Parlem-ne amb força, seny i equilibri.

CASTELLS_ANDORRA… la cultura i la llengua és compartida com també una frontera, molt ostentosa en el decorat però alhora finíssima en el trànsit.

La descoberta de la colla castellera d’Andorra ha estat una de les sorpreses més agradables amb les quals recentment he topat. Els vaig veure actuar per primer cop el passat dia 9 de setembre a la plaça del Poble, al ben mig d’Andorra la Vella, en motiu de la realització de la famosa “V” reivindicativa organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana. Com en altres ciutats i països europeus, Andorra, com l’any passat, de forma important i crec que fins i tot necessària va sumar-se altre cop a recolzar la voluntat de decidir del poble de Catalunya.

Pels qui som de la terra bressol del món casteller sabem que una colla castellera és molt més que una entitat cultural folklòrica que es dedica a fer torres humanes. Una colla castellera és una entitat formada per persones de diferents edats, procedències i condicions físiques; és una entitat que promou la relació, el col·lectiu, la integració i l’esforç mutu, i només la unió i la confiança amb el del costat i el grup fan possible les fites que es proposen. Només si tots són un i la força es multiplica braç a braç es pot pujar i tocar el cel. En el món casteller el col·lectiu és bàsic i l’aportació de cadascú fonamental. Una entitat associativament molt bona i necessària per a qualsevol ciutat, poble o barri com també per a Andorra, ajudant aquí a reactivar certes accions i pràctiques veïnals que alguns cops es troben a faltar i s’enyoren. També una entitat molt catalana i que mostra molts dels valors del poble català.

Això, com és el cas també d’altres entitats, associacions, costums i pràctiques a Andorra amb identitat catalana, és fàcil d’explicar si tenim en compte que una gran part dels andorrans són d’origen o tenen orígens catalans més propers o més llunyans. Molts altres passen bona part de la seva vida a Catalunya en forma de vacances, estudis, família, treball, etc. I si més no, la cultura i la llengua és compartida com també una frontera, molt ostentosa en el decorat però alhora finíssima en el trànsit.

Dit això, i mostrat aquest gran intercanvi identitari, cenyim-nos a la qüestió que centralitza la política catalana del moment, i que crec que s’ha de posar sobre la taula: Com veuen els andorrans els procés independentista català? (Pregunta que algú que altre m’ha fet més d’un cop aquests dies). Sempre tenint en compte l’opinió extreta d’un més o menys reduït grup de persones als qui tinc accés, i sense generalitzar ni fer-ne cap dictamen estadístic, podríem dir que és vista, en general, amb certa expectació i simpatia; sobretot de portes endins, des de la fondària. De portes en fora però, la relació estat-estat amb l’estat espanyol ha estat prou positiva per a Andorra i contínuament en relació i treball, i això comporta alguns silencis vers el procés. Uns silencis que es generalitzen fins i tot al carrer, a peu pla. Veritablement crec que se’n parla poc i a mi això possiblement venint d’on vinc em sorprèn. Alguns altres, intenten mostrar-se neutrals davant els esdeveniments, al·ludint que allò no va amb ells; si m’ho permeteu una neutralitat que no crec. Altres en un posat dubitatiu pensen que una possible independència de Catalunya podria ser perjudicial per a Andorra, que podria perdre certa independència d’estat i cert proteccionisme del que gaudeixen els països petits. Però realment això seria cert? Andorra hi guanyaria o hi perdria en una possible independència de Catalunya? Se n’hauria de parlar més. I més a Andorra que en qualsevol altre país del món,

Per cert: L’altre dia, en aquesta primera actuació castellera, la camisa d’aquesta nova colla d’Andorra era el color blanc. No pas l’avorrit color neutre; sinó el color de la puresa, la neu, la novetat, el col·lectiu, la força, el seny i l’equilibri.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús