I després de Líbia, a qui alliberarem?

França, Gran Bretanya i els Estats Units han decidit que cal aturar per la força Muammar al-Gadafi. No seré jo qui negui la legitimitat i la necessitat de la decisió. La primera vegada que vaig qüestionar el meu pacifisme i vaig demanar una intervenció armada internacional va ser durant la guerra als Balcans [tot i que no deixava de ser curiós que demanéssim una acció militar als mateixos països que havien lligat de mans la víctima –Bòsnia- amb un increïble embargament d’armes]. El que passa és que no em sembla pas que la Resolució 1973 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides sigui l’inici de cap esperit alliberador occidental.

Mentre els mitjans de comunicació informaven dels primers bombardejos de l’ofensiva contra Muammar al-Gadafi, a la xarxa bullia un altre hashtag: #Daraa, la ciutat del sud-oest de Síria –a tocar de la frontera amb Jordània- on divendres van morir cinc activistes antigovernamentals en una manifestació convocada als crits de “Revolució” i “No [tenim] por”. L’agència France Presse informava ahir que les forces de seguretat havien tornat a carregar amb munició real i gasos lacrimògens contra milers de manifestants que per tercer dia consecutiu clamaven contra el règim, i que hi tornava a haver víctimes mortals i centenars de ferits. Els tweets parlaven de tropes de l’exèrcit encerclant la ciutat i d’edificis oficials en flames (“NBC News: Palace of Justice, Revolutionary Union, Youth Union building on fire as thousands of protesters march”) i més d’un recordava la matança de  1982 a Hama, quan Hafez al-Assad, el pare de l’actual president, va abortar una revolta dels Germans Musulmans amb desenes de milers de morts.

Es fa difícil confirmar les informacions: les autoritats han prohibit l’accés dels periodistes a Daraa i el país té un dels índex de connexió a les xarxes socials més baixos, percentualment, del món àrab. Des de Washington, l’activista pels drets humans i refugiat polític Mohammad al-Abdallah tweetejava que les demandes dels seus compatriotes són: “Abolition of the state of emergency, Release all political prisoners, allow the return of forcibly exiled”. Ammistia Internacional ha fet públic un comunicat on exigeix al règim de Baixar al-Assad que informi on són 21 activistes detinguts a començaments d’aquesta setmana en protestes arreu del país i dels quals no se’n sap res. Una trentena més han estat processats per “atemptar contra la imatge de l’Estat”. Segons Human Rights Watch, Síria va ser l’any passat un dels pitjors països pel que fa al respecte als drets humans.

El president dels Estats Units, Barak Obama, ha justificat els atacs contra Trípoli perquè “calia demostrar que els actes tenen les seves conseqüències”. Em pregunto si aquesta aliança que s’ha mobilitzat per parar els peus a Gadafi ha previst algun escenari d’actuació per si de cas les coses es compliquen a Síria (a la pàgina de Facebook The Syrian Revolution 2011 ja hi ha instruccions per a noves manifestacions). O si ja ha decidit que els morts que fins ara hi ha hagut a Bahrein i Iemen en són prous o en calen més abans de “tenir conseqüències”. O si “l’interès del món” creuarà el desert del Sàhara…

2 comentaris

  • Marta R

    21/03/2011 10:37 am

    Sgurament l’acció a Libia no era purament altruista i tenia interessos econòmics. Però també és cert que la situació era pitjor que a Siria, on encara no han bombardejat la població. És dificil establir el limit a partir del qual està justificat fer una acció de guerra (i el bloqueig de l’espai aeri libi ho és). A més, el consell àrab, que inicialment estava a favor de la intervenció i per tant legitimava l’intervencionisme occidental, ara s’ha retractat: no anima gaire a fer de policia en altres paisos, on en qualsevol moment poden decidir aliar-se tots contra el policia extern oblidant els seus problemes interns.

  • Montse

    28/03/2011 9:25 pm

    És cert, Marta. El que ens hem de preguntar, potser, és si hem de fer de policia després d’anys i panys d’haver compartit interessos amb qui ara titllem de criminal. Potser la millor manera de no haver de bombardejar cap país és exercir des del primer moment una política coherent i exigent amb el respecte als drets humans. El problema és que no veig que hi hagi una política coherent enlloc…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús