Israel, Egipte i la democràcia al món àrab

El passat 15 de setembre, el viceministre d’Afers Estrangers israelià, Danny Ayalon, va participar en una trobada a Washington de la Comunitat de Democràcies, una coalició intergovernamental de 106 països que –pel que diu la seva pàgina web- té com a propòsit “promoure la democràcia i enfortir les normes i institucions democràtiques arreu del món”. Segons la nota de premsa emesa per l’ambaixada d’Israel als EUA, Ayalon va dir a la sel·lecta audiència que “si Israel estigués envoltat de democràcies no hi hauria conflicte, ni problema pels refugiats, ni terrorisme ni extremisme. (…) El nostre conflicte no és sobre territori o recursos sinó sobre una base ideològica. Israel no és acceptat a la regió perquè és democràtic”.

Pel que es veu, però, la promoció de la democràcia al món àrab és, per a Israel, una qüestió teòrica, molt teòrica, perquè arribat el moment de prendre partit, les prioritats canvien. El president hebreu, Shimon Peres, ho podia dir més fort però no més clar: “Sempre hem tingut i tenim un gran respecte pel president Mubàrak (…) Un règim fanàtic i religiós a Egipte no serà pas millor que la manca de democràcia”.

El rais egipci, a parer del govern de Benjamin Netanyahu, ha fet una cosa bé: garantir el compliment dels Acords de Camp David que el 1978 van dur la pau entre els dos països. I això és el que compta i per això cal mantenir-lo al poder. Almenys això ha transmès Netanyahu als governs occidentals i de Xina i Rússia. Geoestratègia per damunt de tot: “els nord-americans i els europeus s’estan deixant endur per la seva opinió pública i no estan tenint en compte els seus interessos genuïns”, valorava un alt càrrec israelià citat pel diari Haaretz. En el seu editorial d’ahir, aquest rotatiu de referència es limitava a desitjar que “tant de bo la confusió a Egipte (…) encoratgi els seus líders i els dels Estats àrabs a canviar ràpidament el contracte entre el règim i els ciutadans”, sense entrar en detalls ni en adjectius sobre aquest nou contracte.

Israel tem que engegar un procés democràtic a Egipte sense una oposició laica organitzada i forta signifiqui preparar el terreny per a un triomf a les urnes dels Germans Musulmans. Temor comprensible, és clar. En unes declaracions al setmanari Time, un ministre del govern raonava –sota condició d’anonimat- que potser encara no ha arribat el moment que el món àrab gaudeixi de la democràcia, que potser encara caldria esperar “una generació o dues” per tal de poder garantir que, quan toqui, guanyaran els moderats, i no els islamistes. Com ha passat a la Franja de Gaza, és clar.

Em pregunto quins consells ha donat durant tots aquests últims anys Israel al seu aliat Hosni Mubàrak perquè promogués aquest procés d’educació democràtica que, diuen, tant desitgen per al Pròxim Orient. I em pregunto en quina mesura les polítiques dels governs hebreus –no només aquest sinó els que hi ha hagut des de l’obertura de l’anomenat procés de pau a la Conferència de Madrid, l’octubre de 1991- han ajudat a promoure la democràcia entre la població palestina de Gaza, de Cisjordània i de Jerusalem Est.

1 comentari

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús