Joan Peruga. El gran mirall.

… La xerrameca enèrgica, sucosa, tranquil·la i agradable tot i les maniobres continuava, no havia parat ni un instant; ara però, cara a cara, mirant-nos fixament a traves d’aquell gran mirall ja florit per les puntes pel pas del temps.

Si em permeteu, tot i que en algun altre article anterior ja he parlat d’ell, des d’aquestes humils línies, m’agradaria sumar-me a tot el seguit d’homenatges i mostres d’agraïment més que merescudíssims de companys i amics, de què ha gaudit durant aquest últim mes un dels meus “mestres”, en motiu de la seva jubilació.
Per mi, ha estat un veritable honor compartir feina, aula, departament, suors a finals de juny, alguna que altre inquietud i conversa futbolística de taverna amb un dels grans d’Andorra: Joan Peruga. Per ordre: persona, professor, novel·lista i historiador.
I això últim amb aquell matís del bon vi. Un d’aquells historiadors que explica i estudia la història com si ell mateix l’hagués viscut anys o segles enrere (i creieu-me en queden pocs d’aquests i van buscats). Així ho diuen els que han tingut la sort d’assistir a les seves classes, els centenars d’alumnes que durant anys han passat per la seva aula, tots amb bon regust de boca, els que hem pogut compartir feina i projectes, i així també ho mostren les seves novel·les.
A més, mai ningú amb qui n’he parlat m’ha pogut dir-ne res de malament del Joan- si voleu proveu-ho-, i tothom me n’ha destacat la seva part més humana, respectuosa, comprensible i tolerant, i també la seva part més alegre i divertida que també tinc la sort de conèixer i gaudir. Una alegria balsàmica capaç de treure ferro a tot allò venal, fent-nos veure el que si és realment important i amb el que val la pena perdre-hi temps.
Ara que no compartirem aula, ni conversa durant els escassos quatre minuts i mig entre canvi de classe i trasllat d’alumnes, qui sap…, potser un dia… compartirem conversa relaxada i tranquil·la en una barberia d’aquelles d’abans, amb les barbes ben remullades, amb tot el temps del món, o… ves que no l’hàgim compartit ja; si és així, segur que va ser per allà l’any 1932… i ara que hi penso…
…Era un dissabte de novembre per allà a les set de la tarda. Prou es notava que arribava l’hivern, durant tot el dia no havia parat de ploure i a la barberia, tot i ser molt petita, s’hi estava a gust; si més no, ja feia més d’una hora que hi érem, almenys en Joan i jo. Un banc al darrera, just per cabre-hi tres persones, una tauleta amb quatre diaris atrotinats, dues grans trones al davant a tocar d’un gran mirall ja florit per les puntes pel pas del temps; pots, potets, botelles i botelletes damunt del mostrador; el barber, sec, mig desmanegat, blanc, amb cara de malalt, home de poques paraules i ben mesurades formava part d’aquest mobiliari tan especial, i la brutícia general, de les dues-centes últimes afaitades, dispersa per tot el local que s’afegia al decorat i a la festa.
No hi havia cap pressa. Jo tenia tota la tarda i el Joan encara més. La conversa entre els cinc o sis que ocupàvem el local era agradable i animada, desinhibida, relaxada i, fins i tot, “masculinitzada”. De fet, això, a part del detall de sortir-ne ben afaitats, era el que havíem anat a buscar.
Després de força estona fent-la peta, va arribar el nostre torn, per fi vam seure a les trones, en aquella alçada justa entre el bé i el mal que tenen aquelles grosses cadires a la barberia. El barber, ara un ara l’altre, ara cap aquí ara cap allà, ens embolicava el coll amb una tovallola i començava a remullar-nos les barbes. El ritual sempre havia estat i seria el mateix: ensabonar, esmolar la navalla, afaitar (sempre a contra pèl), netejar i per acabar refrescar, amb una mica de Floïd. Fàcil i ràpid. La xerrameca enèrgica, sucosa, tranquil·la i agradable tot i les maniobres continuava, no havia parat ni un instant; ara però, cara a cara, mirant-nos fixament a traves d’aquell gran mirall ja florit per les puntes pel pas del temps.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús