Arxiu de la categoria ‘entrevistes’

  2. 1
  3. 2

Entrevista: Adelina Comas-Herrera “M’agrada el model meritocràtic d’Anglaterra, les institucions són molt més transparents que a Catalunya”

diumenge, 17/03/2013

L’Adelina Comas-Herrera és investigadora en una de les escoles més prestigioses del seu camp, la London School of Economics. Fa 17 anys que va obtenir una beca per treballar-hi i des d’aleshores el Regne Unit s’ha convertit en la seva llar. Això no li ha impedit, però, continuar cultivant una de les seves passions: la gastronomia. Depsrés de tot aquest temps ha descobert que a Anglaterra no tot són fish and chips, sinó que existeix una veritable cultura del menjar. També ha trobat temps per salvar un centre cívic a Canterbury, formar una família i plantejar-se, a través d’aquesta entrevista, quines són els punts que ens diferencien de la societat anglesa, més enllà de la pluja i el fred. Se sent l’Adelina integrada a la societat anglesa després de tants anys? Descobrim-la tot seguit!

P. Adelina, quin currículum! Ens en pots fer cinc cèntims?

A. Doncs treballo a la London School of Economics (LSE) investigant l’impacte de l’envelliment de la població en la despesa futura en dependència i estudiant com diferents països financien i organitzen els serveis per a gent amb dependència.

Per altra banda sóc president de la Westgate Community Trust (Canterbury), una ONG que ha rescatat un centre cívic que l’ajuntament de Canterbury havia decidit tirar a terra per culpa de les retallades. També tinc un bloc sobre ser catalana a Anglaterra i uns quants de gastronòmics. En aquest sentit, m’agradaria que fos mes fàcil trobar bons productes catalans a Anglaterra i que els vins catalans fossin mes coneguts.

P. El Regne Unit és reconegut arreu per la seva excel·lència acadèmica, és per aixo que hi has fet carrera?

A. Vaig obtenir una beca per a fer una estada d’un any a la LSE treballant en temes d’economia de la salut. Crec que és la millor universitat per a ciències socials a Europa i és un privilegi treballar-hi!

El London School of Economics

P. És complicat establir-se a Londres?

A. Jo vaig tenir sort que un amic em va deixar estar a casa seva mentre buscava pis… I és que trobar habitatge decent i assequible a Londres no és fàcil! Recordo també que va ser complicat obrir un compte al banc, volien tota mena de proves d’identitat. Per exemple, volien factures a nom meu com a prova “d’adreça” pero va ser complicat aconseguir-les fins que no vaig trobar pis i fins que no van començar a arribar les primeres factures.

No m’havia imaginat mai que estaria tants anys aquí, però és molt difícil fer el meu tipus de feina a Catalunya. A nivell professional m’ha anat molt bé ser a Anglaterra, i a nivell personal he après a ser molt més autosuficient que si m’hagues quedat a Catalunya.

P. Vaja, per què?

A. A Catalunya el sistema universitari és molt rígid i burocràtic i a mi ara mateix em seria gairebé impossible treballar-hi. Per exemple, jo no he fet doctorat. Fa força anys que la LSE va considerar que tenia experiència (i publicacions) més que equivalents al doctorat, i he anat progressant professionalment sense que això em suposés mai cap trava. Em sembla que això a Catalunya no seria possible.

P.  Què t’atrau del Regne Unit que no puguis trobar a Catalunya?

A. M’agrada el pragmatisme dels anglesos i el model meritocràtic. També m’agrada que les institucions públiques d’aquí són molt mes transparents, es recull molta mes informació sobre com funcionen i se les avalua de forma pública. Si una institució (sigui escola, hospital, ajuntament…) no obté bons resultats tothom ho sap i els gestors que en són responsables han de respondre. Crec que tambe hi ha molta menys corrupció.

P. I suposem que la pluja i el fred és una part negativa, per a tots aquells que portem sang mediterrànea?

A. El clima, és clar, és una part negativa, pero també ho és l’enyoranc,a. M’enyoro de la família, els amics, el paisatge, la llum, el menjar i, també, de la manera de relacionar-se amb la gent. Com tots els immigrants, perds part de la teva identitat per a poder-te integrar al país d’acollida, però el problema és que tampoc guanyes una identitat sencera al pais nou. Acabes siguent forastera a tot arreu. Una ciutadana del món que no s’acaba sentint a casa enlloc.

P. A nivell laboral o personal, què és el que més t’ha sobtat?

A. El menjar! Tenia molt mala imatge del menjar anglès, i els primers anys a Londres em vaig dedicar a menjar de tot menys menjar anglès (hindú, xinès, italià, turc…). Però quan vaig anar a viure a Canterbury fa 10 anys vaig descobrir que existeix una bona cuina anglesa, que es basa en el producte local de qualitat i de temporada i que es concentra en fer brillar cada ingredient tractant-lo amb molta cura, sense amagar gustos amb salses ni elaboracions complicades. M’agrada tant que tinc un bloc que es diu “A Canterbury Food Love Story“.

Gastronomia britànica: hamburgueses de conill amb puré de pastanaga i oli de cobnut (una mena d'avellana anglesa).

P. S’obliden les arrels després de tant de temps?

A. Segons per què. Per exemple, fa 17 anys que sóc aquí i encara tinc accent català. Fa un any el meu fill, que llavors en tenia 5, em va dir (en anglès, és clar): “Encara estas aprenent anglès, oi? Si no saps alguna paraula me la pots preguntar”.

P. Tornaràs a Catalunya, o el Regne Unit ja és casa teva ara?

A. A hores d’ara ja m’hi he quedat a viure! Però m’agradaria tornar, almenys de forma parcial, si trobo la manera. M’agradaria poder aportar la meva experiència per mirar de millorar el finançament i la sostenibilitat dels serveis de dependència a Catalunya. I si no, hauré d’esperar fins que em jubili! Tinc fills i no vull moure’ls a un tercer país. Quan siguin grans i aixequin el vol m’ho podria plantejar.

P. Algú que ha viscut tant de temps fora, què els diries a aquelles persones que s’estan plantejant marxar?

A. Que abans d’anar-hi siguin ben conscients que pot anar per més llarg del que creuen i que els fara canviar molt com a persones. Tot té un preu.

P. Com veus la relació Catalunya-Regne Unit?

A. Crec que ara que els anglesos coneixen Catalunya, gràcies al ressò que s’està fent del procés polític cap a la independència, tenim una bona oportunitat per a vendre millor altres aspectes del nostre país: Catalunya com a destinació turística, la nostra cuina, els nostres productes alimentaris, els nostres vins… Enlloc d’exportar joves catalans estaria millor exportar els nostres productes, no?

P. Després de tant de temps, hauràs pogut constatar algunes diferències entre la societat catalana i l’anglesa. Quin és per tu el més evident?

A. Per mi una de les diferències més grans és el paper de la família als dos països. La societat anglesa és molt mes individualista i les famílies pràcticament es renten les mans dels seus fills quan ja són adults. En canvi, a Catalunya, les famílies tendeixen a acompanyar-te al llarg de tota la vida.

Si la vida fos una cursa, a Anglaterra la família t’entrenaria tant bé com pot però un cop a la línea de sortida corres sol. Això sí, t’aplaudiran o et compadiran si no t’ha anat bé, però has corregut sol. La família catalana corre la cursa amb tu i si et pot afavorir en qualsevol moment ho farà. Quan les coses van malament, la família anglesa té un paper molt menys important que a Catalunya com a “xarxa de seguretat”. Aquest paper l’assumeixen l’estat del benestar i les ONGs locals.

Per exemple, jo m’he hagut de recrear una “família”, sobretot d’ençà que tinc fills. Amb altres pares i mares del meu barri (alguns estrangers com jo) hem creat un succedani de família prou bo. Ens ajudem a cuidar els nens, fem cangurs, ens hem acompanyat a l’hospital quan calia, ens hem preparat àpats i fet la compra quan algú estava malalt…

 

Una foto recent de l'Adelina en un cafè de Canterbury

P. Et consideres integrada a la societat? És Anglaterra tant acollidora com diuen?

A. Em considero molt integrada, a nivell professional ser estrangera no m’ha suposat mai cap problema, de fet els anglesos són molt oberts en aquest sentit.

Una vegada vaig anar a una reunió a la Comissió Europea a Brussel·les com a “experta britànica” amb un respresentant del ministeri de finançes britànic que justament era alemany. Tots els altres països tenien represants nadius del seu país. Resulta paradoxal que el Regne Unit, el país mes euroescèptic, és potser un dels que realment ha integrat els altres europeus que hi treballen, fins i tot al funcionariat.

El mes curiós, a nivell personal, és que a vegades m’he trobat en converses amb anglesos on es queixen que hi ha massa immigrants i que els immigrants els estan prenent el país (és una de les coses que solen dir al pub després d’un parell de cerveses) . De cop se n’adonen que jo sóc una d’aquests immigrants i em diuen “no volem pas dir gent com tu…”. Pero bé, ja està dit.

P. Un moment dolç de la teva estada?

A. Per mi ha sigut un gran honor que la Westgate Community Trust em demanés que en fos la president i la feina que hi faig com a voluntària m’ajuda a estar molt integrada a Canterbury.

El Westgate Hall, el centre cívic que la Adelina va col·laborar a rescatar

P. Per acabar, pots recomanar alguna pàgina web que pugui ser útil a aquells que vulguin o estiguin visquent al Regne Unit?

A. Catalans UK té un grup molt actiu a Facebook on la gent sol compartir informació i consells.  També esta molt be la xarxa de webs de Catalans al Món i la Catalan Network del Diari Ara. Finalment, espero que el meu blog Catalanejant per Anglaterra tambe sigui útil per a tots aquells que estan pensant en venir a viure aquí.

Publicat a entrevistes, europa | Deixa-hi un comentari »

Entrevista: Pau Carreño “Al Nepal no pots anar amb el coet al cul com a Catalunya”

diumenge, 10/02/2013

 

En Pau Carreño pensa que viatjar i conèixer països del sud hauria de ser obligatori per tothom. Tot i que no indica amb precisió què significa el sud per a ell queda clar, veient la seva trajectòria, que es refereix a països que estiguin més al sud del nostre. I és que després de diverses experiències de voluntariat, en Pau va sentir la necessitat de posar un títol acadèmic al que ha esdevingut una autèntica vocació. Així va ser com va matricular-se en un màster de cooperació al desenvolupament, i com aquest l’ha portat a la fascinant capital del Nepal, Kathmandu.

En aquesta entrevista descobrirem un costat diferent d’aquest petit país asiàtic, lluny de les disputes territorials i el  budisme al qual estem acostumats. Entre altres, en Pau relatarà com Kathmandú no és una ciutat paradisíaca envoltada de muntanyes, sinó que la polució hi està fent els seus estralls, a més de veure la tasca imprescindible que entitats com Amics del Nepal estan fent per ajudar famílies necessitades de la zona.

 

P. Pau, com i per què acabes al Nepal?

P. Ja fa molt de temps que em rondava pel cap. Quan estava estudiant la carrera sempre havia volgut anar d’Erasmus, però mai s’havien donat les circumstàncies. D’altra banda, en aquests últims anys he viatjat força a països del sud per conèixer altres projectes i realitats molt diferents a la meva. Sempre que hi he anat m’hi he anat implicant en forma de voluntariat. Quan viatjava i coneixia aquestes realitats m’indignaven i em feien reflexionar, ja que creia que  havia de posar el meu granet de sorra per un món més just. Això em va portar a estudiar el màster de cooperació al desenvolupament. Per ajudar a fer un món més just, m’havia de professionalitzar i d’aquesta manera la meva tasca seria molt més útil.  Fer les pràctiques a l’estranger per a mi era una oportunitat magnífica per estar una bona temporada a fora i agafar experiència en aquest camp.

A la ciutat de Bakthapur amb els nens amb els que en Pau treballa.

P. Per tant, vas escollir el Nepal com a primera opció?

P. En un principi, el meu destí preferit era Àfrica. He estat en diverses ocasions en aquest continent i em té molt enamorat. Tot i això, des de ben petit sempre havia tingut una atracció especial per Kathmandu i el Nepal. A més, la cultura budista i les muntanyes sempre m’han tirat molt també. Un dia, navegant per Internet vaig conèixer Amics del Nepal, l’organització amb la que estic treballant, i em va fer molt bona pinta els projectes que tenia. Finalment, tot s’havia posat de cara i semblava que Nepal seria la meva destinació. Hagués pogut ser qualsevol altre, però al final va ser Nepal.

P. Traslladar-se a viure a un país com Nepal és segurament força diferent de quan ho fem a Europa o a països occidentals. Com va ser la teva experiència?

P. Al començament de tot em va ser difícil buscar un pis per viure. Al principi, volia tenir-ho tot lligat abans de marxar. Volia llogar-lo abans de marxar. Al veure que era molt difícil fer-ho des de Barcelona, vaig decidir que a l’arribar a Kathmandu aniria a un hostel i des d’allà ja buscaria un pis. Crec que va ser un encert fer-ho així. Pel que fa a tota la resta, va ser molt fàcil.

P. És el Nepal com te l’esperaves? I l’experiència?

P. Realment, no tenia moltes expectatives sobre com seria el Nepal. Tot i que per ser sincer, la ciutat de Kathmandu me l’imaginava menys contaminada i menys caòtica. Queda molt lluny del zen nepalès!!!

A mi m’ha sorprès molt l’actitud de la gent pel carrer. Tothom és molt amigable i desseguida es posen a xerrar amb tu. Si no saps alguna cosa, només has de preguntar. En més d’una ocasió la gent ha deixat de fer el que estava fent per acompanyar-me fins al mateix lloc que anava. No sé si a casa nostra això passaria.

Com a aspecte negatiu, m’has sorprès el paper que té la dona al Nepal. En general, molt secundari i sense gaire cosa a dir. Hi ha una mentalitat força tancada en aquest aspecte. La majoria de noies joves no surten de casa fins que es casen amb un matrimoni semi concertat. Penso que les noies tenen poca llibertat. Crec que en aquest punt, encara ha d’evolucionar molt el país.

Pel que fa a l’experiència, el principal aspecte positiu és que et fa espavilar molt. Qualsevol cosa que vols aconseguir, ho has de fer tu mateix. No tens el suport de la família o dels teus millors amics al darrera. Això, ajuda molt a desenvolupar-te com a persona. D’altra banda, conviure amb altres formes de fer t’ajuda molt a obrir la ment, a pensar que no el que fas tu sempre ha de ser el millor. És molt positiu!

En Pau al camp base de l'Annapurna, a 4130 metres.

Els aspectes negatius és que trobes a faltar la teva gent. De tant en tant, doncs et vindria de gust quedar amb aquell amic que sempre fas, dinar amb la teva família… en fi, aquelles coses del quotidià que quan ets a casa teva no valores.

P. Amb quins records et quedes de l’experiència?

P. A part de les grans coses que fins ara he fet: el camp base de l’Annapurna, els diferents temples budistes i hindús… em quedaria sobretot en aquells moments de convivència a orfenats de nens i nenes o amb famílies nepaleses. Són moments on m’he sentit molt estimat i feliç. Veure com de bé et tractava aquesta gent sense quasi conèixer-la, fa emocionar. Per sort, per feina conec a moltes famílies i tinc l’oportunitat d’anar a casa seva i relacionar-me amb ells. És el record més memorable que m’enduré cap a casa.

P. Remuntant una mica en el passat, com va ser l’arribada a Kathamandu?

P. Doncs l’arribada va ser força tranquil·la. Tenia moltes ganes d’arribar i de conèixer aquella ciutat. Durant el vol de Doha a Kathmandu, vaig conèixer una noia holandesa que venia a fer un trekking de quinze dies al Nepal. Vaig estar tota l’estona xerrant amb ella, i això em va tranquilitzar. A més, quan vaig arribar a l’aeroport el noi del hostel m’estava esperant. Es varen portar molt bé! Varem pujar a un taxi atrotinat que quasi ni cabíem i varem anar cap al hostel. Un cop allí, em varen fer descalçar a l’entrada i em varen fer una petit cerimònia hindú de benedicció (el tika) per la meva arribada al Nepal. Realment, va ser una arribada molt emotiva.

L'estupa budista de Boudhanath.

P. Sent la nepalí una cultura força allunyada de la nostra, has pogut constatar-hi moltes diferències?

P. Sí, n’hi ha moltíssimes. Per començar aquí al Nepal no hi ha sempre electricitat. Això, condiciona molt la teva vida, ja que t’has de planificar el que faràs depenent si tens llum o no. D’altra banda, la dieta és força diferent. He hagut de canviar els productes que menjo més habitualment per altres. Però sobretot, el més diferent és la mentalitat que tenen de la vida. Aquí al Nepal, la gent se la pren amb més calma. Per exemple, en la feina, els meus companys nepalesos hi ha vegades que no venen a treballar perquè algú de la seva família o algun amic seu no està bé i necessita ajuda. Per ells primer és la família i amics i després la feina. A casa nostra això seria impensable.

P. Així, una integració a la cultura i la manera de fer del país és deu fer molt necessària…

P. Totalment! T’has d’adaptar al ritme de vida del país. No pots anar amb el coet al cul com a Catalunya. Has de baixar el ritme i l’exigència. Has d’entendre que la seva forma d’actuar i pensar és diferent a la teva, però no és ni millor ni pitjor. No has de voler imposar el teu estil sobre els altres. Crec que això és bàsic per poder tenir una bona experiència, sinó no faries més que angoixar-te i frustrar-te.

En Pau encenent una espelma a l'estupa budista de Boudhanath a Kathmandu

P. Com va el domini del nepalès?

P. Doncs la meva llengua de comunicació al Nepal és l’anglès. En termes generals, m’hi entenc amb la majoria de la gent del país, sobretot si són joves de la ciutat. A la zona rural i amb gent més gran la cosa ja canvia, perquè només saben parlar nepalès, que és la seva llengua. Tot i això, el nepalès no és tan difícil com sembla i ja he aprés a dir quatre coses en contextos determinats: autobús, comprant… Cada vegada entenc més paraules! Tot i això, el no saber nepalès és una llàstima, ja que per feina em reuneixo sovint amb gent de classes més humils que no saben anglès. Sempre haig d’anar amb un traductor, malgrat que el llenguatge no verbal s’utilitza molt.

P. Malgrat les barreres lingüístiques, et sents integrat a la vida del país?

R. Sí, totalment integrat a la societat del Nepal. Vaig amb gent nepalesa als llocs, pujo als autobusos com ells, menjo als seus restaurants. Intento no freqüentar zones turístiques. A més, el barri en el que visc mai he vist un turista i sóc l’únic blanc que hi viu. Per tot això, crec que la meva adaptació està sent molt bona.

P. Ho recomanaries a gent que s’estigui plantejant anar a viure a l’estranger?

P. Totalment. Nepal és un país de vida fàcil, la gent no es complica gens. No hi ha nervis ni estrès en el teu dia a dia. És un país molt agraït per viure. T’has de deixar endur pel seu ritme i anar vivint. A més a més, està en una situació privilegiada a Àsia, cosa que fa que amb un cop d’avió et pots plantar a destins molt atractius.

P. Després de l’experiència, continuarem seguint les teves experiències al Nepal?

P. Sí les condicions fossin molt bones per a mi, jo crec que si que acceptaria quedar-me a viure aquí o en un altre lloc. M’agrada molt conèixer nous llocs. Tot i això, no crec que m’hi quedés a viure. Sempre m’agrada tenir una data de tornada per anar a un altre lloc diferent.

P. I si volem saber més de tu?

P. Podeu llegir el meu blog: http://paucaes.blogspot.com/

El monestir budista amb la figura de Budha i el seu pare i mare a esquerra i dreta. En fer aquesta foto, en Pau tot just acabava de participar en una cerimònia del PUJA (benedicció).

* Totes les fotografies pertanyen a Pau Carreño.

Publicat a Àsia, entrevistes | Deixa-hi un comentari »

Entrevista a Amadeu Branera: “Japó és un país en el que el millor és ser diferent, sobretot si ets estranger”

diumenge, 6/01/2013

L’Amadeu Branera porta uns anys vivint a Tokyo, l’atrafegada capital del Japó. Va arribar-hi després de ser acceptat en el prestigiós programa de formació d’executius ETP de l’Unió Europea. L’experiència va valdre la pena, perquè des de fa gairebé una dècada, ha fet de Tòquio la seva llar. L’Amadeu diu que tothom hauria de viatjar al menys una vegada a la vida, ni que sigui com a turista. Diu que la seva experiència ha estat molt , tot i la difícil adaptació a la societat nipona. En preguntar-li com es defineix, l’Amadeu ho té clar: diu ser un estudiant viatjer. No ha deixat d’estudiar ni de viatjar gairebé mai. Ha estudiat enginyeria, idiomes, història, màrqueting, comunicació… i ha viatjat a més de 40 països. 

A Pirineus Enllà descobrim amb aquesta entrevista com li està anant tot a l’Amadeu al Japó, en un exercici de superació personal i obertura de mires.

P. Amadeu, què et fa decidir a empaquetar les coses i marxar al Japó?

A. Vaig arribar a Tòquio el 2004 per participar en un programa de 18 mesos de formació per executius de la Unió Europea, ETP (Executive Training Program). Després de les proves de sel·lecció, vaig tenir la sort de ser un dels 25 escollits de tota Europa. D’això ja fa nou anys…

Quant va sorgir la possibilitat de participar en el programa ETP jo ja feia tres anys que estudiava japonès perque m’agradava, així que no va ser una decisió difícil,  ja que era una bona oportunitat permillorar profesionalment i, al mateix temps, viatjar.

P. 9 anys és una estada llarga, que segur que hauran donat per molt. És diferent a com l’havies imaginat?

A. En línies generals la meva estada ha estat molt positiva, tot i que es va interrompre el 2005 i no ha estat com l’havia imaginat. Quan vaig arribar a Japó la idea era fer el programa de 18 mesos, quedar-me fins a 3 anys, que era la durada del visat, i tornar a Barcelona. Però quan portava un any a Japó em van diagnosticar un càncer i això ho va canviar tot.En primer lloc vaig haver de tornar a Barcelona per operar-me d’urgència. Després de set mesos de recuperació vaig tornar a Japó a acabar el que havia començat. El meu repte era tornar a la normalitat, demostrar que les seqüeles de la malaltia no m’impedien fer amb la meva vida el que volia, com sempre havia fet. Però la meva manera de veure les coses va canviar una mica, ja que vaig decidir que volia tenir més temps per mi, viure una mica a la meva sense gaires lligams professionals, encara que això volguès dir renunciar a tenir millors ingressos.

P. Realment, una història de superació. Vas tenir molts entrebancs per continuar amb la teva formació un cop et vas haver millorat?

A. No,  em van ajudar molt i em van posar moltes facilitats per que pogués superar el programa ETP fora de termini després d’estar malalt.  

P. Quina anècdota ens pots explicar dels inicis de la teva experiència al Japó?

A. Encara que l’arribada a Japó va ser molt tranquil·la i bastant com esperava, sí que hi ha moltes anècdotes. De fet, qualsevol persona que està a Japó en té.  El país sorprén molt al arribar, però a mesura que passa el temps l’efecte es dilueix i els que portem molts anys a Japó sempre diem que el que està una setmana a Japó pot fer un llibre, el que porta un any pot escriure un article i el que passa dels cinc anys ja no en parla…
Potser l’anècdota que més m’agrada és una vegada al poc d’arribar, quan encara no dominava gaire l’idioma, que vaig anar a comprar al supermercat. Allà vaig comprar ous. Quan vaig arriba a casa volia fer uns ous ferrats però quan els vaig trencar i els vaig posar a la paella vaig veure com aquets rodaven com pilotes de ping-pong. No sabia que a Japó a més d’ous crus, en els supermercats també venien ous durs… i evidentment no ho sabia llegir.
P. Què has trobat al teu nou país d’acollida que t’ha sorprès? Són les diferències entre casa nostra i el Japó tant diferents com ens diuen?
A. Moltes coses. És difícil triar-ne una o unes poques, i amb el temps l’efecte sorpresa s’ha anat diluïnt.
Potser, per dir-ne una, és sorprenent el sentiment de col·lectiu de la societat japonesa, que contrasta molt amb la soletat de moltes persones. Els japonesos viuen pràcticament aïllats els uns dels altres en l’àmbit social si comparem amb el que és típic a Catalunya però en canvi, treballen molt més pel bé comú. És bastant sorprenent.

Com deia, és molt diferent la manera de treballar i el respecte per les normes. Aquí tothom fa la seva feina, encara que sigui monòtona o repetitiva, segons les instruccions. Ningú discuteix, perque hi ha una gran confiança en que totes les desicions tenen un motiu. També hi ha una gran formalitat. Si el lampista diu que vindrà de 9 a 10, a les 9 i cinc ja està a casa teva traballant. Tot els serveis públics funcionen amb puntualitat i estan nets i polits i el tracte a les botigues és exquisit.

Tanmateix, això també té les seves coses dolentes quan has d’enfrontar-te a la increïble burocràcia japonesa. O fins i tot en coses tan absurdes com el menú d’un bar. Per exemple, en un karaoke tenen “vodka amb llimona” a la carta de begudes, pero com la “llimonada” no està al menú de refrescos no la pots demanar sola. S’excusen i et diuen que no pot ser, això sí, amb un somriure.

P. Creus que aquestes diferències condicionen d’alguna manera la teva estada?

A. Sempre m’han agradat les normes, la puntualitat i la formalitat,  així que em trobo còmode a Japó. A més, com estranger que “no s’entera” si m’en salto alguna quan em convé, m’ho perdonen.
P. Què t’aporta viure al Japó? I, al contrari, que t’hi falta?
A. Per mi el millor de viure a l’estranger és la tranquil·litat de no haver d’escoltar depén quines bestieses que diuen els uns o els altres. M’agrada viure lluny de les tensions polítiques, tot i que ara amb Internet m’arriben igualment. Evidentment jo tinc les meves idees i les defenso, però quan vull em puc aïllar.

L’aspecte més negatiu de viure a Japó és estar lluny de la familia. Per exemple, aquest gener tindré una neboda i només la veuré d’any en any. Així, el que més trobo a faltar és la família, alguns amics, algunes coses de menjar i anar al Camp Nou. La resta de coses les puc tenir gairebé totes gràcies a Internet. També trobo molt a faltar anar a la platja. Japó és un grup d’illes però aquí la gent viu d’esquenes al mar, ja que és molt perillós.

P. Després de tants anys, et consideres integrat a la societat japonesa?
A.En absolut. No ho estic i no ho espero. L’estranger que cregui que està integrat s’enganya a ell mateix. La societat japonesa és molt “racista”. Els hi fa gràcia que parlis una mica de japonés o que t’agradi el sushi, però es troben incòmodes quan intentes ser com ells. He vist molta gent frustrada perque quan més sabien de Japó, quant més vivien i es comportaven a la japonesa, més rebutjats es trovaben.
Japó és un país en el que el millor és ser diferent, sobretot si ets estranger. Parlant japonés i fent la teva pots viure perfectament i amb una tranquil·litat que difícilment pots trobar en un altre lloc, però tenir amics japonesos és gairebé  impossible. Jo en nou anys no he passat de tenir algún conegut i uns quants saludats. Però tampoc t’enganyen. Encara és l’hora que un japonés em convidi a casa seva, per exemple, però no m’hi capfico. Sé com són i ho accepto.

A Japó no es pot canviar res. S’han d’acceptar i gaudir les coses bones i ignorar les dolentes, cosa que sent estranger és molt senzilla.

P. Així, ara que ja tens cert rodatge, recomanaries Japó com a destí per aquelles persones que s’estan plantejant anar a viure a l’estranger? Per què?

A. No. No el recomano a gairebé ningú. En primer lloc, s’ha de saber l’idioma. En segon lloc, la situació econòmica a Japó tampoc és bona i s’agreujarà a rel del tancament de les centrals nuclears que està fent augmentar el dèficit comercial per les importacions d’energia i de carburant. En tercer lloc, s’han endurit les lleis d’immigració. Tanmateix, si ets enginyer informàtic, potser sí que pot ser un bon lloc.

 

P. Si malgrat tot, algun dels nostres lectors decideix anar-se’n cap al Japó, ens podries recomanar un parell de webs?

A. Bé, aquí recomanaré el meu “Nipponario“, un blog en el que cada día explico un concepte cultural japonès, ja sigui gastronòmic, turístic, social, tradicional, filosòfic… També recomano una web sobre rutes turístiques i aspectes culturals de Japó que és diu Lost in Tokyo. En aquesta pàgina, a més dels continguts propis, també es poden trobar enllaços a altres blogs i pàgines conegudes de persones que viuen i treballen a Japó.
P. En el teu cas, et plantejes quedar-te a viure a l’estranger? Per què?

 

A. De moment sí. Potser canviaria de país, pero ara mateix no tornaria a Barcelona. Em poso massa nerviós quan veig com tota la corrupció i la incompetència del polítics queda impune… aquí potser és igual, però no m’hi sento involucrat emocionalment així que visc molt més tranquil. Si la feina és bona em canviaria de país. Tot i així, de moment no penso moure’m de Japó fins a aconseguir el visat permenent que em permeti tornar-hi si anessin maldades. Sé perfectament com és de complicat arribar a Japó a buscar-se la vida.

P. Després de tanta experiència, un consell per donar als estrangers?

A. Que ho provin i  que vagin amb les idees clares i la ment oberta. Que no es capfiquin en els problemes i que es concentrin en tot allò que sigui positiu. I que vagin on vagin, facin un esforç per parlar l’idioma. Està molt bé saber anglès però a tothom li agrada que li parlin en la seva llengua.

P. Un record de l’experiència per acabar aquesta entrevista nipona?

 

A. Hi ha moltes experiències úniques, accentuades pel fet de que a Japó hi som molts pocs catalans. Per exemple, quan va haver-hi el terratrèmol del 2011 vaig convertir-me gairebé en un tertulià més de RAC1. Quan el Barça va venir de gira el 2005, vaig fer de traductor pels jugadors i vaig estar de festa amb el Xavi, un tipus collonut. També va ser increïble el mundial de bàsquet que va guanyar Espanya. Tota la comunitat espanyola vem ser convidats a l’hotel dels jugadors per celebrar la victòria així que vaig poder conèixer els germans Gasol, la bomba Navarro… i com que hi vaig portar la guitarra vaig poder cantar amb ells, que em feien les veus.

 

Publicat a Àsia, entrevistes | Deixa-hi un comentari »

Entrevista a Miquel Marzabal “Sóc mig holandès, a mi a Catalunya que ningú em convidi a dinar”

dijous, 6/12/2012

P. Miquel, quin és el punt d’inici de la teva història?

M. Tot començà el 1975, any en que la meva tieta es va casar amb un holandès. Jo vaig anar-hi de vacances i em va agradar molt. Després hi vaig tornar i vaig conèixer el meu primer gran amor. Ara tinc un altre gran amor, un xicot frisó. L’adaptació a la cultura neerlandesa ha anat molt poc a poc, sense entrebancs, he tingut molt temps per adaptar-m’hi i de fet ho he fet fins a tal punt que ara m’hi trobo realment com a casa.

P. Fa des del 1992 que vius a Holanda, i sembla que t’hi vols quedar. D’on diries que ets?

M.  Em considero en moltes coses més holandès que molts holandesos, tot i que sóc i seré català i porto barretina, i a qui em digui res li tallo la sardina. Tot i així, la meva manera de pensar i de fer és neerlandesa. I és que Holanda és, després de Catalunya i Menorca, la meva segona pàtria. Hi he crescut, hi he viscut més de 20 anys.  La gent es sorprèn qual els dic que jo no tinc passaport neerlandès! Es pensen que sóc un d’ells.

 

El Miquel a Amsterdam

 

P. A part de tenir-hi família i parella, què més et va dur a escollir Holanda?

M. Vaig anar a Amsterdam per diverses raons. Volia sortir de Catalunya i a Amsterdam el meu xicot ja hi tenia pis, així que era fàcil, còmode i convenient. A més,  Holanda m’oferia un nivell de vida més alt havent de ‘currar’ menys, cosa que em donava la possibilitat d’estudiar i desenvolupar-me millor. En aquest sentit Holanda m’oferia millors estudis i més possibilitats per portar endavant una pràctica d’artista conceptual, ja que hi ha més beques, més ajuts, i és un país molt interconnectat amb el món. Així que vaig decidir començar a estudiar belles arts a Amsterdam. Tenia casa i, a més, vaig trobar una feineta en un hotel per anar tirant. No només això, sinó que a més del meu xicot també hi tenia família, els meus sogres.

Quan vaig arribar a Amsterdam jo ja parlava neerlandès, que vaig estudiar a Barcelona en classes particulars. No només això, sinó que com que ja havia viscut amb el meu xicot a Barcelona durant uns anys ja m’havia pogut anar adaptant a la cultura neerlandesa, fent que fos més fàcil quan vaig traslladar-m’hi.

 

 

P. Havent viscut tant temps a Amsterdam deus haver vist com la ciutat evoluciona. Tu i la ciutat heu canviat molt des d’aleshores?

M. A mi Amsterdam, la primera vegada que hi vaig ser, abans que conegués al meu xicot, em va semblar una ciutat molt interessant, molt maca, amb un ambient molt amistós. La gent es parla, es diu acudits, hi ha un ambient molt agradable. Això em va cridar l’atenció, de fet també he trobat aquest ambient cordial i despreocupat i graciós a Dinamarca.

Actualment, Holanda ha canviat molt. S’ha convertit més en un país ‘normal’. És menys especial. Però tot i així continua sent un país original, amb una idiosincràsia pròpia molt diferent als països de l’entorn. Pel que fa a mi, estic passant una època complicada. Estic bé, però em trobo en una situació insegura. Vaig deixar l’art el 2004 i des d’ençà estic intentant incorporar-me en un altre mercat laboral que em proporcioni més estabilitat. No és fàcil. Segurament d’aquí un any o dos sabré si la cosa m’està anant bé o no.

P. Què significa per tu viure a l’estranger?

M. Per mi viure a l’estranger és mooolt enriquidor. Vaig viure també un any a Londres (2003-2004) i l’experiència sempre ha estat positiva. Tot i que perds el contacte constant local guanyes molt per una altra banda. Jo em considero un ciutadà del món i no tinc el més mínim interès en tornar a Catalunya a viure. Potser m’agradaria passar uns anys a algun país escandinau, tot i que de moment em quedo a Amsterdam, on tinc la vida muntada.

 

P. I alguna cosa negativa a Holanda?

M. Negatiu depèn d’allò que deixis al anar-te’n. En el meu cas no hi ha res de negatiu per anar-me’n ben lluny de Catalunya. El que sí que no m’agrada és la mala qualitat del menjar o, el que és diferent, la falta de gust en el menjar.

P. Explican’s alguna faceta d’Holanda que nosaltres desconeixem.

M. Em va sorprendre molt que en un país tan ric la gent fos tan senzilla materialment parlant, gens malgastadora. Em va sorprendre que a Holanda estigués mal vist ostentar. De fet hi ha fins hi tot programes de televisió on se’n riuen dels nous rics, perquè ho veuen com una cosa ridícula!

P. Després de tant temps fora, què passa quan tornes a Catalunya?

M.  Jo ja no puc menjar en les hores catalanes. Jo dino a les 12 i sopo a quarts de sis de la tarda.  A mi que no em convidi ningú a dinar! A Holanda no es dina. Et prens una poma i un entrepà i fora.

P. Dius que no vols tornar a Catalunya, i en canvi marxaries a algun altre país?

M. Si me’n vaig d’Holanda és per pujar més al nord. Noruega o Suècia. M’agrada el fred, m’agrada l’hivern, m’apassiona el patinatge sobre gel, l’esquí de muntanya, l’esquí alpí, esquí de fons, i la llum hivernal escandinava. Llàstima que a Holanda els hiverns només venen de vegades, i durant uns pocs dies…

P. Recomanes Amsterdam, o Holanda a catalans que vulguin marxar a l’estranger?

M.  No sé. El clima és una merda. Si t’afecta molt el mal temps no hi vinguis. El sol no el veiem gaire per aquí. Això sí, Que aprenguin l’idioma abans d’anar-hi.

P. Pots resumir amb una frase aquests vint anys a Holanda?

Mitja vida apassionat amb el patinatge sobre gel i amb la bicicleta, en una vida intensa en una ciutat preciosa.

Podeu seguir en Miquel a través del seu bloc.

 

* La fotografia on apareix el Miquel és seva, la resta són meves.

 

 

 

Etiquetes: , , ,
Publicat a entrevistes, europa | 2 comentaris »

Entrevista: Mònica Garcia “M’encanta Buenos Aires però trobo a faltar la vida de poble”

diumenge, 25/11/2012

 

 

En planejar la seva trajectòria acadèmica, la Mònica no va fer com la majoria, que mirem les universitats que tenim prop de casa i escollim el que més ens interessa. Elle va mirar-se un mapamundi i, després de mirar-s’ho bé, va buscar un país en que hi pogués estudiar el que ha esdevingut la seva passió: la músicoteràpia. Per això no va dubtar a mudar-se a Buenos Aires, capital d’Argentina, on hi viu des de fa uns anys. Argentina l’ha acollit com a estudiant però també com a treballadora, ja que ha pogut trobar una feina remunerada relacionada amb els seus estudis, i de la qual n’està molt contenta. Malgrat això, i tot i la bellesa que ha vist i experimentat arreu del país, la Mònica té ganes de tornar a casa, de tornar a passejar-se per la seva Berga natal i sentir-se, altre cop, de poble.

Avui parlem amb la Mònica per a que ens expliqui no només com està anant la seva experiència a Argentina, sinó també per contrastar l’experiència d’algú que ha viscut durant un llarg periode a l’estranger. Segurament ens adonarem que hi ha algunes coses diferents a altres persones que han viscut a l’estranger, en aquesta entrevista que desprèn simpatia i optimisme.

Pregunta. Explican’s una mica Mònica, com acaba una catalana vivint durant 6 anys a Argentina?

Mònica. Un cop acabada la carrera de magisteri musical (on ja vaig fer un Erasmus d’un any a Portugal) em vaig interessar per la músicoteràpia, i vaig començar a buscar i comparar. El que m’oferien a tot Europa eren màsters i postgraus que eren curts i s’havien de pagar. Em va semblar que l’opció de la llicenciatura en Músicoteràpia de la universitat pública argentina era una molt bona oportunitat per accedir una profunda formació i, alhora, a una nova experiència de vida molt interessant.

P. Què et va portar a escollir Buenos Aires?

M. Dues grans raons. A nivell acadèmic va ser principalment per la bona anomenada que té la Universitat de Buenos Aires. Potser buscant més hagués pogut trobar altres opcions, però la veritat és que desseguida em va convèncer la idea. Pel que fa a Argentina, era un país que em generava curiositat, un país de grans contrastos que tenia ganes de conèixer. Mai havia viatjat al continent americà i em fascinava pensar-hi! De totes maneres, si hagués trobat una opció a Àfrica o a Àsia segurament tampoc hagués dubtat.

La Mònica amb un dimoni del carnaval de Tilcara, al nordoest andí

P. Amb una experiència tant llarga segurament hauràs pogut conèixer a fons el país. Has tingut alguna dificultat durant aquest temps?

M. La major dificultat durant tota l’estada ha estat, a nivell funcional, l’habitatge. A Buenos Aires és molt difícil trobar un pis d’estudiant com l’entenem nosaltres. Sempre et demanen mil requisits per llogar, i sent estudiant i estranger és molt complicat complir-los! Els primers quatre anys vaig canviar set vegades d’habitatge (entre pisos compartits amb altres estrangers i residència d’estudiants), amb la conseqüent desorientació i falta d’un espai propi. Això em va causar bastanta inestabilitat. Per sort a la universitat les coses m’anaven molt bé, tenia feina i de seguida vaig fer força amics!

P. A part d’aquestes dificultats, quina valoració fas de l’estada?

M. L’estada, fins al moment i de forma global, ha estat un èxit! L’objectiu acadèmic ja està pràcticament complert i ja fa temps que treballo en projectes de salut mental que m’encanten i en projectes de la universitat on sempre m’han fet un lloc molt obertament.

Vistes de Buenos Aires des de la casa de la Mònica

Per altra banda penso que l’expectativa amb la que es viatja a l’estranger sempre és, en certa manera, errònia. Crec que el que et pots imaginar abans de viatjar, o fins i tot els primer mesos de ser al país que t’acull és sempre condicionat per la teva forma d’entendre el món, culturalment parlant. Quan et trobes la realitat del lloc on ets i la comences a viure i a analitzar t’adones que has de canviar el teu punt de vista i, per tant, les teves expectatives.

Concretament, els primers mesos a Argentina em semblava tot molt igual que a Barcelona, no podia entendre perquè les coses no funcionaven com jo esperava i estava acostumada. Després em vaig anar adonant que no funcionaven com jo hagués pensat perquè ni tant sols les plantejàvem des del mateix punt. Per començar a entendre un país i poder imaginar sobre una base una miqueta més real les experiències que hi pots arribar a viure t’has “”d’enfangar”" en la cultura, la història i la seva “”cosmovisió”" en general. Sinó sempre tens la sensació que les experiències i les relacions humanes no són del tot el que t’esperaves, simplement perquè no les entens! És complicat, però molt enriquidor!

P. Què recordaràs sempre com un aspecte positiu?

M. L’aspecte positiu més important per mi té molta relació amb el repte de l’adaptació. És conèixer una nova cultura, una nova manera d’entendre les coses i poder viure experiències que mai de la vida hauries imaginat. Hi ha moltes situacions noves cada dia que t’obliguen a repensar i a flexibilitzar el teu cervell!

També cal adaptar-se pel que fa al tema de la llengua! Parlar cada dia durant sis anys en una llengua que no és la teva és molt fort. A Portugal hi vaig aprendre portuguès i aquí no hi vaig haver d’aprendre castellà però em vaig haver d’acostumar a parlar-lo i escriure’l cada dia. De fet, al principi no entenia res! És molt positiu, dins la meva experiència, plantejar-te aquests reptes diaris i poder anar-los aconseguint.

 

Mate, el ritual essencial dels argentins

P. Què és el més complicat de viure amb l’ocea Atlàntic de per mig?

M. L’aspecte negatiu, per a mi, és el fet de ser lluny de casa, molt lluny. Per molts avions i skypes que hi hagi no hi ha cap mitjà que et permeti viure moments especials del dia a dia amb els qui més t’estimes. Et perds moments que t’hauria encantat viure. I també perds contacte, potser no amb les persones més importants però sí amb persones que t’agradaria parlar de tant en tant o creuar-te pel carrer major i simplement saludar amb un “Ei!”. També et perds celebrar tradicions que t’estimes molt i que per molt que expliquis als companys “internacionals” mai acabaran d’entendre com a tu t’agradaria, com la Patum o el tió o la castanyada.

La Mònica a les catarates d'Iguazú

P. Alguna cosa que t’hagi sorprès i que no t’esperaves d’Argentina?

M. El que més m’ha sorprès han estat les persones! He trobat persones molt maques que m’han ajudat molt, això ho destaco sempre! I una altra cosa que m’ha sorprès d’Argentina ha estat la seva diversitat cultural, de paisatges, de tot en general.

Viatjant per Argentina he viscut experiències que m’han emocionat, algunes que havia somniat i d’altres que ni tant sols sabia que existien en aquest planeta! Experiències musicals també, moltes!

P. Com per exemple?

M. Buf! La primera vegada que vaig veure les balenes… jo plorava d’emoció en veure-les saltar! I passar tota la tarda fins al vespre  asseguda en una platja de pedres, en ple hivern embadalida veient com passejaven davant meu amb les seves cries…
I una altra vegada a Mercedes, que arribàvem amb les motxilles… plens de pols, vam acabar passant el dia i tota la nit a casa d’una família, que vam conèixer al carrer, amb guitarres, cants, chamamé, fernet, empanades… era com veure’t una copa plena d’argentinitat d’un sol glop! I com aquestes… tres-centes més!

Yacaré, al parc naural de "los esteros del Iberá" a la província de Corrientes al nord d'Argentina

P. I què és el que més més trobes a faltar?

M.  Si t’he de dir alguna cosa més, la veritat és que trobo molt a faltar la vida de poble, de Berga, tot i que després em queixo! Però Buenos Aires és una bogeria per mi! Saludar pel carrer, anar sempre al mateix bar amb la mateixa gent, la muntanya, la neu, tot això es troba a faltar… I el menjar!, és clar

P. Amb aquestes experiències que ens expliques, em sembla que molts no tindriem ganes de tornar a casa. I tu?

M. Jo sí que tinc ganes de tornar. Després de tots aquests anys ja m’ha agafat enyorança i necessito tornar una temporada. La veritat és que les condicions ara no són les millors, aquí tinc feina assegurada des de fa temps, i bona. A Catalunya ara mateix hi tinc la família i els amics, i, evidentment, la meva identitat, però de moment no hi tinc un projecte clar de com me’n sortiré. Però tinc ganes de tornar! Moltes! I vull ensenyar-li al meu company, que és mexicà, el meu país! Potser en un temps més ens surt una bona oportunitat d’anar cap a un altre lloc, no descarto la possibilitat, i segurament m’agradarà la idea. Però no per tota la vida.

Homenatge a la Mafalda al lloc on va néixer, en un carreró del barri de San Telmo on vivia Quino, el seu dibuixant

P. Què consideres que és important en el moment de prendre la decisió de marxar a l’estranger?

M. El més important és tenir un projecte, allà on es sigui en realitat, però més encara a l’estranger. Si tens un projecte clar i uns objectius totes les dificultats que se’t posin al davant no et semblaran obstacles. Si vas mig perdut és més difícil, el fet de ser fora del teu entorn, per si sol, genera inestabilitat, així que com més estable sigui el teu projecte més fàcil serà de compensar.

P. I així, vista la teva experiència, ho recomanes?

M. Sí, ho recomano molt! Sobretot per persones curioses i que tenen ganes de posar en dubte el que sempre havien cregut, o les seves pròpies veritats. Pot semblar de llibre d’auto-ajuda, però és cert que anant amb la teva realitat per sobre de tot no aprens res de l’experiència de viure a l’estranger (ni de cap altre experiència, per cert) T’has de deixar amarar!

P. Acabem amb una idíl·lica imatge argentina per a l’enveja dels lectors?

M. Va sí. Em quedo amb una imatge: Les albades al Río de la Plata.

 

* Totes les imatges pertanyen a Mònica Garcia Llorens.

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , , , ,
Publicat a Amèrica del Sud, entrevistes | Deixa-hi un comentari »

Entrevista a Marta Capell: “El balanç de l’experiència de viure a l’estranger es decanta cap a l’alegria, la felicitat i el creixement”.

dissabte, 6/10/2012

És sentir “Dallas” i que la mítica frase “Sue Ellen, ets un pendó” ens vingui a la memòria. En el moment de màxima popularitat d’aquesta sèrie de televisió, molts de nosaltres no sabiem que Dallas no és només el nom d’una sèrie de televisió sinó que és una ciutat de més d’un milió d’habitants a l’estat de Texas, al centre dels Estats Units. Probablement tampoc ens pensavem que en aquesta ciutat hi visquéssin catalans, que treballessin al seu sistema educatiu i que posessin el seu granet de sorra per formar les futures generacions Dallianes.

 

La Marta Capell tampoc s’esperava anar a Dallas quan, l’any passat, va emplenar la sol·lcitud del programa Profesores visitantes Estados Unidos y Canadá, gestionat a través del ministeri d’educació i ciència espanyol. Però aquesta va ser la plaça que se li va assignar, i sense pensar-s’ho gaire, després de passar el procés de selecció va marxar cap als Estats Units, on s’hi estarà durant un any fent de professora en una escola local.

En aquesta entrevista ens parla de la seva vida a Dallas, de l’experiència de marxar fora i també com algunes de les coses que veiem a les pel·lícules americanes són veritat i altres no ho són tant. Troba a faltar la Marta la seva Girona natal? Descobrim-ho tot seguit.

  

P. Hola Marta, moltes gràcies per respondre aquesta entrevista. Podries presentar-te una mica per aquells que no et coneixen?

Em dic Marta, tinc 23 anys, i anar a viure un any a l’estranger sempre havia format part dels meus plans de vida. M’agrada moltíssim fer volar la imaginació, viatjar de totes les maneres possibles, llegir qualsevol tipus de novel·les, menys les de por, sóc molt fan de Harry Potter, i jugo a bàsquet. Sortir amb els amics, la parella i estar amb la família, són parts indispensables del meu dia a dia. Aquí, a Dallas, ho he hagut de deixar enrere…

P. Quin gran canvi, el teu. Com es passa de viure a casa, a Girona, a viure a un lloc com Dallas?

P. Des de molt petita tenia clar que volia marxar a fer alguna cosa a l’estranger durant un temps llarg. No vaig marxar de casa per estudiar, i un cop acabada la carrera de magisteri, vaig decidir que estudiar a fora alguna altra carrera seria molt enriquidor. Evidentment, quan vaig veure el que costa que això suposava vaig adonar-me que era una bestiesa si no hi vas dins algun programa o beca!

Vaig decidir que la millor opció era treballar, i com que volia viure aquesta experiència sí o sí, i m’era igual el lloc mentre fos als Estats Units. No sé perquè sempre he estat molt encapritxada amb el país, em sembla que he vist moltes pel·lícules americanes… Finalment, doncs, vaig decidir apuntar-me al programa per tenir l’oportunitat de marxar.

P. Dallas va ser la teva primera opció?

R.  No ben bé. Jo vaig sol·licitar una plaça dins el programa Profesores visitantes Estados Unidos y Canadá, que ofereix plaçes a professors de l’estat espanyol per tal de poder treballar als EUA. Cal inscriure’s i passar unes fases prèvies, triant un estat. Després, si ets seleccionat en la primera criba has passar una entrevista que es fa a Madrid. Si passes aquesta entrevista marxes a l’estat on t’hagi tocat. Moltes vegades tries un estat però te’n toca un altre, i això és el que em va passar a mi. Tot i així, quan els encarregats del programa em van dir que em tocava a Texas, vaig acceptar sense ni pensar-m’ho, ni tant sols sabia que acabaria a Dallas!

La Marta, primera per l'esquerra a Fort Worth, poble cowboy

 

P. Qualsevol gestió que s’hagi de fer per tal d’anar a treballar als Estats Units té fama de ser llarga i complicada, ho confirmes?

R. Home, sí, el més complicat de tot van ser tots els papers que has de fer per poder venir i treballar als Estats Units. Visat, permisos, tots els papers que has d’enviar a l’embaixada, assegurança mèdica, etc.
Tot això porta bastants maldecaps, però bé, un cop ho has superat, em sembla que el que més problemes em va suposar va ser aconseguir que a la maleta em capigués tot el necessàri per passar els primers mesos decentment.

P. Què tal està anant l’American Dream?

R. Està anant molt bé, tot i que és totalment diferent al que m’havia imaginat. En algunes coses s’assembla molt al que pensava, en d’altres no té res a veure. Amèrica és un país molt diferent al nostre, i adaptar-se al seu ritme de vida té les seves dificultats. Tot i així, considero que és una experiència molt positiva.

A part d’això m’han caigut molts mites. Per mi els americans eren les persones més organitzades que em semblava que mai coneixeria, oberts, simpàtics i de tot. No són tant així. El que he conegut de Dallas, o més ben dit, de les organitzacions de la ciutat, no és així. Tot es fa a correcuita i sense organització, sense pensar en el que pot passar si es fa una cosa o una altra…

Però bé, he de dir que m’agrada molt. És una experiència genial i que aconsello viure.

També he de dir que m’ha sorpès molt, que algunes coses de les que ens arriben a través de les pel·lícules són realment veritat. Els americans tenen un sentit de comunitat i d’unió tant real i enorme que fa mitja por. Als instituts viuen tots perquè el seu sigui el millor, a les escoles igual, és flipant com d’units estan per alguna cosa en concret.

P. Què t’està aportant tota aquesta experiència?

R. Et fa créixer. No havia marxat mai de casa, tinc una família meravellosa que m’ajudava en absolutament tot, i ara, tot i que m’ajuden a través de l’Skype, m’he d’espavilar tota sola, i axiò vol dir des d’aprendre a conèixer els productes que compro al mercat, a saber quin és el millor cotxe per mi, passant per adaptar-te no només als teus gustos, sinó als de la nova gent que t’envolta.

A més a més, és una experiència genial veure com treballa la gent d’altres països, et fa reflexionar sobre el que tu estàs fent, i sobretot, sobretot, sobretot, a valorar el que has deixat a casa. És quan ets fora de casa que t’adones que el que tens allà, t’és totalment imprescindible…

Exhibició de rodeo a Fort Worth

P. Per aquesta incidència en el “sobretot, sobretot, sobretot” s’intueix que t’enyores una mica?

R. És que quan marxes trobes a faltar molt la teva gent. En moments en què no saps què t’ha portat aquí, perquè t’has complicat l’existència d’una manera tant extraordinària quan la teva vida era genial abans, penses que si la teva gent fos aquí, la parella, la família, els amics que han crescut amb tu, ho veuries tot més fàcil.

Crec que si aquestes persones fossin amb tu l’adaptació i entendre aquest nou país seria molt més lleugera, perquè tindries amb qui confiar cegament per explicar-li les penes, i rebre una bona abraçada que t’anima a seguir endavant.

P. Ja has tingut temps de viure alguna experiència com la de les pel·lícules?

R. La veritat és que fa molt poquet que sóc aquí, i encara no he pogut trobar una experiència que sigui memorable, memorable, però m’ho estic passant molt bé, i poc a poc vaig entrant dins la cultura americana. Una de les que van ser més increíbles, va ser anar a veure un partit de fútbol americà en un High School. Vaig quedar impressionada. La gent viu pel seu equip. Dies abans ja fan les conseqüents celebracions, per veure el partit s’ha de pagar, tothom està posat en l’equip, és flipant. Com ho viuen, per un simple partit de fútbol, com senten de seu l’equip, em va agradar molt.

Partit de futbol americà en un institut de Dallas

Una altra que també em va semblar bastant memorable, tot i que he de dir que és una tonteria, va ser un dia, que mentre tornava d’algun lloc que no recordo molt bé, passant per davant de l’skyline de Dallas mentre conduïa, em vaig adonar realment que era a Dallas, sola, conduint un cotxe que portava el meu nom. Això em va agradar moltíssim. El d’aquí a Dallas, és el primer cotxe que em pertany per contracte, i em va fer molta il·lusió!

P. Et plantejes quedar-te a viure a Dallas o en algun altre lloc a l’estranger?

R. No. Estic molt contenta amb l’experiència, però principalment perquè m’està servint per valorar enormement el que tinc a casa. Un, dos o fins i tot tres anys els podria aguantar, però saber que he de viure la resta de la meva vida sota la pressió a que sotmeten els americans, no em compensaria.
Prefereixo passejar pels carrers de la meva Girona, petita, però encantadora sabent que he viscut a l’estranger i he tingut la oportunitat de valorar-la com realment es mereix.

P. Pots donar un consell a aquells que, com tu, es plantejen marxar fora?

Abans de marxar, la meva tieta em va donar un consell que penso que és molt adequat: Tingueu les mires molt obertes. No us tanqueu en el que coneixeu, perquè segur que serà diferent al que esteu a punt de veure. Cada país té la seva cultura i la seva manera de viure les coses. Tancar-te en banda i pensar que les teves són millors, no serveix de res.

Jo els diria que anéssin amb moltes ganes de viure al màxim l’experiència, d’aprendre de tot el que es pugui, tant sigui bo com dolent i ho pogueu descartar, ja que d’aquesta manera us acabareu enriquint del més petit detall de la vostra estada. Al cap i a la fi, no tothom pot dir que ha viscut un any a fora del seu país. Aprofiteu-ho.

P. I una frase per acabar l’entrevista?

R. Dubtes, pors i incerteses són una part del paquet, però el balanç de l’experiència es decanta cap a l’alegria, la felicitat i el creixement!

* Totes les fotografies pertanyen a Marta Capell.

Publicat a Amèrica del Nord, entrevistes | Deixa-hi un comentari »

Entrevista: Cristina Soria: “No sempre tens l’oportunitat de poder anar a viure a l’estranger, però sempre tens la possibilitat de tornar a casa.”

dijous, 6/09/2012

Tots ens enamorem algun cop. A vegades és de persones, altres és d’objectes, o fins i tot d’animals. Hi ha algunes persones que s’enamoren d’una cosa complexa però alhora meravellosa: d’una ciutat. Això és precisament el que li va passar a la Cristina Soria al febrer d’aquest any, quan gràcies a una beca Leonardo va poder tenir l’oportunitat de viure i treballar a Berlín durants uns mesos.

Berlín, aquella ciutat que durant anys va ser dividia per un mur de ciment i per dues ideologies, i que després de la seva caiguda al 1989 va decidir fer una clara aposta per la reinvenció i la creativitat. Cadascú s’enamora d’una ciutat per moltes raons, i el de la Cristina no són únicament arquitectònics: de Berlín l’ha sorprès la capacitat que té per acollir qualsevol persona que s’hi vulgui quedar, malgrat les dificultats que pugui trobar-se pel mig, i malgrat les diferències culturals i socials que ens separen amb la cultura germànica. I precisament d’això és del que ens parla avui la Cristina. Amb un missatge d’optimisme ens convida a tots a sortir de casa, a enamorar-nos d’alguna ciutat i lluitar per poder fer-la nostra.

P. Hola Cris, moltes gràcies per respondre a aquesta entrevista. Què és el que més t’agrada del món?

R. Jo sempre dic que tinc dos esports preferits: el primer és ballar i el segon jugar a pales (riu). No, de fet el que més m’agrada és viatjar i conèixer gent nova, m’encanta. Des de sempre he tingut un monstruito dins meu que em deia d’alguna manera que havia de sortir de Catalunya i viure una temporada fora, i això és el que estic fent ara. M´he deixat emportar per la ciutat amb més encant del món, Berlín, i encara que els inicis sempre són difícils estic molt contenta d´haver començat aquesta aventura en la ciutat més pobre però més sexy d’Alemanya*.

Holocaust-Mahnmal, monument de conmemoració a les víctimes de l'Holocaust jueu.

P. El pobre però sexy t’atreia tant que vas decidir anar-hi així, sense res planejat?

R. No, no. La cosa no va anar així exactament. Al febrer del 2012 vaig rebre una beca Leonardo Da Vinci del Servei d’Ocupació de Catalunya per anar a fer unes pràctiques a Berlín. Aquesta ciutat era la única a Alemanya que formava part de la xarxa Leonardo, però tot i així vaig estar contenta que em toqués, no coneixia Berlín i aquella era una bona oportunitat per fer-ho!

Des de sempre he tingut clar que em calia millorar el meu alemany. En aquells moments jo estava fent pràctiques en una empresa de Barcelona que m’encantava però no m’ho vaig pensar ni un moment, sabia que havia d’aprofitar la oportunitat, el tren només passa una vegada i aquestes experiències et canvien la vida. Érem 9 persones de Catalunya que vam tenir el privilegi de gaudir d’aquesta estada i la veritat és que va ser fantàstica. Des del primer moment que vaig arribar , i tot hi estar a -20°, em vaig enamorar de la vida d’aquesta ciutat. Berlín és un petit oasis a Alemanya, en la qual tohom hi és benvingut.

 

Entrada de l'antic aeroport de Tempelhof

P. Havent viscut anteriorment a Alemanya la barrera de la llengua no devia suposar gaires dificultats per a tu. Tot i així, vas trobar altres problemes al principi?

R. La veritat és que no. Com que es tractava d’una beca otorgada per la Generalitat, tot estava organitzat a través d’una agència de Berlín que ens tutoritzava, i és per això que no vaig tenir masses dificultats burocràtiques.

Ara, però, la cosa és diferent. Sent que estic aquí pel meu compte m’ha costat una mica el tema de regularitzar tots els papers per treballar, seguretat social, trobar pis i tot el papeleo que comporta…i encara estic “en ello“. La meva estada de pràctiques de 4 mesos en una bombolla va anar genial! ara que ja torno a la vida real tot és una mica més complicat, costa assentar-se, trobar una feina amb la que estiguis satisfet i motivat… Els començaments sempre són durs, però crec que perquè alguna cosa valgui la pena ha de ser una mica díficil d’aconseguir! Després, sempre et sents més orgullos i feliç de tenir el que tens.

P. Finalment has escollit Berlín. És més oasi que Barcelona?

R. Sí, tot i que en part he escollit Berlín perquè que la vida és més barata que a Barcelona, i aquí puc viure sense dependre econòmicament del meus pares, mentre que a Barcelona probablement no podria.

Recinte industrial a Warschauerstrasse

P. Què t’ha aportat aquesta experiència?

R. Com a persona t’enriqueix moltíssim, coneixes nova gent, noves maneres de fer les coses, nous menjars, nous estils de vida i, sobretot, nous valors del país d’acollida. Tot i això, i a mi personalment m’agrada poder sentir-me una mica estrangera aquí. (riu).

A més, a Berlín hi ha moltes altres coses positives. El que més m’ha sorprès són les mil i una ajudes que tenen els alemanys per fer de tot, ja sigui per estudiar, tenir fills, fer esport…. A Berlín és fàcil trobar-se parelles molt joves que encara estudien i tenen fills. I viuen estupendament, sense cap mena de problema econòmic gràcies a les beques!

A Berlín són molt típics els "mercadillos" el cap de setmana, com aquest a Warshcauerstrasse

P. Bé, no cal que em contestis si et quedes a Berlín pels fills i les beques, però tens pensat quedar-t’hi de manera permanent?

R. De moment aquesta és la meva idea. Sóc jove i si no faig aquestes coses ara no les faré mai més. Avui en dia és important poder diferenciar-se de la resta de gent per poder arribar a tenir una feina interessant, i penso que el fet de dominar l’alemany pot ser una gran diferenciació.

P. Vinga, ara que ja sabem que a Berlín gairebé tot és bo, segur que se’t acudeix algun aspecte negatiu. Quin seria?

R. Sense cap mena de dubte, el temps! Fa molt molt fred! Per altra banda, també trobo una mica difícil tot el que té a veure amb les relacions humanes. A Alemanya és molt diferent, costa moltíssim conectar amb gent alemanya, ells no tenen la mateixa concepció que nosaltres pel que fa a vida social, amics, família… I això és una cosa a la que costa acostumar-s’hi. Un exemple molt evident és les relacions a la feina. Aquí no es dina plegats, sinó que cadascú menja un entrepà davant l’ordinador en 10 minuts, per no deixar de ser productius en cap moment. També m’ha sorprès moltíssim el fet que a Berlín tot és bastant caòtic i no té res a veure amb el cliché de l’ordre i el control germànic que tots coneixem.

La bicicleta, mitjà de transport més comú a Berlín

 P. Berlín caòtic? Mira, ja hi ha alguna cosa en comú amb Barcelona. Una cosa menys a trobar a faltar… Què és el que sí que et falta?

R. El que més trobo a faltar? És el menjar, és clar! El pernil, carn i peix bons…. la pasta del meu pare, la paella de la meva mare i la truita de la meva àvia! I clar amb el temps, també trobes a faltar la família i els amics! Però bé, espero que em vinguin a visitar ben aviat… (somriu)

Mercat de Mauerpark

P. Recordes algun dia en particular que t’hagi fet estimar encara més aquesta ciutat?

R. Sí, molts, però recordo en conret el dia del treballador, el dia 1 de maig, quan es celebra al barri de Kreuzberg una festa gegant als carrers. Amb el meu grup d’amics vam anar a passar el dia a l’antic aeroport Tempelhof, on les seves pistes s’han reconverit en un parc gegant pels ciutadans. Us podeu imaginar una esplanada gegant a petar de gent fins l’últim milímetre, fent barbacoes i ballant al ritme d’electro swing en un entorn tant fantàstic…Va ser al.lucinant! També em va encantar, el mateix dia, poder veure la posta de sol! Increïble i totalment recomanable.

La posta de sol a l'aeroport de Tempelhof

 P. Algun consell per tots aquells que, amb beca o sense, s’estan plantejant de marxar fora?

R. Jo els diria que no s’ho plantegin, que s’hi llençin de cap! És una experència que val moltíssim la pena. No sempre es pot tenir l’oportunitat de poder anar a l’estranger, però sempre sempre es té la possibilitat de poder tornar a casa.  No es per res per intentar-ho, no?

 P. Moltes gràcies Cristina, aquí et deixo un anunci que, a més de seguir fer-te estimant la publicitat t’ajudarà en aquells moments que aprendre idiomes no sembli útil!

http://www.youtube.com/watch?v=gh5xu35bAxA

* La frase “Berlín és pobre però sexy” (Berlin ist arm aber sexy en alemany) la va pronunciar el 2004 Klaus Wowereit, alcalde de la ciutat.

Publicat a entrevistes, europa | 2 comentaris »

Entrevista: Naila Jornet “Sembla que per conèixer una cultura hagis d’anar a Àsia o Àfrica. No és veritat, ho pots fer dins d’Europa o Espanya”

dijous, 23/08/2012

La Naila té un riure que s’encomana. Una d’aquelles rialles que se’t queda gravada a la memòria i que no pots evitar somriure cada cop que hi penses. Segurament aquest positivisme és el que la fa prendre’s amb tanta filosofia això de ser la “germana de”. I és que tenir un germà conegut que surt a les portades de tots els diaris esportius pot ser, per a algunes persones, una càrrega difícil de suportar. La Naila, en canvi, s’ho pren amb bon humor i sempre té una anècdota a explicar per riure’s d’ella mateixa i del seu germà.

I és que malgrat tot, són una parella de germans que s’entenen d’allò més bé. Serà, segurament, per l’amor que comparteixen per la muntanya i l’esquí, modalitat en la que tots dos competeixen. A més d’això, la Naila aprofita aquesta afició per l’esport per desenvolupar-hi la seva carrera professional com a fisioterapeuta, que tot just comenca. I tot i passar-se els dies voltant per les muntanyes, amb esquís o sense, quan arriba a casa sempre li agrada tenir un bon llibre a mà, que és ben sabut que són fidels companys en indrets sense cobertura ni Internet, llocs on la Naila hi passa llargues temporades.

Tot i haver nascut i crescut a la Cerdanya, la Naila va viure durant un temps a Granada, ciutat propera a Sierra Nevada, una de les principals estacions d’esquí de la Penínsul.la. Suposo que a hores d’ara a cap de vosaltres us estranyarà que hagués escollit aquesta destinació…

Però, com li va anar l’estada? Què en va extreure d’aquesta experiència? Descobrim-ho tot seguit.

P. Hola Naila, moltes gràcies per contestar aquesta entrevista. Com va anar la cosa perquè et decidissis a marxar del Pirineu?

N. Quan vaig acabar l’institut sabia que havia de marxar de casa per força, ja que a la Cerdanya és difícil seguir amb els estudis universitaris. Jo volia estudiar fisioteràpia i a Catalunya, a excepció de Reus, totes les universitats són privades o concertades. És per això que vaig dir-me: “ja que he de marxar igualment, perquè no anar a algun lloc interesant? A més, hauria de ser un lloc on els estudis em surtin menys cars i, sobretot, que hi hagi suficient neu aprop per no deixar d’esquiar”.

És per això que vaig escollir Granada, i va ser per diferents motius. Com he dit, la universitat era pública, però sobretot perquè el que aleshores era el meu entrenador d’esquí havia estudiat INEF allà i sempre me’n parlava molt bé, tant per com es viu a la ciutat com per l’esport, ja que a menys de 40 km del centre de Granada hi ha Sierra Nevada, la segona estació més gran d’Espanya i unes magnífiques muntanyes per poder dedicar-se a fer metres de desnivell.La veritat és que em va costar més aviat poc de decidir-me!

 

Vistes de l'estació d'esquí des del Veleta.

P. Abans de marxar, vas preparar moltes coses?

N. La veritat és que vaig marxar molt feliç, sense saber gairebé ni on anava. L’única cosa que sí que vaig fer va ser un viatge a finals de curs per saber on era Granada i anar a parlar amb la universitat.

Al no marxar a l’estranger no vaig tenir masses problemes ni amb l’idioma ni amb la cultura, potser el més difícil va ser a l’hora de fer maletes i decidir què m’havia d’endur i què no, però per sort la meva mare té una furgoneta i al cotxe hi cabien moltes coses!

Malauradament, el principal problema que vaig tenir va ser acadèmic, i és que si bé a Catalunya per entrar a estudiar fisioteràpia les universitats són privades i, per tant, tenen una nota de tall baixa, a Granada no passava el mateix i la nota de tall era superior a un 8, cosa que per descomptat jo no tenia. Així doncs, em vaig trobar a principis de setembre a Granada sense haver entrat a la universitat. Així que vaig decidir apuntar-me a biologia, tot i que un curs després vaig canviar-me a fisioteràpia, que és el que estic estudiant actualment.

P. Vas tenir problemes per adaptar-te?

N. La veritat és que no. Potser sí que un cop allà comets els típics errors de principiant, però la vida no canvia massa del que viu a la Cerdanya i marxa a Barcelona del que marxa a més de 1000 km. L’única diferència és que si et passa qualsevol cosa tardes dotze hores en arribar a casa en cotxe. De totes maneres, crec que el principal és tenir clar que es vol marxar i la resta es va solucionant sobre la marxa.

P. Què és el que et va aportar aquesta experiència?

N. Marxar de casa realment t’aporta una visió del món molt diferent, sobretot per l’oportunitat de conèixer una altra forma de viure o de pensar. A vegades ens sembla que per conèixer una cultura nova s’hauria d’anar a Àfrica o a Àsia, però dins d’un mateix territori europeu o espanyol en el meu cas, hi ha molts matisos que fan que la vida es vegi de formes molt diferents a com la veiem nosaltres. El fet d’haver marxat durant un temps m’ha convertit en la persona que sóc ara.

La Naila, primera per l'esquerra, amb la selecció de Madrid i Andalusia d'esquí de muntanya

P. Vas tenir alguna dificultat, algun moment dolent?

N. El principal desavantatge és que estàs lluny de casa, i que sense voler-ho perds contacte amb molta gent. El que em va agradar i desagradar a formes iguals és la forma de viure del sud, té coses molt bones i coses molt dolentes. Molts cops el que en aquell moment semblava dolent a Granada, t’adones amb el temps que potser no ho era tant, i ho trobes a faltar.

P. Què trobaves a faltar quan eres a Granada?

N. El verd, els boscos d’arbres frondosos, l’aigua (bé no l’aigua però els rius i rierols típics del Pirineu i de la Cerdanya), el català i algunes costums típiques que quan ets aquí no dones importància però que quan ets fora n’agafen i molta, com per exemple el dia de Sant Jordi, es fa estrany no veure roses pel carrer, o que durant les festes no hi hagi els castellers…

 

Vistes de l'Alhambra i de Sierra Nevada

P. Tornaries a marxar? Si és que sí, hauries canviat alguna cosa de la teva estada?

N. Oi tant! Marxaria ara mateix si no estés lligada pels estudis. Marxaria a qualsevol lloc, mentre hi hagi una mica de muntanya, de natura, de verd… Marxaria per veure coses noves, tenir noves experiències, conèixer gent d’altres cultures, amb altres formes de vida.  Pensant-ho amb perspectiva segurament hauria intentat canviar algunes coses de la meva estada, intentant  aprofundir més en la vida granadina, ja que a classe i a la universitat hi era entre poc i menys. Així que, segurament, si tornes a repetir una experiència similar ho aprofitaria per intentar disfrutar una mica mes de la vida del lloc.

La Naila, primera per l'esquerra, amb companyes de l'universitat de Granada

P. Tot i no haver anat massa lluny, va ser difícil la tornada a casa?

N. La tornada a casa no va ser massa estranya, al no haver marxat lluny tenia l’avantatge d’anar tornant cada poc temps. Potser l’únic cop que em vaig sentir fora de lloc va ser el primer cop que vaig tornar el primer any, devia portar com tres mesos fora i al tornar vaig veure que tot seguia igual. Potser és un pensament una mica egocèntric, però em va sorprendre i estranyar que tot seguís igual, que no hagués canviat res.

La Naila esquiant amb l'equip de joves a Sierra Nevada

P. Què t’ha aportat la teva estada a l’estranger? I amb això, què els hi diries a la gent que està a punt de marxar?

N. Aquesta experiència m’ha aportat independència personal i el creixement com a persona. A qualsevol que s’estés plantejant marxar li diria que no s’ho pensi tant i que marxin. Un cop allà ja tindran temps per preocupar-se i per solucionar tots els entrebancs que surtin. Però que marxin amb ganes i tot serà possible.

P. Moltes gràcies Naila, aquí et deixo un vídeo aeri de la Cerdanya, perquè et puguis emportar un trosset d’aquesta comarca cada cop que marxis d’aquí!

* Totes les fotografies pertanyen a Naila Jornet Burgada.

Etiquetes: , , , , , ,
Publicat a entrevistes, Espanya | 3 comentaris »

Edu Gamonal: “Me’n vaig a fer les amèriques”.

dijous, 2/08/2012

Llegint les estadístiques sobre el nivell d’anglès dels estudiants catalans, no hi ha molt lloc per l’esperança; la majoria dels nostres veïns europeus ens passen la mà per la cara.  Afortunadament, no tot són males notícies, i és que n’hi ha més d’un que se’n surt d’allò més bé.

Com l’Edu Gamonal, 23 anys, estudiant del màster en tecnologies de la informació a la Universitat Politècnica de Catalumya. El seu anglès és acurat, correcte i sense aquell accent macarrònic que ens del.lata a molts de nosaltres. “Això és perquè és li donen bé les llengües”, em direu molts de vosaltres. Bé, sí, probablement. Però el fet que visqués durant un semestre a Aberdeen (Escòcia) i que ara estigui preparant les maletes per marxar a estudiar a Boston (EUA) han ajudat segurament a millorar el seu ja de per sí bon nivell d’anglès. A més, col.labora des de fa temps en la traducció al català de Mozilla, ànima darrere del cercador Firefox, que segur que molts de vosaltres utilitzeu diàriament, i que de ben segur agraiu que estigui traduït a la nostra llengua. Un altre estudiant català que decideix anar a perfeccionar el seu anglès i també els seus coneixements acadèmics a l’estranger. I un d’aquells pels que moltes empreses tecnològiques resen perquè torni, i no passi a  formar part d’aquest moviment conegut amb el nom de “fuga de cervells”.

Amb l’Edu, hi hem parlat abans de que marxi als Estats Units, i això és el que ens ha explicat:

 

P. Hola Edu, moltes gràcies per respondre a aquesta entrevista. Què va ser el que et va portar a decidir-te a marxar a l’estranger?

R. M’agrada veure món. La meva estada al nord d’Escòcia va ser en el marc d’un programa Erasmus, així que vaig trobar també una experiència acadèmica que podia cobrir mancances de la meva universitat: assignatures noves, maneres d’ensenyar diferents, companys i professors diferents.

Skye, Escòcia

P. I ara?
R. Doncs al setembre, si tot va bé, aniré a la Northeastern University of Boston un quadrimestre, on espero fer les darreres assignatures de la carrera i, per tant, les de major especialització i llibertat.

P. Per què escollir aquestes dues destinacions concretes?

R. En el cas d’Aberdeen, perquè era la universitat més al nord amb què la meva facultat tenia conveni, a banda de Noruega i una ciutat petita de Finlàndia. Volia viure en un lloc on l’anglès es fes servir amb normalitat i on pogués conèixer amb profunditat particularitats de l’idioma, amb una universitat amb un prestigi acceptable i amb unes assignatures que cobrissin temes rellevants per a la meva orientació acadèmica.

Aquest any he decidit Boston perquè és una universitat amb molta empenta on puc aprofitar bé el temps.

P. Quant portes preparant la teva estada? T’està costant molt?

R. Porto uns tres mesos començant a preparar tot el que em cal per marxar als Estats Units. Marxar per Europa és força senzill: només cal emplenar les sol·licituds i enviar-les. Si no es perd documentació, cal buscar allotjament i ja està.

Pels EUA, en canvi, és més complicat i car. D’entrada és difícil accedir a un programa així. Per exemple,  només hi ha 2 places a la Facultat d’Informàtica de Barcelona (que té més de 2500 estudiants) per anar a Boston i 1 per anar a GeorgiaTech, Atlanta. Els temes burocràtics semblen no tenir final, és una operació financera important i tot funciona a poc a poc. No hi ha beques.

P. Amb tantes complicacions, segur que t’agradaria poder saber algunes coses amb anterioritat. Quines?

R.  Seria desitjable conèixer l’allotjament amb certesa i saber com cobrir necessitats bàsiques a l’arribada. Per exemple, on trobar llençols de la mida correcta, menjar o quins requisits ha de complir el meu portàtil per tenir Internet. També és important saber quan arribaran les beques, si n’hi hagués. La majoria de detalls són prescindibles, però.

Highlands, Escòcia

P. Quins aspectes has trobat en viure a l’estranger?

R. El fet de sortir ajuda a entendre concepcions de l’entorn completament oposades a les de casa i matisos de la llengua, la cultura i la vida política del país. No només es pot conèixer gent del nou país sinó altres estudiants internacionals. A més et permet tornar amb un creixement acadèmic, personal i amb tòpics trencats.

P. I quins de negatius?

R. Arrencar sempre és difícil, sobretot quan s’està a milers de quilòmetres de la família i els amics. Marxar amb o sense bitllet de tornada és també molt diferent. És un trencament amb la cultura amb què un ha crescut: la literatura, les cançons, la vida [urbana], fins i tot les reivindicacions que sovint donen sentit a tantes coses acaben canviant.

University of Aberdeen, Escòcia

P. Què esperes trobar al teu nou país d’acollida? Busques viure alguna experiència en concret?

R. A Boston, reconeixement social per la meva carrera, poder implicar-me en projectes de primera  categoria i vida universitària en una institució de prestigi.  També oportunitats per compartir cultura o fins i tot discussions en temes socials i polítics que m’ajudin a entendre el país o a fer-me entendre. A Escòcia hi buscava fred, neu i pluja, dies de poca llum i aprendre d’història nacional vibrant, d’un present emocionant i d’una gent diferent.

Pel que fa a experiències, realment no tinc res concret en ment. Tampoc ho tenia quan vaig anar a Aberdeen i el millor record és haver gravat una cançó amb el meu company de pis, haver anat d’acampada per Halloween i haver compartit moltes estones amb gent d’un caràcter inoblidable.

Loch Lochy, Escòcia

P. Què creus que será el que més trobaràs a faltar quan siguis fora?

M’adapto ràpid als llocs i no depenc de gaires coses però a fora no hi ha algunes de les coses que són importants per a mi, com per exemple les reivindicacions socials o per la llengua.

P. I, finalment, la pregunta d’or, et plantejes viure a l’estranger?

R. No he descartat quedar-m’hi però és una decisió difícil. Ser fora per un temps llarg implica fer algunes desconnexions amb les amistats de casa, fer més difícil el retorn i quedar-te molt lluny de la família. A més a més, voldria ajudar a aixecar el país, però no amb espoli fiscal. La part positiva és que es pot fer carrera de debò i que és una aventura.

P. Per acabar, resumeix en una frase la teva situació.

R. Me’n vaig a fer les amèriques

P. Moltes gràcies, Edu. Per acabar, i per practicar una mica l’anglès, un tràiler d’una pel·lícula filmada a Boston, que també parla de cervells:

 

* Totes les fotografies pertanyen a Edu Gamonal.

Publicat a Amèrica del Nord, entrevistes, europa, General | Deixa-hi un comentari »

Entrevista: Josep Pérez i el seu amor per París.

diumenge, 10/06/2012

 

El Josep Perez és una d’aquelles persones que no espera que li arribin oportunitats. No. Ell és un expert en caçar oportunitats, i si no les troba, se les inventa. Originari de Pineda de Mar, fa dies que ha deixat la Costa Brava per rodar amunt i avall combinant les seves dues passions, l’aeronàutica i els viatges. Les oportunitats que ha tingut li han vingut en forma d’estudis, a Torino (Itàlia) i París (França). Avui, però, amb tres impronunciables titulacions universitàries sota el braç, s’atreveix a anar més enllà i llençar-se a la piscina del desconegut. Per fer-ho, ha decidit marxar a viure a una ciutat que el va captivar des del primer instant per intentar trobar-hi feina, a diferència de la majoria de nosaltres, que primer busquem una feina, escola o situació estable abans de deixar-ho tot enrere. Al Josep, en canvi, li agraden més els reptes i l’aposta per viure en un lloc que li permeti passar-hi un bon moment i aprofitar-ne al màxim. Potser per això és algú que no s’avergonyeix de dir que vol marxar a la ciutat de la qual es va enamorar, passant a convertir-se en algú no-convencional. Un valent en temps d’incertesa, i això sí que ens fa falta, no?

 

P. Vinga, a tu que se’t dóna bé, presenta’t a tu mateix, perquè tothom sàpigui qui ets:

J. Em dic Josep Pérez. Tinc 28 anys i m’agrada molt llegir  (de fet tinc un problema crònic d’espai a casa amb els llibres), dibuixar (estil manga i tal), anar amb patins o amb la bicicleta i el coneixement en general (el que fa que sempre estigui buscant coses curioses per la xarxa).

Pel que fa als estudis tinc una ‘enginyeria tècnica aeronàutica especialitzada en aeronavegació, enginyeria superior aeroespacial especialitzada en estructures i un màster en ciència i tecnologia aeroespacial. Actualment treballo en un centre de recerca (estan en perill d’extinció), en temes de fluidodinàmica computacional.

P. Molt bé. Deixa’m dir-te que pel que fa als teus estudis no he entès res, però suposo que és normal. Sembla ser, a més, que totes aquestes coses estranyes d’avions no les has estudiat només a Barcelona…

J. No, de fet ja quan vaig acabar la carrera tècnica tenia ganes de conèixer món, i vaig marxar a Torino per fer-hi l’enginyeria superior.

La Mole, un dels edificis més representatius de Torino, Itàlia.

Un cop allà vaig fer l’Erasmus a París. Potser va ser el fet que l’Erasmus sempre et fa sentir-ho tot amb més intensitat, però París em va semblar un lloc molt especial, i ja llavors vaig pensar que m’agradaria viure en aquella ciutat una bona temporada, no només els 6 mesos que va durar la meva beca.

Llums de Nadal a Torino, Itàlia.

Bé, això va ser al 2008, ha plogut molt, i actualment, en plena crisi, tot i estar treballant d’investigador (era una de les meves aspiracions) no veig futur en aquesta terra, així que posats a marxar, que millor lloc que la ciutat que em va enamorar…

P. Aixi, París et va captivar… És per això que hi vols tornar, tot i no tenir-hi res concret?

J. Sí, podriem dir-ho així. Per mi, la feina és la manera d’obtenir els recursos (en aquest cas diners) necessaris per poder viure, si a més es en una cosa que t’agrada, millor, perquè t’ajudarà a realitzar-te. Tot i així, hi ha moltes coses que vull fer i aprendre a part de l’únic tema que pugui tractar durant la meva jornada laboral. Per tant, no vull anar a un lloc pensant només en la feina, vull anar a un lloc que tingui el potencial de fer-me créixer com a persona, i París és per mi la ciutat ideal perquè ja vaig comprovar que disposa d’aquest potencial. A més, la presència d’indústria relacionada amb l’espai es força important, així que tampoc estic hipotecant el creixement laboral a canvi del creixement personal.

 

El Jose, primer per la dreta, amb amics a París.

P. O sigui, que tu ets una mica l’arquetip contrari de la gent que marxa fora: primer busques el lloc, i després trobaràs la feina.

J. Sí, suposo que en aquest sentit sóc una mica diferent a la resta de la gent, però això no vol dir que no hagi viscut el mateix que ells o que no trobi complicacions, etc.

P. Com per exemple? Quines dificultats estàs trobant?

J. Dic complicacions però de fet no n’estic trobant cap, a part de l’idioma (dificultat que estic corregint actualment). Per sort ja sé el que és marxar a l’estranger i buscar-se les castanyes. Això no vol dir que no ho trobi difícil, simplement he augmentat la tolerància al tipus de dificultats que et trobes en aquestes situacions.

P. Tot i marxar aixi, con lo puesto, estic segura que hi ha alguna cosa que t’agradaria saber abans d’aterrar a la capital francesa…

J. Home, és clar. M’agradaria saber si tindré una feina. Marxar sense res serà l’ultimíssim recurs, si no trobo a París, buscaré en altres països europeus, principalment Països Baixos i Alemanya, que són els llocs on hi ha més indústria relacionada amb espai, la meva autèntica passió. Si tot falla, marxaré igualment. Serà més difícil, sens dubte, però estic convençut que val més la pena això que quedar-se.

P. Sent que aquest cop serà ja el tercer fora de cas, hi deus haver agafa gust. Què és el que t’agrada de viure a l’estranger?

J. La possibilitat de pensar que potser trobo un treball que em permeti prosperar. A més, com ja he dit, ja he viscut fora (de fet, en total, 4 anys). Durant tot aquest temps he crescut tant com a persona, que gairebé em sembla un atemptat que hi hagi gent que no es plantegi marxar durant un període llarg al menys un cop a la vida.

A París es on vaig notar aquest creixement de forma més acusada, ja que el grup de persones amb qui em vaig relacionar no estudiaven coses relacionades amb cap tipus d’enginyeria, el que va ser un xoc enorme en la meva forma de veure el món (hi ha gent que no sap de física!! I el que es pitjor, jo no sé gairebé res de la resta de temes!!)

L’últim any a Torino també va ser molt especial, vaig coincidir en una casa amb gent meravellosa: 3 portuguesos que feien disseny gràfic, un murcià que feia belles arts i un barceloní que feia arquitectura tècnica. L’energia i la imaginació d’aquesta gent era sorprenent, no hi havia un dia que no es fes algun tipus d’activitat a casa, que per cert va quedar batejada com a “República Ibérica” vist que hi havia representants de tota la península. Va ser, un altre cop, una època d’ampliació de perspectiva molt gran, una època que em va marcar tant que no he deixat d’aplicar aquesta forma de ser, aquesta energia, a cada cosa que he fet des de llavors.

El Jose, primer per la dreta, amb amics a Torino, Itàlia.

Totes aquestes coses les he obtingut gràcies al fet d’haver viatjat fora, i són aquestes les coses que espero tornar a trobar en aquesta nova excursió a l’estranger.

P. Alguna cosa negativa a destacar?

J. El pitjor és la soledat del principi (sé del que parlo, ja ho he viscut), la sensació d’anar perdut i pensar si ha valgut la pena o si t’estàs equivocant. Encara recordo la nit que vaig arribar a Torino per quedar-me definitivament. Eren les 10 de la nit, plovia i el tren va haver de parar en una estació diferent de la que jo tenia controlada. L’angoixa que sentia durant el trajecte de Milà a Torino es va multiplicar per 10. Ho vaig passar molt malament, però després t’adones que en aquestes situacions acabes treient el millor de tu mateix, i el que és més important: et dóna la seguretat de saber que ho podràs tornar a fer la pròxima vegada que et trobis en una situació similar. Tot i que esperes no tornar a sentir-te així en ta vida!
P. Què és el que et va captivar de París i de França que t’agradaria seguir coneixent durant la teva estada?

J.  M’agradaria poder aprofundir en el conèixer més a fons la cultura de la gent d’allà i la seva forma de veure el món. Vull poder descobrir tots els petits racons de París que anant de turisme és impossible que s’arribin a conèixer, per simple falta de temps.

P. Tot i que molts ens obstinem a marxar, sempre trobem a faltar alguna cosa d’allà on venim. Què serà, en el teu cas?

J. La meva família sens dubte, i més ara que soc tiet des de fa poc…

P. Et plantejes quedar-te a viure fora?

J. Sí, perquè aquí a Espanya actualment la gent que ha escollit la recerca ho té difícil i, veient les polítiques que s’estan aplicant en aquest tema, la cosa no canviarà en els pròxims anys.

P. Vaja, un nou cervell que se’n va… Què li diries als nostres governants perquè entenguin la importància que té per a tu viure aquesta nova experiència?

J. Crec que aquesta experiència serà per mi una nova oportunitat d’ampliar els meus horitzons i de donar el màxim de mi mateix al món sencer. Ja que em deixes, aprofitaré per explicar una anècdota que pot ajudar a entendre millor tot el que he explicat: Un cop anava amb el grup d’amics (format per estudiants de filosofia, ciències polítiques i econòmiques) en tren cap a Versailles i una noia que s’estava mirant fixament l’aparell d’aire condicionat va preguntar (a ningú en concret): Perquè a l’estiu fan sortir aire fred i a l’hivern aire calent, si la temperatura que volen obtenir dins del tren es la mateixa?

Inconscientment vaig contestar-li, explicant què era el flux de calor, la relació amb la temperatura, que sempre anava de la font calenta a la freda, etc. Quan vaig acabar vaig veure que tots m’estaven mirant bocabadats, estaven literalment al·lucinant amb l’explicació. Això em va colpir tant! El fet d’adonar-me que tothom tenim bagatges tant diferents i que coses que jo dono per suposades poden ser totalment alienes per un altra persona. I adonar-me al mateix temps que això fa que tothom pot tenir alguna cosa que ensenyar als altres. Aquest va ser el detall que va forjar la forma de pensar que he intentat expressar en tot el que he explicat. Espero haver-ho aconseguit! D’aquesta manera, doncs, viure a l’estranger m’ha aportat un bagatge que probablement mai hauria pogut trobar a Barcelona, i per això marxo, per seguir-ho buscant.

P. Moltes gràcies per prendre un moment per respondre a aquestes preguntes. Esperem que la recerca de feina doni els seus fruits i que puguis ser ben aviat a la ciutat dels teus somnis! Mentrestant, et deixo amb un vídeo perquè aprenguis noves paraules amb francès i vegis unes quantes vistes boniques de la cité de la lumière:

 

 

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a entrevistes, europa | 1 comentari »

  2. 1
  3. 2