Una historieta: octubre, bolets, calor i contraban.

“…mentre la “gran ponència” micòloga durava entre els quatre que érem, en la discussió contínua de veure qui en sabia més sobre bolets de tots colors i mides tinguérem un espant….”

Com a bon boletaire, o almenys això creia fins fa poc, durant aquest últim mes d’octubre no he pogut estar-me de la temptació d’anar al bolet per algun dels paratges d’Andorra. Trobar el lloc adient ha estat el més difícil. Ningú, i de fet així ho mana la doctrina boletaire, m’ha dit, ni que fos per llàstima (i mira que vaig intentar de mostrar-ne), un lloc més o menys adient, concret i encertat per poder trobar alguna coseta més o menys digna. Després de diferents intents i de vàries negatives i respostes poc clarificadores com: aquest any diuen que se’n fan per allà a Pal… o més amunt d’Ordino… vaig decidir anar a un lloc igual d’ambigu: per allà a la Rabassa.
De fet només hi he anat un dia i la calor ha fet ( i que no em diguin que això no és degut al canvi climàtic) que també hagi estat l’últim. Ja en ruta vam decidir anar a un bosquet d’obaga prou net i curiós, però potser també massa accessible. Segons ens van dir i vam poder notar de seguida era un bosc de ceps. I d’un que prové de les Muntanyes de Prades, on aquest bolet apreciat i valorat en altres indrets no s’olora ni es troba, ja hi vam ser amb els dilemes i amb els dubtes: que si aquest ho és, i si aquest també, o… és un bolet de bou… que si poder si, o poder no…
Dins del bosc, mentre la “gran ponència” micòloga durava entre els quatre que érem, en la discussió contínua de veure qui en sabia més sobre bolets de tots colors i mides tinguérem un espant: de l’espessor del bosc, amb un llarg bastó, i amb una espècie de cistell gran, allargat, folrat amb una tela negra, penjat a l’esquena en forma de motxilla, dirigint-se a nosaltres amb una barba prou frondosa i amb un to de veu prou elevat per ser al mig de la natura, amb la brometa que estava buscant “rolex” (rellotges d’or), vam veure aparèixer un personatge un pèl estrany, pel qual els quatre que érem vam deixar de cop la micologia i vam mirar-nos amb un mateix pensament. Un pensament tampoc tan esbiaixat.
És sabut que amb la crisi econòmica ha augmentat considerablement el contraban de productes de les Valls d’Andorra més enllà de les fronteres, sobretot per les fronteres invisibles traçades entre els boscos del Pirineu, fins i tot incrementant el model de contraban a l’antiga, el del fardell a l’esquena i camina que caminaràs.
Tornant a l’aventura, davant la proximitat del personatge, vam optar per la solució fàcil i més lògica: Perdoni, ens pot ajudar? Aquests ceps que hem agafat ho són o no…? I per fi, després d’un silenci prou llarg, amb la banda sonora de fons dels sorolls del bosc que van augmentar la intriga, algú ens va treure de dubtes i de debats. El personatge en qüestió ens va demostrar que era un expert boletaire, ens va donar un autèntica lliçó del que és realment un cep, ens va donar diversos consells i ens va buidar el cistell, ja que no en dúiem gairebé cap de bo. I cap a casa amb el cistell buit, ben espavilats i fins i tot amb la cua entre les cames. Ah,… i de rovellons que són els que a mi m’agraden i m’interessen, només dos i corcats.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús