L’Egipte de Mubàrak a ‘L’edifici Iaqubian’

Molt bé: imaginem que el pols de força a Mubàrak s’acaba amb la seva dimissió, la formació d’un govern d’unitat nacional amb representants de les forces opositores i la convocatòria d’eleccions en un procés de transició cap a un model democràtic més o menys semblant al de Turquia, és a dir, amb l’exèrcit marcant els límits de les formacions islamistes, per si de cas, i amb un nivell de llibertats acceptable (hi ha alguna altra via per acontentar els interessos de Washington, Brusel·les i Tel Aviv, dels sectors més immobilistes de la societat egípcia i els de la seva joventut urbana, intel·lectualitat i classe mitjana? Admeto que no ho sé). I tot resolt?

Perquè una cosa és desfer-se del vell rais i família, i l’altra imaginar que amb la seva desaparició s’acaben els problemes de corrupció i nepotisme al país que, també, són al cor de les queixes dels centenars de milers de manifestants egipcis. I canviar l’estructura d’aquest règim des de l’arrel no és, en absolut, un repte fàcil ni molt menys immediat. Per a aquells que no la coneguin, hi ha una novel·la que retrata molt bé què volen dir els joves acampats a la plaça Tahrir quan parlen de fastigueig i criden ‘prou’. Es titula L’edifici Iaqubian, d’Alaa al-Aswani (El Caire, 1957) editat fa quatre anys per Edicions de 1984 i brillantment traduït per Pius Alibek. Quan es va publicar a Egipte, farà nou anys, va causar un autèntic daltabaix.

A l’Egipte de L’edifici Iaqubian no hi surt Mubàrak ni ningú de la seva família però el que s’hi retrata és d’una opressió i una sordidesa que fa mal. A l’Egipte de L’edifici Iaqubian la corrupció, l’abús de poder i la violència són absoluts, d’una impunitat insalvable i immutable, i no només s’exerceixen des de les altes esferes sinó des de la més absoluta quotidianitat, pels individus de més baixa estofa que hi ha a la política nacional (un diputat del partit al poder), a la policia de la ciutat, als negocis del barri, a la família.

Quan va venir a presentar el llibre a Barcelona, l’autor es va mostrar convençut, en sengles entrevistes al diari El País i a l’AVUI, que la causa d’aquests mals és la manca de democràcia al seu país. Sens dubte. El problema, com en altres països que han afrontat reptes similars, és el temps que es necessita no pas per canviar l’estructura formal del règim, sinó la seva estructura interna, la que impregna la manera com es viu el dia a dia, la que fomenta i protegeix els valors més bàsics d’una societat democràtica.

[Marwan Hamed, un jove director de cinema fill de Wahid Hamed, un reconegut guionista avessat també a parlar de corrupció, terrorisme i desencís social a les seves telesèries, va fer-ne una pel·lícula amb primeres figures de l’escena egipcia que, malgrat el rebombori polític i social per les escenes de sexe homosexual que, deien, atemptaven contra la imatge del país, va ser un èxit de públic. Aquí en poden veure el tràiler amb subtítols en anglès. Per cert: a Catalunya, quan es va estrenar, va passar sense pena ni glòria… i al Tunis de Ben Alí la van censurar.]

Etiquetes ,

2 comentaris

  • Marta R

    08/02/2011 10:41 am

    Canvis profunds que requereixen temps en un món que cada vegada va més ràpid, no és un panorama molt esperançador.

  • marbos

    08/02/2011 11:20 am

    Tens tota la raó, Marta…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús