Palestina a l’ONU: una fugida endavant…

M’agradaria poder dir que després de l’històric gest d’ahir del president Mahmoud Abbas de sol·licitar a les Nacions Unides el reconeixement de Palestina com a estat de ple dret, alguna cosa canviarà al Pròxim Orient. Però molt em temo que no. Només hi veig un efecte meritori: escenificar davant el món que el president Obama no pensa creuar la línia roja de l’aliança cega amb Israel, i que entre el discurs del primer ministre Netanyahu i la realitat hi ha un bon tros. El problema és que després d’haver jugat tant fort, què farà, ara, el govern palestí?

Abbas ha arriscat molt. S’ha arriscat ell i ha arriscat les malanomenades negociacions de pau. Després de l’escàndol dels Palestinian Papers, on quedava transcrit el grau de concessions que la delegació palestina va acceptar en les converses d’Annapolis, el 2008, i el nivell de coordinació de l’ANP i el govern hebreu en la lluita contra Hamàs, Abbas necessitava un gest de força per recuperar la imatge i la iniciativa política davant la seva gent. Una societat palestina desencisada dels seus polítics i esgotada de veure com des d’aquelles converses i fins ara, el govern de Benjamin Netanyahu no ha fet absolutament res. Bé, sí, continuar la construcció d’assentaments a Cisjordània i Jerusalem Est i mantenir la política de protecció (armada i jurídica) als colons, fins i tot als violents.

Fins fa quatre dies, Abbas havia aconseguit que –per primer cop en la història del conflicte- la diplomàcia israeliana anés a remolc del discurs palestí (hilarant, per exemple, els videos que el viceministre d’Exteriors israelià, Danny Ayalon, ha penjat a Youtube en resposta i on explica la seva particular versió del conflicte). Però ahir les coses es van posar a lloc. I ara, davant el veto nord-americà, la delegació palestina ho tindrà molt, molt difícil per acceptar res més que no sigui el que va demanar en públic. I aleshores?

Des de primers d’any, davant la por al contagi de les revoltes àrabs veïnes i després dels incidents a la frontera amb Síria i el Líban en el dia del 63è aniversari de la Nakba, les forces de seguretat israelianes s’han estat preparant per prevenir una tercera Intifada. M’agradaria pensar que no caldrà. El mur i el record devastador de la segona Intifada (o Intifada d’Al-Aqsa) ha quallat en els ànims, i malgrat que és una batalla lenta, comença a fer forat la idea que només es podrà plantar cara a l’ocupació per la via de la resistència civil. De fet, en una enquesta recent del Palestinian Center for Policy and Survey Research, un 75% dels palestins rebutjaven retornar a la lluita armada en cas de fracàs de la iniciativa a l’ONU (cert: un 25% a favor pot enviar-ho tot a rodar) i més del 50% es mostraven disposats a participar en protestes no violentes. Mahmoud Abbas n’ha estat i n’és –com va repetir davant l’Assemblea General- un ferm defensor, igual com el primer ministre Salam Fayyad.

Ara bé: què passarà, si res canvia en els contactes polítics, si res canvia en l’actitud de la comunitat internacional i si res canvia sobre el terreny en un lapse relativament breu de temps?

El més normal és que el president Mahmoud Abbas presentés la seva dimissió. Però podria anar més enllà de ser un simple relleu de persones. Segons el diari palestí AlQuds, en una reunió el passat 14 de setembre a Jordània, Abbas va explicar a l’exprimer ministre britànic i enviat del Quartet, Tony Blair, quin era el seu pla B: “la direcció palestina prendrà una decisió sobre si ha arribat el moment que Israel torni a assumir la seva responsabilitat com a autoritat d’ocupació. No mantindrem l’Autoritat Palestina només com un nom”.

Etiquetes ,

5 comentaris

  • JaumeBadalona

    04/10/2011 9:18 am

    Per què trobes hilarant el video d’Ayalon? Diu cap mentida potser? Que potser no és cert que si els àrabs haguessin acceptat el pla de l’ONU de 1948 ja tindrien un estat propi de fa temps i més gran que l’actual?8AK

  • marbos

    05/10/2011 8:45 pm

    El problema no és dir mentides sinó tots els matisos de la història. El mapa de la Comissió Peel, per exemple: en trobaràs alguns amb proporcions força diferents a treballs d’historiadors israelians com els del Peace Research Institute in the Middle East, editats a casa nostra, per cert. També hi ha llibres que expliquen què en pensava Ben Gurion, d’aquesta divisió. O posats a treure fotografies amb Hitler, també es pot veure què explica la Hannah Arendt dels acords entre les autoritats nazis i l’Agència Jueva o els emissaris jueus vinguts de Palestina. O també podria recordar cada vegada que les autoritats israelianes han dit ‘no’ en tot el, permet-me, malanomenat procés de pau. L’actual govern de Netanyahu ha adoptat una narrativa que no comparteixen molts, molts dels acadèmics israelians. I un altre dia, si vols, parlem de la narrativa palestina.

  • JaumeBadalona

    06/10/2011 9:44 am

    El que tu vulguis, però no has rebatit el meu argument principal: Si els àrabs haguessin acceptat el pla de partició del 48 enlloc de voler llençar els jueus al mar faria temps que tindrien un estat propi i el món (i sobretot els jueus i ells) s’haguessin estalviat moltes coses.

  • marbos

    09/10/2011 10:51 pm

    Bé, em sembla que abans de debatre sobre els motius que van tenir per no acceptar la partició del 48 i si va ser un error o no, potser caldria posar el debat en els seus termes adequats. Ho dic per això de llançar ‘els jueus a mar’. Un parell de paràgrafs: “Arran dels disturbis de Jaffa, el 1921, una comissió d’investigació britànica informa que el moviment no constituia en absolut un pogrom antisemita, sinó que els insurgents odiaven els sionistes, no als jueus”. (Gresh) “The atack on the Jews of Hebron was born of fear and hatred.(…) Most of Hebron’s jews were saved because Arabs hid them in their homes (…) The Zionist Archives preserves lists of Hebron Jews who were saved by arabs. Over two-thirds of the community found refuge in 28 arab homes”. (Segev)

  • JaumeBadalona

    10/10/2011 2:04 pm

    Sí, ja se que molts arabs van salvar la vida dels seus veïns jueus. Jo no he culpat mai els àrabs en conjunt de res.
    I un progrom sigui amb excusa antisionista o antisemita és un progrom. Els jueus d’Hebron van haver de marxar fossin sionistes o no (i els del Iemen, i els de molts altres països).
    No estic dient que els palestins no tinguin dret a un estat. Al contrari. Ni tampoc justifico tot el que ha fet Israel. Qui estigui lliure de culpa….
    Només dic que si al seu moment s’hagues acceptat el pla de 1948 tothom s’hagués estalviat moltes coses.

    Buf, sempre que es parla sobre aquest tema tenim tendència a parlar de coses llunyanes no tant per a explicar el present sinó per a justificar-ho. El dia que tots aprenem a assumir el passat per a fer el futur anirem millor, no trobes?
    Si vols perdre uns minuts, pots mirar el meu punt de vista sobre el tema aquí:
    http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/205367

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús