
La paraula immigració acostuma a tenir un cert to pejoratiu. Sovint, englobem dins d’aquest conjunt a persones procedents de països del tercer món que venen a casa nostra buscant una feina i, en consequència, una vida millor. Acostumem a creure que són persones sense massa recursos econòmics, amb poc o nul accés a l’educació i que han arribat al nostre país de manera més o menys il.legal. Durant la darrera dècada aquesta paraula ha estat repetida de manera constant pels mitjans de comunicació, i quan li haviem de posar una cara sovint imaginavem un magrebí entrant amb pastera per l’estret de Gibraltar, una sud-americana cuidant gent gran o bé un romanès treballant en la construcció.
Amb l’auge de la crisi econòmica (una paraula que també hem sentit fins la sacietat) i amb les repercussions que aquesta ha tingut en el mercat laboral, aquest flux d’immigració s’ha vist aturat o, si més no, considerablement reduït. S’ha donat, per primera vegada en anys, una inversió d’aquest fenòmen, tal i com relatava el diari Ara fa uns mesos. Ara resulta que som nosaltres, els que abans accolliem, els que marxem de casa buscant acollida. A més de tots aquests que marxen per la crisi si ha d’afegir un nombre variable de persones que han marxat per altres motius, que no sempre son econòmics o laborals. S’ha donat doncs, una estranya situació, en la que que som més els que marxem que no pas els que arriben.
El problema, però, és que nosaltres no ens sentim gens ni mica identificats amb aquest tipus d’immigració que haviem conegut fins ara. I és que, sovint, els que s’aventuren a donar aquest pas acostumen a ser aquells que més preparats estan acadèmicament i que no viuen, necessariàment, en una situació econòmica precària. El que sí que és cert, però, es que tots marxem per buscar noves oportunitats que pensem no poder trobar en el nostre país d’origen. En aquest sentit, doncs, compartim les mateixes motivacions que la resta del col.lectiu. Però tot i així, no ens sentim “immigrants”, i quan ens referim a nosaltres mateixos parlem de mobilitat internacional, mai d’immigració, que per alguna cosa s’han inventat els eufemismes. Perquè, doncs, mai volem dir que som immigrants? Segurament hi haura mil i un raons per no fer-ho, però suposo que no volem ser comparats amb aquesta paraula, que s´ha associat durant tant temps a un sector concret de la població.
Tot i així, el concepte d’immigrant va molt mes enllà del nostre perfil demogràfic i la nostra situació econòmica. Un immigrant és, per definició, aquell que arriba a una nova comunitat diferent a la seva i que, de manera general, s’hi haurà d’adaptar per poder-hi viure. En aquest punt, siguem d’on siguem, tots ens trobem en una situació més o menys similar, que pot variar en funció de si parlem la llengua del país d’acollida, si tenim una cultura i uns valors similars, si ens adaptem ràpidament a les noves circumstàncies, etc. I és que, malgrat tot, segurament hi haurà molts moments que els sentiments que experimentarem (nostàlgia, dificultats d’adaptació, barreres culturals, etc) seran exactament els mateixos que qualsevol altra persona que s’hagi desplacat fora de casa. Sembla ser, doncs, que malgrat que ens costi d’admetre, nosaltres som tant immigrants com qualsevol camerunés arribat en pastera.
Hi ha algunes preguntes que em venen al cap quan intento comprendre aquest fenòmen. Per què ser immigrant hauria de ser dolent? Qui són exactament els immigrants? Qui ha estat el culpable de fer-nos creure que nosaltres som millors que tots els que nosaltres qualificavem despectivament d’immigrants? No trobo suficients respostes a aquestes preguntes i això és, segurament, perquè mai vaig invertir suficient temps per saber qui eren aquestes persones que venien al nostre país. Potser si en el moment que es va produir aquesta arribada massiva de nouvinguts ens haguéssim preocupat més de saber quines eren les seves motivacions o les seves dificultats, avui ens seria a tots mes fàcil poder convertir-nos nosaltres mateixos en nouvinguts en altres països. A més, les dificultats que aquests immigrants sense recursos econòmics han sofert son molt més grans que les que nosaltres experimentem, així que crec que aquest intercanvi d’experiències només ens hauria pogut aportar coses positives. No tot va ser dolent, per sort. Hi va haver bones iniciatives, com aquell entranyable programa de TV3 anomenat ‘Un lloc estrany‘ (que encara utilitzen de manera periòdica els de l’APM)
Al final, només tinc una resposta clara a les meves preguntes. I la meva resposta és que sí, que som immigrants, però amb matissos. Potser això hauria d’ensenyar-nos a no posar dins del mateix sac a tothom, sinó entendre el fet que, tot i compartir un seguit de motivacions o qualitats, tambe n’hi ha altres que ens diferencien. I és que ja se sap el que diu la dita, no facis als altres el que no t’agradaria que et fessin a tu. O, el que és el mateix, no creguis que tots els immigrants són persones sense papers que et roben la feina, perquè algun dia algú podria pensar el mateix de tu.
I ara m’agradaria saber què en penseu vosaltres, us sentiu immigrants?
Laura Font Sentís va néixer en una masia al bell mig dels Pirineus però des de fa uns anys ha marxat de casa per viure en diferents països i es troba actualment estudiant a Sydney, Austràlia. En aquest bloc no només vol compartir les seves vivències, sinó també parlar amb altra gent que ha viscut la mateixa experiència.
Jaume Tortosa Pastor
29/04/2012 12:37
Els anys seixanta del segle passat, fórem molts els que vam marxar a l’estranger. Jo amb l’ofici de mècanic de precisió, vaig anar a raure a Ginebra i hi vaig treballar durant vuit anys,Em van apreciar sempre per la meva feina i encara avui dia en guardo un bon record. Mai em vaig sentir menyspreuat per ningú. Això si, sempre em vaig comportar com un bon ciutadà, que es el que tots els inmigrants haurien de fer. doncs per culpa de quatre que son delinquents ho paguen tots. Els que no accepten les regles del joc, que els enviïn cap a casa seva i s’ha acabat el bròquil.
lfont
29/04/2012 18:37
Hola Jaume, moltes gràcies pel teu comentari. Quina bona experiència que deuries viure, suposo que en aquella època marxar de casa encara era més trascendental que ara…
Anna Pi i Murugó
20/05/2012 17:31
Hola Laura,
El meu document que em permet residir a Mèxic diu inmigrado, així que aqixí estic catalogada. Em sembla molt i interessant el teu blog i tinc experiències i coneixen es ben interessants sobretot de catalan que tenen fills i com es mantenen les tradicions. I la llengua
lfont
22/05/2012 5:34
Hola Anna, moltes gràcies pel teu comentari. Per sort, tot i el que digui el passaport, podem sentir-nos d’on vulguem