Entrades amb l'etiqueta ‘immigrant’

Guia pràctica de l’enyorança

dimecres, 13/06/2012

 

Vaig dir-vos fa unes setmanes que el pitjor enemic del que marxa fora de casa és la burocràcia. Crec que em descuidava un element encara pitjor: l’enyorança.

Recordo la primera vegada que vaig marxar. Era un dia de ple hivern, i quan vaig arribar a Stuttgart (Alemanya) feia fred i el cel estava gris i ennuvolat. Vaig arribar en un mal moment, ja que no tenia ningú amb qui parlar perquè tota la resta d’estudiants o bé estaven de vacances o bé encara no havien arribat. Tampoc tenia Internet ni telèfon, així que, en certa manera, estava completament desconnectada del món. Em van instal·lar durant un parell de dies en un pis a l’espera que l’habitació que m’havien destinat quedés lliure. En aquella habitació freda i sense llum no podia ni desfer la maleta, perquè m’havia de canviar de pis al cap de dos dies, així que no tenia cap sentit desfer-ho tot. Al pis només hi vivia una noia del Kurdistán que gairebé no parlava anglès, i sent que el meu més que bàsic alemany em permetia dir “hola què tal” i gràcies no vam acabar d’establir una conversació més enllà de saber com ens déiem i de quin país veniem. El fred, la solitud, la falta de comunicació i l’arribada a un país que no coneixia gens va provocar el que és conegut popularment com una crisi d’enyorança, i que consisteix bàsicament en voler tornar desesperadament a casa teva mentre et demanes “què faig jo aquí?”. Evidentment, l’enyorança, com tot, va passar al cap d’uns quants dies, i va semblar com si fos una situació que a mi no m’hagués arribat mai.

Deixeu-me dir-vos primer que, maluradament, no hi ha remei contra l’enyorança. Per desgràcia, no existeix una medicina màgica que ens prenem i, pluf, de cop, ni ens en recordem d’on venim o qui són aquells que trobem a faltar. Tampoc existeix encara la porta màgica del Doraimon, que ens permetria teletransportar-nos d’un lloc a l’altre segons la nostra voluntat. No. L’enyorança és una cosa contra la que no existeix cap remei, i és, sense cap dubte, una de les coses contra les quals ens hem d’enfrontar nosaltres tot sols.

Dit això, potser un pot ajudar que us digui què vaig fer jo durant aquells primers dies infernals, per intentar evitar d’anar a l’aeroport i dir com a les pel·lícules “vull comprar el primer vol que surti cap a Barcelona! No m’importa el preu!”. Potser vosaltres podreu aplicar el mateix en la vostra estada i, amb una mica de sort, aquest periode us passarà més ràpid del que us pensaveu:

1. Ocupar-se: Un bon consell és que durant els primers dies et busquis coses a fer. Agafa una guia de la ciutat a l’aeroport i mira què es pot fer: parcs on anar a passejar, museus, monuments històrics, etc. Encara que, admetem-ho, anar a fer turisme sol pot resultar força avorrit, també et pot salvar i, qui sap, potser coneixeràs algú que es troba en la mateixa situació que tu.

2. Porta’t entreteniment de casa. Si arribes a un poble petit on no hi ha res a fer, i no tens cap possibilitat de conèixer a ningú, el millor serà que tinguis alguna cosa a fer: pel·lícules, llibres, sudokus, el que calgui. No feu com jo, que vaig anar a aterrar a un pis sense televisió ni Internet, i que quan vaig aconseguir mirar una tele, no vaig entendre res de res.

3. Parla amb la gent: Tot i que no siguis de naturalesa xerraire o encara que estiguis segur que cap d’aquestes persones serà amic teu en un futur, intenta parlar amb la gent. Sovint, són molt mes amables del que ens sembla i ens poden ajudar en els primers dies d’enyorança. Parla amb el conductor del bus o la fornera, encara que sigui per demanar-los una adreça. Al menys, no tindràs la sensació que estàs tot sol i has de parlar amb el teu amic invisible!

4. Internet: La xarxa pot ser una gran aliada en el nostre procés d’adaptació. Primer, perquè hi podrem trobar tot tipus d’informacions del nostre nou lloc d’acollida, i segon perquè també pot ser una manera de conèixer gent. Deixant enrera els clichés de la gent estranya que busca contactes per Internet, la veritat és que seguramnet hi ha gent que, com tu, són nous en un indret i els agradaria conèixer altra gent. Grups de Facebook, fòrums, pàgines de viatges, etc. Aquests són els llocs on potser pots trobar algun contacte, ni que sigui per anar a fer un cafè i passar l’estona.

5. Sigues positiu : Encara que en arribar tot sigui depriment, et sentis sol i no sàpigues per quina increïble raó et trobes tu en aquelles circumstàncies, intenta mirar el costat bo de la situació: estàs en un lloc completament nou i pots viure experiències extraordinàries que ningú del teu entorn podrà viure! Mentre estàs en fase d’adaptació pensa que tot anirà millor al cap d’unes setmanes, que els inicis sempre són durs.

Si res de tot aixo funciona tinc el consell infalible: compra’t un pot de Nutella i menja’n a cullerades, això sempre reconforta. I vosaltres, què feu per combattre l’enyorança? Si algue té una recepta màgica que m’ho faci saber, l’aplicaré la pròxima vegada!

 

*La fotografia la vaig fer a Stuttgart, el 2009.

 

Som immigrants?

dimarts , 24/04/2012

 

La paraula immigració acostuma a tenir un cert to pejoratiu. Sovint, englobem dins d’aquest conjunt a persones procedents de països del tercer món que venen a casa nostra buscant una feina i, en consequència, una vida millor. Acostumem a creure que són persones sense massa recursos econòmics, amb poc o nul accés a l’educació i que han arribat al nostre país de manera més o menys il.legal. Durant la darrera dècada aquesta paraula ha estat repetida de manera constant pels mitjans de comunicació, i quan li haviem de posar una cara sovint imaginavem un magrebí entrant amb pastera per l’estret de Gibraltar, una sud-americana cuidant gent gran o bé un romanès treballant en la construcció.

Amb l’auge de la crisi econòmica (una paraula que també hem sentit fins la sacietat) i amb les repercussions que aquesta ha tingut en el mercat laboral, aquest flux d’immigració s’ha vist aturat o, si més no, considerablement reduït. S’ha donat, per primera vegada en anys, una inversió d’aquest fenòmen, tal i com relatava el diari Ara fa uns mesos. Ara resulta que som nosaltres, els que abans accolliem, els que marxem de casa buscant acollida. A més de tots aquests que marxen per la crisi si ha d’afegir un nombre variable de persones que han marxat per altres motius, que no sempre son econòmics o laborals. S’ha donat doncs, una estranya situació, en la que que som més els que marxem que no pas els que arriben.

El problema, però, és que nosaltres no ens sentim gens ni mica identificats amb aquest tipus d’immigració que haviem conegut fins ara. I és que, sovint, els que s’aventuren a donar aquest pas acostumen a ser aquells que més preparats estan acadèmicament i que no viuen, necessariàment, en una situació econòmica precària. El que sí que és cert, però, es que tots marxem per buscar noves oportunitats que pensem no poder trobar en el nostre país d’origen. En aquest sentit, doncs, compartim les mateixes motivacions que la resta del col.lectiu. Però tot i així, no ens sentim “immigrants”, i quan ens referim a nosaltres mateixos parlem de mobilitat internacional, mai d’immigració, que per alguna cosa s’han inventat els eufemismes. Perquè, doncs, mai volem dir que som immigrants? Segurament hi haura mil i un raons per no fer-ho, però suposo que no volem ser comparats amb aquesta paraula, que s´ha associat durant tant temps a un sector concret de la població.

Tot i així, el concepte d’immigrant va molt mes enllà del nostre perfil demogràfic i la nostra situació econòmica. Un immigrant és, per definició, aquell que arriba a una nova comunitat diferent a la seva i que, de manera general, s’hi haurà d’adaptar per poder-hi viure. En aquest punt, siguem d’on siguem, tots ens trobem en una situació més o menys similar, que pot variar en funció de si parlem la llengua del país d’acollida, si tenim una cultura i uns valors similars, si ens adaptem ràpidament a les noves circumstàncies, etc. I és que, malgrat tot, segurament hi haurà molts moments que els sentiments que experimentarem (nostàlgia, dificultats d’adaptació, barreres culturals, etc) seran exactament els mateixos que qualsevol altra persona que s’hagi desplacat fora de casa. Sembla ser, doncs, que malgrat que ens costi d’admetre, nosaltres som tant immigrants com qualsevol camerunés arribat en pastera.

Hi ha algunes preguntes que em venen al cap quan intento comprendre aquest fenòmen. Per què ser immigrant hauria de ser dolent? Qui són exactament els immigrants? Qui ha estat el culpable de fer-nos creure que nosaltres som millors que tots els que nosaltres qualificavem despectivament d’immigrants? No trobo suficients respostes a aquestes preguntes i això és, segurament, perquè mai vaig invertir suficient temps per saber qui eren aquestes persones que venien al nostre país. Potser si en el moment que es va produir aquesta arribada massiva de nouvinguts ens haguéssim preocupat més de saber quines eren les seves motivacions o les seves dificultats, avui ens seria a tots mes fàcil poder convertir-nos nosaltres mateixos en nouvinguts en altres països. A més, les dificultats que aquests immigrants sense recursos econòmics han sofert son molt més grans que les que nosaltres experimentem, així que crec que aquest intercanvi d’experiències només ens hauria pogut aportar coses positives. No tot va ser dolent, per sort. Hi va haver bones iniciatives, com aquell entranyable programa de TV3 anomenat ‘Un lloc estrany‘ (que encara utilitzen de manera periòdica els de l’APM)

Al final, només tinc una resposta clara a les meves preguntes. I la meva resposta és que sí, que som immigrants, però amb matissos. Potser això hauria d’ensenyar-nos a no posar dins del mateix sac a tothom, sinó entendre el fet que, tot i compartir un seguit de motivacions o qualitats, tambe n’hi ha altres que ens diferencien. I és que ja se sap el que diu la dita, no facis als altres el que no t’agradaria que et fessin a tu. O, el que és el mateix, no creguis que tots els immigrants són persones sense papers que et roben la feina, perquè algun dia algú podria pensar el mateix de tu.

 

I ara m’agradaria saber què en penseu vosaltres, us sentiu immigrants?