Arxiu del mes: setembre 2011

Palestina a l’ONU: una fugida endavant…

dissabte, 24/09/2011

M’agradaria poder dir que després de l’històric gest d’ahir del president Mahmoud Abbas de sol·licitar a les Nacions Unides el reconeixement de Palestina com a estat de ple dret, alguna cosa canviarà al Pròxim Orient. Però molt em temo que no. Només hi veig un efecte meritori: escenificar davant el món que el president Obama no pensa creuar la línia roja de l’aliança cega amb Israel, i que entre el discurs del primer ministre Netanyahu i la realitat hi ha un bon tros. El problema és que després d’haver jugat tant fort, què farà, ara, el govern palestí?

Abbas ha arriscat molt. S’ha arriscat ell i ha arriscat les malanomenades negociacions de pau. Després de l’escàndol dels Palestinian Papers, on quedava transcrit el grau de concessions que la delegació palestina va acceptar en les converses d’Annapolis, el 2008, i el nivell de coordinació de l’ANP i el govern hebreu en la lluita contra Hamàs, Abbas necessitava un gest de força per recuperar la imatge i la iniciativa política davant la seva gent. Una societat palestina desencisada dels seus polítics i esgotada de veure com des d’aquelles converses i fins ara, el govern de Benjamin Netanyahu no ha fet absolutament res. Bé, sí, continuar la construcció d’assentaments a Cisjordània i Jerusalem Est i mantenir la política de protecció (armada i jurídica) als colons, fins i tot als violents.

Fins fa quatre dies, Abbas havia aconseguit que –per primer cop en la història del conflicte- la diplomàcia israeliana anés a remolc del discurs palestí (hilarant, per exemple, els videos que el viceministre d’Exteriors israelià, Danny Ayalon, ha penjat a Youtube en resposta i on explica la seva particular versió del conflicte). Però ahir les coses es van posar a lloc. I ara, davant el veto nord-americà, la delegació palestina ho tindrà molt, molt difícil per acceptar res més que no sigui el que va demanar en públic. I aleshores?

Des de primers d’any, davant la por al contagi de les revoltes àrabs veïnes i després dels incidents a la frontera amb Síria i el Líban en el dia del 63è aniversari de la Nakba, les forces de seguretat israelianes s’han estat preparant per prevenir una tercera Intifada. M’agradaria pensar que no caldrà. El mur i el record devastador de la segona Intifada (o Intifada d’Al-Aqsa) ha quallat en els ànims, i malgrat que és una batalla lenta, comença a fer forat la idea que només es podrà plantar cara a l’ocupació per la via de la resistència civil. De fet, en una enquesta recent del Palestinian Center for Policy and Survey Research, un 75% dels palestins rebutjaven retornar a la lluita armada en cas de fracàs de la iniciativa a l’ONU (cert: un 25% a favor pot enviar-ho tot a rodar) i més del 50% es mostraven disposats a participar en protestes no violentes. Mahmoud Abbas n’ha estat i n’és –com va repetir davant l’Assemblea General- un ferm defensor, igual com el primer ministre Salam Fayyad.

Ara bé: què passarà, si res canvia en els contactes polítics, si res canvia en l’actitud de la comunitat internacional i si res canvia sobre el terreny en un lapse relativament breu de temps?

El més normal és que el president Mahmoud Abbas presentés la seva dimissió. Però podria anar més enllà de ser un simple relleu de persones. Segons el diari palestí AlQuds, en una reunió el passat 14 de setembre a Jordània, Abbas va explicar a l’exprimer ministre britànic i enviat del Quartet, Tony Blair, quin era el seu pla B: “la direcció palestina prendrà una decisió sobre si ha arribat el moment que Israel torni a assumir la seva responsabilitat com a autoritat d’ocupació. No mantindrem l’Autoritat Palestina només com un nom”.