Cap a on es mou Palestina?

Amb Síria cremant, l’acord de reconciliació entre el Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs) i l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) hauria de ser una bona notícia per a l’anomenat procés de pau al Pròxim Orient. Bàsicament, perquè podríem ser davant la primera vegada que els palestins prenen la iniciativa política i marquen un camí al marge del que dictaminen els Acords d’Oslo i totes les seves seqüeles. Hauria…

Seria una bona notícia si no fos una fugida endavant dels problemes que tenen tant Hamàs com l’ANP. Em sembla innegable que l’acord és, sobretot, un gest de salvació interna per recuperar credibilitat i, alhora, calmar les protestes ciutadanes que, inspirades en la revolució egípcia, amenaçaven de descontrolar-se i girar-se en contra dels dos governs. El president Mahmoud Abbas pot lluir unes impecables credencials econòmiques (9% de creixement anual gràcies a la gestió del seu primer ministre, Salam Fayyad) però necessita fer oblidar el ridícul en què el van enfonsar els papers de Palestina i demostrar que vol i pot lluitar pels interessos polítics palestins. I a Hamàs, amb el suport popular a la baixa després de quatre anys de govern mediocre i repressor a la Franja de Gaza, li aniria bé aparèixer com un soci amb sentit de responsabilitat.

Seria una bona notícia si fos un moviment polític meditat, seriós i conseqüent amb el cop d’efecte internacional que es viurà el setembre vinent a la seu de les Nacions Unides, quan l’Assemblea General votarà el reconeixement d’un Estat palestí sobirà sobre el territori delimitat per les fronteres de 1967 (Gaza i Cisjordània) i amb Jerusalem Est com a capital. Sembla que les possibilitats que la declaració de l’ONU tiri endavant no són poques, malgrat l’impressionant embolic polític i legal que generaria ja que suposaria enterrar els Acords d’Oslo i condicionar de iure la solució de facto de qüestions tan crítiques com els assentaments, les fronteres i Jerusalem. I tot, és clar, sense l’acord israelià. Seria una bona notícia si la direcció palestina unificada tingués clar què farà el dia després de la votació.

Alguns analistes han fet notar que, malgrat que aquests dies els seus líders han mantingut el mateix to combatiu i ideològic com si anessin per lliure, qui més ha cedit en la conclusió de l’acord amb l’ANP ha estat Hamàs: dimissió del primer ministre, Ismaïl Haniye, submissió al comandament policial de l’ANP, represa del procés democratitzador amb la convocatòria d’eleccions legislatives i presidencials i, sobretot, si confirma que es plega a l’ofensiva diplomàtica engegada per Abbas a l’ONU, podria suposar el reconeixement implícit de l’Estat d’Israel.

Per acabar de ser una bona notícia, aquest acord hauria de ser capaç d’afrontar dos dels grans reptes que, al meu entendre, són claus en la construcció de la societat palestina: la manera de resisitir a l’ocupació israeliana i la manera de definir-se davant una ocupació interna que va prenent volada, la d’un islamisme sectari i violent.

No sé si per realisme o per convicció –diria que s’ha arribat a la convicció per pur realisme-, i sobretot des de l’operació Escut Defensiu (2002), els líders de l’ANP semblen haver entès que la millor arma per desafiar els tancs hebreus és, justament, la de la resistència no violenta. En els últims mesos, i com explicàvem en aquest mateix blog, a Gaza s’han alçat veus a favor d’aquesta via però Hamàs –un Hamàs no homogeni, on hi ha tant una classe política més o menys moderada com patrulles armades de religiosos radicals- sembla encara molt lluny ni tan sols d’entrar a debatre-ho.

La intransigència amb què els fanàtics estan ofegant la societat palestina s’ha cobrat en les últimes setmanes les vides, a Jenín, del director de teatre jueu-palestí Juliano Mer-Khamis, i a la Franja de Gaza de Vittorio Arrigoni, segurament, un dels activistes més coneguts del Moviment de Solidaritat Internacional (MSI). Arrigoni, 36 anys, el va segrestar i assassinar un grupuscle anomenat Al-Tawheed wa Al-Jihad per forçar l’alliberament del seu líder, xeic Hesham al-Sa’eedni, un egipci buscat per terrorisme al seu país d’origen i als Estats Units i que la policia de Hamàs va detenir a primers de març al camp de refugiats de Shati. Segons el diari italià La Repubblica, portaveus de Al-Tawhid wa Al-Jihad van imputar el segrest i assassinat del cooperant italià a una cèl·lula “fora de control”.

De moment, tant Hamàs com l’ANP estan responent a accions com aquestes com si fossin una simple qüestió d’ordre públic i no pas l’expressió d’una batalla soterrada per imposar un model social més proper a la intolerància salafista que al laicisme palestí d’abans de la primera Intifada. El problema és que ells –Hamàs i l’ANP- són els primers a controlar (i reprimir) la lliure expressió d’idees; i per fer front als intransigents el que cal és, precisament, impulsar la democràcia i tots els seus valors.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús