Quina guerra es vol amb Iran?

El 8 de juliol de 1972, una bomba va segar la vida de Gassan Kanafani en el moment en què l’escriptor i activista polític palestí va posar la clau al contacte del seu vehicle, aparcat davant de casa seva, a Beirut. Gairebé quaranta anys després, ningú ha reivindicat encara l’assassinat de l’autor de l’excel·lent relat Homes sota el sol [Club Editor: Barcelona, 2009], però a totes les biografies es dóna per fet que va ser cosa del Mossad.

Dimecres passat, a Teheran, Mostafa Ahmadi-Roshan, un jove científic iranià, va morir en similars circumstàncies després que, en passar pel costat del seu Peugeot 405, un motorista va adherir-li un explosiu al cotxe. L’home era un reputat enginyer químic i treballava a la central de Natanz, la principal instal·lació d’enriquiment d’urani del país. És el tercer tècnic nuclear iranià assassinat en els darrers dos anys i pel mateix mètode (un quart va sobreviure en saltar del vehicle). Abans, el 2007, n’havia mort un quart enverinat amb gas.

El règim dels aiatol·lahs porta temps acusant els Estats Units i Israel d’haver engegat una guerra encoberta –o soft war (guerra tova)- per sabotejar el seu programa nuclear. L’episodi estrella d’aquesta ofensiva hauria estat el sofisticat atac cibernètic que a meitats del 2009 va deixar fora de servei un 20% de les centrifugadores nuclears de la República Islàmica i que, com van anunciar Washington i Jerusalem, hauria fet endarrerir uns quants anys el calendari iranià per a la consecució de la bomba atòmica. El virus Stuxnet –que va infectar el software de les instal·lacions nuclears- ha estat considerat la primera gran arma de guerra informàtica.

En tot aquest temps, la premsa europea ha difós també testimonis –sempre en l’anonimat- d’exagents de serveis d’intel·ligència occidentals que confirmarien les sospites de Teheran. “L’objectiu és endarrerir, endarrerir, endarrerir fins que puguis arribar amb alguna altra solució o enfocament –deia un exagent de la CIA a l’Iran al The Telegraph fa tres anys-. El que és segur és que no volem que l’actual govern iranià tingui aquestes armes. [L’ús de sicaris, sabotatges i agents dobles per interrompre el projecte nuclear] és una bona política, enloc de treure’ls per les armes, cosa que provablement comporta riscos inacceptables.”

Com és lògic, els Estats Units han negat “categòricament” tenir res a veure amb cap operació a l’Iran. Les autoritats hebrees han preferit optar pel no sap, no contesta. Des de dimecres, però, s’estan succeint un reguer de rumors que vindrien a reforçar la tesi que, almenys sobre el terreny, el que està passant a Iran és cosa del Mossad.

Aquesta mateixa setmana ho repetia el setmanari Time i, a la versió digital, la revista Foreing Policy revelava que, en els últims anys, el Mossad ha estat recrutant (a Londres) milicians del grup terrorista paquistanès Jundallah per a operacions encobertes dins de la República Islàmica. Els espies israelians –precisa el reportatge que firma Mark Perry- haurien operat fent-se passar per agents de la CIA… i a esquenes del govern de George W. Bush. En un reportatge publicat el 2008 al The New Yorker sobre la política secreta dels EUA a l’Iran, però, el prestigiós periodista nord-americà Seymour M. Hersh va escriure que Jundallah era una més de les organitzacions salafistes que rebien finançament del Departament d’Estat. [El govern hebreu va declarar ahir mateix que el reportatge del Foreign Policy era un “absolut sense sentit”.]

Així doncs, des que l’any 2002 va sortir a la llum el programa nuclear iranià, i conscients, segurament, dels “riscos inacceptables” que comportaria una operació contra les instal·lacions de la República Islàmica, Washington i Jerusalem han jugat a parts iguals a les sancions econòmiques, el bloqueig financer i la guerra encoberta. Fins ara, no ha servit per debilitar el règim dels aiatol·lahs: la puixant classe mitjana iraniana –que és qui va abanderar les massives protestes democratitzadores en el procés electoral del 2009- responsabilitza occident, no pas el govern de Mahmud Ahmadinejad, de la penúria econòmica conseqüència de les sancions. I els assassinats de científics no han fet sinó enarborar el nacionalisme persa. El règim, doncs, no tremola.

Hi ha qui tem, potser per això, que el govern de Benjamin Netanyahu estigui començant a pressionar, de veritat, per passar a l’acció en tota regla. Els EUA voldrien donar més temps a les sancions i a les amenaces diplomàtiques al règim dels aiatol·lahs, però per si de cas han començat a dibuixar els escenaris d’una espiral de violència a la regió del Golf Pèrsic. Aquesta mateixa setmana està previst que arribi a Israel el general nord-americà Martin Dempsey, cap de l’Estat Major conjunt dels EUA, per tal de “coordinar la política en relació a les capacitats nuclears d’Iran i determinar les intencions israelianes en relació a un possible atac” militar, informava ahir el diari hebreu Haaretz. Paral·lelament, el diari electrònic The Huffington Post treia a la llum que el lobby jueu als EUA, abanderat per l’AIPAC (l’American Israel Public Affairs Committee), està intentant fer passar al Senat nord-americà una resolució que prioritzi la resposta armada en la confrontació amb el règim iranià.

L’exagent de la CIA citat pel The Telegraph parlava d’anar fent fins a trobar “alguna altra solució”. Em pregunto si no seria possible deixar a Teheran fer, en la mesura del possible. Cert: la cursa nuclear no és en absolut desitjable, però tampoc ho és per a Pakistan. I ningú pot dir que sigui més perillós que Iran tingui capacitat atòmica que no pas el règim d’Islamabad. I em pregunto si optant per l’opció contrària, la de deixar treballar als tècnics de l’AIEA (Agència Internacional de l’Energia Atòmica) en el control del programa nuclear i la de permetre l’obertura econòmica del país, i per tant, l’enriquiment dels joves que van liderar la Revolució Verda, no s’estaria fomentant l’obertura i la democratització del país.

Etiquetes ,

4 comentaris

  • paio1

    22/01/2012 2:46 pm

    Em sembla que la pregunta que es fa al final, i sobretot les respostes que ès dona ella mateixa confirmen de nou que el “bonisme” ingenu continua viu, malgrat les evidències de que no serveix per res (Bé, serveix als interessos de Iran, Pakistan, Hamas i similars). Qui hauria de deixar treballar als tècnics de l’AIEA es qui no està disposat a fer-ho. I això del “enriquiment” dels joves que van liderar la Revolució Verda no s’ho creu ni en somnis.

  • marbos

    24/01/2012 1:53 am

    Bill Keller, columnista del NYT, publicat el 23 de gener a El País: “un ataque contra Irán uniría casi con seguridad al pueblo al lado de los mulás y haría que el líder supremo redoblara sus esfuerzos nucleares, solo que esta vez más a escondidas y sin inspectores internacionales. En el Pentágono, a veces, lo expresan así: bombardear Irán es la mejor forma de garantizar exactamente lo que estamos tratando de evitar.”

  • Lestatz

    24/01/2012 12:52 pm

    Un altra article més a favor de la proliferació nuclear d’un règim dictatorial com ho es l’iranià. Bravo!

  • marbos

    20/02/2012 7:01 pm

    Francament, no sé d’on treus aquesta afirmació. A no ser que sigui gratuïta, és clar.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús