Aquest any, i des de fa més o menys mig any, els que han decidit o decidiran tirar avall amb el desig de traspassar la frontera amb l’anhel de trobar el mar obert, pels voltants del nucli de Santa Coloma dins de la parròquia d’Andorra la Vella, allí on trobem una gran rotonda un pèl desaprofitada en forma de “L”, (pels qui decideixin baixar pel riu Valira més o menys una mica més avall dels bombers a la dreta), han trobat o trobaran una postal. Enfront seu tindran, com si hagués sortit del no res com un bolet, com una descoberta antropològica, una aparició més històrica que eclesiàstica perfectament integrada al paisatge i amb les muntanyes de fons, una postal dels anys setanta…; un dels monuments més important d’Andorra. De cop, davant els mateixos nassos, al centre de tot, hi tindrem la famosa i pintoresca església de Santa Coloma, d’origen preromànic del segle IX (era allí des de sempre, però no hi era). Una de les esglésies més antigues del principat. Una església que ha sofert nombroses modificacions al llarg dels anys, però que és inconfusible pel seu famós, alt, majestuós i pintoresc campanar circular d’uns 18 metres d’alçada. Un dels pocs campanars circulars del romànic del Pirineus de quatre pisos, decoració llombarda i sostre cònic. Un campanar símbol i imatge del país dels Pirineus (properament trobarem reproduïda la famosa silueta circular del campanar a les noves monedes d’euro andorranes).
Les esglésies són les estructures més pacients de la història. Estan allí, infranquejables, quietes, sense moure’s ni immutar-se durant anys, segles. Al seu voltant el món gira i es transforma, es destrueix com es crea, i elles no, si més no molt poc, sempre amb la mateixa digne postura i mirada fixa. Si antigament les petites esglésies dels Pirineus es trobaven al mig d’una immaculada vall de màxima espiritualitat, lloc de trobada i de pelegrinatge dels camperols desperdigats temorosament pels boscos del voltant; ara, algunes d’aquestes es troben al ben mig de la urbanitat més absoluta, envoltades per edificis i construccions variades que no respecten, ni deixen entreveure la llum del sol a les façanes de les mateixes. Bé, totes no. Hi ha casos i casos, i tal com diuen cada família és un món, i la de Santa Coloma des de fa mig any ja no, o gairebé no. Degut a unes recents reformes i a uns enderrocaments al costat d’aquesta, ara ens la trobem de sobte, (abans no hi era, ara si). Les seves pedres mil·lenàries ja poden tornar a rebre l’escalfor del sol els dies de fred, o les brises més fresques de muntanya els dies de calor o xafogor; i també, i molt important, la mirada orgullosa dels andorrans conscients del seu patrimoni, mirada curiosa de turistes exploradors de racons i raconets, i mirada incrèdula d’altres que ni sabien ni creien que per allí s’alcés un dels bens històrics i culturals més importants del país. Ara, l’església de Santa Coloma ens saluda quan tirem avall (ara hi és).
Però bé, continuant amb la interessant i intrèpida sortida del país per dins del mateix riu Valira, hem de parar esment en algun que altre revolt una mica insinuat, però bé poca cosa; i també hem de tenir present que si triem aquesta via, amb una mica de sort, i fent-nos els despistats… possiblement no ens aturaran a la duana.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús