Arxiu del mes: gener 2011

Qui assessora Mubàrak?

dissabte, 29/01/2011

No entenc massa bé què està passant. Vull dir al carrer, sí, que s’entén què hi ha en joc. Desafiant els tancs i el toc de queda, els manifestants que anit omplien a vessar els ponts sobre el Nil i la Plaça Tahrir, al Caire, i els carrers d’Alexandria i Suez cridaven ben clar i ben fort “Llibertat!” i “Fora Mubàrak”. El que no entenc què està passant és dins de la seu del govern, dels governs.

A Egipte fa força temps que hi havia un pols de força entre el règim i una joventut urbana que, connectada al món a través d’internet, té les idees molt clares sobre el que vol. Podríem tirar enrere, per exemple, fins el maig de l’any 2006, amb la detenció d’Alaa Abd al-Fattah, un dels bloggers més famosos del país i demòcrata practicant, durant una manifestació per la capital egípcia exigint un sistema judicial independent. Feia poc que Mubàrak havia començat a parlar de reformes polítiques i el moviment opositor Kefaya (Prou), en el qual militava l’Alaa, començava a prendre volada. I des d’aleshores, el règim ha anat fent el que ha fet ara: aplacar les queixes i la dissidència. Però ningú no podrà dir, ni al palau presidencial ni als informes de les cancelleries occidentals, que no se sabia el que hi havia latent.

Per això sorprèn que en el seu discurs d’ahir, Hosni Mubàrak repetís, fil per randa, els errors que va cometre el seu homòleg tunissià: acusar a elements provocadors -els Germans Musulmans, en el seu cas- de manipular les protestes; forçar la dimissió del govern; mostrar-se com a fidel servidor de les necessitats del seu poble, etc, etc. Cap resposta seriosa, cap proposta agosarada però en la línia del que reclamen els ciutadans al carrer. Egipte no és Tuníssia, sobretot no ho són ni el seu exèrcit ni el seu rol en l’escena política del Pròxim Orient, però precisament per això és fàcil imaginar que a Washington, a Brusel·les i també a Jerusalem algú hauria d’estar una mica preocupat per com conduir la situació el millor possible.

En teoria, hi ha eleccions previstes per a finals d’any. És comprensible que la participació dels Germans Musulmans en una competició democràtica generi calfreds –tot i que no crec que s’hagi de discutir-, però potser hi hauria temps suficient per preparar el terreny. Mubàrak podria haver anunciat la seva jubilació definitiva, podria renunciar a imposar la candidatura del seu fill Gamal, podria jugar la carta de l’oposició moderada… Per això, no em sembla que, de moment, qui estigui assessorant Mubàrak l’estigui encertant gaire.

[Fins al bloqueig imposat ahir pel règim a internet i a les connexions de telefonia mòbil, l’Alaa ha informat puntualment des del seu agregador de blogs –el més important del país- del que anava succeint. “bones notícies, el blackout no està afectant la moral al caire, activistes veterans dels 60 i 70 estan assessoranat de com fer les coses [de manera] predigital #gen25”. A Egipte, més del 60% de la població és menor de 30 anys.]

La joventut cabrejada de Gaza

dissabte, 22/01/2011

A la xarxa palestina hi ha hagut una petita revolució. Vuit joves universitaris –cinc nois i tres noies- de la Franja de Gaza s’han atrevit a posar per escrit com se senten. I ho han fet sense contemplacions: “Que es foti Hamas. Que es foti Israel. Que es foti Fatah. Que es foti l’ONU. Que es fotin els EUA. Nosaltres, la joventut de Gaza, estem tan farts d’Israel, de Hamàs, de l’ocupació, de les violacions dels drets humans i de la indiferència de la comunitat internacional!”. Són amb prou feines mil paraules que han batejat amb el títol de Manifest dels joves de Gaza pel canvi! A mitjans de desembre passat el van penjar al Facebook, i en un mes ha recollit més de 18.000 adscripcions i ha estat traduït a vint-i-un idiomes.

El text està escrit des de la ràbia i la frustració, amb un llenguatge dur, directe, i un coratge innegable a l’hora d’acusar tots els que els oprimeixen.

“Estem farts d’estar atrapats en aquesta lluita política; farts de nits fredes i fosques amb els avions fent cercles sobre les nostres cases; farts que es dispari a pagesos innocents només perquè van a treballar els seus horts a la zona de seguretat; farts dels paios barbuts que es passegen armats i abusen del seu poder; farts d’aquest mur de la vergonya que ens separa de la resta del nostre país i ens manté empresonats en un tros de terra del tamany d’un segell; farts de ser retratats com a terroristes fanàtics amb explosius a les butxaques i el mal als nostres ulls; farts de la indiferència de la comunitat internacional, d’aquests anomenats experts en mostrar preocupacions i redactar resolucions però covards a forçar cap acord; farts i cansats de viure una vida de merda, atrapats per Israel en una presó, apallissats per Hamàs i completament ignorats per la resta del món.”

Com expliquen al manifest, el motiu que va acabar amb la paciència d’aquests joves –que s’han batejat amb el nom de Gaza Youth Breaks Out (GYBO, La joventut de Gaza estalla) i es mantenen en l’anonimat per por a represàlies- va ser l’ordre del govern de Hamàs de tancar la seu i tots els centres socials que el Sharek Youth Forum tenia a la Franja. Fundada fa catorze anys per l’Agència Suïssa per a la Cooperació al Desenvolupament i el Programa de les Nacions Unides per a l’Assistència del Poble Palestí (UNDP /PAPP), aquesta ONG treballa en programes d’atenció a la infància i la joventut de Gaza i Cisjordània (laborals, educatius, de lleure, de promoció de la democràcia, amb activitats conjuntes de nois i noies, camps d’estiu, etc).

El passat 30 de novembre, i sense donar cap mena d’explicació, els agents de la policia “van arribar amb les seves armes, mentides i agressivitat, van fotre tothom a fora, en van empresonar alguns i van prohibir que continuessin treballant”. El Sharek Youth Forum era una de les poques organitzacions civils independents que havia sobreviscut a l’onada de clausures que Hamàs va imposar un any després d’arribar al poder i atenia mensualment 65.000 infants i joves. En els últims mesos els havien fet la vida impossible, sospiten, per un exercici de reportatges  de video amb què els joves denunciaven des de la persecució violenta de les patrulles morals de la policia a les restriccions d’aigua potable, passant per la impossibilitat de trobar feina si no estàs afiliat a Hamàs.

“Durant la guerra [l’Operació Plom Fos, desembre 2008 – gener 2009], vam tenir el sentiment inequívoc que Israel ens volia esborrar de la faç de la terra. Durant els darrers anys, Hamàs ha estat fent tot el possible per controlar els nostres pensaments, comportaments i aspiracions”, denuncia el Manifest.

I aquí va esclatar la polèmica. Al Facebook i al web que han creat després, els vuit joves ciberactivistes s’han vist arrossegats a un debat encès, virulent, sobre el dret a criticar i a dissentir dels teus en un ambient de fílies i fòbies tan radical com la que es viu a Palestina i a Israel (que li ho preguntin a Jonathan Pollack i a totes les ONGs pacifistes israelianes sota el punt de mira del parlament hebreu). S’han vist acusats d’antipatriòtics quan no directament de projueus o seculars (sic) per l’ordre amb què van escriure el nom dels culpables, per si carreguen amb més contundència contra el govern de Hamàs que contra les bombes d’Israel, per no haver incidit prou en les corrupteles infames de Fatah [el partit d’Arafat i del president Mahmud Abbas], per voler dividir la resistència contra l’ocupació, per voler una societat occidentalitzada i immoral…

En un nou Manifest 2.0, els joves de GYBO han hagut de recordar als seus conciutadans una obvietat democràtica que a Gaza, però també a Ramal·lah i a Jerusalem, no és gens òbvia: “Sí, nosaltres vam votar per Hamàs. Tots ho vam fer. Estàvem cansats de la corrupció del govern de Fatah, volíem un canvi i confiàvem que Hamas ho pogués ser. I això PRECISAMENT ens dóna el dret a cridar la nostra ira contra ells”.

“Volem tres coses –conclou el text-. Volem ser lliures. Volem poder viure una vida normal. Volem la pau. És demanar massa? Començarem destruint aquesta ocupació que ens envolta; ens alliberarem d’aquest empresonament mental i recuperarem la dignitat i l’autoestima. Mantindrem el cap alçat encara que ens oposin resistència. Treballarem dia i nit per canviar aquestes condicions miserables en què vivim”. Més de la meitat del milió i mig d’habitants de la Franja de Gaza és menor de vint anys.

Twittejant els tirans?

dilluns, 17/01/2011

És força probable, com apuntava Marc Vidal des de les planes d’aquest diari, que el que està visquent Tunísia sigui la primera revolta filla de Wikileaks. Estaria bé pensar que el sol fet de veure les veritats per escrit, que no és poc, fos una força prou reveladora com per activar consciències… Com totes les revolucions, aquesta primera revolta de Jesamí –com alguns ja l’han batejada als fòrums d’internautes- laica i pacífica del món àrab s’ha degut a cap i a molts factors alhora, desfermats pel cop psicològic que va tenir sobre una població fastiguejada la immolació del jove Mohamed Bouazizi. D’aquests factors, si em permeten, m’agradaria destacar-ne un, l’impacte del qual està sent objecte de debat en alguns mitjans internacionals: la llibertat d’expressió.

Poc després que esclatessin els primers incidents al país, el govern de Ben Alí –a través de l’Agència Tunisiana d’Internet- va engegar una operació de censura informativa en tota regla (res que no hagués fet abans, però aquest cop amb més embranzida): va confiscar diaris, va bloquejar pàgines web, es va fer amb la còpia il·legal de claus d’accés i noms en codi de bloggers, activistes, periodistes etc a través de la introducció oculta de JavaScript, va esborrar del Facebook nacional desenes i desenes de pàgines amb videos i entrades de denúncia del que estava passant als carrers, etc. El 5 de gener, el Comitè per a la Protecció dels Periodistes feia pública una carta oberta a l’aleshores encara president on es detallava tota aquesta persecució, i dos dies més tard, Reporters Sense Fronteres denunciava la detenció d’almenys cinc bloggers arreu del país. [Aquí podeu llegir una completa crònica d’Al-Jazeera –mitjà, per cert, vilipendiat pel règim tunisià- amb entrevises amb periodistes afectats.]

A la xarxa es poden trobar diversos articles on s’analitza l’efecte que aquesta pressió sobre la e-llibertat d’expressió ha pogut tenir en la revolució tunisiana. Enmig del cansament general dels ciutadans, és probable que la pressió sobre els social media fos l’última gota que va fer vessar el vas. Potser va ser, de fet, l’error més gran del govern Ben Ali. La xarxa era, en bona mesura, l’única arma que la joventut, sobretot, la classe mitja i la intel·lectualitat tenien per contenir el règim, l’única vàlvula d’escapament a la tensió continguda; i van reaccionar al cop. Facebook primer i Twitter després es van convertir en una imparable caixa de ressonància informativa del que passava arreu del país, en una gran plataforma de coordinació dels activistes anònims i, alhora, en un mitjà perfecte per alimentar reivindicacions i mantenir els ànims encesos.  Dilluns mateix, per exemple, vint-i-quatre hores abans que ho fes el primer ministre, Mohamed Ghanuchi, hi havia entrades al Twitter que ja anunciaven l’alliberament dels presoners polítics “en els propers dies”. “Hem fet caure un dictador, però encara no hem fet caure el règim… Aviat!!”, escrivia una enginyera de nom Nadia.

Honestament, no sé si com proclamen els més agosarats, a Tunísia s’ha estrenat una nova forma d’enderrocar tiranies. Hi ha veus més contingudes, com el Foreign Policy, i altres més optimistes sobre el paper de les xarxes socials en la propagació de la democràcia. Cert, a l’Iran no n’hi va haver prou. Però que hi hagi la percepció que s’ha guanyat una batalla pot ser un mirall molt suggerent per a altres parts del món àrab.