“A Egipte hi ha hagut un cop militar”

Ahmed Driss és professor de Relacions Internacionals a la Universitat de Tunis i ha estat a Barcelona per participar en una taula rodona organitzada per l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) sobre els vents de canvi al món àrab. Al costat d’altres veus més eufòriques, ell va fer una anàlisi que em va semblar encertada, per continguda, dels reptes, les esperances i els riscs que encara afronta el procés de democratització a Tuníssia. De tot el que va dir, però, em va sorprendre la normalitat amb què va dir, per explicar que les dinàmiques de les revoltes són diferents a cada país, que el que hi havia hagut a Egipte era “un cop d’Estat”.

És important no perdre de vista que si les revoltes populars han triomfat a Tuníssia i a Egipte en la seva reivindicació primera –la caiguda dels clans Ben Ali i Mubàrak- és perquè l’exèrcit ha pres partit a favor de la seva pròpia salvació, encara que això suposés haver de decapitar el mateix règim al qual havien servit. Però mentre la societat tunissiana sembla estar encertant la via per legitimar el futur (hi haurà una assemblea constituent prèvia a la celebració d’eleccions) i els militars semblen haver acatat què significa el camí emprès, en el cas egipci les coses són força més confuses.

El professor Driss no és l’únic que ha qualificat de cop d’Estat l’expulsió de Mubàrak. En el seu darrer informe sobre Egipte, el think tank International Crisis Group (ICG) afirma obertament que, “va ser una revolta popular, però el seu desenvolupament fou un cop militar” i avisa dels interrogants fonamentals als quals ha de donar, aviat, resposta l’exèrcit: qui controlarà el procés d’escriptura de la Constitució democràtica i qui decidirà les normes que regularan les primeres eleccions lliures. L’ICG dóna credibilitat a l’anunci de la cúpula militar egipcia –“que governa per decret, sense control parlamentari ni cap oposició real, i que era la mateixa que va treballar en estreta col·laboració amb l’expresident”- que no té cap interès a governar, però em sembla important que, alhora, remarqui que això els permetrà “mantenir-se en un segon pla  per gaudir dels seus privilegis sense patir el ressentiment popular quan, inevitablement, arribi la decepció”. I conclou: els militars “volen controlar el ritme i l’abast del canvi”.

Una prova d’aquesta afirmació seria la manera com el Consell Suprem de les Forces Armades ha encarrilat el procés de reforma constitucional: referèndum dissabte vinent sobre les esmenes fetes a la Carta Magna (en vistes a limitar els poders del futur president i a garantir la transparència electoral), eleccions legislatives al juny i presidencials després. Mohamed al-Baradei, jutges de renom i representants de la societat civil han coincidit a dir que això és un “pagat” que “no introduirà reformes reals” perquè el calendari és massa ràpid i deixarà el Parlament a mans de les restes del Partit Nacional Democràtic de Mubàrak i dels Germans Musulmans. Ahir mateix, l’activista Wael Ghonim tuittejava: “El Consell Suprem de l’Exèrcit ens ha de donar una resposta clara sobre què podria passar si el poble vota NO als canvis constitucionals. Es necessita claredat!”. Doncs això.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús