I Palestina?

Tunis, Egipte, Líbia, Bahrei, Iemen, Algèria, Marroc… Alguns analistes han començat a parlar ja del renaixement d’un panarabisme en esperit democràtic i format d’Intifada pacífica que, a més de jubilar dos dèspotes, ha posat en evidència el sectarisme del gurú Huntington i el seu xoc de civilitzacions: m’ha semblat tota una lliçó d’humilitat per a Occident veure la civilitat amb què els ocupants de la plaça Tahrir han defensat les seves legítimes reivindicacions, malgrat la brutal pressió externa. En aquest mapa regional de conscienciació civil, però, hi ha una absència notòria, just allà on va nèixer la intifada.

“Res, tot molt poca cosa”, em comentava aquesta setmana un amic israelià que porta mitja vida treballant al costat dels palestins contra l’ocupació. Jo li havia preguntat si el poc impacte que m’havia semblat veure a la xarxa de manifestacions a Gaza i Cisjordània era una percepció correcta. “Tot molt poca cosa”. Potser perquè per una vegada, els governs de l’Autoritat Palestina a Cisjordània i de Hamàs a Gaza han estat d’acord en una cosa: prohibir i abortar qualsevol mostra pacífica als territoris palestins de suport a les reivindicacions d’anticorrupció i democràtiques de tunissians i egipcis. Tampoc ha estat cap sorpresa: uns i altres han demostrat abans tenir poca cintura en el respecte al dret a la llibertat d’expressió i de manifestació.

[Només un cop derrocat Mubàrak –enemic de Hamàs i aliat d’Al-Fatah-, es van permetre celebracions a Gaza -sobretot, perquè donaven per fet que les noves autoritats egípcies obririen la frontera- i una manifestació a Ramal·lah, a la qual van assistir polítics propers al govern.]

Moltes de les reivindicacions que aquests dies clamen pels carrers del món àrab són perfectament defensables a Palestina. Però la batalla contra el règim és, en el seu cas, el doble de difícil perquè viuen sota dos aparells de repressió: a Cisjordània, sota el control d’un govern corromput i acusat de subcontractista dels interessos israelians; a Gaza, sota el control d’un govern cada cop més expeditiu en la imposició d’un islamisme coercitiu i antidemocràtic; però especialment i en primer lloc, als dos territoris, sota l’ocupació militar israeliana, la més llarga de la història moderna i que ha sabut fomentar la divisió palestina com a eina de control polític al seu favor.

Malgrat això, la societat civil palestina és, encara, una de les més actives i organitzades del Pròxim Orient, amb una xarxa d’ONGs seriosa, implicada en tots els aspectes de la vida diària i que diu les coses en veu alta. I dic encara perquè la vergonyosa evolució de les anomenades negociacions de pau porta vint anys colpejant-li els ànims i la capacitat de resistència.

En una entrevista al diari Haaretz, el dr. Mamdouh al-Aker, un dels responsables de la Comissió Palestina Independent per als Drets Humans, feia aquesta setmana un parell de reflexions. Una: “Hem de centrar-nos en l’objectiu principal d’acabar amb l’ocupació (…). No necessàriament mitjançant l’ús de les armes, i sobretot no fent mal a civils”. I dues, quan la periodista Amira Hass li pregunta per què la gent no desafia la policia palestina respon: “Això no continuarà de manera indefinida (…) Hem de concentrar-nos en la nostra situació interna, posar la casa en ordre, reforçar-nos”.

De moment, tots els intents que hi ha hagut a la xarxa per reactivar les manifestacions han fracassat. Tot i els milers de seguidors que tenien al Facebook, els creadors del grup Thauret al-Karama (Revolució de l’Honor) no van aconseguir dur a terme “el gran acte” en favor de la “lluita per la llibertat” i en contra de Hamàs que pretenien fer divendres de la setmana passada a la Franja de Gaza. N’hi ha convocada una altra per al proper 12 de març, però res fa preveure que tindrà més sort. No obstant, és el moment de recordar que a Palestina fa temps que hi ha en marxa altres formes d’intifada pacífica: una local i l’altra global.

La primera és a Bil’in, una població a l’oest de Ramal·lah, els habitants de la qual es manifesten cada divendres davant el mur de separació entre Cisjordània i Israel. No protesten sols: els acompanyen activistes israelians i internacionals entre els quals s’hi han deixat veure l’expresident dels EUA Jimmy Carter, el bisbe sud-africà i premi Nobel de la Pau Desmond Tutu, l’expresidenta d’Irlanda i excomissària de l’ONU per als Drets Humans Mary Robinson, o Rajmohan Gandhi, el nét del Mahatma. És una resistència -“terrorisme no violent”, com l’han qualificat en alguna ocasió des d’Israel- que s’ha cobrat morts, ferits i detinguts però que s’ha començat a estendre a altres viles de Cisjordània.

La segona és una campanya internacional de Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) contra Israel, impulsada per més de cent setanta organitzacions civils, polítiques i econòmiques palestines, a imatge i semblança de la que es va dictar contra la Sud-àfrica de l’apartheid. [El govern d’Al-Fatah, per cert, s’hi ha sumat amb un boicot als productes produïts als assentaments.]

Està per veure com es desenvoluparà la transició política a Egipte, però em sembla que aquesta tempesta de mobilitzacions civils al món àrab pot suposar un moment crític per al futur de Palestina, si el gruix dels ciutadans de Gaza i Cisjordània saben canalitzar aquestes ganes de canvi i convertir Bil’in i la BDS en la seva estratègia de lluita política. No només contra l’ocupació israeliana sinó també per impulsar, amb els mateixos mitjans, la democratització dins de casa. Si no…

[Per cert: per a aquells que encara no el coneguin, aquí teniu el video amb l’himne de la revolta egípcia. Es titula Sout al Horeya (El so de la llibertat) i és obra de dos joves, Hany Adel, un dels líders de Wust el-Balad, una banda de rock molt famosa al país, i Amir Eid, cantautor, que el van gravar abans que caigués Mubàrak. Al Youtube ja té més d’un milió d’entrades. La lletra diu, més o menys: “Vaig baixar al carrer, jurant que no tornaria, i ho vaig escriure amb sang a cada carrer. / Les nostres veus arriben fins aquells que no els sentien / I hem fet caure totes les barreres/ La nostra arma eren els nostres somnis / I el demà és tan brillant com sembla /  Hem estat esperant molt de temps / Buscant però sense poder trobar el nostre lloc / A cada carrer del meu país El so de la llibertat està cridant / Vam alçar els caps al cel / I la fam ja no ens preocupava  / El més important són els nostres drets / I escriure la nostra història amb la nostra sang / Si tu ets un de nosaltres / No ens diguis / que marxem i abandonem el nostre somni / I deixa de dir la paraula ‘jo’ / A cada carrer del meu país El so de la llibertat està cridant.”]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús