Quina guerra es vol amb Iran?

diumenge, 15/01/2012

El 8 de juliol de 1972, una bomba va segar la vida de Gassan Kanafani en el moment en què l’escriptor i activista polític palestí va posar la clau al contacte del seu vehicle, aparcat davant de casa seva, a Beirut. Gairebé quaranta anys després, ningú ha reivindicat encara l’assassinat de l’autor de l’excel·lent relat Homes sota el sol [Club Editor: Barcelona, 2009], però a totes les biografies es dóna per fet que va ser cosa del Mossad.

Dimecres passat, a Teheran, Mostafa Ahmadi-Roshan, un jove científic iranià, va morir en similars circumstàncies després que, en passar pel costat del seu Peugeot 405, un motorista va adherir-li un explosiu al cotxe. L’home era un reputat enginyer químic i treballava a la central de Natanz, la principal instal·lació d’enriquiment d’urani del país. És el tercer tècnic nuclear iranià assassinat en els darrers dos anys i pel mateix mètode (un quart va sobreviure en saltar del vehicle). Abans, el 2007, n’havia mort un quart enverinat amb gas.

El règim dels aiatol·lahs porta temps acusant els Estats Units i Israel d’haver engegat una guerra encoberta –o soft war (guerra tova)- per sabotejar el seu programa nuclear. L’episodi estrella d’aquesta ofensiva hauria estat el sofisticat atac cibernètic que a meitats del 2009 va deixar fora de servei un 20% de les centrifugadores nuclears de la República Islàmica i que, com van anunciar Washington i Jerusalem, hauria fet endarrerir uns quants anys el calendari iranià per a la consecució de la bomba atòmica. El virus Stuxnet –que va infectar el software de les instal·lacions nuclears- ha estat considerat la primera gran arma de guerra informàtica.

En tot aquest temps, la premsa europea ha difós també testimonis –sempre en l’anonimat- d’exagents de serveis d’intel·ligència occidentals que confirmarien les sospites de Teheran. “L’objectiu és endarrerir, endarrerir, endarrerir fins que puguis arribar amb alguna altra solució o enfocament –deia un exagent de la CIA a l’Iran al The Telegraph fa tres anys-. El que és segur és que no volem que l’actual govern iranià tingui aquestes armes. [L’ús de sicaris, sabotatges i agents dobles per interrompre el projecte nuclear] és una bona política, enloc de treure’ls per les armes, cosa que provablement comporta riscos inacceptables.”

Com és lògic, els Estats Units han negat “categòricament” tenir res a veure amb cap operació a l’Iran. Les autoritats hebrees han preferit optar pel no sap, no contesta. Des de dimecres, però, s’estan succeint un reguer de rumors que vindrien a reforçar la tesi que, almenys sobre el terreny, el que està passant a Iran és cosa del Mossad.

Aquesta mateixa setmana ho repetia el setmanari Time i, a la versió digital, la revista Foreing Policy revelava que, en els últims anys, el Mossad ha estat recrutant (a Londres) milicians del grup terrorista paquistanès Jundallah per a operacions encobertes dins de la República Islàmica. Els espies israelians –precisa el reportatge que firma Mark Perry- haurien operat fent-se passar per agents de la CIA… i a esquenes del govern de George W. Bush. En un reportatge publicat el 2008 al The New Yorker sobre la política secreta dels EUA a l’Iran, però, el prestigiós periodista nord-americà Seymour M. Hersh va escriure que Jundallah era una més de les organitzacions salafistes que rebien finançament del Departament d’Estat. [El govern hebreu va declarar ahir mateix que el reportatge del Foreign Policy era un “absolut sense sentit”.]

Així doncs, des que l’any 2002 va sortir a la llum el programa nuclear iranià, i conscients, segurament, dels “riscos inacceptables” que comportaria una operació contra les instal·lacions de la República Islàmica, Washington i Jerusalem han jugat a parts iguals a les sancions econòmiques, el bloqueig financer i la guerra encoberta. Fins ara, no ha servit per debilitar el règim dels aiatol·lahs: la puixant classe mitjana iraniana –que és qui va abanderar les massives protestes democratitzadores en el procés electoral del 2009- responsabilitza occident, no pas el govern de Mahmud Ahmadinejad, de la penúria econòmica conseqüència de les sancions. I els assassinats de científics no han fet sinó enarborar el nacionalisme persa. El règim, doncs, no tremola.

Hi ha qui tem, potser per això, que el govern de Benjamin Netanyahu estigui començant a pressionar, de veritat, per passar a l’acció en tota regla. Els EUA voldrien donar més temps a les sancions i a les amenaces diplomàtiques al règim dels aiatol·lahs, però per si de cas han començat a dibuixar els escenaris d’una espiral de violència a la regió del Golf Pèrsic. Aquesta mateixa setmana està previst que arribi a Israel el general nord-americà Martin Dempsey, cap de l’Estat Major conjunt dels EUA, per tal de “coordinar la política en relació a les capacitats nuclears d’Iran i determinar les intencions israelianes en relació a un possible atac” militar, informava ahir el diari hebreu Haaretz. Paral·lelament, el diari electrònic The Huffington Post treia a la llum que el lobby jueu als EUA, abanderat per l’AIPAC (l’American Israel Public Affairs Committee), està intentant fer passar al Senat nord-americà una resolució que prioritzi la resposta armada en la confrontació amb el règim iranià.

L’exagent de la CIA citat pel The Telegraph parlava d’anar fent fins a trobar “alguna altra solució”. Em pregunto si no seria possible deixar a Teheran fer, en la mesura del possible. Cert: la cursa nuclear no és en absolut desitjable, però tampoc ho és per a Pakistan. I ningú pot dir que sigui més perillós que Iran tingui capacitat atòmica que no pas el règim d’Islamabad. I em pregunto si optant per l’opció contrària, la de deixar treballar als tècnics de l’AIEA (Agència Internacional de l’Energia Atòmica) en el control del programa nuclear i la de permetre l’obertura econòmica del país, i per tant, l’enriquiment dels joves que van liderar la Revolució Verda, no s’estaria fomentant l’obertura i la democratització del país.

Líbia: revolució, ètica i estat de dret

dimarts , 25/10/2011

Un cop mort Muammar al-Gaddafi, les forces de l’Aliança Atlàntica s’han afanyat a anunciar que aquesta setmana marxaran del país. Suposo que a aquestes alçades no aporta gaire preguntar-se si, com proclamaven des de les capitals occidentals implicades, ha estat una missió d’anhels purament democratitzadors “en nom de la consciència universal”, o si, com han insinuat alguns analistes, els caces aliats han actuat, ras i curt, com a simples mercenaris al servei del Consell Nacional de Transició (CNT) i amb les concessions petrolieres i la reconstrucció del país com a moneda de pagament. Revelacions com les del diari francès Libération sobre un acord secret signat el 3 d’abril pel qual el CNT atorga a París l’explotació del 35% de les reserves de cru libi a canvi de suport militar total no deixen massa espai al romanticisme polític. I en aquest escenari d’interessos i escenografies (no gaire) maquillades, també em sembla que la manera com va morir Gaddafi diu molt no pas del que podem esperar del nou govern libi, sinó de l’actitud d’Occident vers la Líbia alliberada.

Segons la primera versió dels fets, caces francesos van disparar contra un comboi de vehicles fortament armats que sortia de la localitat de Sirte i Gaddafi, greument malferit, va quedar a mercè dels rebels que encerclaven la zona. Tal i com estaven narrades les cròniques periodístiques, es podia pensar que els aliats van fer la vista grossa i van deixar expressament la sort del coronel a mans dels seus antics vassalls. I tal i com estan les coses a Líbia –sense govern ni cap institució d’ordre mínimament reconeixible i amb acusacions de violació dels drets humans també contra les forces rebels-, era fàcil suposar quin seria el desenllaç.

El problema és que sobre Muammar al-Gaddafi, el seu fill Saif al-Islam i el cap dels serveis secrets del seu règim, Abdal·lah al-Sanussi, hi pesaven des del passat mes de juny sengles ordres de búsqueda i captura emeses pel fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional (TPI), Luis Moreno-Ocampo, qui va dictaminar que els tres homes havien de ser jutjats a l’Haia per crims de lesa humanitat i de guerra contra la població civil. En l’anunci d’inculpació, el jutge va recordar que la resolució 1970 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides concedia “jurisdicció al TPI sobre la situació que hi ha a Líbia des del 15 de febrer” d’aquest any.

El Tribunal Penal Internacional és el primer gran triomf de la comunitat internacional (creat a partir d’una iniciativa de la societat civil, convé recordar-ho) per capacitar-se del dret i el deure d’impartir justícia en el respecte obligat als drets humans. Des de l’any 2002 en què va entrar en funcions, a les seves sales s’hi investiguen els crims de genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat comesos, per exemple, al Congo, al Sudan, a Sierra Leona, Iraq o Veneçuela i s’ha posat fi al principi d’impunitat rere el qual s’havien escudat fins ara caps d’Estat i de govern.

El comandament de l’Aliança Atlàntica va trigar vint-i-quatre hores a assegurar (sense massa insistència), que desconeixien que en aquell comboi de vehicles armats hi viatgés l’exdictador libi. Podria equivocar-me, és clar, però em va sonar a explicació exculpatòria. El cas de Gaddafi no pot ser legalment comparable al de Saddam Hussein –penjat a la forca a Bagdad després d’un judici molt criticat per organitzacions de defensa dels drets humans- o al d’Ossama Bin Laden –oficialment mort durant una operació de captura al Pakistan i llançat al mar per estalviar-se una tomba incòmoda-. En cap d’aquests dos casos es podia esperar una extradició a l’Haia, en primer lloc perquè aquest tribunal no els havia reclamat, i en segon lloc, perquè qui conduia les dues missions eren els Estats Units i Washington no han ratificat els estatuts del TPI. Però França i la Gran Bretanya –els principals països de la coalició sobre els quals ha recaigut el pes de les operacions sobre el terreny- sí que en són membres de ple dret, cosa que els compromet moralment davant el món a acatar les ordres de captura emeses pel fiscal Moreno-Ocampo (almenys mentre el tribunal no tingui una força policial pròpia que executi els seus dictats).

És clar que l’OTAN no volia el coronel, ni viu ni mort. Essent honesta, tampoc acabo d’entendre en què els podia incomodar, a les capitals europees, la imatge de Gaddafi pres i assegut al banc dels acusats a l’Haia. Res del que hi pogués explicar en defensa pròpia (el seu ball d’aliances polítiques segons com bufava el vent) ens vindria de nou. Però ara tant se val. El problema de fons és un altre: si els països europeus no tenen cap inconvenient a saltar-se el compromís adquirit amb la llei (donant per bona la versió de l’OTAN, com a mínim se’ls podria recriminar no haver-s’hi esforçat gaire, a apresar-lo), ¿amb quin dret podrem exigir ara que el nou govern libi s’esforci a implantar un Estat de dret i a complir amb el que això significa?

Palestina a l’ONU: una fugida endavant…

dissabte, 24/09/2011

M’agradaria poder dir que després de l’històric gest d’ahir del president Mahmoud Abbas de sol·licitar a les Nacions Unides el reconeixement de Palestina com a estat de ple dret, alguna cosa canviarà al Pròxim Orient. Però molt em temo que no. Només hi veig un efecte meritori: escenificar davant el món que el president Obama no pensa creuar la línia roja de l’aliança cega amb Israel, i que entre el discurs del primer ministre Netanyahu i la realitat hi ha un bon tros. El problema és que després d’haver jugat tant fort, què farà, ara, el govern palestí?

Abbas ha arriscat molt. S’ha arriscat ell i ha arriscat les malanomenades negociacions de pau. Després de l’escàndol dels Palestinian Papers, on quedava transcrit el grau de concessions que la delegació palestina va acceptar en les converses d’Annapolis, el 2008, i el nivell de coordinació de l’ANP i el govern hebreu en la lluita contra Hamàs, Abbas necessitava un gest de força per recuperar la imatge i la iniciativa política davant la seva gent. Una societat palestina desencisada dels seus polítics i esgotada de veure com des d’aquelles converses i fins ara, el govern de Benjamin Netanyahu no ha fet absolutament res. Bé, sí, continuar la construcció d’assentaments a Cisjordània i Jerusalem Est i mantenir la política de protecció (armada i jurídica) als colons, fins i tot als violents.

Fins fa quatre dies, Abbas havia aconseguit que –per primer cop en la història del conflicte- la diplomàcia israeliana anés a remolc del discurs palestí (hilarant, per exemple, els videos que el viceministre d’Exteriors israelià, Danny Ayalon, ha penjat a Youtube en resposta i on explica la seva particular versió del conflicte). Però ahir les coses es van posar a lloc. I ara, davant el veto nord-americà, la delegació palestina ho tindrà molt, molt difícil per acceptar res més que no sigui el que va demanar en públic. I aleshores?

Des de primers d’any, davant la por al contagi de les revoltes àrabs veïnes i després dels incidents a la frontera amb Síria i el Líban en el dia del 63è aniversari de la Nakba, les forces de seguretat israelianes s’han estat preparant per prevenir una tercera Intifada. M’agradaria pensar que no caldrà. El mur i el record devastador de la segona Intifada (o Intifada d’Al-Aqsa) ha quallat en els ànims, i malgrat que és una batalla lenta, comença a fer forat la idea que només es podrà plantar cara a l’ocupació per la via de la resistència civil. De fet, en una enquesta recent del Palestinian Center for Policy and Survey Research, un 75% dels palestins rebutjaven retornar a la lluita armada en cas de fracàs de la iniciativa a l’ONU (cert: un 25% a favor pot enviar-ho tot a rodar) i més del 50% es mostraven disposats a participar en protestes no violentes. Mahmoud Abbas n’ha estat i n’és –com va repetir davant l’Assemblea General- un ferm defensor, igual com el primer ministre Salam Fayyad.

Ara bé: què passarà, si res canvia en els contactes polítics, si res canvia en l’actitud de la comunitat internacional i si res canvia sobre el terreny en un lapse relativament breu de temps?

El més normal és que el president Mahmoud Abbas presentés la seva dimissió. Però podria anar més enllà de ser un simple relleu de persones. Segons el diari palestí AlQuds, en una reunió el passat 14 de setembre a Jordània, Abbas va explicar a l’exprimer ministre britànic i enviat del Quartet, Tony Blair, quin era el seu pla B: “la direcció palestina prendrà una decisió sobre si ha arribat el moment que Israel torni a assumir la seva responsabilitat com a autoritat d’ocupació. No mantindrem l’Autoritat Palestina només com un nom”.

Hamza Al-Khatib sí és mort. Amina, no

dilluns, 13/06/2011

A la frontera amb Turquia hi han buscat refugi entre 5.000 i 10.000 persones, segons les fonts. Els testimonis fugits han explicat que al menys 120 soldats van ser executats per haver-se negat a disparar contra la població civil de Jisr al-Shughour, situada a uns vint quilòmetres de la frontera turca. La ciutat va ser ahir objecte d’una forta ofensiva de l’exèrcit sirià -amb tancs, helicòpters i més de 200 vehicles militars-, que al vespre n’hauria pres el control. Amb aquesta ja serien al menys nou les ciutats sota el jou de l’artilleria pesada. Els grups de defensa dels drets humans xifren en més de 1.200 els morts en els quasi tres mesos de revolta contra el règim de Baixar al-Assad. La comunitat internacional –tota, no només Occident; recordem que la Lliga Àrab, tan enèrgica en altres revoltes veïnes, guarda fins ara un trist silenci- continua sense saber què fer més allà de posar-se les mans al cap, entre d’altres raons perquè, pel que sembla, Al-Assad encara gaudeix de suports importants i perquè sense una oposició clara i organitzada, el buit de poder podria abocar el país a una ruptura violenta.

Una de les primeres víctimes que mereixeria una resposta internacional més ètica és Hamza al-Khatib, detingut el 29 d’abril durant una jornada de protestes a Jiza. Hamza tenia 13 anys i aquell dia va anar amb la seva família a una manifestació de protesta contra el setge a què l’exèrcit tenia sotmesa la veïna ciutat de Daraa. Les forces de l’ordre van intervenir a trets per disoldre la marxa i van sembrar el caos. Va haver-hi mig centenar de detinguts i Hamza va ser un d’ells. Al cap d’un mes sense saber-ne res, la família va rebre el seu cadàver, terriblement desfigurat. Segons el forense oficial, el nen va morir per trets de bala durant els incidents. Però en el vídeo difós per la família s’hi veien, a més, cremades de cigarreta, talls i mutilacions. El seu nom, com han explicat activistes sirians, ha esdevingut un símbol en la marxes de protesta contra la família Al-Assad qui, en un intent d’evitar qualsevol comparació amb la mort del jove tunissià Mohamed Bouaziz, acaba d’anunciar una investigació per aclarir els fets.

En els informes difosos per l’ong Human Rights Now sobre l’actuació dels mukhabarat sirians (forces de seguretat i els serveis secrets), s’hi documenten tot tipus de tortures i segrestos a plena llum del dia.

Em permetran que recordi tot això perquè ahir es va saber que Amina Arraf, l’activista lesbiana sirio-americana autora del blog A Gay Girl in Damascus, no existeix.

En un formidable exercici de professionalitat i diligència, el periodista Ali Abunimah i el programador i dissenyador informàtic Benjamin Doherty, membres d’un dels webs més prestigiosos d’informació sobre el conflicte entre Israel i Palestina, The Electronic Intifada, han descobert que rere el personatge totalment fictici d’Amina Abdallah Arraf al-Omari hi havia un nord-americà afincat a Istambul de nom Tom MacMaster, qui anit, va penjar les seves disculpes personals al blog de la falsa noia.

En un exercici d’autojustificació i supèrbia que a aquestes alçades costa de qualificar, l’individu en qüestió es defensa dient que “els fets narrats són certs” i es mostra orgullós d’haver tret a la llum qüestions “que em semblen importants”. La resposta que rebia aquesta matinada al web Gay Middle East de part del periodista Sami Hamwi i l’activista gai Daniel Nassar (pseudònim), ambdós sirians, resumia tot el mal que podia fer l’aventura literària del tal MacMaster: “Hi ha bloguers a Síria que estan intentant informar tant com poden sobre el país. Hem de fer front a més dificultats de les que et pots imaginar. El que has fet ha perjudicat a molts, ens ha posat en perill i ens preocupa [el que pot suposar] per al nostre activisme LGBT. I a sobre, podria haver generat dubtes sobre l’autenticitat dels nostres blogs, de les nostres històries i de nosaltres”.

Dit això i destapat l’engany, només queda trencar una llança a favor del periodisme 2.0. És cert: la mentida d’Amina va néixer a la xarxa; però no és menys cert que ha estat la xarxa qui l’ha desemascarada. Anit, dos dels artífexs d’aquesta bona feina periodística donaven per tancat el cas amb sengles tweets: “I hope that Tom MacMaster will not now be rewarded with unwarranted media celebrity for the harmful #Amina hoax he perpetrated”, deia l’Ali; “Yet more proof that Twitter is the best tool in the world for debunking rumors and hoaxes. Thanks for all of your help, everyone. #amina”, concloïa Andy Carvin.

Amina, internet, la confiança i el periodisme

dijous, 9/06/2011

Vint-i-quatre hores després d’haver publicat el post sobre l’Amina Abdallah Arraf al-Omari em trobo que la xarxa és un bullidor de dubtes i rumors sobre la identitat d’aquesta noia (?). I em sembla honest i necessari posar la informació al dia i, de pas, fer un parell de reflexions.

Les primeres informacions sobre el cas les vaig conèixer tot just dilluns a la nit a través d’un periodista free-lance israelià, Dimi Reider, que ha publicat per a diaris com Haaretz, The Guardian, Jerusalem Post i Foreign Policy i és autor d’un blog que ha estat sovint referenciat per The New York Times, The Washington Post, La Repubblica, Le Monde, El mundo, la CNN i l’agència Reuters, entre d’altres. El tema em va interessar, sobretot perquè tenia en ment el cas de la Tal al-Mallohi, la jove siriana autora de El meu blog, un espai on s’hi barrejaven poemes patriòtics i de suport a la causa palestina amb crítiques obertes i directes al règim sirià, empresonada des de desembre del 2009, aïllada durant nou llargs mesos i recentment condemnada a cinc anys de presó per “divulgar informació per a un país estranger”  (els EUA), una acusació que les organitzacions de drets humans consideren poc menys que surrealista.

Una primera recerca per la xarxa em va confirmar que la notícia havia circulat per tot el món: a Twitter se’n feia ressò, entre molts d’altres, una comentarista de referència com la Mona Eltahawy (RT @MrScarce: Lesbian blogger with Montreal ties kidnapped in #Syria bit.ly/jfb2is #FreeAmina), qui alhora es feia ressò d’una informació difosa per la BBC, que incloïa  una entrevista a una amiga de la dissident siriana, i amplificada a través de Youtube pel canal de ScarceMedia; en parlaven amb informacions firmades les edicions digitals de diaris com The Guardian, entre d’altres.

L’autora del blog A Gay Girl in Damascus havia sortit abans citada a mitjans reconeguts: en una entrevista al programa What’s trending de la cadena de televisió nord-americana CBSNews; en una altra al The Guardian feta a través d’un/a periodista resident a Damasc i que va firmar amb el pseudònim Katherine Marsh, i li recollien declaracions en un reportatge de la CNN sobre la lluita del col·lectiu GLTB al món àrab.

La cosa va començar a complicar-se dimecres quan representants de la comunitat gai a Síria van posar-se en contacte amb Andy Carvin, un reconegut community manegement, exdirector de la Digital Divide Network, una xarxa de més de 10.000 activistes on-line repartits per més de 140 països compromesos amb superar l’esquerda digital, o, el que és el mateix, a difondre l’accés universal a la informació. A Carvin li van venir a dir que tenien alguns dubtes sobre alguns punts del que explicava l’Amina al seu web, en relació, sobretot, a un parell d’incidents amb les forces de seguretat sirianes per culpa de la seva tendència sexual. I Carvin va començar a moure fils.

El resultat, pel que s’ha sabut ara, és el següent:

  1. Les declaracions de l’Amina a la CNN i a la CBS van ser recollides via e-mail. Així també va ser una entrevista al blogspot del Washington Post. Pel que fa a l’entrevista amb un/a periodista del The Guardian a Damasc, amb qui havia aparaulat una trobada en persona, Carvin anotava dimecres a les 7 de la tarda a Twitter: “Guardian tells me #Amina never showed up for the in-person interview; thought she was being followed. Interview conducted solely by email.” Segons el periodista a Damasc del rotatiu britànic, l’enllaç amb Amina li va ser facilitat per un “contacte de confiança”, segons recollia ahir The New York Times.
  2. Pel que fa a Sandra Bagaria, l’amiga de l’Amina que va donar explicacions a la BBC o a Al-Jazeera, entre d’altres, ha admès que la relació d’amistat amb la noia siriana ha estat sempre via internet: cap xat a Skype, per exemple. [Amina li hauria dit que a Siria no és possible aquesta connexió; a alguns blogs que he consultat es diu que tot i que molt, molt difícil, abans de l’esclat de la revolta era possible.]
  3. El portaveu del Departament d’Estat dels EUA Mark Toner ha enviat a Carvin la següent nota: “We’ve not yet been able to confirm any of the details contained in Ms. Arraf’s blog. Officials in Damascus and Washington are continuing to attempt to ascertain more information about Ms. Arraf including confirmation of her citizenship.” A més, al blog de l’Amina, representants del consulat nord-americà a Síria hi han penjat aquesta nota:

Rania —

I am an officer at the US Embassy in Damascus.

Can you please email or call the Embassy to help provide us more information about the case? You can reach the Embassy at (963)(11)3391-4444. When they answer the phone, please let them know that this is an emergency involving a missing American citizen and you need to speak with the American Citizen Services Unit. You can also email us at acsdamascus@state.gov. Again, please include Amina’s name and the words “missing american” in the subject line.

We have been trying to locate records for Amina but have had no luck so far. We will continue to look and once we have that information and have verified her American citizenship, we can begin discussing the case with the Syrians.

  1. Representants de la comunitat gai siriana s’han posat en contacte amb Robert Mackey, productor web i autor de The Lede, un dels principals blogs del The New York Times i li han comunicat que “none of the 40 members of a secret, lesbian Facebook group in Damascus had ever met or spoken with the author of the Gay Girl in Damascus blog.”
  2. Ningú ha respost a les peticions de contacte que s’han fet al blog de l’Amina un cop ha saltat a la llum el cas.
  3. I, per últim, les fotografies amb què hem conegut (¿) l’Amina no són d’ella. Són de Jelena Lecic, una croata resident a Londres que dimecres va aparèixer a l’informatiu del vespre de la BBC per dir que no sabia qui era l’autora de A Gay Girl in Damascus.Totes les fotografies que, des de fa gairebé un any Amina hauria penjat a la seva pàgina Facebook i al blog són, en realitat, imatges de Jelena.

A l’espera de respondre els molts interrogants oberts sobre Amina, sobre la seva vida, sobre la seva identitat, tant Any Carvin (“I repeat: my greatest fear is that we’re going on a wild goose chase re: #Amina‘s identity when it’s very possible she’s being brutalized”) com la periodista del The Washington Post que l’havia entrevistada, Elizabeth Flock, com les periodistes del The Guardian Esther Addley i Nidaa Hassan –aquesta última des de Damasc- no descarten que el rerefons de la història sigui real, per bé que l’autora (o autor?) hauria pogut camuflar la identitat per por.

Com poden comprendre, m’agradaria pensar que no hem estat –jo la primera- víctimes d’un monumental engany. No pas per orgull professional ferit, sinó perquè amb denúncies com les que es fa des del blog A Gay Girl in Damascus no s’hi juga. Perquè els morts i els detinguts a Síria no són fantasmes, perquè la condemna a la Tal al-Mallohi no és cap broma, perquè la lluita per la llibertat de persones com Maher Isber Ibrahim, Tareq al Ghorani, Hussam Ali Mulhim, Diab Siriyeh, Omar Ali al Abdullah, Allam Fakhour o Ayham Saqr –detinguts el 2006 per haver fomentat a internet un grup de discussió política, torturats i condemnats pel Tribunal Suprem de Seguretat de l’Estat- es mereix molt, molt de respecte.

Informar del que passa a l’altra punta del món quan no hi ets present requereix que l’esforç de verificació de la informació i de confiança en les fonts esperable en tot periodista sigui, si em permeten l’expressió, corregit i augmentat. Tots, en algun moment o altre, hem fet entrevistes a algú via email, però els estàndars per garantir la identitat de qui ha a l’altre costat han de ser, com és lògic, molt més exigents que en cap altra circumstància. I jo vaig confiar en les fonts. M’agradaria pensar que, en el millor dels casos, al final se sabrà que la persona que hi ha detinguda no es diu Amina Abdallah Arraf al-Omari. Si tot plegat ha estat un bluf, des d’aquí els demano disculpes per haver contribuït a espandir-lo.

Han segrestat l’Amina

dimecres, 8/06/2011

L’Amina Abdallah Arraf al-Omari és, sens dubte, una dona valenta. Va començar a escriure al seu blog fa molt poc, tot just al febrer d’aquest any. En una de les seves primeres entrades hi deia:

“Visc a Damasc, Síria. És un estat policial i repressiu. Molta gent GLBT [Gais, Lesbianes, Bisexuals, Transexuals] encara no han sortit de l’armari o es mantenen el més invisibles que poden. Però jo he obert un blog anunciant la meva sexualitat, amb el meu nom i la meva fotografia. Estic boja? Potser. Però també sóc conscient dels vents de canvi i llibertat que bufen de punta a punta del món àrab. I vull que aquest vent de llibertat porti també el nostre alliberament, no només com a àrabs i sirians, sinó també com a dones i lesbianes. Potser succeirà. Potser no. Però si vull que això passi, haig de començar per fer alguna cosa impactant i visible. Jo puc ser més visible que moltes dones aquí, perquè tinc doble nacionalitat i gaudeixo dels beneficis de tenir parents connectats políticament…”

L’Amina és jove (35 anys), és siriana-americana, és una activista per la democràcia obertament contrària al règim de Baixar al-Assad, i és lesbiana. I ho diu tot sense embuts a A Gay Girl in Damascus. Des que va obrir el blog ha atret l’atenció de periodistes d’arreu del món però ha activat també, i això potser és més important encara, connexions de solidaritat amb el col·lectiu GLBT del món àrab. “Al 80% de nosaltres ens mataria la nostra família o el rebuig de la societat”, li escrivia una Gay Girl from Baghdad. A altres entrades, l’Amina explica sense pèls a la llengua la seva experiència com a lesbiana, la interpretació que alguns imams fan del que diu l’Alcorà sobre les relacions entre persones del mateix sexe o relata la descoberta d’un submón a Damasc de lesbianes ocultes rere matrimonis arreglats (algunes amb gais).

Quan van començar les protestes, la mare de l’Amina (nord-americana) i altres familiars van marxar a Beirut però el seu pare, fill d’una coneguda i respectada família de Damasc, va decidir quedar-se i viure la revolta potser en homenatge a un dels oncles paterns, que va haver de fugir als EUA a meitats dels setanta després que el torturessin brutalment per haver escrit un parell de coses contra el govern de Hafez al-Assad. “La tortura –escriu l’Amina al blog- és rutinària i normal. És el que tots esperem. És per això que mantenim les ungles ben curtes, perquè no ens les arranquin. És per això que no es veuen gaires dones a les protestes. Què creieu que els passa a les dones que detenen?”. “Se n’han d’anar, se n’han d’anar aviat. És tot el que queda per dir”, escrivia diumenge passat en referència al règim sirià.

Dilluns a la tarda, mentre caminava pels carrers de la capital cap a una reunió amb un grup de coordinació de les protestes democràtiques, tres homes armats la van segrestar. Ningú sap on és. Ahir, la Rania, la cosina de l’Amina, informava des del blog: “El seu pare està desesperat intentant saber on és i qui la reté. Però, lamentablement, a Síria hi ha al menys 18 formacions policials diferents i una multitud de milicies i bandes armades de diferents partits. (…) Si l’haguessin volgut matar, ja ho haurien fet”. La notícia va córrer aviat per la xarxa i per diversos mitjans internacionals, amb el hashtag #FreeAmina, crides a contactar ambaixades sirianes arreu i la pàgina de Facebook Fre Amina Abdallah.

Certament, pot semblar estrany que enmig de la sagnant repressió que Baixar al-Assad està estenent pel país (986 morts, segons Ammistia Internacional i prop de 10.000 detinguts) em detingui a parlar d’un cas concret. Potser és que a vegades, posar noms i històries a les víctimes ens permet recordar-les millor.

I caldria recordar que l’Amina no és pas l’única bloger empresonada a Síria. De fet, a la presó de Duma, a vint quilòmetres al nord-oest de Damasc, hi està reclosa Tal Dawser al-Mallouhi, considerada –amb 20 anys- una de les presoneres de consciència més joves del món. A la Tal, d’una família d’origen palestí, la van detenir l’any 2009 suposadament pel que havia escrit al seu blog. L’acaben de condemnar a cinc anys de presó acusada d’espiar pels EUA. Al cap de pocs dies, les forces de seguretat detenien un dels blogers més veterants i actius al país, Ahmad Abu al-Khair. Tampoc se’n sap res. Segons el web Threatened Voices, Síria és el cinquè país –rere Xina, l’Iran, Egipte i Tuníssia- en el top ten de blogers detinguts i/o amenaçats: n’hi ha 14 d’identificats.

 

La Nakba truca a la porta

dilluns, 16/05/2011

“Has vist el que està passant a les fronteres amb Síria i el Líban? És increïble!”. Un amic, bregat en la lluita quotidiana a favor de la pau entre israelians i palestins, no se’n sabia avenir de les notícies que arribaven ahir a Jerusalem: en el 63è aniversari de la Nakba, milers de refugiats palestins marxaven per dos flancs diferents, uns al costat sirià de Mahdal Shams, als Alts del Golan, i els altres des de la població libanesa de Maroun al-Ras, tots amb la intenció de trencar la tanca fronterera amb Israel. Mentre, al sud, una gernació violava la zona de seguretat establerta per Israel al perímetre de la Franja de Gaza i s’apropava, com mai, al punt de pas d’Erez. El meu amic m’escrivia tot tornant del checkpoint de Qalandia, a mig camí de Jerusalem i Ramal·lah, on els militars i la policia israeliana havien dispersat els centenars de manifestants a cop de gasos lacrimògens i bales de goma.

Les imatges dels fets del Golan són impressionants: en el video difós per la web baladee.net s’hi veuen desenes de palestins marxant camp a través fins al filferrat, com el salten i són rebuts amb abraçades i crits de joia per part dels habitants de Mahdal Shams que els esperen a l’altre costat. La majoria de famílies d’aquesta ciutat drusa van quedar separades després que Israel envaís el Golan el 1967.

Totes les manifestacions es van convocar amb la consigna que fossin pacífiques però, malgrat les crides dels organitzadors a mantenir la calma, ahir es va reviure un cert esperit de primera intifada: als trets de l’exèrcit israelià (i libanès), els joves palestins van respondre a cops de pedres i còcktels molotov. Aluf Benn, periodista del diari Haaretz, twitejava anit: “La revolució àrab finalment està trucant a la porta d’Israel.”

Potser sí.

A la xarxa es comentava especialment que les marxes d’ahir podrien haver estat un assaig del que vindrà al setembre si surt maldada la votació a les Nacions Unides del reconeixement de l’Estat palestí sobre les fronteres de 1967. En les accions de contenció, l’exèrcit hebreu va fer una quinzena de morts i centenars de ferits, una duresa difícil de mantenir en cas que les protestes s’extenguessin pels territoris palestins i a l’altre costat de les fronteres. [Fonts oficials israelianes van acusar també els soldats libanesos d’haver disparat a la multitud a Moroun al-Ras.] El govern de Netanyahu faria bé de començar a pensar en alguna alternativa.

El periodista palestino-americà Ali Abunimah, cofundador del web The Electronic Intifada, conversava a la xarxa: “El Gandhi palestí s’està assegut en una presó israeliana [en referència a Marwan Barghouti]. Potser seria millor preguntar-se on és el De Klerk israelà?”

JUNTS pel BDS a Catalunya

dimarts , 10/05/2011

El Sergio fa més de vint anys que treballa, lluita, per la pau entre Israel i Palestina. La seva família va arribar a l’Estat hebreu, com tantes d’altres, a finals dels setanta fugint de la dictadura i la brutal repressió que es vivia al seu país natal, l’Argentina. Es van instal·lar en un kibbutz, van abraçar l’hebreu i, quan va tocar, va fer el servei militar i va servir a la guerra del Líban. I des d’aleshores se’l pot trobar, al capdavant de l’Alternative Information Center (AIC), compromès amb qualsevol projecte que tingui a veure amb el diàleg i la resolució del conflicte. Per exemple, impulsant la trobada que aquest cap de setmana passat va haver-hi a Hebron (Cisjordània) entre més de 300 activistes sociopolítics israelians i palestins, la primera d’aquest estil feta mai i amb detalls tan significatius com que les intervencions fossin en hebreu i en àrab, i no amb l’anglès com a llengua franca, com era el costum.

Per una vegada, el Sergio no va poder ser present a Hebron perquè era a Barcelona, convidat pel Grup BDS Catalunya i el projecte Resistències culturals de l’organització Artefacte Cultural, per parlar de la importància de la campanya BDS en la lluita pacífica contra l’ocupació de Palestina. El Moviment de Boicot, Desinversió i Sancions a Israel comença a prendre forma a partir del 2001 quan, coincidint amb la Tercera Conferència Internacional contra el Racisme que se celebrava a Durban (Sud-àfrica), representants de la societat civil palestina van redactar un Programa d’Acció a imatge i semblança del que havia contribuït a desmuntar el règim sud-africà d’apartheid.

En la xerrada de dilluns, Sergio va explicar que l’objectiu del moviment BDS és aconseguir que l’aïllament internacional a què es vegin sotmeses les elits acadèmiques, artístiques i empresarials israelianes les dugui a prendre partit i a exigir al seu govern la fi de l’ocupació i el compliment de la legislació internacional. Que des de fora es forci el canvi des de dins. Durant l’acte, Sergio va presentar el documental For the resistence, sobre el moviment de resistència popular a Palestina que inclou des de la coordinació del BDS a les manifestacions setmanals contra el mur. De tot el que va dir em van semblar especialment interessants tres qüestions:

  1. Que l’impuls a aquesta nova forma d’Intifada ve per l’evidència del cost de la lluita armada contra l’exèrcit israelià;
  2. Que els comitès de resistència popular contribueixen a democratitzar la societat palestina ja que, al marge del procés intern de presa de decisions, donen quotes de poder i representativitat a sectors silenciats com les organitzacions de dones;
  3. Que més important que el suport actiu dels militants internacionals que tots coneixem (sobretot a partir de casos tristament famosos com els de Rachel Corrie o Vittorio Arrigoni) és la implicació d’organitzacions civils israelianes en una simbiosi tal que, per exemple, el portaveu del comitè popular de Bil’in –una de les primeres poblacions cisjordanes a mobilitzar-se contra el mur- és un israelià.

La campanya BDS té fervents partidaris i també fervents detractors. Aquests últims al·leguen, precisament, el cost social de les mesures de boicot perquè, com diu a For the resistence Jamal Juma, coordinador de la Campanya Stop the Wall, “el BDS és quelcom que Israel pot sentir”. I el govern de Benjamin Netanyahu se’n comença a adonar i a admetre que les similituds amb el cas sud-africà són evidents.

En una entrevista publicada la setmana passada al diari Haaretz que el periodista i activista social Joseph Dana va difondre i traduir al seu blog, el ministre de Defensa, Ehud Barak, va admetre que si al setembre hi ha una declaració de les Nacions Unides reconeixent un Estat palestí sobre les fronteres de 1967, la campanya BDS prendrà força i podria deixar Israel en la mateixa situació incòmoda en què es va trobar Sud-àfrica. Deia Barak: “Hi ha persones al Consell Europeu que s’ocupen de l’exportació i la importació i són capaços, sense cap decisió governamental, d’infligir un dany significatiu a l’economia israeliana. Ho veurem al món acadèmic, als sindicats de treballadors portuaris, a les organitzacions de consumidors, i s’acabarà filtrant als governs.”

Sense anar més lluny, el diari Finantial Times informava aquesta setmana que l’empresa de ferrocarrils alemanys Deutsche Bahn (participada per l’Estat) s’ha retirat del projecte que ha de connectar Jerusalem i Tel Aviv passant per territori ocupat palestí per pressions dels activistes del BDS i, atenció, del mateix govern alemany . En una nota difosa pel ministeri de transports de Berlín es diu que el projecte ferroviari “potencialment viola el dret internacional”.

A casa nostra, el Grup BDS Catalunya tot just ha començat a caminar i ja ha fet algunes accions de protesta, per exemple, contra la comercialització de l’aigua Eden, embotellada amb aigua dels Alts del Golan. Que la campanya pretén deslegitimar, només, la política d’ocupació israeliana ho demostra el fet que, dilluns al vespre, entre el públic hi havia jueus i palestins i àrabs aplaudint plegats un israelià i organitzant-se per treballar plegats. Per exemple, des de les files de JUNTS, Associació Catalana de Jueus i Palestins.

Cap a on es mou Palestina?

dimarts , 3/05/2011

Amb Síria cremant, l’acord de reconciliació entre el Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs) i l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) hauria de ser una bona notícia per a l’anomenat procés de pau al Pròxim Orient. Bàsicament, perquè podríem ser davant la primera vegada que els palestins prenen la iniciativa política i marquen un camí al marge del que dictaminen els Acords d’Oslo i totes les seves seqüeles. Hauria…

Seria una bona notícia si no fos una fugida endavant dels problemes que tenen tant Hamàs com l’ANP. Em sembla innegable que l’acord és, sobretot, un gest de salvació interna per recuperar credibilitat i, alhora, calmar les protestes ciutadanes que, inspirades en la revolució egípcia, amenaçaven de descontrolar-se i girar-se en contra dels dos governs. El president Mahmoud Abbas pot lluir unes impecables credencials econòmiques (9% de creixement anual gràcies a la gestió del seu primer ministre, Salam Fayyad) però necessita fer oblidar el ridícul en què el van enfonsar els papers de Palestina i demostrar que vol i pot lluitar pels interessos polítics palestins. I a Hamàs, amb el suport popular a la baixa després de quatre anys de govern mediocre i repressor a la Franja de Gaza, li aniria bé aparèixer com un soci amb sentit de responsabilitat.

Seria una bona notícia si fos un moviment polític meditat, seriós i conseqüent amb el cop d’efecte internacional que es viurà el setembre vinent a la seu de les Nacions Unides, quan l’Assemblea General votarà el reconeixement d’un Estat palestí sobirà sobre el territori delimitat per les fronteres de 1967 (Gaza i Cisjordània) i amb Jerusalem Est com a capital. Sembla que les possibilitats que la declaració de l’ONU tiri endavant no són poques, malgrat l’impressionant embolic polític i legal que generaria ja que suposaria enterrar els Acords d’Oslo i condicionar de iure la solució de facto de qüestions tan crítiques com els assentaments, les fronteres i Jerusalem. I tot, és clar, sense l’acord israelià. Seria una bona notícia si la direcció palestina unificada tingués clar què farà el dia després de la votació.

Alguns analistes han fet notar que, malgrat que aquests dies els seus líders han mantingut el mateix to combatiu i ideològic com si anessin per lliure, qui més ha cedit en la conclusió de l’acord amb l’ANP ha estat Hamàs: dimissió del primer ministre, Ismaïl Haniye, submissió al comandament policial de l’ANP, represa del procés democratitzador amb la convocatòria d’eleccions legislatives i presidencials i, sobretot, si confirma que es plega a l’ofensiva diplomàtica engegada per Abbas a l’ONU, podria suposar el reconeixement implícit de l’Estat d’Israel.

Per acabar de ser una bona notícia, aquest acord hauria de ser capaç d’afrontar dos dels grans reptes que, al meu entendre, són claus en la construcció de la societat palestina: la manera de resisitir a l’ocupació israeliana i la manera de definir-se davant una ocupació interna que va prenent volada, la d’un islamisme sectari i violent.

No sé si per realisme o per convicció –diria que s’ha arribat a la convicció per pur realisme-, i sobretot des de l’operació Escut Defensiu (2002), els líders de l’ANP semblen haver entès que la millor arma per desafiar els tancs hebreus és, justament, la de la resistència no violenta. En els últims mesos, i com explicàvem en aquest mateix blog, a Gaza s’han alçat veus a favor d’aquesta via però Hamàs –un Hamàs no homogeni, on hi ha tant una classe política més o menys moderada com patrulles armades de religiosos radicals- sembla encara molt lluny ni tan sols d’entrar a debatre-ho.

La intransigència amb què els fanàtics estan ofegant la societat palestina s’ha cobrat en les últimes setmanes les vides, a Jenín, del director de teatre jueu-palestí Juliano Mer-Khamis, i a la Franja de Gaza de Vittorio Arrigoni, segurament, un dels activistes més coneguts del Moviment de Solidaritat Internacional (MSI). Arrigoni, 36 anys, el va segrestar i assassinar un grupuscle anomenat Al-Tawheed wa Al-Jihad per forçar l’alliberament del seu líder, xeic Hesham al-Sa’eedni, un egipci buscat per terrorisme al seu país d’origen i als Estats Units i que la policia de Hamàs va detenir a primers de març al camp de refugiats de Shati. Segons el diari italià La Repubblica, portaveus de Al-Tawhid wa Al-Jihad van imputar el segrest i assassinat del cooperant italià a una cèl·lula “fora de control”.

De moment, tant Hamàs com l’ANP estan responent a accions com aquestes com si fossin una simple qüestió d’ordre públic i no pas l’expressió d’una batalla soterrada per imposar un model social més proper a la intolerància salafista que al laicisme palestí d’abans de la primera Intifada. El problema és que ells –Hamàs i l’ANP- són els primers a controlar (i reprimir) la lliure expressió d’idees; i per fer front als intransigents el que cal és, precisament, impulsar la democràcia i tots els seus valors.

Cinc bales. MERDA! (en memòria de Juliano Mer Khamis)

dilluns, 4/04/2011

Disculpin-me per haver començat amb aquest exabrupte. Admeto que no és la millor manera de titular un text, precisament, però si els haig de ser sincera, qualsevol alternativa em semblava buida i poc precisa en la descripció del cabreig, la incredulitat i la profunda sensació d’abatiment i derrota que he tingut en saber l’assassinat de Juliano Mer Khamis. Crivellat per cinc bales. A boca de canó.

“Si ets una persona honrada, no pots quedar-te al marge”. Quan el vaig conèixer, l’octubre del 2004, Juliano havia vingut a Barcelona a presentar el seu documental Els nois de l’Arna. Havíem quedat a la cafeteria d’un hotel, i el primer que va fer abans d’asseure’ns a xerrar va ser parar una taula amb tot de llapis de colors i papers perquè la seva filla, que aleshores devia tenir uns cinc anys i una exuberant melena arrissada, no s’avorrís gaire. En teoria, Jules –com l’anomenaven els amics- havia volgut fer un homenatge a la seva mare, Arna Mer, que s’acabava de morir de càncer, però “durant el rodatge vaig entendre que el que tenia a les mans era una Història, amb majúscules, diferent: eren les imatges que donaven rostre i nom a la revolta palestina, que la humanitzaven”.

Arna Mer havia començat lluitant per la creació de l’Estat d’Israel i va acabar compromesa a favor d’una Palestina lliure. Nascuda el 1931 en un poble de l’alta Galilea, va combatre en la guerra de 1948 a les files de la Palmach, es va casar amb un palestí israelià de la cúpula del Partit Comunista hebreu i durant la Primera Intifada (1987-1993) va instal·lar-se a Jenín (a Cisjordània) i va crear el Teatre de la Llibertat, un espai que tant servia perquè els infants rebessin classe, conjuguessin els traumes i la por fent de Romeo, de Julieta o de gatets, o ofeguessin la ràbia pintant un mural de paret. Però al llarg del rodatge, Juliano es va trobar seguint la vida d’en Yussef, el Nidal, l’Ashraf, l’Ala i el Zakariya, un grup de nens que havien estat alumnes de l’Arna i que durant la Segona Intifada (2000- ) i amb el teatre destruït, havien pres les armes i, alguns, s’havien immolat com a homes bomba a Israel.

Juliano estava escandalitzat per les reaccions que havia vist a Tel Aviv en l’estrena de la seva pel·lícula. “Enmig d’un gran silenci, una dona em va dir: ‘És esglaiador! Aquests nens tan macos, si són com els nostres nens!’. És un comentari banal, però espantós. Acabava d’adonar-se que els palestins són gent normal”. Perquè l’essència de l’escàndol que va envoltar aquell documental era que “des del moment en què humanitza els suïcides, introdueix una lògica en les seves accions; i la lògica és perillosa, perquè si hi ha lògica hi ha raó, i si hi ha raó hi ha justificació, i si hi ha justificació hi ha justificació moral”.

Ell sabia que a partir d’aquell documental ho tindria molt difícil per poder continuar la seva carrera com a actor; s’havia compromès massa. “Si ets una persona honrada, no pots quedar-te al marge”. I això que, com sa mare, tenia un expedient militar immaculat havent servit a la prestigiosa Brigada de Paracaigudistes.

Al cap de poc temps el vaig tornar a trobar a Jenín. Havia deixat de banda la carrera cinematogràfica i amb molta empenta i el suport incondicional d’uns pocs amics israelians, palestins i internacionals havia aconseguit el que semblava un somni: fer renéixer el Teatre de la Llibertat del camp de refugiats de Jenín. Des del 2006 en què es va inaugurar fins ara, i sota la seva batuta, al Teatre s’hi ha establert la primera escola d’actors de Palestina, hi ha programes de treball amb escolars i un curs de filmografia, i hi han actuat companyies de dansa, teatre i circ d’arreu. De tant en tant, agafava els alumnes més petits de l’escola de teatre i se’ls enduia d’excursió a un petit parc d’atraccions que hi ha als afores de la ciutat.

A Jules l’han assassinat dos individus emmascarats que s’han apropat al cotxe en què viatjava, al seient del copilot, i li han disparat cinc trets a boca de canó; anava camí del teatre. El governador de Jenín ha dit que no tenien constància d’amenaces recents. Però n’havia rebudes, fa algun temps.

Ara fa un parell d’anys, el teatre va patir dos incendis intencionats frustrats i ell va rebre unes tantes amenaces de mort, públiques. La raó? En el seu web, el Teatre de la Llibertat assenyala que Els beneficis de les activitats individuals van molt més enllà de l’individu. Després d’haver sofert la penúria de l’ocupació militar violenta, Palestina és avui una societat destrossada i la població lluita contra un aïllament creixent, fragmentació i desil·lusió. El Teatre de la Llibertat creu que el teatre i les arts tenen un paper crucial en la construcció d’una societat lliure i sana. Amb el foment de la llibertat d’expressió i el respecte dels drets individuals, les activitats culturals trenquen tabús, estimulen la cooperació i milloren la comprensió de l’altre.

Els intransigents, els radicals, els fanàtics de Jenín van criticar Juliano i el Teatre perquè nois i noies treballaven i actuaven junts; perquè a la representació de Rebel·lió a la granja, de Georges Orwell, hi va sortir un jove actor fent de porc, un animal que l’Alcorà considera impur; perquè s’obrien portes a l’estranger; perquè s’hi parlava i s’hi discutia amb llibertat… La premsa hebrea recollia ahir que, fins i tot, Jules havia renunciat a programar una obra contemporània que satiritza la lluita armada (El lloctinent d’Inishmore). El 2009, en una entrevista a un diari de Tel Aviv, va admetre que tenia por però es va mostrar decidit a no fugir corrents; i profetitzava: “després de tota la feina feta al camp de refugiats, seria molt trist morir per una bala palestina”.

A Juliano Mer Khamis l’han mort cinc bales palestines. Voldria pensar que, malgrat el cop, no han mort també el Teatre de la Llibertat. Per la salut de Palestina. Però se’m fa difícil, què volen…