Arxiu del mes: maig 2011

La Nakba truca a la porta

dilluns, 16/05/2011

“Has vist el que està passant a les fronteres amb Síria i el Líban? És increïble!”. Un amic, bregat en la lluita quotidiana a favor de la pau entre israelians i palestins, no se’n sabia avenir de les notícies que arribaven ahir a Jerusalem: en el 63è aniversari de la Nakba, milers de refugiats palestins marxaven per dos flancs diferents, uns al costat sirià de Mahdal Shams, als Alts del Golan, i els altres des de la població libanesa de Maroun al-Ras, tots amb la intenció de trencar la tanca fronterera amb Israel. Mentre, al sud, una gernació violava la zona de seguretat establerta per Israel al perímetre de la Franja de Gaza i s’apropava, com mai, al punt de pas d’Erez. El meu amic m’escrivia tot tornant del checkpoint de Qalandia, a mig camí de Jerusalem i Ramal·lah, on els militars i la policia israeliana havien dispersat els centenars de manifestants a cop de gasos lacrimògens i bales de goma.

Les imatges dels fets del Golan són impressionants: en el video difós per la web baladee.net s’hi veuen desenes de palestins marxant camp a través fins al filferrat, com el salten i són rebuts amb abraçades i crits de joia per part dels habitants de Mahdal Shams que els esperen a l’altre costat. La majoria de famílies d’aquesta ciutat drusa van quedar separades després que Israel envaís el Golan el 1967.

Totes les manifestacions es van convocar amb la consigna que fossin pacífiques però, malgrat les crides dels organitzadors a mantenir la calma, ahir es va reviure un cert esperit de primera intifada: als trets de l’exèrcit israelià (i libanès), els joves palestins van respondre a cops de pedres i còcktels molotov. Aluf Benn, periodista del diari Haaretz, twitejava anit: “La revolució àrab finalment està trucant a la porta d’Israel.”

Potser sí.

A la xarxa es comentava especialment que les marxes d’ahir podrien haver estat un assaig del que vindrà al setembre si surt maldada la votació a les Nacions Unides del reconeixement de l’Estat palestí sobre les fronteres de 1967. En les accions de contenció, l’exèrcit hebreu va fer una quinzena de morts i centenars de ferits, una duresa difícil de mantenir en cas que les protestes s’extenguessin pels territoris palestins i a l’altre costat de les fronteres. [Fonts oficials israelianes van acusar també els soldats libanesos d’haver disparat a la multitud a Moroun al-Ras.] El govern de Netanyahu faria bé de començar a pensar en alguna alternativa.

El periodista palestino-americà Ali Abunimah, cofundador del web The Electronic Intifada, conversava a la xarxa: “El Gandhi palestí s’està assegut en una presó israeliana [en referència a Marwan Barghouti]. Potser seria millor preguntar-se on és el De Klerk israelà?”

JUNTS pel BDS a Catalunya

dimarts , 10/05/2011

El Sergio fa més de vint anys que treballa, lluita, per la pau entre Israel i Palestina. La seva família va arribar a l’Estat hebreu, com tantes d’altres, a finals dels setanta fugint de la dictadura i la brutal repressió que es vivia al seu país natal, l’Argentina. Es van instal·lar en un kibbutz, van abraçar l’hebreu i, quan va tocar, va fer el servei militar i va servir a la guerra del Líban. I des d’aleshores se’l pot trobar, al capdavant de l’Alternative Information Center (AIC), compromès amb qualsevol projecte que tingui a veure amb el diàleg i la resolució del conflicte. Per exemple, impulsant la trobada que aquest cap de setmana passat va haver-hi a Hebron (Cisjordània) entre més de 300 activistes sociopolítics israelians i palestins, la primera d’aquest estil feta mai i amb detalls tan significatius com que les intervencions fossin en hebreu i en àrab, i no amb l’anglès com a llengua franca, com era el costum.

Per una vegada, el Sergio no va poder ser present a Hebron perquè era a Barcelona, convidat pel Grup BDS Catalunya i el projecte Resistències culturals de l’organització Artefacte Cultural, per parlar de la importància de la campanya BDS en la lluita pacífica contra l’ocupació de Palestina. El Moviment de Boicot, Desinversió i Sancions a Israel comença a prendre forma a partir del 2001 quan, coincidint amb la Tercera Conferència Internacional contra el Racisme que se celebrava a Durban (Sud-àfrica), representants de la societat civil palestina van redactar un Programa d’Acció a imatge i semblança del que havia contribuït a desmuntar el règim sud-africà d’apartheid.

En la xerrada de dilluns, Sergio va explicar que l’objectiu del moviment BDS és aconseguir que l’aïllament internacional a què es vegin sotmeses les elits acadèmiques, artístiques i empresarials israelianes les dugui a prendre partit i a exigir al seu govern la fi de l’ocupació i el compliment de la legislació internacional. Que des de fora es forci el canvi des de dins. Durant l’acte, Sergio va presentar el documental For the resistence, sobre el moviment de resistència popular a Palestina que inclou des de la coordinació del BDS a les manifestacions setmanals contra el mur. De tot el que va dir em van semblar especialment interessants tres qüestions:

  1. Que l’impuls a aquesta nova forma d’Intifada ve per l’evidència del cost de la lluita armada contra l’exèrcit israelià;
  2. Que els comitès de resistència popular contribueixen a democratitzar la societat palestina ja que, al marge del procés intern de presa de decisions, donen quotes de poder i representativitat a sectors silenciats com les organitzacions de dones;
  3. Que més important que el suport actiu dels militants internacionals que tots coneixem (sobretot a partir de casos tristament famosos com els de Rachel Corrie o Vittorio Arrigoni) és la implicació d’organitzacions civils israelianes en una simbiosi tal que, per exemple, el portaveu del comitè popular de Bil’in –una de les primeres poblacions cisjordanes a mobilitzar-se contra el mur- és un israelià.

La campanya BDS té fervents partidaris i també fervents detractors. Aquests últims al·leguen, precisament, el cost social de les mesures de boicot perquè, com diu a For the resistence Jamal Juma, coordinador de la Campanya Stop the Wall, “el BDS és quelcom que Israel pot sentir”. I el govern de Benjamin Netanyahu se’n comença a adonar i a admetre que les similituds amb el cas sud-africà són evidents.

En una entrevista publicada la setmana passada al diari Haaretz que el periodista i activista social Joseph Dana va difondre i traduir al seu blog, el ministre de Defensa, Ehud Barak, va admetre que si al setembre hi ha una declaració de les Nacions Unides reconeixent un Estat palestí sobre les fronteres de 1967, la campanya BDS prendrà força i podria deixar Israel en la mateixa situació incòmoda en què es va trobar Sud-àfrica. Deia Barak: “Hi ha persones al Consell Europeu que s’ocupen de l’exportació i la importació i són capaços, sense cap decisió governamental, d’infligir un dany significatiu a l’economia israeliana. Ho veurem al món acadèmic, als sindicats de treballadors portuaris, a les organitzacions de consumidors, i s’acabarà filtrant als governs.”

Sense anar més lluny, el diari Finantial Times informava aquesta setmana que l’empresa de ferrocarrils alemanys Deutsche Bahn (participada per l’Estat) s’ha retirat del projecte que ha de connectar Jerusalem i Tel Aviv passant per territori ocupat palestí per pressions dels activistes del BDS i, atenció, del mateix govern alemany . En una nota difosa pel ministeri de transports de Berlín es diu que el projecte ferroviari “potencialment viola el dret internacional”.

A casa nostra, el Grup BDS Catalunya tot just ha començat a caminar i ja ha fet algunes accions de protesta, per exemple, contra la comercialització de l’aigua Eden, embotellada amb aigua dels Alts del Golan. Que la campanya pretén deslegitimar, només, la política d’ocupació israeliana ho demostra el fet que, dilluns al vespre, entre el públic hi havia jueus i palestins i àrabs aplaudint plegats un israelià i organitzant-se per treballar plegats. Per exemple, des de les files de JUNTS, Associació Catalana de Jueus i Palestins.

Cap a on es mou Palestina?

dimarts , 3/05/2011

Amb Síria cremant, l’acord de reconciliació entre el Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs) i l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) hauria de ser una bona notícia per a l’anomenat procés de pau al Pròxim Orient. Bàsicament, perquè podríem ser davant la primera vegada que els palestins prenen la iniciativa política i marquen un camí al marge del que dictaminen els Acords d’Oslo i totes les seves seqüeles. Hauria…

Seria una bona notícia si no fos una fugida endavant dels problemes que tenen tant Hamàs com l’ANP. Em sembla innegable que l’acord és, sobretot, un gest de salvació interna per recuperar credibilitat i, alhora, calmar les protestes ciutadanes que, inspirades en la revolució egípcia, amenaçaven de descontrolar-se i girar-se en contra dels dos governs. El president Mahmoud Abbas pot lluir unes impecables credencials econòmiques (9% de creixement anual gràcies a la gestió del seu primer ministre, Salam Fayyad) però necessita fer oblidar el ridícul en què el van enfonsar els papers de Palestina i demostrar que vol i pot lluitar pels interessos polítics palestins. I a Hamàs, amb el suport popular a la baixa després de quatre anys de govern mediocre i repressor a la Franja de Gaza, li aniria bé aparèixer com un soci amb sentit de responsabilitat.

Seria una bona notícia si fos un moviment polític meditat, seriós i conseqüent amb el cop d’efecte internacional que es viurà el setembre vinent a la seu de les Nacions Unides, quan l’Assemblea General votarà el reconeixement d’un Estat palestí sobirà sobre el territori delimitat per les fronteres de 1967 (Gaza i Cisjordània) i amb Jerusalem Est com a capital. Sembla que les possibilitats que la declaració de l’ONU tiri endavant no són poques, malgrat l’impressionant embolic polític i legal que generaria ja que suposaria enterrar els Acords d’Oslo i condicionar de iure la solució de facto de qüestions tan crítiques com els assentaments, les fronteres i Jerusalem. I tot, és clar, sense l’acord israelià. Seria una bona notícia si la direcció palestina unificada tingués clar què farà el dia després de la votació.

Alguns analistes han fet notar que, malgrat que aquests dies els seus líders han mantingut el mateix to combatiu i ideològic com si anessin per lliure, qui més ha cedit en la conclusió de l’acord amb l’ANP ha estat Hamàs: dimissió del primer ministre, Ismaïl Haniye, submissió al comandament policial de l’ANP, represa del procés democratitzador amb la convocatòria d’eleccions legislatives i presidencials i, sobretot, si confirma que es plega a l’ofensiva diplomàtica engegada per Abbas a l’ONU, podria suposar el reconeixement implícit de l’Estat d’Israel.

Per acabar de ser una bona notícia, aquest acord hauria de ser capaç d’afrontar dos dels grans reptes que, al meu entendre, són claus en la construcció de la societat palestina: la manera de resisitir a l’ocupació israeliana i la manera de definir-se davant una ocupació interna que va prenent volada, la d’un islamisme sectari i violent.

No sé si per realisme o per convicció –diria que s’ha arribat a la convicció per pur realisme-, i sobretot des de l’operació Escut Defensiu (2002), els líders de l’ANP semblen haver entès que la millor arma per desafiar els tancs hebreus és, justament, la de la resistència no violenta. En els últims mesos, i com explicàvem en aquest mateix blog, a Gaza s’han alçat veus a favor d’aquesta via però Hamàs –un Hamàs no homogeni, on hi ha tant una classe política més o menys moderada com patrulles armades de religiosos radicals- sembla encara molt lluny ni tan sols d’entrar a debatre-ho.

La intransigència amb què els fanàtics estan ofegant la societat palestina s’ha cobrat en les últimes setmanes les vides, a Jenín, del director de teatre jueu-palestí Juliano Mer-Khamis, i a la Franja de Gaza de Vittorio Arrigoni, segurament, un dels activistes més coneguts del Moviment de Solidaritat Internacional (MSI). Arrigoni, 36 anys, el va segrestar i assassinar un grupuscle anomenat Al-Tawheed wa Al-Jihad per forçar l’alliberament del seu líder, xeic Hesham al-Sa’eedni, un egipci buscat per terrorisme al seu país d’origen i als Estats Units i que la policia de Hamàs va detenir a primers de març al camp de refugiats de Shati. Segons el diari italià La Repubblica, portaveus de Al-Tawhid wa Al-Jihad van imputar el segrest i assassinat del cooperant italià a una cèl·lula “fora de control”.

De moment, tant Hamàs com l’ANP estan responent a accions com aquestes com si fossin una simple qüestió d’ordre públic i no pas l’expressió d’una batalla soterrada per imposar un model social més proper a la intolerància salafista que al laicisme palestí d’abans de la primera Intifada. El problema és que ells –Hamàs i l’ANP- són els primers a controlar (i reprimir) la lliure expressió d’idees; i per fer front als intransigents el que cal és, precisament, impulsar la democràcia i tots els seus valors.