Entrades amb l'etiqueta ‘democràcia’

JUNTS pel BDS a Catalunya

dimarts , 10/05/2011

El Sergio fa més de vint anys que treballa, lluita, per la pau entre Israel i Palestina. La seva família va arribar a l’Estat hebreu, com tantes d’altres, a finals dels setanta fugint de la dictadura i la brutal repressió que es vivia al seu país natal, l’Argentina. Es van instal·lar en un kibbutz, van abraçar l’hebreu i, quan va tocar, va fer el servei militar i va servir a la guerra del Líban. I des d’aleshores se’l pot trobar, al capdavant de l’Alternative Information Center (AIC), compromès amb qualsevol projecte que tingui a veure amb el diàleg i la resolució del conflicte. Per exemple, impulsant la trobada que aquest cap de setmana passat va haver-hi a Hebron (Cisjordània) entre més de 300 activistes sociopolítics israelians i palestins, la primera d’aquest estil feta mai i amb detalls tan significatius com que les intervencions fossin en hebreu i en àrab, i no amb l’anglès com a llengua franca, com era el costum.

Per una vegada, el Sergio no va poder ser present a Hebron perquè era a Barcelona, convidat pel Grup BDS Catalunya i el projecte Resistències culturals de l’organització Artefacte Cultural, per parlar de la importància de la campanya BDS en la lluita pacífica contra l’ocupació de Palestina. El Moviment de Boicot, Desinversió i Sancions a Israel comença a prendre forma a partir del 2001 quan, coincidint amb la Tercera Conferència Internacional contra el Racisme que se celebrava a Durban (Sud-àfrica), representants de la societat civil palestina van redactar un Programa d’Acció a imatge i semblança del que havia contribuït a desmuntar el règim sud-africà d’apartheid.

En la xerrada de dilluns, Sergio va explicar que l’objectiu del moviment BDS és aconseguir que l’aïllament internacional a què es vegin sotmeses les elits acadèmiques, artístiques i empresarials israelianes les dugui a prendre partit i a exigir al seu govern la fi de l’ocupació i el compliment de la legislació internacional. Que des de fora es forci el canvi des de dins. Durant l’acte, Sergio va presentar el documental For the resistence, sobre el moviment de resistència popular a Palestina que inclou des de la coordinació del BDS a les manifestacions setmanals contra el mur. De tot el que va dir em van semblar especialment interessants tres qüestions:

  1. Que l’impuls a aquesta nova forma d’Intifada ve per l’evidència del cost de la lluita armada contra l’exèrcit israelià;
  2. Que els comitès de resistència popular contribueixen a democratitzar la societat palestina ja que, al marge del procés intern de presa de decisions, donen quotes de poder i representativitat a sectors silenciats com les organitzacions de dones;
  3. Que més important que el suport actiu dels militants internacionals que tots coneixem (sobretot a partir de casos tristament famosos com els de Rachel Corrie o Vittorio Arrigoni) és la implicació d’organitzacions civils israelianes en una simbiosi tal que, per exemple, el portaveu del comitè popular de Bil’in –una de les primeres poblacions cisjordanes a mobilitzar-se contra el mur- és un israelià.

La campanya BDS té fervents partidaris i també fervents detractors. Aquests últims al·leguen, precisament, el cost social de les mesures de boicot perquè, com diu a For the resistence Jamal Juma, coordinador de la Campanya Stop the Wall, “el BDS és quelcom que Israel pot sentir”. I el govern de Benjamin Netanyahu se’n comença a adonar i a admetre que les similituds amb el cas sud-africà són evidents.

En una entrevista publicada la setmana passada al diari Haaretz que el periodista i activista social Joseph Dana va difondre i traduir al seu blog, el ministre de Defensa, Ehud Barak, va admetre que si al setembre hi ha una declaració de les Nacions Unides reconeixent un Estat palestí sobre les fronteres de 1967, la campanya BDS prendrà força i podria deixar Israel en la mateixa situació incòmoda en què es va trobar Sud-àfrica. Deia Barak: “Hi ha persones al Consell Europeu que s’ocupen de l’exportació i la importació i són capaços, sense cap decisió governamental, d’infligir un dany significatiu a l’economia israeliana. Ho veurem al món acadèmic, als sindicats de treballadors portuaris, a les organitzacions de consumidors, i s’acabarà filtrant als governs.”

Sense anar més lluny, el diari Finantial Times informava aquesta setmana que l’empresa de ferrocarrils alemanys Deutsche Bahn (participada per l’Estat) s’ha retirat del projecte que ha de connectar Jerusalem i Tel Aviv passant per territori ocupat palestí per pressions dels activistes del BDS i, atenció, del mateix govern alemany . En una nota difosa pel ministeri de transports de Berlín es diu que el projecte ferroviari “potencialment viola el dret internacional”.

A casa nostra, el Grup BDS Catalunya tot just ha començat a caminar i ja ha fet algunes accions de protesta, per exemple, contra la comercialització de l’aigua Eden, embotellada amb aigua dels Alts del Golan. Que la campanya pretén deslegitimar, només, la política d’ocupació israeliana ho demostra el fet que, dilluns al vespre, entre el públic hi havia jueus i palestins i àrabs aplaudint plegats un israelià i organitzant-se per treballar plegats. Per exemple, des de les files de JUNTS, Associació Catalana de Jueus i Palestins.

“A Egipte hi ha hagut un cop militar”

diumenge, 13/03/2011

Ahmed Driss és professor de Relacions Internacionals a la Universitat de Tunis i ha estat a Barcelona per participar en una taula rodona organitzada per l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) sobre els vents de canvi al món àrab. Al costat d’altres veus més eufòriques, ell va fer una anàlisi que em va semblar encertada, per continguda, dels reptes, les esperances i els riscs que encara afronta el procés de democratització a Tuníssia. De tot el que va dir, però, em va sorprendre la normalitat amb què va dir, per explicar que les dinàmiques de les revoltes són diferents a cada país, que el que hi havia hagut a Egipte era “un cop d’Estat”.

És important no perdre de vista que si les revoltes populars han triomfat a Tuníssia i a Egipte en la seva reivindicació primera –la caiguda dels clans Ben Ali i Mubàrak- és perquè l’exèrcit ha pres partit a favor de la seva pròpia salvació, encara que això suposés haver de decapitar el mateix règim al qual havien servit. Però mentre la societat tunissiana sembla estar encertant la via per legitimar el futur (hi haurà una assemblea constituent prèvia a la celebració d’eleccions) i els militars semblen haver acatat què significa el camí emprès, en el cas egipci les coses són força més confuses.

El professor Driss no és l’únic que ha qualificat de cop d’Estat l’expulsió de Mubàrak. En el seu darrer informe sobre Egipte, el think tank International Crisis Group (ICG) afirma obertament que, “va ser una revolta popular, però el seu desenvolupament fou un cop militar” i avisa dels interrogants fonamentals als quals ha de donar, aviat, resposta l’exèrcit: qui controlarà el procés d’escriptura de la Constitució democràtica i qui decidirà les normes que regularan les primeres eleccions lliures. L’ICG dóna credibilitat a l’anunci de la cúpula militar egipcia –“que governa per decret, sense control parlamentari ni cap oposició real, i que era la mateixa que va treballar en estreta col·laboració amb l’expresident”- que no té cap interès a governar, però em sembla important que, alhora, remarqui que això els permetrà “mantenir-se en un segon pla  per gaudir dels seus privilegis sense patir el ressentiment popular quan, inevitablement, arribi la decepció”. I conclou: els militars “volen controlar el ritme i l’abast del canvi”.

Una prova d’aquesta afirmació seria la manera com el Consell Suprem de les Forces Armades ha encarrilat el procés de reforma constitucional: referèndum dissabte vinent sobre les esmenes fetes a la Carta Magna (en vistes a limitar els poders del futur president i a garantir la transparència electoral), eleccions legislatives al juny i presidencials després. Mohamed al-Baradei, jutges de renom i representants de la societat civil han coincidit a dir que això és un “pagat” que “no introduirà reformes reals” perquè el calendari és massa ràpid i deixarà el Parlament a mans de les restes del Partit Nacional Democràtic de Mubàrak i dels Germans Musulmans. Ahir mateix, l’activista Wael Ghonim tuittejava: “El Consell Suprem de l’Exèrcit ens ha de donar una resposta clara sobre què podria passar si el poble vota NO als canvis constitucionals. Es necessita claredat!”. Doncs això.

I Palestina?

dissabte, 19/02/2011

Tunis, Egipte, Líbia, Bahrei, Iemen, Algèria, Marroc… Alguns analistes han començat a parlar ja del renaixement d’un panarabisme en esperit democràtic i format d’Intifada pacífica que, a més de jubilar dos dèspotes, ha posat en evidència el sectarisme del gurú Huntington i el seu xoc de civilitzacions: m’ha semblat tota una lliçó d’humilitat per a Occident veure la civilitat amb què els ocupants de la plaça Tahrir han defensat les seves legítimes reivindicacions, malgrat la brutal pressió externa. En aquest mapa regional de conscienciació civil, però, hi ha una absència notòria, just allà on va nèixer la intifada.

“Res, tot molt poca cosa”, em comentava aquesta setmana un amic israelià que porta mitja vida treballant al costat dels palestins contra l’ocupació. Jo li havia preguntat si el poc impacte que m’havia semblat veure a la xarxa de manifestacions a Gaza i Cisjordània era una percepció correcta. “Tot molt poca cosa”. Potser perquè per una vegada, els governs de l’Autoritat Palestina a Cisjordània i de Hamàs a Gaza han estat d’acord en una cosa: prohibir i abortar qualsevol mostra pacífica als territoris palestins de suport a les reivindicacions d’anticorrupció i democràtiques de tunissians i egipcis. Tampoc ha estat cap sorpresa: uns i altres han demostrat abans tenir poca cintura en el respecte al dret a la llibertat d’expressió i de manifestació.

[Només un cop derrocat Mubàrak –enemic de Hamàs i aliat d’Al-Fatah-, es van permetre celebracions a Gaza -sobretot, perquè donaven per fet que les noves autoritats egípcies obririen la frontera- i una manifestació a Ramal·lah, a la qual van assistir polítics propers al govern.]

Moltes de les reivindicacions que aquests dies clamen pels carrers del món àrab són perfectament defensables a Palestina. Però la batalla contra el règim és, en el seu cas, el doble de difícil perquè viuen sota dos aparells de repressió: a Cisjordània, sota el control d’un govern corromput i acusat de subcontractista dels interessos israelians; a Gaza, sota el control d’un govern cada cop més expeditiu en la imposició d’un islamisme coercitiu i antidemocràtic; però especialment i en primer lloc, als dos territoris, sota l’ocupació militar israeliana, la més llarga de la història moderna i que ha sabut fomentar la divisió palestina com a eina de control polític al seu favor.

Malgrat això, la societat civil palestina és, encara, una de les més actives i organitzades del Pròxim Orient, amb una xarxa d’ONGs seriosa, implicada en tots els aspectes de la vida diària i que diu les coses en veu alta. I dic encara perquè la vergonyosa evolució de les anomenades negociacions de pau porta vint anys colpejant-li els ànims i la capacitat de resistència.

En una entrevista al diari Haaretz, el dr. Mamdouh al-Aker, un dels responsables de la Comissió Palestina Independent per als Drets Humans, feia aquesta setmana un parell de reflexions. Una: “Hem de centrar-nos en l’objectiu principal d’acabar amb l’ocupació (…). No necessàriament mitjançant l’ús de les armes, i sobretot no fent mal a civils”. I dues, quan la periodista Amira Hass li pregunta per què la gent no desafia la policia palestina respon: “Això no continuarà de manera indefinida (…) Hem de concentrar-nos en la nostra situació interna, posar la casa en ordre, reforçar-nos”.

De moment, tots els intents que hi ha hagut a la xarxa per reactivar les manifestacions han fracassat. Tot i els milers de seguidors que tenien al Facebook, els creadors del grup Thauret al-Karama (Revolució de l’Honor) no van aconseguir dur a terme “el gran acte” en favor de la “lluita per la llibertat” i en contra de Hamàs que pretenien fer divendres de la setmana passada a la Franja de Gaza. N’hi ha convocada una altra per al proper 12 de març, però res fa preveure que tindrà més sort. No obstant, és el moment de recordar que a Palestina fa temps que hi ha en marxa altres formes d’intifada pacífica: una local i l’altra global.

La primera és a Bil’in, una població a l’oest de Ramal·lah, els habitants de la qual es manifesten cada divendres davant el mur de separació entre Cisjordània i Israel. No protesten sols: els acompanyen activistes israelians i internacionals entre els quals s’hi han deixat veure l’expresident dels EUA Jimmy Carter, el bisbe sud-africà i premi Nobel de la Pau Desmond Tutu, l’expresidenta d’Irlanda i excomissària de l’ONU per als Drets Humans Mary Robinson, o Rajmohan Gandhi, el nét del Mahatma. És una resistència -“terrorisme no violent”, com l’han qualificat en alguna ocasió des d’Israel- que s’ha cobrat morts, ferits i detinguts però que s’ha començat a estendre a altres viles de Cisjordània.

La segona és una campanya internacional de Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) contra Israel, impulsada per més de cent setanta organitzacions civils, polítiques i econòmiques palestines, a imatge i semblança de la que es va dictar contra la Sud-àfrica de l’apartheid. [El govern d’Al-Fatah, per cert, s’hi ha sumat amb un boicot als productes produïts als assentaments.]

Està per veure com es desenvoluparà la transició política a Egipte, però em sembla que aquesta tempesta de mobilitzacions civils al món àrab pot suposar un moment crític per al futur de Palestina, si el gruix dels ciutadans de Gaza i Cisjordània saben canalitzar aquestes ganes de canvi i convertir Bil’in i la BDS en la seva estratègia de lluita política. No només contra l’ocupació israeliana sinó també per impulsar, amb els mateixos mitjans, la democratització dins de casa. Si no…

[Per cert: per a aquells que encara no el coneguin, aquí teniu el video amb l’himne de la revolta egípcia. Es titula Sout al Horeya (El so de la llibertat) i és obra de dos joves, Hany Adel, un dels líders de Wust el-Balad, una banda de rock molt famosa al país, i Amir Eid, cantautor, que el van gravar abans que caigués Mubàrak. Al Youtube ja té més d’un milió d’entrades. La lletra diu, més o menys: “Vaig baixar al carrer, jurant que no tornaria, i ho vaig escriure amb sang a cada carrer. / Les nostres veus arriben fins aquells que no els sentien / I hem fet caure totes les barreres/ La nostra arma eren els nostres somnis / I el demà és tan brillant com sembla /  Hem estat esperant molt de temps / Buscant però sense poder trobar el nostre lloc / A cada carrer del meu país El so de la llibertat està cridant / Vam alçar els caps al cel / I la fam ja no ens preocupava  / El més important són els nostres drets / I escriure la nostra història amb la nostra sang / Si tu ets un de nosaltres / No ens diguis / que marxem i abandonem el nostre somni / I deixa de dir la paraula ‘jo’ / A cada carrer del meu país El so de la llibertat està cridant.”]

L’Egipte de Mubàrak a ‘L’edifici Iaqubian’

diumenge, 6/02/2011

Molt bé: imaginem que el pols de força a Mubàrak s’acaba amb la seva dimissió, la formació d’un govern d’unitat nacional amb representants de les forces opositores i la convocatòria d’eleccions en un procés de transició cap a un model democràtic més o menys semblant al de Turquia, és a dir, amb l’exèrcit marcant els límits de les formacions islamistes, per si de cas, i amb un nivell de llibertats acceptable (hi ha alguna altra via per acontentar els interessos de Washington, Brusel·les i Tel Aviv, dels sectors més immobilistes de la societat egípcia i els de la seva joventut urbana, intel·lectualitat i classe mitjana? Admeto que no ho sé). I tot resolt?

Perquè una cosa és desfer-se del vell rais i família, i l’altra imaginar que amb la seva desaparició s’acaben els problemes de corrupció i nepotisme al país que, també, són al cor de les queixes dels centenars de milers de manifestants egipcis. I canviar l’estructura d’aquest règim des de l’arrel no és, en absolut, un repte fàcil ni molt menys immediat. Per a aquells que no la coneguin, hi ha una novel·la que retrata molt bé què volen dir els joves acampats a la plaça Tahrir quan parlen de fastigueig i criden ‘prou’. Es titula L’edifici Iaqubian, d’Alaa al-Aswani (El Caire, 1957) editat fa quatre anys per Edicions de 1984 i brillantment traduït per Pius Alibek. Quan es va publicar a Egipte, farà nou anys, va causar un autèntic daltabaix.

A l’Egipte de L’edifici Iaqubian no hi surt Mubàrak ni ningú de la seva família però el que s’hi retrata és d’una opressió i una sordidesa que fa mal. A l’Egipte de L’edifici Iaqubian la corrupció, l’abús de poder i la violència són absoluts, d’una impunitat insalvable i immutable, i no només s’exerceixen des de les altes esferes sinó des de la més absoluta quotidianitat, pels individus de més baixa estofa que hi ha a la política nacional (un diputat del partit al poder), a la policia de la ciutat, als negocis del barri, a la família.

Quan va venir a presentar el llibre a Barcelona, l’autor es va mostrar convençut, en sengles entrevistes al diari El País i a l’AVUI, que la causa d’aquests mals és la manca de democràcia al seu país. Sens dubte. El problema, com en altres països que han afrontat reptes similars, és el temps que es necessita no pas per canviar l’estructura formal del règim, sinó la seva estructura interna, la que impregna la manera com es viu el dia a dia, la que fomenta i protegeix els valors més bàsics d’una societat democràtica.

[Marwan Hamed, un jove director de cinema fill de Wahid Hamed, un reconegut guionista avessat també a parlar de corrupció, terrorisme i desencís social a les seves telesèries, va fer-ne una pel·lícula amb primeres figures de l’escena egipcia que, malgrat el rebombori polític i social per les escenes de sexe homosexual que, deien, atemptaven contra la imatge del país, va ser un èxit de públic. Aquí en poden veure el tràiler amb subtítols en anglès. Per cert: a Catalunya, quan es va estrenar, va passar sense pena ni glòria… i al Tunis de Ben Alí la van censurar.]

“Aquesta és una batalla perduda i ells tenen totes les armes”

divendres, 4/02/2011

A través d’una de les millors blocaires israelianes, la Lisa Goldman, m’arriba aquest fragment de l’última entrada que va fer Sandmonkey, segurament el blocaire egipci en llengua anglesa més seguit a la xarxa.

“They know, like we all do, that this regime no longer cares to put on a moderate mask. That they have shown their true nature. That Mubarak will never step down, and that he would rather burn Egypt to the ground than even contemplate that possibility.

[Ells saben, com ho sabem tots, que a aquest règim ja no l’importa posar-se la màscara de moderat. Que ha mostrat la seva autèntica naturalesa. Que Mubàrak mai renunciarà i que preferiria cremar Egipte abans que contemplar aquesta possibilitat.]

(…) Hundreds of calls by public figures and actors started calling the [TV] channels saying that they are with Mubarak, and that he is our Father and we should support him on the road to democracy. A veiled girl with a blurred face went on Mehwer TV claiming to have received funding by Americans to go to the US and took courses on how to bring down the Egyptian government through protests which were taught by Jews. She claimed that AlJazeera is lying, and that the only people in Tahrir square now were Muslim Brotherhood and Hamas. State TV started issuing statements on how the people arrested Israelis all over Cairo engaged in creating mayhem and causing chaos. For those of you who are counting this is an American-Israeli-Qatari-Muslim Brotherhood-Iranian-Hamas conspiracy. Imagine that. And MANY PEOPLE BOUGHT IT. I recall telling a friend of mine that the only good thing about what happened today was that it made clear to us who were the idiots amongst our friends. Now we know.

[Centenars de figures públiques i actors van començar a trucar als canals de televisió dient que estaven amb Mubàrak, que és el nostre Pare i que hem de donar-li suport en el camí cap a la democràcia. Una noia amb vel i amb la cara borrosa va anar a Mehwer TV per denunciar que havia rebut finançament dels americans per anar-se’n als EUA i rebre classes, impartides per jueus, sobre com enderrocar el govern egipci a través de protestes. Va assegurar que Al-Jazeera menteix, i que els únics que hi ha ara a la Plaça Tahrir són [gent de] els Germans Musulmans i Hamàs. La televisió pública va començar a informar de detencions d’israelians arreu del Caire compromesos a crear violència i caos. Per a aquells de vosaltres que ho esteu seguint, això és una conspiració americano-israeliana-qatarí-dels Germans Musulmans-iraniana-Hamàs. Imagineu. I MOLTA GENT S’HO HA CREGUT. Recordo haver dit a un amic meu que l’única cosa bona del que ha passat avui és que ha quedat clar quins dels nostres amics són idiotes. Ara ho sabem. ]

Now, just in case this isn’t clear: This protest is not one made or sustained by the Muslim Brotherhood, it’s one that had people from all social classes and religious background in Egypt. The Muslim Brotherhood only showed up on Tuesday, and even then they were not the majority of people there by a long shot. We tolerated them there since we won’t say no to fellow Egyptians who wanted to stand with us, but neither the Muslims Brotherhood not any of the Opposition leaders have the ability to turn out one tenth of the numbers of Protesters that were in Tahrir on Tuesday. This is a revolution without leaders. Three Million individuals choosing hope instead of fear and braving death on hourly basis to keep their dream of freedom alive. Imagine that.

[Ara, i no fos cas que no estigués clar: aquesta protesta no ha estat organitzada ni recolzada pels Germans Musulmans, sinó per gent de totes les classes socials i tendències religioses d’Egipte. Els Germans Musulmans només s’hi van presentar dimarts, i fins i tot aleshores no eren, en absolut, majoritaris entre els manifestants. Els vam tolerar perquè no diem que no a cap compatriota egipci que vulgui estar amb nosaltres, però ni els Germans Musulmans ni cap dels líders de l’oposició tenen la capacitat de mobilitzar ni una dècima part dels manifestants que hi havia dimarts a Tahrir. Aquesta és una revolució sense líders. Tres milions d’individus que prefereixen l’esperança en lloc de la por i que desafien la mort a cada hora per mantenir viu el seu somni de llibertat. Imagineu-ho.]

The End is near. I have no illusions about this regime or its leader, and how he will pluck us and hunt us down one by one till we are over and done with and 8 months from now will pay people to stage fake protests urging him not to leave power, and he will stay “because he has to acquiesce to the voice of the people”. This is a losing battle and they have all the weapons, but we will continue fighting until we can’t. I am heading to Tahrir right now with supplies for the hundreds injured, knowing that today the attacks will intensify, because they can’t allow us to stay there come Friday, which is supposed to be the game changer.”

[S’apropa la fi. No em faig il·lusions ni sobre aquest règim ni sobre el seu líder, i com ens arrancaran i buscaran un a un fins que estiguem acabats, i en els propers vuit mesos pagaran a la gent perquè es manifesti en paròdies de protestes demanant-li [a Mubàrak] que no deixi el poder, i ell es quedarà “perquè ha d’acceptar la veu del poble”. Aquesta és una batalla perduda i ells tenen totes les armes, però continuarem lluitant fins que no poguem més. Me’n vaig cap a Tahrir ara mateix amb medicaments per als centenars de ferits, sabent que avui els combats s’intensificaran perquè no ens deixaran estar-hi fins divendres, el dia que se suposa farà canviar el joc.]

Sandmonkey va escriure això el matí de dimecres, 3 de febrer. No va arribar a entrar a la plaça perquè el van detenir. El van tancar en una comisaria i el van colpejar. Ahir el van deixar anar. Podeu seguir-lo al seu blog, que torna a estar operatiu.

Israel, Egipte i la democràcia al món àrab

dimarts , 1/02/2011

El passat 15 de setembre, el viceministre d’Afers Estrangers israelià, Danny Ayalon, va participar en una trobada a Washington de la Comunitat de Democràcies, una coalició intergovernamental de 106 països que –pel que diu la seva pàgina web- té com a propòsit “promoure la democràcia i enfortir les normes i institucions democràtiques arreu del món”. Segons la nota de premsa emesa per l’ambaixada d’Israel als EUA, Ayalon va dir a la sel·lecta audiència que “si Israel estigués envoltat de democràcies no hi hauria conflicte, ni problema pels refugiats, ni terrorisme ni extremisme. (…) El nostre conflicte no és sobre territori o recursos sinó sobre una base ideològica. Israel no és acceptat a la regió perquè és democràtic”.

Pel que es veu, però, la promoció de la democràcia al món àrab és, per a Israel, una qüestió teòrica, molt teòrica, perquè arribat el moment de prendre partit, les prioritats canvien. El president hebreu, Shimon Peres, ho podia dir més fort però no més clar: “Sempre hem tingut i tenim un gran respecte pel president Mubàrak (…) Un règim fanàtic i religiós a Egipte no serà pas millor que la manca de democràcia”.

El rais egipci, a parer del govern de Benjamin Netanyahu, ha fet una cosa bé: garantir el compliment dels Acords de Camp David que el 1978 van dur la pau entre els dos països. I això és el que compta i per això cal mantenir-lo al poder. Almenys això ha transmès Netanyahu als governs occidentals i de Xina i Rússia. Geoestratègia per damunt de tot: “els nord-americans i els europeus s’estan deixant endur per la seva opinió pública i no estan tenint en compte els seus interessos genuïns”, valorava un alt càrrec israelià citat pel diari Haaretz. En el seu editorial d’ahir, aquest rotatiu de referència es limitava a desitjar que “tant de bo la confusió a Egipte (…) encoratgi els seus líders i els dels Estats àrabs a canviar ràpidament el contracte entre el règim i els ciutadans”, sense entrar en detalls ni en adjectius sobre aquest nou contracte.

Israel tem que engegar un procés democràtic a Egipte sense una oposició laica organitzada i forta signifiqui preparar el terreny per a un triomf a les urnes dels Germans Musulmans. Temor comprensible, és clar. En unes declaracions al setmanari Time, un ministre del govern raonava –sota condició d’anonimat- que potser encara no ha arribat el moment que el món àrab gaudeixi de la democràcia, que potser encara caldria esperar “una generació o dues” per tal de poder garantir que, quan toqui, guanyaran els moderats, i no els islamistes. Com ha passat a la Franja de Gaza, és clar.

Em pregunto quins consells ha donat durant tots aquests últims anys Israel al seu aliat Hosni Mubàrak perquè promogués aquest procés d’educació democràtica que, diuen, tant desitgen per al Pròxim Orient. I em pregunto en quina mesura les polítiques dels governs hebreus –no només aquest sinó els que hi ha hagut des de l’obertura de l’anomenat procés de pau a la Conferència de Madrid, l’octubre de 1991- han ajudat a promoure la democràcia entre la població palestina de Gaza, de Cisjordània i de Jerusalem Est.