Arxiu del mes: març 2011

La mala salut de la democràcia israeliana

diumenge, 27/03/2011

No deixa de ser trist que mentre al món àrab les societats intenten –amb més o menys fortuna- guanyar la batalla de la llibertat i la democràcia, a Israel les coses girin en direcció contrària.

Sóc conscient que dir això després de l’assassinat de la família de colons a l’assentament d’Itamar, de l’atemptat a Jerusalem, d’una setmana de bombardejos amb granades de morter i coets Qassam contra les poblacions del sud d’Israel, o de la negativa de Hamàs a acceptar que els infants palestins que van a les escoles que Nacions Unides administra a la Franja de Gaza estudiïn l’Holocaust (sembla que l’ONU està decidida a implementar el nou programa a partir de setembre) pot semblar, com a mínim, poc oportú. Però així ho ha marcat l’actualitat.

El Parlament hebreu ha aprovat aquesta setmana dues lleis -i en té dues més en espera- que han dut el diari Haaretz a denunciar, en un editorial duríssim, “una vergonyosa pàgina en la història parlamentària” del país que “encoratjarà el racisme” i “erosiona perillosament la democràcia israeliana”, a mans de l’extrema dreta.

La primera és la coneguda com a Llei Naqba, que autoritza el govern hebreu a multar i retallar els pressupostos públics de les entitats –ajuntaments inclosos- que desacreditin els símbols nacionals i “qüestionin les creences fonamentals de l’Estat”. En altres paraules: prohibit dir en veu alta que el Dia de la Independència va suposar el dia de la catàstrofe (naqba, en àrab) per als palestins, o prohibit dissentir que Israel sigui un Estat jueu, que no dels jueus. [La primera versió del text, val a dir, preveia fins a tres anys de presó per a aquell que públicament commemorés la Naqba.]

La segona llei autoritza a les poblacions petites del Negev i la Galilea a crear Comitès d’Admissió per decidir qui pot anar a viure-hi i qui no. “Les dues lleis –concloïa l’Haaretz- són les últimes en una llista creixent de legislació vergonyosa que té per únic propòsit discriminar els ciutadans àrabs d’Israel, intimidar-los i negar els seus drets”.

Però les restriccions democràtiques no només afecten a la minoria palestina que viu a l’Estat hebreu. Des de fa uns mesos i sota l’impuls del partit ultradretà Yisrael Beiteinu (del ministre d’Exteriors, Avigdor Liberman), hi ha en marxa una autèntica ofensiva contra les organitzacions no-governamentals que treballen per protegir els drets humans, a casa i a Cisjordània. A parer de les veus oficialistes, es veu que aquestes ONG’s volen “deslegitimar” Israel.

Volen “deslegitimar” el país les ONG’s israelianes que controlen l’actuació de l’exèrcit. Per això a primers d’any, el Parlament hebreu va aprovar la creació d’un comitè especial per investigar-les. I volen “deslegitimar” el país, els grups i organitzacions estrangeres que, per exemple, defensen la campanya de Boicot, Desinversió i Sancions (BDS), a imatge de la que es va aplicar contra la Sud-àfrica de l’apartheid. Per això, segons s’ha sabut aquesta setmana, la Secció d’Intel·ligència militar de les forces armades ha creat una unitat especial encarregada del tema. L’ofensiva es podria arrodonir en els propers mesos si el Parlament acaba aprovant una llei anti-boicot (que prohibiria als israelians donar suport a la campanya) i una altra que revocaria la ciutadania en cas de deslleieltat.

Em limitaré a exposar els dubtes d’algun alt funcionari israelià recollits per la premsa: “què vol dir deslegitimar? Les expedicions navals a Gaza deslegitimen? Les crítiques als assentaments deslegitimen?”. Em temo que la resposta serà un sí el més ampli i eteri possible. On hi càpiga tot. Per protegir la democràcia, és clar.

I després de Líbia, a qui alliberarem?

diumenge, 20/03/2011

França, Gran Bretanya i els Estats Units han decidit que cal aturar per la força Muammar al-Gadafi. No seré jo qui negui la legitimitat i la necessitat de la decisió. La primera vegada que vaig qüestionar el meu pacifisme i vaig demanar una intervenció armada internacional va ser durant la guerra als Balcans [tot i que no deixava de ser curiós que demanéssim una acció militar als mateixos països que havien lligat de mans la víctima –Bòsnia- amb un increïble embargament d’armes]. El que passa és que no em sembla pas que la Resolució 1973 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides sigui l’inici de cap esperit alliberador occidental.

Mentre els mitjans de comunicació informaven dels primers bombardejos de l’ofensiva contra Muammar al-Gadafi, a la xarxa bullia un altre hashtag: #Daraa, la ciutat del sud-oest de Síria –a tocar de la frontera amb Jordània- on divendres van morir cinc activistes antigovernamentals en una manifestació convocada als crits de “Revolució” i “No [tenim] por”. L’agència France Presse informava ahir que les forces de seguretat havien tornat a carregar amb munició real i gasos lacrimògens contra milers de manifestants que per tercer dia consecutiu clamaven contra el règim, i que hi tornava a haver víctimes mortals i centenars de ferits. Els tweets parlaven de tropes de l’exèrcit encerclant la ciutat i d’edificis oficials en flames (“NBC News: Palace of Justice, Revolutionary Union, Youth Union building on fire as thousands of protesters march”) i més d’un recordava la matança de  1982 a Hama, quan Hafez al-Assad, el pare de l’actual president, va abortar una revolta dels Germans Musulmans amb desenes de milers de morts.

Es fa difícil confirmar les informacions: les autoritats han prohibit l’accés dels periodistes a Daraa i el país té un dels índex de connexió a les xarxes socials més baixos, percentualment, del món àrab. Des de Washington, l’activista pels drets humans i refugiat polític Mohammad al-Abdallah tweetejava que les demandes dels seus compatriotes són: “Abolition of the state of emergency, Release all political prisoners, allow the return of forcibly exiled”. Ammistia Internacional ha fet públic un comunicat on exigeix al règim de Baixar al-Assad que informi on són 21 activistes detinguts a començaments d’aquesta setmana en protestes arreu del país i dels quals no se’n sap res. Una trentena més han estat processats per “atemptar contra la imatge de l’Estat”. Segons Human Rights Watch, Síria va ser l’any passat un dels pitjors països pel que fa al respecte als drets humans.

El president dels Estats Units, Barak Obama, ha justificat els atacs contra Trípoli perquè “calia demostrar que els actes tenen les seves conseqüències”. Em pregunto si aquesta aliança que s’ha mobilitzat per parar els peus a Gadafi ha previst algun escenari d’actuació per si de cas les coses es compliquen a Síria (a la pàgina de Facebook The Syrian Revolution 2011 ja hi ha instruccions per a noves manifestacions). O si ja ha decidit que els morts que fins ara hi ha hagut a Bahrein i Iemen en són prous o en calen més abans de “tenir conseqüències”. O si “l’interès del món” creuarà el desert del Sàhara…

“A Egipte hi ha hagut un cop militar”

diumenge, 13/03/2011

Ahmed Driss és professor de Relacions Internacionals a la Universitat de Tunis i ha estat a Barcelona per participar en una taula rodona organitzada per l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) sobre els vents de canvi al món àrab. Al costat d’altres veus més eufòriques, ell va fer una anàlisi que em va semblar encertada, per continguda, dels reptes, les esperances i els riscs que encara afronta el procés de democratització a Tuníssia. De tot el que va dir, però, em va sorprendre la normalitat amb què va dir, per explicar que les dinàmiques de les revoltes són diferents a cada país, que el que hi havia hagut a Egipte era “un cop d’Estat”.

És important no perdre de vista que si les revoltes populars han triomfat a Tuníssia i a Egipte en la seva reivindicació primera –la caiguda dels clans Ben Ali i Mubàrak- és perquè l’exèrcit ha pres partit a favor de la seva pròpia salvació, encara que això suposés haver de decapitar el mateix règim al qual havien servit. Però mentre la societat tunissiana sembla estar encertant la via per legitimar el futur (hi haurà una assemblea constituent prèvia a la celebració d’eleccions) i els militars semblen haver acatat què significa el camí emprès, en el cas egipci les coses són força més confuses.

El professor Driss no és l’únic que ha qualificat de cop d’Estat l’expulsió de Mubàrak. En el seu darrer informe sobre Egipte, el think tank International Crisis Group (ICG) afirma obertament que, “va ser una revolta popular, però el seu desenvolupament fou un cop militar” i avisa dels interrogants fonamentals als quals ha de donar, aviat, resposta l’exèrcit: qui controlarà el procés d’escriptura de la Constitució democràtica i qui decidirà les normes que regularan les primeres eleccions lliures. L’ICG dóna credibilitat a l’anunci de la cúpula militar egipcia –“que governa per decret, sense control parlamentari ni cap oposició real, i que era la mateixa que va treballar en estreta col·laboració amb l’expresident”- que no té cap interès a governar, però em sembla important que, alhora, remarqui que això els permetrà “mantenir-se en un segon pla  per gaudir dels seus privilegis sense patir el ressentiment popular quan, inevitablement, arribi la decepció”. I conclou: els militars “volen controlar el ritme i l’abast del canvi”.

Una prova d’aquesta afirmació seria la manera com el Consell Suprem de les Forces Armades ha encarrilat el procés de reforma constitucional: referèndum dissabte vinent sobre les esmenes fetes a la Carta Magna (en vistes a limitar els poders del futur president i a garantir la transparència electoral), eleccions legislatives al juny i presidencials després. Mohamed al-Baradei, jutges de renom i representants de la societat civil han coincidit a dir que això és un “pagat” que “no introduirà reformes reals” perquè el calendari és massa ràpid i deixarà el Parlament a mans de les restes del Partit Nacional Democràtic de Mubàrak i dels Germans Musulmans. Ahir mateix, l’activista Wael Ghonim tuittejava: “El Consell Suprem de l’Exèrcit ens ha de donar una resposta clara sobre què podria passar si el poble vota NO als canvis constitucionals. Es necessita claredat!”. Doncs això.