Opinió

Em considero una persona mínimament informada. Vull dir, sé dir el nom dels principals dirigents del món occidental, sé de diverses noticies de caire internacional i nacional, puc citar uns quants desastres naturals ocorreguts últimament i sé qui ha guanyat els principals esdeveniments esportius de la temporada, així com els Oscar o el Nobel. Probablement hi ha molta gent que sap molt més que jo de l’actualitat (i segurament amb molta més profunditat) pero bé, em defenso (crec). No sé perquè, però, hi ha esdeveniments que se’m escapen i que no aconsegueixo retindre a la meva memòria. Segurament pel fet que no involucren el meu dia a dia i que passen
en un lloc tant remot que gairebé no sé ni situar al mapa.

Crec que això és el que em va passar el febrer del 2011. Segurament ho vaig llegir de passada al diari, però no se’m va quedar. Aquell dia va haver-hi un terratrèmol de 6.3 graus a Christchurch, la capital de l’illa sud de Nova Zelanda.
Més de 100 morts i nombroses pèrdues materials.

Com diuen, moltes d’aquestes coses no te’n adones fins que no les vius d’aprop. Aixo és el que em va passar a mi. De passa, sabia que hi havia hagut un terratrèmol, perquè n’haviem parlat amb altres amics que també hi viatjaran. En arribar a Nova Zelanda em va quedar clar que aquest moviment sísmic havia afectat nombroses persones. El taxista que ens va recollir a l’arroport va explicar-me que feia de taxista de nit perquè havia perdut la seva feina a causa del terratrèmol i que no sabia quan podria recuperar-la. Tot i així, en cap moment m’esperava el que vaig veure quan vaig arribar al centre de la ciutat. Tothom ens havia previngut que estaria tancat, que no hi havia res a veure. Hi ha coses, però, que no les creus o no les vols creure fins que no les veus.

Vam arribar a Christchurch buscant un càmping que estava marcat a la guia. Per arribar fins al lloc que el mapa ens detallava vam haver de fer mil voltes perquè tot estava tallat. Fins llavors no haviem vist res, només això, que els carrers estaven tallats. Podries pensar fàcilment que és el tipus de talls de circulació que es fan quan hi ha una desfilada al centre. Gairebé m’esperava a veure gent disfressada, purpurina o carrosses tirant caramels. Evidentment, ningú m’esperava per tirar-me confeti i, encara pitjor, ningú celebrava res, més aviat el contrari.

En arribar al lloc on suposadament hi havia el càmping, vam veure un edifici tancat i barrat, a mig caure. Com que no hi havia el nom del càmping marcat enlloc vam buscar una mica més pels voltants fins que ens vam adonar que, efectivament, aquell era l’adreça correcta del lloc que estavem buscant. El carrer coincidia, el número també. Però el que veien els meus ulls no tenia res a veure amb la imatge que estic acostumada a veure d’un càmping. Ja sabeu: caravanes, nens cridant al costat de la piscina (bé, potser al voltant d’alguna altra cosa tenint en compte que és l’hivern), àvies fent ganxet al costat de la seva caravana al lloc on venen de vacances des de fa trenta anys, mares fent petar la xerrada i cotillejant, homes jugant a la petanca, etc. L’estàndard: la típica fauna campista que tots coneixem tant bé. Altre cop, res de festiu: no hi havia paradetes de gelats ni guirnaldes dient-nos “benvinguts” en diferents idiomes.

El primer que em va sorprendre és veure que, just al costat del càmping, hi havia un descampat. Us estareu dient “sí, i què”. Un descampat no és gran cosa, només un lloc sense res, i d’això n’hi ha a tot arreu. No, a tot arreu no. Al centre de les ciutats no hi ha descampats. Així que sí, sorprèn, si veus un descampat al mig de la ciutat i, a més, veus que nombrosos cartells indiquen “informació” o “oficina” en aquella direcció.

Va ser llavors que vaig començar a adonar-me que alguna cosa no quadrava. Que en aquell lloc on hi deia oficina hi hauria d’haver una oficina, o al menys un edifici, però no pas un descampat. Passava el mateix als edificis de la vora. I és que hi havia molts (massa) pàrquings a l’aire lliure. Això no passa a les grans ciutats, on cada centímetre quadrat de sol urbà (sobretot al centre) ha estat explotat i, si possible, s’hi ha construït un edifici amb quants més pisos millor. Tots aquells cotxes aparcats allà on feia tota la impressió d’haver-hi hagut una casa. Vaig sospitar doblement que alguna cosa estranya de veritat havia passat.

Començant a caminar cap al centre, però, vaig trobar-me, un cop més, que els carrers estaven tallats. Mirant als voltants vaig començar a mirar (mirar, observar, no mirar de lluny com havia fet fins aleshores) què hi havia darrere les tanques. Va ser llavors quan el vaig veure. Un edifici d’oficines com qualsevol altre. Moltes finestres. Arquitectura rectilínia. I aleshores, alguna cosa que no encaixava. Vidres trencats. Esquerdes als murs. Una columna lleugerament corvada, trencant l’harmonia i la precisió de l’edifici. Porta precintada. Una pintada amb esprai: “clear”. Un document de l’Ajuntament enganxat a la porta principal: “edifici perillós, possibilitat d’endorracament”.

Després de mirar, mirar els edificis que envoltaven aquest vulgar però sorprenent bloc d’oficines vaig adonar-me que tot estava tancat i barrat. Oficines buides, amb els telèfons encara sobre la taula, així com piles de papers i bolígrafs mossegats. Llibreries amb estanteries trencades que havien deixat escampats nombrosos llibres per terra, els quals acumulaven pols al llom mentre es descolorien lentament amb el sol. Restaurants amb les estovalles i el plat a taula.

I aleshores, aquella sensació. Com si el temps s’hagués aturat el febrer del 2011 a Christchurch. Com si, en els instants posteriors al terratrèmol la vida quotidiana, el dia a dia i la monotia haguéssin deixat d’existir. Com si les accions que els habitants de la ciutat realitzàven a les oficines, les botigues i els restaurants haguéssin quedat congelades. Com si el cambrer estés a punt de servir el dinar a una família en una taula amb estovalles de quadres abans que tot tremolés. Abans que tot comencés a caure. Abans que els vidres esclatessin en mil bocins. Abans que els murs caiguéssin als carrers, sobre els cotxes i deixéssin a desenes de persones atrapades. Abans que la torre gòtica de la catedral, símbol d’orgull i joia de la ciutat es desplomés com un castell de cartes. Abans que la moral i l’esperança dels habitants es derrumbés amb cadascuna de les rèpliques del terratrèmol. I aquells papers que la secretària signava en aquell moment quedarien oblidats sobre la taula, mentre tots els habitants s’allunyaven de manera forçada del centre de la ciutat, sense poder mirar enrere, sense poder recuperar allò que un dia havia constituit el seu quotidià, la seva llar, la seva feina, la seva passió, deixant enrere una ciutat devastada i, el que és pitjor, més de 100 persones mortes.

Cartells municipals indicant si un edifici serà derrumbat o no

Després de la tempesta, la calma? No. No en el cas de Christchurch. Després de la tempesta, cal lluitar contra les adversitats. Contra el fet que els ciutadans s’han sentit insegurs dins del que hauria de ser la seva llar. Contra un centre històric que ja no existeix i que s’ha reduït a runes en questió de segons. Contra un exhaustiu escrutini d’edificis per evitar possibles derrumbaments. Contra unes famílies de dol que ploraran pels seus i en deixaran testimoni a les tanques de protecció. Contra unes manifestacions ciutadanes que deixaran clar que volen recuperar tot allò que han perdut, incloent la catedral gòtica. Contra un negoci d’especulació que comencarà en el mateix moment que el terratremol haurà acabat per revendre els terrenys afectats i poder començar la deconstrucció. Contra el fet que Christchurch ja no té gairebé res per oferir als turistes. Contra el fet que molts habitants perdran la seva feina. O la seva casa. O la seva dignitat. O totes tres.

La catedral de Christchurch després del terratrèmol. Hi manca la torre principal i part de la nau central.

Cintes conmemoratives

És una sensació estranya, la de veure una ciutat fantasma. Hi ha alguna cosa que s’apodera dels teus sentits i que t’oprimeix el pit, un nus a l’estòmac que no saps com fer passar. Sents la gola seca i no t’atreveixes a parlar. Et limites a respirar, i a observar. A obrir molt els ulls per intentar enregistrar cada detall, cada textura, cada forma i cada color. Després de la sorpresa inicial,  però, t’adones,, que la vida continua, i que els habitants de Christchurch saben curar-se les ferides i mirar endavant.

Hi ha ciutats que, com aus fènixs, reneixen de les seves cendres i es reinventen, creant un espectacle encara més bonic i més delicat del que mai havia estat. Com si la desgràcia ocorreguda fos només una oportunitat per anar en una direcció millor.  La creativitat i, sobretot, la preserveranca, fan que aquestes ciutats acabin convertint-se en llocs on els seus ciutadans s’hi senten a gust, i els visitants també. Aquest és el cas de Berlín, que tant bé ha sabut mutar-se i revendre el seu concepte al món. I aquest pot ser també el cas de Christchurch.

I és que malgrat que avui, més d’un any després del sisme sembla que encara no s’hagi avançat en res, que tot són runes i descampats sí que s’ha fet alguna cosa. Com per exemple la reconstrucció temporal de l’eix comercial. Amb un binomi entre practicitat i creativitat, han instal.lat containers industrials de colors en els quals han ubicat les principals botigues de la zona aixi com cafes i restaurants. Així, els comerços poden continuar amb la seva activitat i els podran traslladar fàcilment a una altra banda quan vulguin reconstruir l’actual localització.

Contàiners industrials que acullen el nou eix comercial.

No puc estar-me d’admirar el coratge i la tenacitat dels habitants d’aquesta ciutat. No puc deixar de quedar-me impressionada per la seva voluntat de continuar endavant, de fer renéixer Christchurch perquè torni a ser el que era o, si possible, encara millor. No puc deixar de pensar que, si tots aprenguéssim una mica dels valors que es desprenen de la seva cultura potser, amb una mica de sort, seriem millors persones i deixariem de voler criticar i destruir tot el que ens envolta, per voler ser una mica com ells, i intentar transformar i reinventar el que no ens agrada.

Entrada publicada a articles, Oceania el dissabte, 30/06/2012 a les 4:53.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.