Líbia: revolució, ètica i estat de dret

Un cop mort Muammar al-Gaddafi, les forces de l’Aliança Atlàntica s’han afanyat a anunciar que aquesta setmana marxaran del país. Suposo que a aquestes alçades no aporta gaire preguntar-se si, com proclamaven des de les capitals occidentals implicades, ha estat una missió d’anhels purament democratitzadors “en nom de la consciència universal”, o si, com han insinuat alguns analistes, els caces aliats han actuat, ras i curt, com a simples mercenaris al servei del Consell Nacional de Transició (CNT) i amb les concessions petrolieres i la reconstrucció del país com a moneda de pagament. Revelacions com les del diari francès Libération sobre un acord secret signat el 3 d’abril pel qual el CNT atorga a París l’explotació del 35% de les reserves de cru libi a canvi de suport militar total no deixen massa espai al romanticisme polític. I en aquest escenari d’interessos i escenografies (no gaire) maquillades, també em sembla que la manera com va morir Gaddafi diu molt no pas del que podem esperar del nou govern libi, sinó de l’actitud d’Occident vers la Líbia alliberada.

Segons la primera versió dels fets, caces francesos van disparar contra un comboi de vehicles fortament armats que sortia de la localitat de Sirte i Gaddafi, greument malferit, va quedar a mercè dels rebels que encerclaven la zona. Tal i com estaven narrades les cròniques periodístiques, es podia pensar que els aliats van fer la vista grossa i van deixar expressament la sort del coronel a mans dels seus antics vassalls. I tal i com estan les coses a Líbia –sense govern ni cap institució d’ordre mínimament reconeixible i amb acusacions de violació dels drets humans també contra les forces rebels-, era fàcil suposar quin seria el desenllaç.

El problema és que sobre Muammar al-Gaddafi, el seu fill Saif al-Islam i el cap dels serveis secrets del seu règim, Abdal·lah al-Sanussi, hi pesaven des del passat mes de juny sengles ordres de búsqueda i captura emeses pel fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional (TPI), Luis Moreno-Ocampo, qui va dictaminar que els tres homes havien de ser jutjats a l’Haia per crims de lesa humanitat i de guerra contra la població civil. En l’anunci d’inculpació, el jutge va recordar que la resolució 1970 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides concedia “jurisdicció al TPI sobre la situació que hi ha a Líbia des del 15 de febrer” d’aquest any.

El Tribunal Penal Internacional és el primer gran triomf de la comunitat internacional (creat a partir d’una iniciativa de la societat civil, convé recordar-ho) per capacitar-se del dret i el deure d’impartir justícia en el respecte obligat als drets humans. Des de l’any 2002 en què va entrar en funcions, a les seves sales s’hi investiguen els crims de genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat comesos, per exemple, al Congo, al Sudan, a Sierra Leona, Iraq o Veneçuela i s’ha posat fi al principi d’impunitat rere el qual s’havien escudat fins ara caps d’Estat i de govern.

El comandament de l’Aliança Atlàntica va trigar vint-i-quatre hores a assegurar (sense massa insistència), que desconeixien que en aquell comboi de vehicles armats hi viatgés l’exdictador libi. Podria equivocar-me, és clar, però em va sonar a explicació exculpatòria. El cas de Gaddafi no pot ser legalment comparable al de Saddam Hussein –penjat a la forca a Bagdad després d’un judici molt criticat per organitzacions de defensa dels drets humans- o al d’Ossama Bin Laden –oficialment mort durant una operació de captura al Pakistan i llançat al mar per estalviar-se una tomba incòmoda-. En cap d’aquests dos casos es podia esperar una extradició a l’Haia, en primer lloc perquè aquest tribunal no els havia reclamat, i en segon lloc, perquè qui conduia les dues missions eren els Estats Units i Washington no han ratificat els estatuts del TPI. Però França i la Gran Bretanya –els principals països de la coalició sobre els quals ha recaigut el pes de les operacions sobre el terreny- sí que en són membres de ple dret, cosa que els compromet moralment davant el món a acatar les ordres de captura emeses pel fiscal Moreno-Ocampo (almenys mentre el tribunal no tingui una força policial pròpia que executi els seus dictats).

És clar que l’OTAN no volia el coronel, ni viu ni mort. Essent honesta, tampoc acabo d’entendre en què els podia incomodar, a les capitals europees, la imatge de Gaddafi pres i assegut al banc dels acusats a l’Haia. Res del que hi pogués explicar en defensa pròpia (el seu ball d’aliances polítiques segons com bufava el vent) ens vindria de nou. Però ara tant se val. El problema de fons és un altre: si els països europeus no tenen cap inconvenient a saltar-se el compromís adquirit amb la llei (donant per bona la versió de l’OTAN, com a mínim se’ls podria recriminar no haver-s’hi esforçat gaire, a apresar-lo), ¿amb quin dret podrem exigir ara que el nou govern libi s’esforci a implantar un Estat de dret i a complir amb el que això significa?

2 comentaris

  • Francesc Miquel

    04/11/2011 1:32 pm

    M’ho sembla només a mi o anirem a pitjor amb tot aixo? Si no ho vaig sentir malament ara els libis volen un estat més musulmà, més religiós… Caient a les brases? Sens dubte anem enrera.

  • Montse

    10/11/2011 10:20 am

    Comparteixo amb tu, Francesc, l’escepticisme pel que pugui passar a Líbia. I caldrà estar a l’espera del tarannà que adopti el moviment Ennahda a Tunis. De moment hi ha signes contradictoris. Però no sé si diria que anem enrere: crec que no és negatiu que les societats musulmanes aprenguin a acarar l’islam a la política i si convé, a fer-lo fora després. Però que sigui una decisió pròpia.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús