2. 1
  3. 2
  4. 3
  5. 4

Entrevista: Adelina Comas-Herrera “M’agrada el model meritocràtic d’Anglaterra, les institucions són molt més transparents que a Catalunya”

diumenge, 17/03/2013

L’Adelina Comas-Herrera és investigadora en una de les escoles més prestigioses del seu camp, la London School of Economics. Fa 17 anys que va obtenir una beca per treballar-hi i des d’aleshores el Regne Unit s’ha convertit en la seva llar. Això no li ha impedit, però, continuar cultivant una de les seves passions: la gastronomia. Depsrés de tot aquest temps ha descobert que a Anglaterra no tot són fish and chips, sinó que existeix una veritable cultura del menjar. També ha trobat temps per salvar un centre cívic a Canterbury, formar una família i plantejar-se, a través d’aquesta entrevista, quines són els punts que ens diferencien de la societat anglesa, més enllà de la pluja i el fred. Se sent l’Adelina integrada a la societat anglesa després de tants anys? Descobrim-la tot seguit!

P. Adelina, quin currículum! Ens en pots fer cinc cèntims?

A. Doncs treballo a la London School of Economics (LSE) investigant l’impacte de l’envelliment de la població en la despesa futura en dependència i estudiant com diferents països financien i organitzen els serveis per a gent amb dependència.

Per altra banda sóc president de la Westgate Community Trust (Canterbury), una ONG que ha rescatat un centre cívic que l’ajuntament de Canterbury havia decidit tirar a terra per culpa de les retallades. També tinc un bloc sobre ser catalana a Anglaterra i uns quants de gastronòmics. En aquest sentit, m’agradaria que fos mes fàcil trobar bons productes catalans a Anglaterra i que els vins catalans fossin mes coneguts.

P. El Regne Unit és reconegut arreu per la seva excel·lència acadèmica, és per aixo que hi has fet carrera?

A. Vaig obtenir una beca per a fer una estada d’un any a la LSE treballant en temes d’economia de la salut. Crec que és la millor universitat per a ciències socials a Europa i és un privilegi treballar-hi!

El London School of Economics

P. És complicat establir-se a Londres?

A. Jo vaig tenir sort que un amic em va deixar estar a casa seva mentre buscava pis… I és que trobar habitatge decent i assequible a Londres no és fàcil! Recordo també que va ser complicat obrir un compte al banc, volien tota mena de proves d’identitat. Per exemple, volien factures a nom meu com a prova “d’adreça” pero va ser complicat aconseguir-les fins que no vaig trobar pis i fins que no van començar a arribar les primeres factures.

No m’havia imaginat mai que estaria tants anys aquí, però és molt difícil fer el meu tipus de feina a Catalunya. A nivell professional m’ha anat molt bé ser a Anglaterra, i a nivell personal he après a ser molt més autosuficient que si m’hagues quedat a Catalunya.

P. Vaja, per què?

A. A Catalunya el sistema universitari és molt rígid i burocràtic i a mi ara mateix em seria gairebé impossible treballar-hi. Per exemple, jo no he fet doctorat. Fa força anys que la LSE va considerar que tenia experiència (i publicacions) més que equivalents al doctorat, i he anat progressant professionalment sense que això em suposés mai cap trava. Em sembla que això a Catalunya no seria possible.

P.  Què t’atrau del Regne Unit que no puguis trobar a Catalunya?

A. M’agrada el pragmatisme dels anglesos i el model meritocràtic. També m’agrada que les institucions públiques d’aquí són molt mes transparents, es recull molta mes informació sobre com funcionen i se les avalua de forma pública. Si una institució (sigui escola, hospital, ajuntament…) no obté bons resultats tothom ho sap i els gestors que en són responsables han de respondre. Crec que tambe hi ha molta menys corrupció.

P. I suposem que la pluja i el fred és una part negativa, per a tots aquells que portem sang mediterrànea?

A. El clima, és clar, és una part negativa, pero també ho és l’enyoranc,a. M’enyoro de la família, els amics, el paisatge, la llum, el menjar i, també, de la manera de relacionar-se amb la gent. Com tots els immigrants, perds part de la teva identitat per a poder-te integrar al país d’acollida, però el problema és que tampoc guanyes una identitat sencera al pais nou. Acabes siguent forastera a tot arreu. Una ciutadana del món que no s’acaba sentint a casa enlloc.

P. A nivell laboral o personal, què és el que més t’ha sobtat?

A. El menjar! Tenia molt mala imatge del menjar anglès, i els primers anys a Londres em vaig dedicar a menjar de tot menys menjar anglès (hindú, xinès, italià, turc…). Però quan vaig anar a viure a Canterbury fa 10 anys vaig descobrir que existeix una bona cuina anglesa, que es basa en el producte local de qualitat i de temporada i que es concentra en fer brillar cada ingredient tractant-lo amb molta cura, sense amagar gustos amb salses ni elaboracions complicades. M’agrada tant que tinc un bloc que es diu “A Canterbury Food Love Story“.

Gastronomia britànica: hamburgueses de conill amb puré de pastanaga i oli de cobnut (una mena d'avellana anglesa).

P. S’obliden les arrels després de tant de temps?

A. Segons per què. Per exemple, fa 17 anys que sóc aquí i encara tinc accent català. Fa un any el meu fill, que llavors en tenia 5, em va dir (en anglès, és clar): “Encara estas aprenent anglès, oi? Si no saps alguna paraula me la pots preguntar”.

P. Tornaràs a Catalunya, o el Regne Unit ja és casa teva ara?

A. A hores d’ara ja m’hi he quedat a viure! Però m’agradaria tornar, almenys de forma parcial, si trobo la manera. M’agradaria poder aportar la meva experiència per mirar de millorar el finançament i la sostenibilitat dels serveis de dependència a Catalunya. I si no, hauré d’esperar fins que em jubili! Tinc fills i no vull moure’ls a un tercer país. Quan siguin grans i aixequin el vol m’ho podria plantejar.

P. Algú que ha viscut tant de temps fora, què els diries a aquelles persones que s’estan plantejant marxar?

A. Que abans d’anar-hi siguin ben conscients que pot anar per més llarg del que creuen i que els fara canviar molt com a persones. Tot té un preu.

P. Com veus la relació Catalunya-Regne Unit?

A. Crec que ara que els anglesos coneixen Catalunya, gràcies al ressò que s’està fent del procés polític cap a la independència, tenim una bona oportunitat per a vendre millor altres aspectes del nostre país: Catalunya com a destinació turística, la nostra cuina, els nostres productes alimentaris, els nostres vins… Enlloc d’exportar joves catalans estaria millor exportar els nostres productes, no?

P. Després de tant de temps, hauràs pogut constatar algunes diferències entre la societat catalana i l’anglesa. Quin és per tu el més evident?

A. Per mi una de les diferències més grans és el paper de la família als dos països. La societat anglesa és molt mes individualista i les famílies pràcticament es renten les mans dels seus fills quan ja són adults. En canvi, a Catalunya, les famílies tendeixen a acompanyar-te al llarg de tota la vida.

Si la vida fos una cursa, a Anglaterra la família t’entrenaria tant bé com pot però un cop a la línea de sortida corres sol. Això sí, t’aplaudiran o et compadiran si no t’ha anat bé, però has corregut sol. La família catalana corre la cursa amb tu i si et pot afavorir en qualsevol moment ho farà. Quan les coses van malament, la família anglesa té un paper molt menys important que a Catalunya com a “xarxa de seguretat”. Aquest paper l’assumeixen l’estat del benestar i les ONGs locals.

Per exemple, jo m’he hagut de recrear una “família”, sobretot d’ençà que tinc fills. Amb altres pares i mares del meu barri (alguns estrangers com jo) hem creat un succedani de família prou bo. Ens ajudem a cuidar els nens, fem cangurs, ens hem acompanyat a l’hospital quan calia, ens hem preparat àpats i fet la compra quan algú estava malalt…

 

Una foto recent de l'Adelina en un cafè de Canterbury

P. Et consideres integrada a la societat? És Anglaterra tant acollidora com diuen?

A. Em considero molt integrada, a nivell professional ser estrangera no m’ha suposat mai cap problema, de fet els anglesos són molt oberts en aquest sentit.

Una vegada vaig anar a una reunió a la Comissió Europea a Brussel·les com a “experta britànica” amb un respresentant del ministeri de finançes britànic que justament era alemany. Tots els altres països tenien represants nadius del seu país. Resulta paradoxal que el Regne Unit, el país mes euroescèptic, és potser un dels que realment ha integrat els altres europeus que hi treballen, fins i tot al funcionariat.

El mes curiós, a nivell personal, és que a vegades m’he trobat en converses amb anglesos on es queixen que hi ha massa immigrants i que els immigrants els estan prenent el país (és una de les coses que solen dir al pub després d’un parell de cerveses) . De cop se n’adonen que jo sóc una d’aquests immigrants i em diuen “no volem pas dir gent com tu…”. Pero bé, ja està dit.

P. Un moment dolç de la teva estada?

A. Per mi ha sigut un gran honor que la Westgate Community Trust em demanés que en fos la president i la feina que hi faig com a voluntària m’ajuda a estar molt integrada a Canterbury.

El Westgate Hall, el centre cívic que la Adelina va col·laborar a rescatar

P. Per acabar, pots recomanar alguna pàgina web que pugui ser útil a aquells que vulguin o estiguin visquent al Regne Unit?

A. Catalans UK té un grup molt actiu a Facebook on la gent sol compartir informació i consells.  També esta molt be la xarxa de webs de Catalans al Món i la Catalan Network del Diari Ara. Finalment, espero que el meu blog Catalanejant per Anglaterra tambe sigui útil per a tots aquells que estan pensant en venir a viure aquí.

Publicat a entrevistes, europa | Deixa-hi un comentari

L’esport nacional més exportat

dimarts , 12/03/2013

 

Sembla ser que si hi ha alguna cosa que ens agrada als catalans, de manera gairebé obsessiva, és queixar-nos. És com un esport nacional, i si no et queixes, segur que algú es queixarà perquè no et queixes suficientment, on s’és vist estar d’acord amb tot. Ens queixem de qualsevol cosa: dels polítics, dels nostres veïns, dels horaris dels partits de futbol, de què car està tot, de què això ja no és el que era, de tot.

Fins i tot ens entestem en queixar-nos sobre les quals no tenim cap influència, com és el temps. Mireu si no. A l’estiu, quan suem la gota grossa a 40º a l’ombra ens queixem que ja està bé, que aquesta calor no s’acabarà mai, que se’m moriran ofegades les plantes del balcó. A l’hivern, amb mitjons gruixuts al costat de la llar de foc ens queixem que ja està bé, que aquest fred matarà totes les plantes, que s’acabi ja i vingui l’estiu. És la nostra manera de desfogar-nos, de distreure les tensions i així ser una mica més feliços.De fet, les queixes ja comencen en les nostres formes quotidianes, ja són intrínseques al caràcter del nostre poble. Què com va? Bé, anar fent. I, aleshores, una pausa calculadíssima i un lleuger sospir: “però podria anar millor”.

Si ens despistem, un dia anirem a la Unesco a proposar que les queixes i les lamentacions siguin patrimoni no-tangible del nostre país, i vés que no ens ho donin, perquè la veritat és que ens ho mereixem, mira que ens hi esforçem, cada dia i a cada conversa. I ja hi serem, a queixar-nos de que això és una ruqueria i no serveix per re, i que quedem com uns carallots, però ens queixem perquè això no pot ser.

He descobert que l’art de queixar-se és una cosa cultural, molt nostra i que portem molt endins. En marxar a l’estranger creia que era una cosa que estava associada al lloc. Marxar a l’estranger significa, per a molts, un somni fet realitat. Jo creia, doncs, que en marxar i complir allò que desitjavem deixariem de banda aquesta tradició tant nostra. Evidentment això no és així, hi ha costums que costa que marxin, i la crítica com a esport nacional és una d’elles.

De fet jo em pensava que existia també el perfil d’inmigrant que fugia del queixament i la crítica no-constructiva. Ciutadans que, farts de sentir que tothom critica a tohom fugien a un altre país per poder buscar serenitat. I no, tu. Cada cop que em trobo amb algú d’aquí a l’estranger és una ocasió d’or per poder queixar-nos de qualsevol cosa, sabent-nos que ens sentirem compresos. És com una mena de teràpia d’expàtrides: ens confortem els uns als altres podent queixar-nos de qualsevol cosa i, sobretot, de tot allò positiu que hi ha a casa nostra i que aquí no podem trobar (el fuet, el bon temps, les sardanes, qualsevol cosa serveix) i de totes aquelles coses horroroses del nostre nou pais d’origen.

De fet, si ens ho mirem pel costat positiu, diuen que és a base de crítiques que es millora allò que està malament. Que si sempre diguéssim que tot està bé tot continuaria igual i res milloraria. Potser sí. Pero quina llauna, no, d’haver de queixar-nos per tot per poder millorar? (i ara no em queixava, que consti).

Publicat a General | Deixa-hi un comentari

Entrevista: Jordi Llorens i Anna Borrego “Amèrica, tant gran com ens la imaginàven”

diumenge, 3/03/2013

 

En Jordi és Doctor en Enginyeria Agrònoma i, després de veure com el seu lloc de feina a Catalunya perillava, va decidir emprendre una aventura americana per tal de seguir progressant laboral i acadèmicament. Per fer-ho, l’Anna, la seva dona, va deicidir acompanyar-lo per viure plegats una aventura americana. Des del mes d’octubre els dos viuen a Ithaca, ciutat del comptat de Nova York, on en Jordi treballa i l’Anna està buscant noves experiències relacionades amb les seves passions. Com es passa d’una vida de castellers a una vida americana? Descobrim-ho tot seguit! 
P. Jordi i Anna, què, qui, com?

Jordi i Anna. Som el Jordi i l’Anna. Un matrimoni català que actualment estem vivint a Ithaca (NY, USA), El Jordi és de Casserres i l’Anna de Lleida. L’Anna és mestra de música de primària de la Gencat i cantant. Li agrada la música, la cultura i l’educació. El Jordi és Doctor Enginyer Agrònom i la seva especialitat és la màquinària agrícola, tot i que sempre ha estat a cavall de la docència i la recerca en el món Agroalimentari. Els dos som castellers i monitors d’esplai (Marracos de la Universitat de Lleida i Castellers de Lleida), l’Anna a Colònies Guardialada (Cervera) i el Jordi als Xiruques del Roc de la Mel (Casserres)). A l’Esplai cap dels dos estem en actiu, però mantenim un vincle molt directe amb els nostres grups.

P. De fer pinya a viure el somni americà? Com hi arribeu, a aquest punt?

A. A l’Agost de 2012 en Jordi esgotava la seva plaça de Professor Ajudant a la Universitat Politècnica de Catalunya després d’acabar el seu Doctorat. La promoció a Professor Lector s’havia fet impossible (degut a la situació econòmica de totes les universitats), així que era un moment clau per decidir el seu futur, estava clar que aconseguir una feina a Catalunya era molt difícil, i era el moment ideal per poder sortir del país per investigar i millorar coneixements. En el futur potser amb aquesta experiència hi hauria més possibilitats de tornar al país. Per sort se’ns va brindar aquesta oportunitat americana abans de començar a buscar altres opcions.

En Jordi i l'Anna a la Campus Ohio State University

P. Jordi, tu tenies l’oportunitat de marxar fora, pero què passava amb l’Anna?

J. Doncs vam decidir marxar els dos. Com que ella és funcionària s’ha pogut demanar una excedència de dos anys per acompanyar-me. La decisió va ser entre fàcil i difícil, per una part va ser fàcil degut a la gran oportunitat que se’ns brindava i difícil per la quantitat de papers i burocràcies que has de dur a terme per poder fer un viatge així. També es complica pel fet de que la meva dona havia de deixar la feina, els compromisos i històries que tenia a Catalunya, però en realitat l’experiència s’ho val!

P. Vau poder escollir destinacio o vau anar allà on us van manar?

A. No vam escollir, simplement el Jordi va rebre una oferta per poder fer el PostDoc a la Cornell University. Lògicament no ens va costar gaire dir que sí i empendre aquesta nova aventura. Tot i així, cal dir que el Jordi sempre ha tingut la mirada cap a l’altre banda de l’Atlàntic, i aquesta oportunitat va ser com poder fer realitat un somni.

Hamburgueses i Budweiser, dieta americana pel Jordi i l'Anna

P. Sempre parlen que marxar als Estats Units és complicat a nivell burocràtic. Ho confirmeu?

J. Sí, possiblement el que va constar-nos més va ser tota la paperassa per poder obtenir els visats. És un procés que comporta un desplaçament a Madrid a l’Embaixada del Estats Units d’Amèrica per anar a una entrevista (poca cosa però necessària) .

P. Vau viatjar els dos junts, o com va anar?

A. La nostra arribada a Amèrica va ser una mica curiosa. El primer que s’hi va desplaçar va ser el Jordi, ell començava a treballar a primers de Septembre (2012) així que s’hi va desplaçar a finals d’Agost. Jo vaig viatjar-hi a mitjans d’Octubre. El fet de poder estar el Jordi tot sol a Ithaca va permetre fer tots els tràmits bàsics amb antel.lació a l’arribada de l’Anna. (Buscar allotjament, cotxe, papers varis, coneixement de l’entorn,..). Tot i així a l’arribada de l’Anna encara quedaven moltes coses per fer i conèixer, les quals hem seguit fent junts.

A Nova York

P. Estan anant bé aquests primers mesos?

J. L’estada de moment molt bé. Durant les primeres setmanes et sorprenen moltes coses, coses que possiblement mai t’hauries imaginat (maneres de fer, maneres de comunicar-se, organització de les cases i les ciutats,…) però de seguida t’hi adaptes i per ara l’experiència esdevé molt gratificant. Pel que fa a l’Anna és una mica diferent, ja que ella no té cap feina estable i això li fa tenir molt temps lliure que no sap molt bé com destinar-lo encara. Li està costant una mica més adaptar-se i conèixer gent, ja que de moment no té cap activitat que li permeti fer-ho. Però de cara a un futur proper ja hi ha projectes musicals a començar que faran que això canviï.

P. Després d’aquesta experiència, què trobeu de bo a viure a l’estranger?

J. L’aspecte que valoro més és el fet de marxar amb una simple maleta però amb el convenciment i la disposició de viure al màxim tot el què se’t posi al davant. Amb això t’adones que es pot ser feliç amb molt poques coses i qualsevol vivència o facilitat que et dona l’entorn ho valores molt més. Cal remarcar també que cada dia que passa valores molt més tot el què has deixat enrera (família, amics, país,…).

A. Per mi és conèixer un altre tipus de fer i de saber estar, una cultura diferent, aprendre un idioma més fluidament, si estàs més insertat en algun col.lectiu la possibilitat de fer nous amics, veure que el món no és tant petit com te l’imaginaves ja que només coneixem un racó de gent, de cultura i de cercles socials.

P. I quins de negatius?

J. Alguns moments veure que les coses no són fàcils i que cal treballar-les, per sort la resposta de la gent que hem trobat per aquí normalment és excepcional. De seguida que saben que ets estranger t’ajuden moltíssim.

L’idioma moltes vegades dificulta la integració, sobretot pel fet de que el poc anglès que podies portar de Catalunya moltes vegades et sembla més que insuficient, o pel fet de comunicar-te amb gent que parlen un anglès Americà (poc convencional i res a veure en l’Anglès Europeu) dificulta encara més les coses.

P. Què més hi ha als EUA a part de Mc Donalds i Starbucks?

A. En principi tot i saber que l’Àrea de Finger Lakes era una zona de llacs i molta natura, hem quedat realment sorpresos amb el què ens hi hem trobat, l’entorn es impressionant, sobretot a la tardor amb els canvis de colors dels arbres.

En referència a la gent potser ens ha sorprès la “fredor” que en alguns moments desprenen, aquí cadascú va per la seva i ha vegades fins i tot costa establir-hi una conversa, tot i així quan demanes alguna cosa o tens algun problema t’ajuden moltíssim, mai a Europa havíem trobat un contrast així, molt sorprenent. Són molt cívics i responsables dels seus actes, les ciutats o llocs que hem anat visitant estan realment molt nets i cuidats. Fins i tot, en molts llocs la gent fa grups de voluntaris per netejar jardins, arreglar parts del campus que tenen desperfectes…la paraula que ens diferència dels americans és civisme!

Panorama de Ithaca i el llac Kayuga a la tardor

J. També ens han sorprès els cotxes i la seva conducció, aquí només hem trobat cotxes amb canvi automàtic i normalment de grans dimensions. A la carretera també podríem destacar la prudència de tots els conductors, rarament trobes accidents de trànsit. També ens han sorprès els horaris dels comerços, no n’estem segurs però crec que tenen molta llibertat d’obertura, així que pots trobar-te fàcilment botigues i supermercats oberts les 24 hores o en dies festius. A la feina podríem destacar la forma i intensitat del treball, amb una dedicació molt més exclusiva i amb molta més concentració de la que estàvem acostumats.

P. I pel que fa a la Universitat, el sistema és molt diferent del nostre?

A. Pel que fa a la universitat, que és on el Jordi hi treballa i és el col.lectiu i l’espai que tenim més aprop, és realment increïble! La universitat és un altre món, les infraestructures, la seriositat dels alumnes en afrontar la carrera (ja que aquí estudiar a la uni és relament molt car i un autèntic privilegi), la organització que tenen d’actes i d’events de i per a la uni…

P. Us considereu integrats a la societat americana?

J. Molt poc encara, perquè fa poc que som aquí. És un país (zona) amb relativament poques activitats socials (potser encara no hem trobat les que ens interessen), això condiciona una mica la integració. També el fet de ser estranger no ajuda molt a la integració, entre l’idioma i que la gent és realment molt freda a l’hora de fer amics…costa.

P. Si algu ara mateix us digués que vol anar-se’n a viure fora, quin consell li donarieu? Li recomanarieu els EUA?


J. Que vagin on vagin, sobretot que hi vagin amb disposició de viure i adaptar-se al què faci falta. I que és una gran experiència que et fa fort i et fa veure si realment ets tant fort i és tant fàcil com sembla.

A. Sí que recomanaríem els EUA, perquè Amèrica és grandiosa i sorprenent, i molt diferent del què ens fan veure les pel·lícules.

P. Després del que heu viscut, us plantejeu quedar-vos a viure a l’estranger? Per què?

A. De moment tenim segur que ens quedarem fins a l’Agost vinent (un any en total), és què esta previst que duri el POSTDOC del Jordi. Tot i així no descartem quedar-nos un altre any. Però si la pregunta va dirigida a quedar-nos a viure per establir familia i lligams, crec que els dos estem d’acord que l’experiència és molt bona però els nostres lligams els volem arrelar a Catalunya, casa nostra. No tenim necessitat de fugir, com molta gent ha fet per intentar iniciar una vida nova. Nosaltres volem fer-nos grans amb l’experiència i haver pogut dir que hem viscut una anys a l’estranger i que n’hem après molt.

Nova York skyline

P. Teniu algun record molt memorable de l’estada?

J. Aquesta potser és la pregunta més difícil de l’entrevista, sobretot perquè, tot i haver ja viscut records memorables, esperem que amb el temps que ens queda aquí encara en podem viure de millors. Tot i així, si se n’ha d’escollir un potser podríem explicar una petita anècdota que ens va passar a l’apartament que tenim llogar. Abans però deixeu-nos fer un petit comentari. Aquí a Amèrica estan molt obsessionats amb la seguretat i salut personals, és per això que tenen molt present tots els sistemes de seguretat contra incendi o contra gas a les vivendes. Per aquesta raó aquí en el nostre apartament hi tenim una alarma d’incendi i de gasos. Un bon dia, mentre fèiem el sopar se’ns va cremar una mica l’oli i de cop i volta sentim una veu de dona robòtica i metàl·lica a gran volum que deia “FIRE, FIRE, FIRE,…” (en català, foc, foc, foc…). Jo de seguida vaig saber que provenia de l’alarma però l’Anna va quedar ben sorpresa de la estranya companya d’apartment.

P. Serieu capaços de resumir amb una frase el que heu viscut fins ara?

J i A. Amèrica, tant gran com ens la imaginàvem.

 

* Totes les fotos pertanyen a Anna Borrego i Jordi Llorens

Publicat a Amèrica del Nord, articles | Deixa-hi un comentari

Els mitjans d’informació quan s’està a l’estranger

diumenge, 24/02/2013

 

La relació que estableixen les persones que viuen a l’estranger amb els mitjans de comunicació i la informació en general és alguna cosa que mereix ser tractada en aquest humil blog.

Marxar a viure a l’estranger implica també, per a aquelles persones que ens agrada saber què passa al mon, una separació d’una manera no sovint volguda de les informacions quotidianes, de la informació local i dels successos que ens envolten.

Un cop arribat a la nova destinació es dóna un dualisme,  i és que rebem informació de dos canals diferents ; la del nostre país d’origen i la del nostre país d’acollida. En moltes ocasions, això provoca que desconnectem i, si més no, que no emfatitzem tant amb algunes notícies pel simple fet que no estem envoltats d’un cercle que es dediqui a comentar aquestes notícies.

Aleshores, acostuma a arribar una situació que és també complicada, i és que no aprofundim ni ens sentim identificats amb les notícies d’enlloc. Les del nostre país d’acollida, perquè en moltes ocasions no les sentim com a nostres. Casos de corrupció, escàndols polítics o qualsevol altre tema similar, no ens afecten perquè, de manera sovint egoista, pensem ; «  no és el nostre país, així que ja s’ho faran ».

Per altra banda, les notícies del nostre país d’origen també ens arriben diluïdes. Probablement ens seguirem indignant perquè el confeti va a preu d’or per a algunes ministres, però probablement, al no tenir un cercle al voltant nostre que discuteixi, parli o ho comenti, sentirem les informacions com a menys properes que si fóssim a casa, mirant el telenotícies del migdia o llegint el diari mentre esmorzem.

Com gestionar aquests fluxos d’informació aconseguint que segueixin important-nos igual ? Costa saber-ho, però potser un bon pas és començar pel que ens és més proper i quotidià; la informació local.

De fet, si ens ho parem a pensar, es dóna molt poca importància als mitjans de comunicació local, però ben sovint són els que ens informen de coses que poden afectar al nostre dia a dia i, en aquest sentit, potser hauríem d’aprendre, com a societat, a valorar-los més, ja que malgrat despreciar-nos a tots ens agrada informar-nos del que ha fet el nostre Ajuntament per millorar el nostre dia a dia més que no pas el que ha fet un govern de funcionaris amb corbata en una capital que, molt sovint, no considerem ni nostra. El local és més proper, més humà, i per això és més fàcil crear-hi una connexió emocional.

Es per això que en molts casos, en el nostre nou país val la pena seguir les ràdios, els diaris i, fins i tot, les teles o pàgines d’Internet més locals, per saber què està passant al nostre voltant i començar d’alguna manera a implicar-nos en la vida qüotidiana de la nostra nova societat. I és que aquest és segurament un bon pas cap a la integració, perquè així qui sap, potser tindrem alguna cosa de què parlar amb els nostres veïns o amb els nostres companys de feina o d’estudis més enllà de les obvietats del dia a dia o del temps. Ja ens arribarà el dia en què nosaltres també ens sentirem indignats pels casos de corrupció d’ambdos països, els del nostre país d’origen i el d’adopció. Això, però, estimats lectors, és una altra historia.

Publicat a articles | 1 comentari »

Entrevista: Pau Carreño “Al Nepal no pots anar amb el coet al cul com a Catalunya”

diumenge, 10/02/2013

 

En Pau Carreño pensa que viatjar i conèixer països del sud hauria de ser obligatori per tothom. Tot i que no indica amb precisió què significa el sud per a ell queda clar, veient la seva trajectòria, que es refereix a països que estiguin més al sud del nostre. I és que després de diverses experiències de voluntariat, en Pau va sentir la necessitat de posar un títol acadèmic al que ha esdevingut una autèntica vocació. Així va ser com va matricular-se en un màster de cooperació al desenvolupament, i com aquest l’ha portat a la fascinant capital del Nepal, Kathmandu.

En aquesta entrevista descobrirem un costat diferent d’aquest petit país asiàtic, lluny de les disputes territorials i el  budisme al qual estem acostumats. Entre altres, en Pau relatarà com Kathmandú no és una ciutat paradisíaca envoltada de muntanyes, sinó que la polució hi està fent els seus estralls, a més de veure la tasca imprescindible que entitats com Amics del Nepal estan fent per ajudar famílies necessitades de la zona.

 

P. Pau, com i per què acabes al Nepal?

P. Ja fa molt de temps que em rondava pel cap. Quan estava estudiant la carrera sempre havia volgut anar d’Erasmus, però mai s’havien donat les circumstàncies. D’altra banda, en aquests últims anys he viatjat força a països del sud per conèixer altres projectes i realitats molt diferents a la meva. Sempre que hi he anat m’hi he anat implicant en forma de voluntariat. Quan viatjava i coneixia aquestes realitats m’indignaven i em feien reflexionar, ja que creia que  havia de posar el meu granet de sorra per un món més just. Això em va portar a estudiar el màster de cooperació al desenvolupament. Per ajudar a fer un món més just, m’havia de professionalitzar i d’aquesta manera la meva tasca seria molt més útil.  Fer les pràctiques a l’estranger per a mi era una oportunitat magnífica per estar una bona temporada a fora i agafar experiència en aquest camp.

A la ciutat de Bakthapur amb els nens amb els que en Pau treballa.

P. Per tant, vas escollir el Nepal com a primera opció?

P. En un principi, el meu destí preferit era Àfrica. He estat en diverses ocasions en aquest continent i em té molt enamorat. Tot i això, des de ben petit sempre havia tingut una atracció especial per Kathmandu i el Nepal. A més, la cultura budista i les muntanyes sempre m’han tirat molt també. Un dia, navegant per Internet vaig conèixer Amics del Nepal, l’organització amb la que estic treballant, i em va fer molt bona pinta els projectes que tenia. Finalment, tot s’havia posat de cara i semblava que Nepal seria la meva destinació. Hagués pogut ser qualsevol altre, però al final va ser Nepal.

P. Traslladar-se a viure a un país com Nepal és segurament força diferent de quan ho fem a Europa o a països occidentals. Com va ser la teva experiència?

P. Al començament de tot em va ser difícil buscar un pis per viure. Al principi, volia tenir-ho tot lligat abans de marxar. Volia llogar-lo abans de marxar. Al veure que era molt difícil fer-ho des de Barcelona, vaig decidir que a l’arribar a Kathmandu aniria a un hostel i des d’allà ja buscaria un pis. Crec que va ser un encert fer-ho així. Pel que fa a tota la resta, va ser molt fàcil.

P. És el Nepal com te l’esperaves? I l’experiència?

P. Realment, no tenia moltes expectatives sobre com seria el Nepal. Tot i que per ser sincer, la ciutat de Kathmandu me l’imaginava menys contaminada i menys caòtica. Queda molt lluny del zen nepalès!!!

A mi m’ha sorprès molt l’actitud de la gent pel carrer. Tothom és molt amigable i desseguida es posen a xerrar amb tu. Si no saps alguna cosa, només has de preguntar. En més d’una ocasió la gent ha deixat de fer el que estava fent per acompanyar-me fins al mateix lloc que anava. No sé si a casa nostra això passaria.

Com a aspecte negatiu, m’has sorprès el paper que té la dona al Nepal. En general, molt secundari i sense gaire cosa a dir. Hi ha una mentalitat força tancada en aquest aspecte. La majoria de noies joves no surten de casa fins que es casen amb un matrimoni semi concertat. Penso que les noies tenen poca llibertat. Crec que en aquest punt, encara ha d’evolucionar molt el país.

Pel que fa a l’experiència, el principal aspecte positiu és que et fa espavilar molt. Qualsevol cosa que vols aconseguir, ho has de fer tu mateix. No tens el suport de la família o dels teus millors amics al darrera. Això, ajuda molt a desenvolupar-te com a persona. D’altra banda, conviure amb altres formes de fer t’ajuda molt a obrir la ment, a pensar que no el que fas tu sempre ha de ser el millor. És molt positiu!

En Pau al camp base de l'Annapurna, a 4130 metres.

Els aspectes negatius és que trobes a faltar la teva gent. De tant en tant, doncs et vindria de gust quedar amb aquell amic que sempre fas, dinar amb la teva família… en fi, aquelles coses del quotidià que quan ets a casa teva no valores.

P. Amb quins records et quedes de l’experiència?

P. A part de les grans coses que fins ara he fet: el camp base de l’Annapurna, els diferents temples budistes i hindús… em quedaria sobretot en aquells moments de convivència a orfenats de nens i nenes o amb famílies nepaleses. Són moments on m’he sentit molt estimat i feliç. Veure com de bé et tractava aquesta gent sense quasi conèixer-la, fa emocionar. Per sort, per feina conec a moltes famílies i tinc l’oportunitat d’anar a casa seva i relacionar-me amb ells. És el record més memorable que m’enduré cap a casa.

P. Remuntant una mica en el passat, com va ser l’arribada a Kathamandu?

P. Doncs l’arribada va ser força tranquil·la. Tenia moltes ganes d’arribar i de conèixer aquella ciutat. Durant el vol de Doha a Kathmandu, vaig conèixer una noia holandesa que venia a fer un trekking de quinze dies al Nepal. Vaig estar tota l’estona xerrant amb ella, i això em va tranquilitzar. A més, quan vaig arribar a l’aeroport el noi del hostel m’estava esperant. Es varen portar molt bé! Varem pujar a un taxi atrotinat que quasi ni cabíem i varem anar cap al hostel. Un cop allí, em varen fer descalçar a l’entrada i em varen fer una petit cerimònia hindú de benedicció (el tika) per la meva arribada al Nepal. Realment, va ser una arribada molt emotiva.

L'estupa budista de Boudhanath.

P. Sent la nepalí una cultura força allunyada de la nostra, has pogut constatar-hi moltes diferències?

P. Sí, n’hi ha moltíssimes. Per començar aquí al Nepal no hi ha sempre electricitat. Això, condiciona molt la teva vida, ja que t’has de planificar el que faràs depenent si tens llum o no. D’altra banda, la dieta és força diferent. He hagut de canviar els productes que menjo més habitualment per altres. Però sobretot, el més diferent és la mentalitat que tenen de la vida. Aquí al Nepal, la gent se la pren amb més calma. Per exemple, en la feina, els meus companys nepalesos hi ha vegades que no venen a treballar perquè algú de la seva família o algun amic seu no està bé i necessita ajuda. Per ells primer és la família i amics i després la feina. A casa nostra això seria impensable.

P. Així, una integració a la cultura i la manera de fer del país és deu fer molt necessària…

P. Totalment! T’has d’adaptar al ritme de vida del país. No pots anar amb el coet al cul com a Catalunya. Has de baixar el ritme i l’exigència. Has d’entendre que la seva forma d’actuar i pensar és diferent a la teva, però no és ni millor ni pitjor. No has de voler imposar el teu estil sobre els altres. Crec que això és bàsic per poder tenir una bona experiència, sinó no faries més que angoixar-te i frustrar-te.

En Pau encenent una espelma a l'estupa budista de Boudhanath a Kathmandu

P. Com va el domini del nepalès?

P. Doncs la meva llengua de comunicació al Nepal és l’anglès. En termes generals, m’hi entenc amb la majoria de la gent del país, sobretot si són joves de la ciutat. A la zona rural i amb gent més gran la cosa ja canvia, perquè només saben parlar nepalès, que és la seva llengua. Tot i això, el nepalès no és tan difícil com sembla i ja he aprés a dir quatre coses en contextos determinats: autobús, comprant… Cada vegada entenc més paraules! Tot i això, el no saber nepalès és una llàstima, ja que per feina em reuneixo sovint amb gent de classes més humils que no saben anglès. Sempre haig d’anar amb un traductor, malgrat que el llenguatge no verbal s’utilitza molt.

P. Malgrat les barreres lingüístiques, et sents integrat a la vida del país?

R. Sí, totalment integrat a la societat del Nepal. Vaig amb gent nepalesa als llocs, pujo als autobusos com ells, menjo als seus restaurants. Intento no freqüentar zones turístiques. A més, el barri en el que visc mai he vist un turista i sóc l’únic blanc que hi viu. Per tot això, crec que la meva adaptació està sent molt bona.

P. Ho recomanaries a gent que s’estigui plantejant anar a viure a l’estranger?

P. Totalment. Nepal és un país de vida fàcil, la gent no es complica gens. No hi ha nervis ni estrès en el teu dia a dia. És un país molt agraït per viure. T’has de deixar endur pel seu ritme i anar vivint. A més a més, està en una situació privilegiada a Àsia, cosa que fa que amb un cop d’avió et pots plantar a destins molt atractius.

P. Després de l’experiència, continuarem seguint les teves experiències al Nepal?

P. Sí les condicions fossin molt bones per a mi, jo crec que si que acceptaria quedar-me a viure aquí o en un altre lloc. M’agrada molt conèixer nous llocs. Tot i això, no crec que m’hi quedés a viure. Sempre m’agrada tenir una data de tornada per anar a un altre lloc diferent.

P. I si volem saber més de tu?

P. Podeu llegir el meu blog: http://paucaes.blogspot.com/

El monestir budista amb la figura de Budha i el seu pare i mare a esquerra i dreta. En fer aquesta foto, en Pau tot just acabava de participar en una cerimònia del PUJA (benedicció).

* Totes les fotografies pertanyen a Pau Carreño.

Publicat a Àsia, entrevistes | Deixa-hi un comentari

Sprechen Sie plusieurs languages?

dimecres, 30/01/2013

Pinned Image

Avui en dia no ens sorprèn veure que, en un currículum vitae, hi consti que es té un nivel aceptable en llengua anglesa. És més; si en el citat document no apareix cap referència a la llengua anglosaxona, l’entrevistador ràpidament arrufarà el nas en símbol de sospita: parlar anglès ha esdevingut un punt indispensable en la nostra formació acadèmica i professional. I tot i que en aquest país ens despertem tard (com gairebé sempre, em temo), sembla que finalment hem entès el que als països del Nord van aprendre trenta anys, que és la importància de dominar una llengua que ens permet obrir-nos al món i començar un nou tipus de relació amb els nostres veïns, que ha passat de la cordialitat i fredor a l’intercanvi d’idees, la cohesió i, en alguns casos, la sensació que tot i ser de cultures diferents no estem tant allunyats.

És innegable, doncs, els beneficis que aporta parlar anglès, però què passa amb la resta de llengües? De fet, l’anglès no és la llengua més parlada el planeta, sinó que el xinès (probablement per nombre d’habitants, no ens enganyem) és el més important, seguit de prop per l’espanyol i el rus (tot qüestió de números, però que al cap i a la fi cal tenir en compte).

Deia que un currículum sense anglès és com un estiu sense gelat, insípid i amb un regust amarg a la boca. Però cada dia els recrutadors busquen que sota la casella de anglès parlat i escrit hi constin altres llengües, quantes més millor. Avui en dia, moltes feines impliquen el domini d’una o més llengües, per tenir contacte amb persones d’arreu del món, que potser no poden (o no volen) parlar en anglès tota l’estona.

Aquest fet queda àmpliament demostrat quan anem a viure a l’estranger, i suposo que els que llegiu aquestes línies haureu compartit l’experiència. Està molt bé parlar anglès, i probablement molta gent t’entendrà i et podrà ajudar o, simplement, donar-te conversa quan estiguis avorrit. Però també és veritat que si vas a Alemanya i, així, com qui no vol la cosa, els hi calces un “Können mir helfen bitte”, amb cara d’interès per la llengua i la cultura, hauràs anotat molts punts en el tauler de l’acceptació, la integració i el respecte. I sinó, posem l’exemple contrari: quan un estranger arriba a Catalunya, donem per suposat que parlarà castellà, amb més accent o menys, amb més “cerveza bier” o menys. Però si aquest, així com qui no vol la cosa, t’engega un “Bon dia, seria tant amable d’indicar-me on es troba l’ambaixada si us plau?”, no em direu que no l’ajudareu encara amb més entusiasme que abans.

En definitiva, és imprescindible fer un esforç per parlar (o com a mínim intentar-ho) l’anglès, sinó que també haurem de fer un esforç extra per aprendre la llengua del país on anem a viure.  Amb això, no només estarem fent un pas per  integrar al país, sinó que a més farà bonic al nostre currículum.

* La imatge és de Zibbet.com

 

Publicat a articles, General | Deixa-hi un comentari

Entrevista a Amadeu Branera: “Japó és un país en el que el millor és ser diferent, sobretot si ets estranger”

diumenge, 6/01/2013

L’Amadeu Branera porta uns anys vivint a Tokyo, l’atrafegada capital del Japó. Va arribar-hi després de ser acceptat en el prestigiós programa de formació d’executius ETP de l’Unió Europea. L’experiència va valdre la pena, perquè des de fa gairebé una dècada, ha fet de Tòquio la seva llar. L’Amadeu diu que tothom hauria de viatjar al menys una vegada a la vida, ni que sigui com a turista. Diu que la seva experiència ha estat molt , tot i la difícil adaptació a la societat nipona. En preguntar-li com es defineix, l’Amadeu ho té clar: diu ser un estudiant viatjer. No ha deixat d’estudiar ni de viatjar gairebé mai. Ha estudiat enginyeria, idiomes, història, màrqueting, comunicació… i ha viatjat a més de 40 països. 

A Pirineus Enllà descobrim amb aquesta entrevista com li està anant tot a l’Amadeu al Japó, en un exercici de superació personal i obertura de mires.

P. Amadeu, què et fa decidir a empaquetar les coses i marxar al Japó?

A. Vaig arribar a Tòquio el 2004 per participar en un programa de 18 mesos de formació per executius de la Unió Europea, ETP (Executive Training Program). Després de les proves de sel·lecció, vaig tenir la sort de ser un dels 25 escollits de tota Europa. D’això ja fa nou anys…

Quant va sorgir la possibilitat de participar en el programa ETP jo ja feia tres anys que estudiava japonès perque m’agradava, així que no va ser una decisió difícil,  ja que era una bona oportunitat permillorar profesionalment i, al mateix temps, viatjar.

P. 9 anys és una estada llarga, que segur que hauran donat per molt. És diferent a com l’havies imaginat?

A. En línies generals la meva estada ha estat molt positiva, tot i que es va interrompre el 2005 i no ha estat com l’havia imaginat. Quan vaig arribar a Japó la idea era fer el programa de 18 mesos, quedar-me fins a 3 anys, que era la durada del visat, i tornar a Barcelona. Però quan portava un any a Japó em van diagnosticar un càncer i això ho va canviar tot.En primer lloc vaig haver de tornar a Barcelona per operar-me d’urgència. Després de set mesos de recuperació vaig tornar a Japó a acabar el que havia començat. El meu repte era tornar a la normalitat, demostrar que les seqüeles de la malaltia no m’impedien fer amb la meva vida el que volia, com sempre havia fet. Però la meva manera de veure les coses va canviar una mica, ja que vaig decidir que volia tenir més temps per mi, viure una mica a la meva sense gaires lligams professionals, encara que això volguès dir renunciar a tenir millors ingressos.

P. Realment, una història de superació. Vas tenir molts entrebancs per continuar amb la teva formació un cop et vas haver millorat?

A. No,  em van ajudar molt i em van posar moltes facilitats per que pogués superar el programa ETP fora de termini després d’estar malalt.  

P. Quina anècdota ens pots explicar dels inicis de la teva experiència al Japó?

A. Encara que l’arribada a Japó va ser molt tranquil·la i bastant com esperava, sí que hi ha moltes anècdotes. De fet, qualsevol persona que està a Japó en té.  El país sorprén molt al arribar, però a mesura que passa el temps l’efecte es dilueix i els que portem molts anys a Japó sempre diem que el que està una setmana a Japó pot fer un llibre, el que porta un any pot escriure un article i el que passa dels cinc anys ja no en parla…
Potser l’anècdota que més m’agrada és una vegada al poc d’arribar, quan encara no dominava gaire l’idioma, que vaig anar a comprar al supermercat. Allà vaig comprar ous. Quan vaig arriba a casa volia fer uns ous ferrats però quan els vaig trencar i els vaig posar a la paella vaig veure com aquets rodaven com pilotes de ping-pong. No sabia que a Japó a més d’ous crus, en els supermercats també venien ous durs… i evidentment no ho sabia llegir.
P. Què has trobat al teu nou país d’acollida que t’ha sorprès? Són les diferències entre casa nostra i el Japó tant diferents com ens diuen?
A. Moltes coses. És difícil triar-ne una o unes poques, i amb el temps l’efecte sorpresa s’ha anat diluïnt.
Potser, per dir-ne una, és sorprenent el sentiment de col·lectiu de la societat japonesa, que contrasta molt amb la soletat de moltes persones. Els japonesos viuen pràcticament aïllats els uns dels altres en l’àmbit social si comparem amb el que és típic a Catalunya però en canvi, treballen molt més pel bé comú. És bastant sorprenent.

Com deia, és molt diferent la manera de treballar i el respecte per les normes. Aquí tothom fa la seva feina, encara que sigui monòtona o repetitiva, segons les instruccions. Ningú discuteix, perque hi ha una gran confiança en que totes les desicions tenen un motiu. També hi ha una gran formalitat. Si el lampista diu que vindrà de 9 a 10, a les 9 i cinc ja està a casa teva traballant. Tot els serveis públics funcionen amb puntualitat i estan nets i polits i el tracte a les botigues és exquisit.

Tanmateix, això també té les seves coses dolentes quan has d’enfrontar-te a la increïble burocràcia japonesa. O fins i tot en coses tan absurdes com el menú d’un bar. Per exemple, en un karaoke tenen “vodka amb llimona” a la carta de begudes, pero com la “llimonada” no està al menú de refrescos no la pots demanar sola. S’excusen i et diuen que no pot ser, això sí, amb un somriure.

P. Creus que aquestes diferències condicionen d’alguna manera la teva estada?

A. Sempre m’han agradat les normes, la puntualitat i la formalitat,  així que em trobo còmode a Japó. A més, com estranger que “no s’entera” si m’en salto alguna quan em convé, m’ho perdonen.
P. Què t’aporta viure al Japó? I, al contrari, que t’hi falta?
A. Per mi el millor de viure a l’estranger és la tranquil·litat de no haver d’escoltar depén quines bestieses que diuen els uns o els altres. M’agrada viure lluny de les tensions polítiques, tot i que ara amb Internet m’arriben igualment. Evidentment jo tinc les meves idees i les defenso, però quan vull em puc aïllar.

L’aspecte més negatiu de viure a Japó és estar lluny de la familia. Per exemple, aquest gener tindré una neboda i només la veuré d’any en any. Així, el que més trobo a faltar és la família, alguns amics, algunes coses de menjar i anar al Camp Nou. La resta de coses les puc tenir gairebé totes gràcies a Internet. També trobo molt a faltar anar a la platja. Japó és un grup d’illes però aquí la gent viu d’esquenes al mar, ja que és molt perillós.

P. Després de tants anys, et consideres integrat a la societat japonesa?
A.En absolut. No ho estic i no ho espero. L’estranger que cregui que està integrat s’enganya a ell mateix. La societat japonesa és molt “racista”. Els hi fa gràcia que parlis una mica de japonés o que t’agradi el sushi, però es troben incòmodes quan intentes ser com ells. He vist molta gent frustrada perque quan més sabien de Japó, quant més vivien i es comportaven a la japonesa, més rebutjats es trovaben.
Japó és un país en el que el millor és ser diferent, sobretot si ets estranger. Parlant japonés i fent la teva pots viure perfectament i amb una tranquil·litat que difícilment pots trobar en un altre lloc, però tenir amics japonesos és gairebé  impossible. Jo en nou anys no he passat de tenir algún conegut i uns quants saludats. Però tampoc t’enganyen. Encara és l’hora que un japonés em convidi a casa seva, per exemple, però no m’hi capfico. Sé com són i ho accepto.

A Japó no es pot canviar res. S’han d’acceptar i gaudir les coses bones i ignorar les dolentes, cosa que sent estranger és molt senzilla.

P. Així, ara que ja tens cert rodatge, recomanaries Japó com a destí per aquelles persones que s’estan plantejant anar a viure a l’estranger? Per què?

A. No. No el recomano a gairebé ningú. En primer lloc, s’ha de saber l’idioma. En segon lloc, la situació econòmica a Japó tampoc és bona i s’agreujarà a rel del tancament de les centrals nuclears que està fent augmentar el dèficit comercial per les importacions d’energia i de carburant. En tercer lloc, s’han endurit les lleis d’immigració. Tanmateix, si ets enginyer informàtic, potser sí que pot ser un bon lloc.

 

P. Si malgrat tot, algun dels nostres lectors decideix anar-se’n cap al Japó, ens podries recomanar un parell de webs?

A. Bé, aquí recomanaré el meu “Nipponario“, un blog en el que cada día explico un concepte cultural japonès, ja sigui gastronòmic, turístic, social, tradicional, filosòfic… També recomano una web sobre rutes turístiques i aspectes culturals de Japó que és diu Lost in Tokyo. En aquesta pàgina, a més dels continguts propis, també es poden trobar enllaços a altres blogs i pàgines conegudes de persones que viuen i treballen a Japó.
P. En el teu cas, et plantejes quedar-te a viure a l’estranger? Per què?

 

A. De moment sí. Potser canviaria de país, pero ara mateix no tornaria a Barcelona. Em poso massa nerviós quan veig com tota la corrupció i la incompetència del polítics queda impune… aquí potser és igual, però no m’hi sento involucrat emocionalment així que visc molt més tranquil. Si la feina és bona em canviaria de país. Tot i així, de moment no penso moure’m de Japó fins a aconseguir el visat permenent que em permeti tornar-hi si anessin maldades. Sé perfectament com és de complicat arribar a Japó a buscar-se la vida.

P. Després de tanta experiència, un consell per donar als estrangers?

A. Que ho provin i  que vagin amb les idees clares i la ment oberta. Que no es capfiquin en els problemes i que es concentrin en tot allò que sigui positiu. I que vagin on vagin, facin un esforç per parlar l’idioma. Està molt bé saber anglès però a tothom li agrada que li parlin en la seva llengua.

P. Un record de l’experiència per acabar aquesta entrevista nipona?

 

A. Hi ha moltes experiències úniques, accentuades pel fet de que a Japó hi som molts pocs catalans. Per exemple, quan va haver-hi el terratrèmol del 2011 vaig convertir-me gairebé en un tertulià més de RAC1. Quan el Barça va venir de gira el 2005, vaig fer de traductor pels jugadors i vaig estar de festa amb el Xavi, un tipus collonut. També va ser increïble el mundial de bàsquet que va guanyar Espanya. Tota la comunitat espanyola vem ser convidats a l’hotel dels jugadors per celebrar la victòria així que vaig poder conèixer els germans Gasol, la bomba Navarro… i com que hi vaig portar la guitarra vaig poder cantar amb ells, que em feien les veus.

 

Publicat a Àsia, entrevistes | Deixa-hi un comentari

Carta als reis

diumenge, 16/12/2012

Estimats Reis d’Orient,

Ja sé que no està el horno para bollos, i que segurament no llegiu cartes de persones que hagin superat la frontera dels deu anys. Però què voleu que us hi digui, a mi em encara em fa com il·lusió això de llevar-me al matí i trobar-me regalets, tot i que tinguin una etiqueta traïdora que en determini la procedència i ho espatlli tot (sí, sí, parlo per vosaltres malvats FNAC, El Corte Inglés i similars). Deia que us volia escriure així en plan solidaritat, per a ensenyar-vos que malgrat allà l’Orient no sigui Hollywood (si fem cas del que diuen els diaris) aquí tampoc estem millor.

Generalment, l’estructura d’una carta als reis està molt marcada, així que ara us hauria de donar una sèrie d’argumentacions que permetessin demostrar que m’he portat molt bé i que, per tant, em mereixo tots aquells regals que pugui demanar. Com que no és aquest un bloc on em dediqui a esbombar la meva vida, sí que aprofitaré l’ocasió per explicar-vos quatre coses del lloc on visc.

Diu l’Institut Nacional d’Estadística  que cada dia més i més gent fa les maletes i marxen, i no us penseu que és com a vosaltres que us persegueix el rei Herodes-devora-nens. Aquí fugim d’una cosa diferent, que no té cara ni ulls i que es diu crisi econòmica, i que malgrat que molts no sàpiguem ni què vol dir, ens està deixant a tots sense feina i sense futur. Diuen els que hi entenen que a Catalunya la situació també està malament i que, per exemple, els tres primers mesos de l’any més de 500o persones van marxar.

I sabeu, resulta que això que ens està passant és una mica com l’èxode, que fa que ens veiguem obligats a marxar per necessitat, encara que no en tinguem ganes o no sigui el que haviem planejat pel nostre futur. Però així com tots els vostres èxodes han estat recollits per llibres i la gent ha entès que era una situació greu, no sembla que aquesta visió sigui compartida pels nostres governants. Aquesta tendència ha retornat a l’actualitat un debat força interessant i és que nosaltres, que sempre ens haviem pensat que això era aigua pasada, ara ens trobem que som immigrants.

Per vosaltres, que sou màgics i viatjeu amb camell la cosa és fàcil, i no teniu cap dificultat per recorrer-vos el món amb un plis-plas i repartir els regals. Vosaltres rai, que mai us heu hagut d’enfrontar amb tràmits burocràtics eterns (us imagineu que us paressin a la frontera? Quin merder amb tants camells, tant or i tanta mirra) ni us costa gens trobar trobar habitatge perquè tothom us acull i us donen coses. A més, com que vosaltres passeu d’una revolada i no us entreteniu a xarrar amb la gent tampoc heu tingut mai problemes de llengua ni d’enyorança, perquè desseguida torneu a casa amb els vostres. I, com que sou reials i, per tant, el tema democràcia no us deu interessar gaire tampoc us heu de preocupar quan, en periode d’eleccions, sou lluny de l’Orient i teniu dificultats per anar a votar.

El que sí que us pot preocupar, però, és tot allò que té a veure amb els infants que, al cap i a la fi, són el vostre públic preferit. Hi ha un senyor malvat que es diu Wert (ho sé, només de prounciar el nom ja donen esgarrifances) que vol fer diverses coses malèfiques a les escoles, intenant que deixem de parlar en la llengua en que us escric i que ens tornem cada vegada més tancats de mires. Sembla ser que a aquest senyor no pensa que l’educació sigui essencial per formar les noves generacions, i segurament també deu estar d’acord amb aquells que volen el·liminar les beques Erasmus, per intentar que ens convertim tots en cargols espantats i que no vulguem sortir de la closca.

Però bé Reis d’Orient, no us penseu que tot és pessimista, negre i negatiu. Amb això de la crisi tots ens sentim amb ganes de fer coses per canviar aquesta situació, a la nostra manera. I potser va ser una mica per això que va nèixer aquest bloc, per conèixer les experiències d’aquestes persones valentes que han decidit marxar fora. Sabeu, al llarg d’aquests mesos hem viatjat molt: Abeerden (Escòcia), Amsterdam (Holanda), Berlín (Alemanya), Boston (Estats Units), Buenos Aires (Argentina), Cádiz (Andalusia), Chamonix (França), Chirstchurch (Nova Zelanda), Dallas (Estats Units), Doha (Qatar), Foç do Iguazú (Brasil), Granada (Andalusia), Guipuzkoa (Euskal Herria), Kafoutine (Senegal), Londres (Regne Unit), Luxembourg, Monterrey (Mèxic), París (França), Praga (República Txeca), , Rennes (França), Siena (Itàlia), Stavanger (Noruega) i Torino (Itàlia).

I bé, fins aquí és el que us volia explicar, i si no recordo malament ara ve la part en què us demano què vull com a regal, sense abusar de la vostra gentilesa. Em sembla complicat demanar una cosa només, però potser estaria bé que aprofiteu que visiteu les llars de tots i cadascun dels ciutadans d’aquest món (al menys els que fan reis, la resta no sé si també passeu a discutir-vos amb el Pare Noel). Deia, doncs, que ja que veureu a tothom aprofiteu per picar una mica els dits als nostres governants, perquè arreglin aquest merder on ens han fotut i tots els ni-nis (que som molts!) puguem trobar una feina ben aviat. És excessiu? Segur que no, i segur que us ho ha demanat molta altra gent, així que complireu molts desitjos amb una sola acció i us cansareu menys.

Ara que, si després d’aquest rotllo us atreviu a portar-me carbó ja us ho dic ara que hi haurà sarau, i els camells no tindran ni aigua, ni civada, ni res!

 

Publicat a articles | Deixa-hi un comentari

Entrevista a Miquel Marzabal “Sóc mig holandès, a mi a Catalunya que ningú em convidi a dinar”

dijous, 6/12/2012

P. Miquel, quin és el punt d’inici de la teva història?

M. Tot començà el 1975, any en que la meva tieta es va casar amb un holandès. Jo vaig anar-hi de vacances i em va agradar molt. Després hi vaig tornar i vaig conèixer el meu primer gran amor. Ara tinc un altre gran amor, un xicot frisó. L’adaptació a la cultura neerlandesa ha anat molt poc a poc, sense entrebancs, he tingut molt temps per adaptar-m’hi i de fet ho he fet fins a tal punt que ara m’hi trobo realment com a casa.

P. Fa des del 1992 que vius a Holanda, i sembla que t’hi vols quedar. D’on diries que ets?

M.  Em considero en moltes coses més holandès que molts holandesos, tot i que sóc i seré català i porto barretina, i a qui em digui res li tallo la sardina. Tot i així, la meva manera de pensar i de fer és neerlandesa. I és que Holanda és, després de Catalunya i Menorca, la meva segona pàtria. Hi he crescut, hi he viscut més de 20 anys.  La gent es sorprèn qual els dic que jo no tinc passaport neerlandès! Es pensen que sóc un d’ells.

 

El Miquel a Amsterdam

 

P. A part de tenir-hi família i parella, què més et va dur a escollir Holanda?

M. Vaig anar a Amsterdam per diverses raons. Volia sortir de Catalunya i a Amsterdam el meu xicot ja hi tenia pis, així que era fàcil, còmode i convenient. A més,  Holanda m’oferia un nivell de vida més alt havent de ‘currar’ menys, cosa que em donava la possibilitat d’estudiar i desenvolupar-me millor. En aquest sentit Holanda m’oferia millors estudis i més possibilitats per portar endavant una pràctica d’artista conceptual, ja que hi ha més beques, més ajuts, i és un país molt interconnectat amb el món. Així que vaig decidir començar a estudiar belles arts a Amsterdam. Tenia casa i, a més, vaig trobar una feineta en un hotel per anar tirant. No només això, sinó que a més del meu xicot també hi tenia família, els meus sogres.

Quan vaig arribar a Amsterdam jo ja parlava neerlandès, que vaig estudiar a Barcelona en classes particulars. No només això, sinó que com que ja havia viscut amb el meu xicot a Barcelona durant uns anys ja m’havia pogut anar adaptant a la cultura neerlandesa, fent que fos més fàcil quan vaig traslladar-m’hi.

 

 

P. Havent viscut tant temps a Amsterdam deus haver vist com la ciutat evoluciona. Tu i la ciutat heu canviat molt des d’aleshores?

M. A mi Amsterdam, la primera vegada que hi vaig ser, abans que conegués al meu xicot, em va semblar una ciutat molt interessant, molt maca, amb un ambient molt amistós. La gent es parla, es diu acudits, hi ha un ambient molt agradable. Això em va cridar l’atenció, de fet també he trobat aquest ambient cordial i despreocupat i graciós a Dinamarca.

Actualment, Holanda ha canviat molt. S’ha convertit més en un país ‘normal’. És menys especial. Però tot i així continua sent un país original, amb una idiosincràsia pròpia molt diferent als països de l’entorn. Pel que fa a mi, estic passant una època complicada. Estic bé, però em trobo en una situació insegura. Vaig deixar l’art el 2004 i des d’ençà estic intentant incorporar-me en un altre mercat laboral que em proporcioni més estabilitat. No és fàcil. Segurament d’aquí un any o dos sabré si la cosa m’està anant bé o no.

P. Què significa per tu viure a l’estranger?

M. Per mi viure a l’estranger és mooolt enriquidor. Vaig viure també un any a Londres (2003-2004) i l’experiència sempre ha estat positiva. Tot i que perds el contacte constant local guanyes molt per una altra banda. Jo em considero un ciutadà del món i no tinc el més mínim interès en tornar a Catalunya a viure. Potser m’agradaria passar uns anys a algun país escandinau, tot i que de moment em quedo a Amsterdam, on tinc la vida muntada.

 

P. I alguna cosa negativa a Holanda?

M. Negatiu depèn d’allò que deixis al anar-te’n. En el meu cas no hi ha res de negatiu per anar-me’n ben lluny de Catalunya. El que sí que no m’agrada és la mala qualitat del menjar o, el que és diferent, la falta de gust en el menjar.

P. Explican’s alguna faceta d’Holanda que nosaltres desconeixem.

M. Em va sorprendre molt que en un país tan ric la gent fos tan senzilla materialment parlant, gens malgastadora. Em va sorprendre que a Holanda estigués mal vist ostentar. De fet hi ha fins hi tot programes de televisió on se’n riuen dels nous rics, perquè ho veuen com una cosa ridícula!

P. Després de tant temps fora, què passa quan tornes a Catalunya?

M.  Jo ja no puc menjar en les hores catalanes. Jo dino a les 12 i sopo a quarts de sis de la tarda.  A mi que no em convidi ningú a dinar! A Holanda no es dina. Et prens una poma i un entrepà i fora.

P. Dius que no vols tornar a Catalunya, i en canvi marxaries a algun altre país?

M. Si me’n vaig d’Holanda és per pujar més al nord. Noruega o Suècia. M’agrada el fred, m’agrada l’hivern, m’apassiona el patinatge sobre gel, l’esquí de muntanya, l’esquí alpí, esquí de fons, i la llum hivernal escandinava. Llàstima que a Holanda els hiverns només venen de vegades, i durant uns pocs dies…

P. Recomanes Amsterdam, o Holanda a catalans que vulguin marxar a l’estranger?

M.  No sé. El clima és una merda. Si t’afecta molt el mal temps no hi vinguis. El sol no el veiem gaire per aquí. Això sí, Que aprenguin l’idioma abans d’anar-hi.

P. Pots resumir amb una frase aquests vint anys a Holanda?

Mitja vida apassionat amb el patinatge sobre gel i amb la bicicleta, en una vida intensa en una ciutat preciosa.

Podeu seguir en Miquel a través del seu bloc.

 

* La fotografia on apareix el Miquel és seva, la resta són meves.

 

 

 

Tags: , , ,
Publicat a entrevistes, europa | 2 comentaris »

Mama, què eren les beques Erasmus?

diumenge, 2/12/2012

 

Potser els nostres fills ens preguntaran, d’aquí uns anys, per les beques Erasmus. No sabran què són, perquè si tot segueix com fins ara, les beques Erasmus podrien desaparèixer, igual que es perd l’aigua al mar.

Per si algú ha deixat de llegir els diaris durant els últims 25  anys recordem que les beques Erasmus són unes ajudes a la mobilitat europea que permeten a milers d’estudiants europeus estudiar per un periode màxim d’un any en una universitat europea. Hem sigut molts els que en algun moment dels nostres estudis universitaris hem passat, segurament, el millor periode de les nostres vides allunyats de casa.

Ja sabeu que amb això de la crisi tot s’hi val, i qui més qui menys es posa a retallar. Un dels sectors que més paga el pato d’haver viscut per sobre les nostres possibilitats és l’educació. Sembla que ara fins i tot la molt honorable Comunitat Europea s’ha apuntat al carro de les retallades i si te he visto no te acuerdo. Una de les víctimes d’aquest pla ha estat, com us podeu imaginar, les beques Erasmus. No sabria dir-vos el motiu, però sospito que això de que la gent ho conegui com a nom d’Orgasmus tampoc ha ajudat massa a fer-les passar com a beques serioses i aprofitables per a l’educació.

En qualsevol cas aquest assumpte té dues lectures, i és que podriem dir que no n’hi ha per tant i sí que n’hi ha per tant, que és com  una moneda, que té dues cares i dues intepretacions diferents. Dic que no n’hi ha per tant perquè aviam, siguem clars, les beques Erasmus es diuen beques però de beca en tenen poc. Vull dir. La gràcia de l’Erasmus no és que et donin quatre rals cada mes, que tots sabem que amb això no ens dóna ni per pipes. El que és extraordinari en l’Erasmus és l’oportunitat d’obtenir una plaça per estudiar en una universitat europea, una cosa gairebé impensable abans que s’iniciés aquest programa. A partir d’aquí cadascú l’aprofita com vol o pot, però el que és clar és que ningú marxa pels diners. En qualsevol cas, i si es confirma la supressió d’aquestes beques, a partir d’ara els estudiants hauran de fer un esforç econòmic extra al decidir marxar a l’estranger.

Però bé, al que anava. Deia que, en certa manenra, és possible que l’el·liminació d’aquestes beques sí que sigui perjudicial. Prescindir de l’Erasmus pot provocar que hi hagi menys plaçes disponibles i, per tant, menys possibilitats per a que els estudiants vagin a l’estranger. El resultat és evident: manca d’obertura, tancament de la societat, etc. A més, amb 25 anys l’Erasmus ens ha ajudat a canviar la nostra percepció del món. Hem obert la nostra ment, ens hem tornat més tolerants, ens hem nutrit d’altres cultures europees i, en definitiva, ens hem cohesionat amb altres generacions de joves europeus. El·liminar aquestes beques pot provocar retrocedir als nivells de 25 anys i perdre excel·lents oportunitats acadèmiques.

En definitiva, el fet que les beques estiguin actualment a l’agenda política dels nostres governants hauria de servir, no només per defensar aquestes ajudes, sinó també per replantejar la manera com es gestionen des de les universitats per intentar que no sigui una cosa que els nostres fills o filles hagin de preguntar-nos què significava Erasmus, a més de ser un dels filòsofs i pensadors europeus més inflluents d’Europa.

 

* foto extreta de la pàgina web del British Council

Tags: , , , , , ,
Publicat a articles, europa | 2 comentaris »

  2. 1
  3. 2
  4. 3
  5. 4