Vaig dir-vos fa unes setmanes que el pitjor enemic del que marxa fora de casa és la burocràcia. Crec que em descuidava un element encara pitjor: l’enyorança.
Recordo la primera vegada que vaig marxar. Era un dia de ple hivern, i quan vaig arribar a Stuttgart (Alemanya) feia fred i el cel estava gris i ennuvolat. Vaig arribar en un mal moment, ja que no tenia ningú amb qui parlar perquè tota la resta d’estudiants o bé estaven de vacances o bé encara no havien arribat. Tampoc tenia Internet ni telèfon, així que, en certa manera, estava completament desconnectada del món. Em van instal·lar durant un parell de dies en un pis a l’espera que l’habitació que m’havien destinat quedés lliure. En aquella habitació freda i sense llum no podia ni desfer la maleta, perquè m’havia de canviar de pis al cap de dos dies, així que no tenia cap sentit desfer-ho tot. Al pis només hi vivia una noia del Kurdistán que gairebé no parlava anglès, i sent que el meu més que bàsic alemany em permetia dir “hola què tal” i gràcies no vam acabar d’establir una conversació més enllà de saber com ens déiem i de quin país veniem. El fred, la solitud, la falta de comunicació i l’arribada a un país que no coneixia gens va provocar el que és conegut popularment com una crisi d’enyorança, i que consisteix bàsicament en voler tornar desesperadament a casa teva mentre et demanes “què faig jo aquí?”. Evidentment, l’enyorança, com tot, va passar al cap d’uns quants dies, i va semblar com si fos una situació que a mi no m’hagués arribat mai.
Deixeu-me dir-vos primer que, maluradament, no hi ha remei contra l’enyorança. Per desgràcia, no existeix una medicina màgica que ens prenem i, pluf, de cop, ni ens en recordem d’on venim o qui són aquells que trobem a faltar. Tampoc existeix encara la porta màgica del Doraimon, que ens permetria teletransportar-nos d’un lloc a l’altre segons la nostra voluntat. No. L’enyorança és una cosa contra la que no existeix cap remei, i és, sense cap dubte, una de les coses contra les quals ens hem d’enfrontar nosaltres tot sols.
Dit això, potser un pot ajudar que us digui què vaig fer jo durant aquells primers dies infernals, per intentar evitar d’anar a l’aeroport i dir com a les pel·lícules “vull comprar el primer vol que surti cap a Barcelona! No m’importa el preu!”. Potser vosaltres podreu aplicar el mateix en la vostra estada i, amb una mica de sort, aquest periode us passarà més ràpid del que us pensaveu:
1. Ocupar-se: Un bon consell és que durant els primers dies et busquis coses a fer. Agafa una guia de la ciutat a l’aeroport i mira què es pot fer: parcs on anar a passejar, museus, monuments històrics, etc. Encara que, admetem-ho, anar a fer turisme sol pot resultar força avorrit, també et pot salvar i, qui sap, potser coneixeràs algú que es troba en la mateixa situació que tu.
2. Porta’t entreteniment de casa. Si arribes a un poble petit on no hi ha res a fer, i no tens cap possibilitat de conèixer a ningú, el millor serà que tinguis alguna cosa a fer: pel·lícules, llibres, sudokus, el que calgui. No feu com jo, que vaig anar a aterrar a un pis sense televisió ni Internet, i que quan vaig aconseguir mirar una tele, no vaig entendre res de res.
3. Parla amb la gent: Tot i que no siguis de naturalesa xerraire o encara que estiguis segur que cap d’aquestes persones serà amic teu en un futur, intenta parlar amb la gent. Sovint, són molt mes amables del que ens sembla i ens poden ajudar en els primers dies d’enyorança. Parla amb el conductor del bus o la fornera, encara que sigui per demanar-los una adreça. Al menys, no tindràs la sensació que estàs tot sol i has de parlar amb el teu amic invisible!
4. Internet: La xarxa pot ser una gran aliada en el nostre procés d’adaptació. Primer, perquè hi podrem trobar tot tipus d’informacions del nostre nou lloc d’acollida, i segon perquè també pot ser una manera de conèixer gent. Deixant enrera els clichés de la gent estranya que busca contactes per Internet, la veritat és que seguramnet hi ha gent que, com tu, són nous en un indret i els agradaria conèixer altra gent. Grups de Facebook, fòrums, pàgines de viatges, etc. Aquests són els llocs on potser pots trobar algun contacte, ni que sigui per anar a fer un cafè i passar l’estona.
5. Sigues positiu : Encara que en arribar tot sigui depriment, et sentis sol i no sàpigues per quina increïble raó et trobes tu en aquelles circumstàncies, intenta mirar el costat bo de la situació: estàs en un lloc completament nou i pots viure experiències extraordinàries que ningú del teu entorn podrà viure! Mentre estàs en fase d’adaptació pensa que tot anirà millor al cap d’unes setmanes, que els inicis sempre són durs.
Si res de tot aixo funciona tinc el consell infalible: compra’t un pot de Nutella i menja’n a cullerades, això sempre reconforta. I vosaltres, què feu per combattre l’enyorança? Si algue té una recepta màgica que m’ho faci saber, l’aplicaré la pròxima vegada!
*La fotografia la vaig fer a Stuttgart, el 2009.
Laura Font Sentís va néixer en una masia al bell mig dels Pirineus però des de fa uns anys ha marxat de casa per viure en diferents països i es troba actualment estudiant a Sydney, Austràlia. En aquest bloc no només vol compartir les seves vivències, sinó també parlar amb altra gent que ha viscut la mateixa experiència.