Amina, internet, la confiança i el periodisme

Vint-i-quatre hores després d’haver publicat el post sobre l’Amina Abdallah Arraf al-Omari em trobo que la xarxa és un bullidor de dubtes i rumors sobre la identitat d’aquesta noia (?). I em sembla honest i necessari posar la informació al dia i, de pas, fer un parell de reflexions.

Les primeres informacions sobre el cas les vaig conèixer tot just dilluns a la nit a través d’un periodista free-lance israelià, Dimi Reider, que ha publicat per a diaris com Haaretz, The Guardian, Jerusalem Post i Foreign Policy i és autor d’un blog que ha estat sovint referenciat per The New York Times, The Washington Post, La Repubblica, Le Monde, El mundo, la CNN i l’agència Reuters, entre d’altres. El tema em va interessar, sobretot perquè tenia en ment el cas de la Tal al-Mallohi, la jove siriana autora de El meu blog, un espai on s’hi barrejaven poemes patriòtics i de suport a la causa palestina amb crítiques obertes i directes al règim sirià, empresonada des de desembre del 2009, aïllada durant nou llargs mesos i recentment condemnada a cinc anys de presó per “divulgar informació per a un país estranger”  (els EUA), una acusació que les organitzacions de drets humans consideren poc menys que surrealista.

Una primera recerca per la xarxa em va confirmar que la notícia havia circulat per tot el món: a Twitter se’n feia ressò, entre molts d’altres, una comentarista de referència com la Mona Eltahawy (RT @MrScarce: Lesbian blogger with Montreal ties kidnapped in #Syria bit.ly/jfb2is #FreeAmina), qui alhora es feia ressò d’una informació difosa per la BBC, que incloïa  una entrevista a una amiga de la dissident siriana, i amplificada a través de Youtube pel canal de ScarceMedia; en parlaven amb informacions firmades les edicions digitals de diaris com The Guardian, entre d’altres.

L’autora del blog A Gay Girl in Damascus havia sortit abans citada a mitjans reconeguts: en una entrevista al programa What’s trending de la cadena de televisió nord-americana CBSNews; en una altra al The Guardian feta a través d’un/a periodista resident a Damasc i que va firmar amb el pseudònim Katherine Marsh, i li recollien declaracions en un reportatge de la CNN sobre la lluita del col·lectiu GLTB al món àrab.

La cosa va començar a complicar-se dimecres quan representants de la comunitat gai a Síria van posar-se en contacte amb Andy Carvin, un reconegut community manegement, exdirector de la Digital Divide Network, una xarxa de més de 10.000 activistes on-line repartits per més de 140 països compromesos amb superar l’esquerda digital, o, el que és el mateix, a difondre l’accés universal a la informació. A Carvin li van venir a dir que tenien alguns dubtes sobre alguns punts del que explicava l’Amina al seu web, en relació, sobretot, a un parell d’incidents amb les forces de seguretat sirianes per culpa de la seva tendència sexual. I Carvin va començar a moure fils.

El resultat, pel que s’ha sabut ara, és el següent:

  1. Les declaracions de l’Amina a la CNN i a la CBS van ser recollides via e-mail. Així també va ser una entrevista al blogspot del Washington Post. Pel que fa a l’entrevista amb un/a periodista del The Guardian a Damasc, amb qui havia aparaulat una trobada en persona, Carvin anotava dimecres a les 7 de la tarda a Twitter: “Guardian tells me #Amina never showed up for the in-person interview; thought she was being followed. Interview conducted solely by email.” Segons el periodista a Damasc del rotatiu britànic, l’enllaç amb Amina li va ser facilitat per un “contacte de confiança”, segons recollia ahir The New York Times.
  2. Pel que fa a Sandra Bagaria, l’amiga de l’Amina que va donar explicacions a la BBC o a Al-Jazeera, entre d’altres, ha admès que la relació d’amistat amb la noia siriana ha estat sempre via internet: cap xat a Skype, per exemple. [Amina li hauria dit que a Siria no és possible aquesta connexió; a alguns blogs que he consultat es diu que tot i que molt, molt difícil, abans de l’esclat de la revolta era possible.]
  3. El portaveu del Departament d’Estat dels EUA Mark Toner ha enviat a Carvin la següent nota: “We’ve not yet been able to confirm any of the details contained in Ms. Arraf’s blog. Officials in Damascus and Washington are continuing to attempt to ascertain more information about Ms. Arraf including confirmation of her citizenship.” A més, al blog de l’Amina, representants del consulat nord-americà a Síria hi han penjat aquesta nota:

Rania —

I am an officer at the US Embassy in Damascus.

Can you please email or call the Embassy to help provide us more information about the case? You can reach the Embassy at (963)(11)3391-4444. When they answer the phone, please let them know that this is an emergency involving a missing American citizen and you need to speak with the American Citizen Services Unit. You can also email us at acsdamascus@state.gov. Again, please include Amina’s name and the words “missing american” in the subject line.

We have been trying to locate records for Amina but have had no luck so far. We will continue to look and once we have that information and have verified her American citizenship, we can begin discussing the case with the Syrians.

  1. Representants de la comunitat gai siriana s’han posat en contacte amb Robert Mackey, productor web i autor de The Lede, un dels principals blogs del The New York Times i li han comunicat que “none of the 40 members of a secret, lesbian Facebook group in Damascus had ever met or spoken with the author of the Gay Girl in Damascus blog.”
  2. Ningú ha respost a les peticions de contacte que s’han fet al blog de l’Amina un cop ha saltat a la llum el cas.
  3. I, per últim, les fotografies amb què hem conegut (¿) l’Amina no són d’ella. Són de Jelena Lecic, una croata resident a Londres que dimecres va aparèixer a l’informatiu del vespre de la BBC per dir que no sabia qui era l’autora de A Gay Girl in Damascus.Totes les fotografies que, des de fa gairebé un any Amina hauria penjat a la seva pàgina Facebook i al blog són, en realitat, imatges de Jelena.

A l’espera de respondre els molts interrogants oberts sobre Amina, sobre la seva vida, sobre la seva identitat, tant Any Carvin (“I repeat: my greatest fear is that we’re going on a wild goose chase re: #Amina‘s identity when it’s very possible she’s being brutalized”) com la periodista del The Washington Post que l’havia entrevistada, Elizabeth Flock, com les periodistes del The Guardian Esther Addley i Nidaa Hassan –aquesta última des de Damasc- no descarten que el rerefons de la història sigui real, per bé que l’autora (o autor?) hauria pogut camuflar la identitat per por.

Com poden comprendre, m’agradaria pensar que no hem estat –jo la primera- víctimes d’un monumental engany. No pas per orgull professional ferit, sinó perquè amb denúncies com les que es fa des del blog A Gay Girl in Damascus no s’hi juga. Perquè els morts i els detinguts a Síria no són fantasmes, perquè la condemna a la Tal al-Mallohi no és cap broma, perquè la lluita per la llibertat de persones com Maher Isber Ibrahim, Tareq al Ghorani, Hussam Ali Mulhim, Diab Siriyeh, Omar Ali al Abdullah, Allam Fakhour o Ayham Saqr –detinguts el 2006 per haver fomentat a internet un grup de discussió política, torturats i condemnats pel Tribunal Suprem de Seguretat de l’Estat- es mereix molt, molt de respecte.

Informar del que passa a l’altra punta del món quan no hi ets present requereix que l’esforç de verificació de la informació i de confiança en les fonts esperable en tot periodista sigui, si em permeten l’expressió, corregit i augmentat. Tots, en algun moment o altre, hem fet entrevistes a algú via email, però els estàndars per garantir la identitat de qui ha a l’altre costat han de ser, com és lògic, molt més exigents que en cap altra circumstància. I jo vaig confiar en les fonts. M’agradaria pensar que, en el millor dels casos, al final se sabrà que la persona que hi ha detinguda no es diu Amina Abdallah Arraf al-Omari. Si tot plegat ha estat un bluf, des d’aquí els demano disculpes per haver contribuït a espandir-lo.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús