Jaciment obert, història oberta

… traient-ne conclusions senzilles m’havien dit de tot: alguns, que només eren quatre pedres difícils d’interpretar; i d’altres, que la descoberta era prou interessant.

M’havien dit que era a prop; fàcil d’arribar-hi, accessible, a tocar, però jo no ho veia. Ni passant-hi a fregar gairebé dos cops al dia amb l’intent de fixar-m’hi, res. I estava en el cert, no es veu.
Ben a prop de tot i allunyat. ( I quanta gent hi deu passar cada dia, només a uns escassos 100 metres, i no deuen saber que existeix ni el que és? ) Parlo, ni més ni menys d’allí on van viure uns dels primers andorrans; el Jaciment de la Roureda de la Margineda, on trobem un dels jaciments medievals més importants documentats a Andorra i un dels més destacats de la vessant sud dels Pirineus. Un conjunt arqueològic que ocupa una àrea de més de 4.000 metres quadrats, situat en uns terrenys propietat de la família Cardelús-Maestre, gestionat per Molines patrimonis amb l’ajuda del Govern d’Andorra i el Comú d’Andorra la Vella.
Ara fa pocs dies, per fi, vaig tenir la sort de trobar-lo, veure’l i poder-lo visitar, de la mà d’un dels gestors del lloc, i fer-me’n una idea clara, cosa que ja feia temps que necessitava. Abans d’iniciar la meva búsqueda estèril, i de per fi ficar-hi els peus i el nas, traient-ne conclusions senzilles m’havien dit de tot: alguns, que només eren quatre pedres difícils d’interpretar; i d’altres, que la descoberta era prou interessant.
Personalment, la visita al jaciment em va sorprendre per diferents motius i conclusions: el jaciment en si és prou curiós, a banda de la seva importància històrica, que aquesta és molta i prou interpretable del que podria haver estat una fortificació medieval del segle XII. On durant les diferents campanyes d’excavacions s’han recuperat milers d’objectes pertanyents a l’Edat Mitjana, principalment de ceràmica, ferro i bronze.
Un cop visitades les runes, per tal de pair la descoberta i ordenar conclusions, alçant la vista buscant una fotografia panoràmica del conjunt, un dubte més que raonable i inevitable (el qual estic segur que es fan tots els visitants del jaciment), se’t filtra entre les diferents recreacions mentals del lloc que un intenta fer-se: i la resta de jaciment? I més enllà? Això no s’acaba aquí. Tota la resta encara esta enterrat sota la natura? I per últim, saltant d’una pregunta a l’altra, i relacionant-se entre totes, encara més interrogants: Per què no es potencia més i s’excava la resta de jaciment? Per què, al ser tant a prop de tot, no és un dels centres turístics del país? Si jo passant-hi molt a prop dos cops al dia no vaig veure’l mai, com el podrà veure i apreciar aquell qui hi passi un sol cop? Què fa que tot quedi tan amagat? Els roures del voltant?
Per cert, aquestes runes són les runes del Castell de Sant Vicenç, una fortificació aixecada el 1190 per Arnau de Castellbò i feta enderrocar el 1288 per Roger Bernat III de Foix. Ni més ni menys que un dels escenaris del pacte entre els dos senyors que, durant vuit segles, va assegurar l’existència d’Andorra. Tot i que… el jaciment resta obert, per tant diria que la història també.

(Per visitar-lo cal fer reserva prèvia a les oficines de turisme del país.)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús