Entrades amb l'etiqueta ‘Egipte’

“A Egipte hi ha hagut un cop militar”

diumenge, 13/03/2011

Ahmed Driss és professor de Relacions Internacionals a la Universitat de Tunis i ha estat a Barcelona per participar en una taula rodona organitzada per l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) sobre els vents de canvi al món àrab. Al costat d’altres veus més eufòriques, ell va fer una anàlisi que em va semblar encertada, per continguda, dels reptes, les esperances i els riscs que encara afronta el procés de democratització a Tuníssia. De tot el que va dir, però, em va sorprendre la normalitat amb què va dir, per explicar que les dinàmiques de les revoltes són diferents a cada país, que el que hi havia hagut a Egipte era “un cop d’Estat”.

És important no perdre de vista que si les revoltes populars han triomfat a Tuníssia i a Egipte en la seva reivindicació primera –la caiguda dels clans Ben Ali i Mubàrak- és perquè l’exèrcit ha pres partit a favor de la seva pròpia salvació, encara que això suposés haver de decapitar el mateix règim al qual havien servit. Però mentre la societat tunissiana sembla estar encertant la via per legitimar el futur (hi haurà una assemblea constituent prèvia a la celebració d’eleccions) i els militars semblen haver acatat què significa el camí emprès, en el cas egipci les coses són força més confuses.

El professor Driss no és l’únic que ha qualificat de cop d’Estat l’expulsió de Mubàrak. En el seu darrer informe sobre Egipte, el think tank International Crisis Group (ICG) afirma obertament que, “va ser una revolta popular, però el seu desenvolupament fou un cop militar” i avisa dels interrogants fonamentals als quals ha de donar, aviat, resposta l’exèrcit: qui controlarà el procés d’escriptura de la Constitució democràtica i qui decidirà les normes que regularan les primeres eleccions lliures. L’ICG dóna credibilitat a l’anunci de la cúpula militar egipcia –“que governa per decret, sense control parlamentari ni cap oposició real, i que era la mateixa que va treballar en estreta col·laboració amb l’expresident”- que no té cap interès a governar, però em sembla important que, alhora, remarqui que això els permetrà “mantenir-se en un segon pla  per gaudir dels seus privilegis sense patir el ressentiment popular quan, inevitablement, arribi la decepció”. I conclou: els militars “volen controlar el ritme i l’abast del canvi”.

Una prova d’aquesta afirmació seria la manera com el Consell Suprem de les Forces Armades ha encarrilat el procés de reforma constitucional: referèndum dissabte vinent sobre les esmenes fetes a la Carta Magna (en vistes a limitar els poders del futur president i a garantir la transparència electoral), eleccions legislatives al juny i presidencials després. Mohamed al-Baradei, jutges de renom i representants de la societat civil han coincidit a dir que això és un “pagat” que “no introduirà reformes reals” perquè el calendari és massa ràpid i deixarà el Parlament a mans de les restes del Partit Nacional Democràtic de Mubàrak i dels Germans Musulmans. Ahir mateix, l’activista Wael Ghonim tuittejava: “El Consell Suprem de l’Exèrcit ens ha de donar una resposta clara sobre què podria passar si el poble vota NO als canvis constitucionals. Es necessita claredat!”. Doncs això.

L’Egipte de Mubàrak a ‘L’edifici Iaqubian’

diumenge, 6/02/2011

Molt bé: imaginem que el pols de força a Mubàrak s’acaba amb la seva dimissió, la formació d’un govern d’unitat nacional amb representants de les forces opositores i la convocatòria d’eleccions en un procés de transició cap a un model democràtic més o menys semblant al de Turquia, és a dir, amb l’exèrcit marcant els límits de les formacions islamistes, per si de cas, i amb un nivell de llibertats acceptable (hi ha alguna altra via per acontentar els interessos de Washington, Brusel·les i Tel Aviv, dels sectors més immobilistes de la societat egípcia i els de la seva joventut urbana, intel·lectualitat i classe mitjana? Admeto que no ho sé). I tot resolt?

Perquè una cosa és desfer-se del vell rais i família, i l’altra imaginar que amb la seva desaparició s’acaben els problemes de corrupció i nepotisme al país que, també, són al cor de les queixes dels centenars de milers de manifestants egipcis. I canviar l’estructura d’aquest règim des de l’arrel no és, en absolut, un repte fàcil ni molt menys immediat. Per a aquells que no la coneguin, hi ha una novel·la que retrata molt bé què volen dir els joves acampats a la plaça Tahrir quan parlen de fastigueig i criden ‘prou’. Es titula L’edifici Iaqubian, d’Alaa al-Aswani (El Caire, 1957) editat fa quatre anys per Edicions de 1984 i brillantment traduït per Pius Alibek. Quan es va publicar a Egipte, farà nou anys, va causar un autèntic daltabaix.

A l’Egipte de L’edifici Iaqubian no hi surt Mubàrak ni ningú de la seva família però el que s’hi retrata és d’una opressió i una sordidesa que fa mal. A l’Egipte de L’edifici Iaqubian la corrupció, l’abús de poder i la violència són absoluts, d’una impunitat insalvable i immutable, i no només s’exerceixen des de les altes esferes sinó des de la més absoluta quotidianitat, pels individus de més baixa estofa que hi ha a la política nacional (un diputat del partit al poder), a la policia de la ciutat, als negocis del barri, a la família.

Quan va venir a presentar el llibre a Barcelona, l’autor es va mostrar convençut, en sengles entrevistes al diari El País i a l’AVUI, que la causa d’aquests mals és la manca de democràcia al seu país. Sens dubte. El problema, com en altres països que han afrontat reptes similars, és el temps que es necessita no pas per canviar l’estructura formal del règim, sinó la seva estructura interna, la que impregna la manera com es viu el dia a dia, la que fomenta i protegeix els valors més bàsics d’una societat democràtica.

[Marwan Hamed, un jove director de cinema fill de Wahid Hamed, un reconegut guionista avessat també a parlar de corrupció, terrorisme i desencís social a les seves telesèries, va fer-ne una pel·lícula amb primeres figures de l’escena egipcia que, malgrat el rebombori polític i social per les escenes de sexe homosexual que, deien, atemptaven contra la imatge del país, va ser un èxit de públic. Aquí en poden veure el tràiler amb subtítols en anglès. Per cert: a Catalunya, quan es va estrenar, va passar sense pena ni glòria… i al Tunis de Ben Alí la van censurar.]

“Aquesta és una batalla perduda i ells tenen totes les armes”

divendres, 4/02/2011

A través d’una de les millors blocaires israelianes, la Lisa Goldman, m’arriba aquest fragment de l’última entrada que va fer Sandmonkey, segurament el blocaire egipci en llengua anglesa més seguit a la xarxa.

“They know, like we all do, that this regime no longer cares to put on a moderate mask. That they have shown their true nature. That Mubarak will never step down, and that he would rather burn Egypt to the ground than even contemplate that possibility.

[Ells saben, com ho sabem tots, que a aquest règim ja no l’importa posar-se la màscara de moderat. Que ha mostrat la seva autèntica naturalesa. Que Mubàrak mai renunciarà i que preferiria cremar Egipte abans que contemplar aquesta possibilitat.]

(…) Hundreds of calls by public figures and actors started calling the [TV] channels saying that they are with Mubarak, and that he is our Father and we should support him on the road to democracy. A veiled girl with a blurred face went on Mehwer TV claiming to have received funding by Americans to go to the US and took courses on how to bring down the Egyptian government through protests which were taught by Jews. She claimed that AlJazeera is lying, and that the only people in Tahrir square now were Muslim Brotherhood and Hamas. State TV started issuing statements on how the people arrested Israelis all over Cairo engaged in creating mayhem and causing chaos. For those of you who are counting this is an American-Israeli-Qatari-Muslim Brotherhood-Iranian-Hamas conspiracy. Imagine that. And MANY PEOPLE BOUGHT IT. I recall telling a friend of mine that the only good thing about what happened today was that it made clear to us who were the idiots amongst our friends. Now we know.

[Centenars de figures públiques i actors van començar a trucar als canals de televisió dient que estaven amb Mubàrak, que és el nostre Pare i que hem de donar-li suport en el camí cap a la democràcia. Una noia amb vel i amb la cara borrosa va anar a Mehwer TV per denunciar que havia rebut finançament dels americans per anar-se’n als EUA i rebre classes, impartides per jueus, sobre com enderrocar el govern egipci a través de protestes. Va assegurar que Al-Jazeera menteix, i que els únics que hi ha ara a la Plaça Tahrir són [gent de] els Germans Musulmans i Hamàs. La televisió pública va començar a informar de detencions d’israelians arreu del Caire compromesos a crear violència i caos. Per a aquells de vosaltres que ho esteu seguint, això és una conspiració americano-israeliana-qatarí-dels Germans Musulmans-iraniana-Hamàs. Imagineu. I MOLTA GENT S’HO HA CREGUT. Recordo haver dit a un amic meu que l’única cosa bona del que ha passat avui és que ha quedat clar quins dels nostres amics són idiotes. Ara ho sabem. ]

Now, just in case this isn’t clear: This protest is not one made or sustained by the Muslim Brotherhood, it’s one that had people from all social classes and religious background in Egypt. The Muslim Brotherhood only showed up on Tuesday, and even then they were not the majority of people there by a long shot. We tolerated them there since we won’t say no to fellow Egyptians who wanted to stand with us, but neither the Muslims Brotherhood not any of the Opposition leaders have the ability to turn out one tenth of the numbers of Protesters that were in Tahrir on Tuesday. This is a revolution without leaders. Three Million individuals choosing hope instead of fear and braving death on hourly basis to keep their dream of freedom alive. Imagine that.

[Ara, i no fos cas que no estigués clar: aquesta protesta no ha estat organitzada ni recolzada pels Germans Musulmans, sinó per gent de totes les classes socials i tendències religioses d’Egipte. Els Germans Musulmans només s’hi van presentar dimarts, i fins i tot aleshores no eren, en absolut, majoritaris entre els manifestants. Els vam tolerar perquè no diem que no a cap compatriota egipci que vulgui estar amb nosaltres, però ni els Germans Musulmans ni cap dels líders de l’oposició tenen la capacitat de mobilitzar ni una dècima part dels manifestants que hi havia dimarts a Tahrir. Aquesta és una revolució sense líders. Tres milions d’individus que prefereixen l’esperança en lloc de la por i que desafien la mort a cada hora per mantenir viu el seu somni de llibertat. Imagineu-ho.]

The End is near. I have no illusions about this regime or its leader, and how he will pluck us and hunt us down one by one till we are over and done with and 8 months from now will pay people to stage fake protests urging him not to leave power, and he will stay “because he has to acquiesce to the voice of the people”. This is a losing battle and they have all the weapons, but we will continue fighting until we can’t. I am heading to Tahrir right now with supplies for the hundreds injured, knowing that today the attacks will intensify, because they can’t allow us to stay there come Friday, which is supposed to be the game changer.”

[S’apropa la fi. No em faig il·lusions ni sobre aquest règim ni sobre el seu líder, i com ens arrancaran i buscaran un a un fins que estiguem acabats, i en els propers vuit mesos pagaran a la gent perquè es manifesti en paròdies de protestes demanant-li [a Mubàrak] que no deixi el poder, i ell es quedarà “perquè ha d’acceptar la veu del poble”. Aquesta és una batalla perduda i ells tenen totes les armes, però continuarem lluitant fins que no poguem més. Me’n vaig cap a Tahrir ara mateix amb medicaments per als centenars de ferits, sabent que avui els combats s’intensificaran perquè no ens deixaran estar-hi fins divendres, el dia que se suposa farà canviar el joc.]

Sandmonkey va escriure això el matí de dimecres, 3 de febrer. No va arribar a entrar a la plaça perquè el van detenir. El van tancar en una comisaria i el van colpejar. Ahir el van deixar anar. Podeu seguir-lo al seu blog, que torna a estar operatiu.