Entrades amb l'etiqueta ‘Israel’

Palestina a l’ONU: una fugida endavant…

dissabte, 24/09/2011

M’agradaria poder dir que després de l’històric gest d’ahir del president Mahmoud Abbas de sol·licitar a les Nacions Unides el reconeixement de Palestina com a estat de ple dret, alguna cosa canviarà al Pròxim Orient. Però molt em temo que no. Només hi veig un efecte meritori: escenificar davant el món que el president Obama no pensa creuar la línia roja de l’aliança cega amb Israel, i que entre el discurs del primer ministre Netanyahu i la realitat hi ha un bon tros. El problema és que després d’haver jugat tant fort, què farà, ara, el govern palestí?

Abbas ha arriscat molt. S’ha arriscat ell i ha arriscat les malanomenades negociacions de pau. Després de l’escàndol dels Palestinian Papers, on quedava transcrit el grau de concessions que la delegació palestina va acceptar en les converses d’Annapolis, el 2008, i el nivell de coordinació de l’ANP i el govern hebreu en la lluita contra Hamàs, Abbas necessitava un gest de força per recuperar la imatge i la iniciativa política davant la seva gent. Una societat palestina desencisada dels seus polítics i esgotada de veure com des d’aquelles converses i fins ara, el govern de Benjamin Netanyahu no ha fet absolutament res. Bé, sí, continuar la construcció d’assentaments a Cisjordània i Jerusalem Est i mantenir la política de protecció (armada i jurídica) als colons, fins i tot als violents.

Fins fa quatre dies, Abbas havia aconseguit que –per primer cop en la història del conflicte- la diplomàcia israeliana anés a remolc del discurs palestí (hilarant, per exemple, els videos que el viceministre d’Exteriors israelià, Danny Ayalon, ha penjat a Youtube en resposta i on explica la seva particular versió del conflicte). Però ahir les coses es van posar a lloc. I ara, davant el veto nord-americà, la delegació palestina ho tindrà molt, molt difícil per acceptar res més que no sigui el que va demanar en públic. I aleshores?

Des de primers d’any, davant la por al contagi de les revoltes àrabs veïnes i després dels incidents a la frontera amb Síria i el Líban en el dia del 63è aniversari de la Nakba, les forces de seguretat israelianes s’han estat preparant per prevenir una tercera Intifada. M’agradaria pensar que no caldrà. El mur i el record devastador de la segona Intifada (o Intifada d’Al-Aqsa) ha quallat en els ànims, i malgrat que és una batalla lenta, comença a fer forat la idea que només es podrà plantar cara a l’ocupació per la via de la resistència civil. De fet, en una enquesta recent del Palestinian Center for Policy and Survey Research, un 75% dels palestins rebutjaven retornar a la lluita armada en cas de fracàs de la iniciativa a l’ONU (cert: un 25% a favor pot enviar-ho tot a rodar) i més del 50% es mostraven disposats a participar en protestes no violentes. Mahmoud Abbas n’ha estat i n’és –com va repetir davant l’Assemblea General- un ferm defensor, igual com el primer ministre Salam Fayyad.

Ara bé: què passarà, si res canvia en els contactes polítics, si res canvia en l’actitud de la comunitat internacional i si res canvia sobre el terreny en un lapse relativament breu de temps?

El més normal és que el president Mahmoud Abbas presentés la seva dimissió. Però podria anar més enllà de ser un simple relleu de persones. Segons el diari palestí AlQuds, en una reunió el passat 14 de setembre a Jordània, Abbas va explicar a l’exprimer ministre britànic i enviat del Quartet, Tony Blair, quin era el seu pla B: “la direcció palestina prendrà una decisió sobre si ha arribat el moment que Israel torni a assumir la seva responsabilitat com a autoritat d’ocupació. No mantindrem l’Autoritat Palestina només com un nom”.

JUNTS pel BDS a Catalunya

dimarts , 10/05/2011

El Sergio fa més de vint anys que treballa, lluita, per la pau entre Israel i Palestina. La seva família va arribar a l’Estat hebreu, com tantes d’altres, a finals dels setanta fugint de la dictadura i la brutal repressió que es vivia al seu país natal, l’Argentina. Es van instal·lar en un kibbutz, van abraçar l’hebreu i, quan va tocar, va fer el servei militar i va servir a la guerra del Líban. I des d’aleshores se’l pot trobar, al capdavant de l’Alternative Information Center (AIC), compromès amb qualsevol projecte que tingui a veure amb el diàleg i la resolució del conflicte. Per exemple, impulsant la trobada que aquest cap de setmana passat va haver-hi a Hebron (Cisjordània) entre més de 300 activistes sociopolítics israelians i palestins, la primera d’aquest estil feta mai i amb detalls tan significatius com que les intervencions fossin en hebreu i en àrab, i no amb l’anglès com a llengua franca, com era el costum.

Per una vegada, el Sergio no va poder ser present a Hebron perquè era a Barcelona, convidat pel Grup BDS Catalunya i el projecte Resistències culturals de l’organització Artefacte Cultural, per parlar de la importància de la campanya BDS en la lluita pacífica contra l’ocupació de Palestina. El Moviment de Boicot, Desinversió i Sancions a Israel comença a prendre forma a partir del 2001 quan, coincidint amb la Tercera Conferència Internacional contra el Racisme que se celebrava a Durban (Sud-àfrica), representants de la societat civil palestina van redactar un Programa d’Acció a imatge i semblança del que havia contribuït a desmuntar el règim sud-africà d’apartheid.

En la xerrada de dilluns, Sergio va explicar que l’objectiu del moviment BDS és aconseguir que l’aïllament internacional a què es vegin sotmeses les elits acadèmiques, artístiques i empresarials israelianes les dugui a prendre partit i a exigir al seu govern la fi de l’ocupació i el compliment de la legislació internacional. Que des de fora es forci el canvi des de dins. Durant l’acte, Sergio va presentar el documental For the resistence, sobre el moviment de resistència popular a Palestina que inclou des de la coordinació del BDS a les manifestacions setmanals contra el mur. De tot el que va dir em van semblar especialment interessants tres qüestions:

  1. Que l’impuls a aquesta nova forma d’Intifada ve per l’evidència del cost de la lluita armada contra l’exèrcit israelià;
  2. Que els comitès de resistència popular contribueixen a democratitzar la societat palestina ja que, al marge del procés intern de presa de decisions, donen quotes de poder i representativitat a sectors silenciats com les organitzacions de dones;
  3. Que més important que el suport actiu dels militants internacionals que tots coneixem (sobretot a partir de casos tristament famosos com els de Rachel Corrie o Vittorio Arrigoni) és la implicació d’organitzacions civils israelianes en una simbiosi tal que, per exemple, el portaveu del comitè popular de Bil’in –una de les primeres poblacions cisjordanes a mobilitzar-se contra el mur- és un israelià.

La campanya BDS té fervents partidaris i també fervents detractors. Aquests últims al·leguen, precisament, el cost social de les mesures de boicot perquè, com diu a For the resistence Jamal Juma, coordinador de la Campanya Stop the Wall, “el BDS és quelcom que Israel pot sentir”. I el govern de Benjamin Netanyahu se’n comença a adonar i a admetre que les similituds amb el cas sud-africà són evidents.

En una entrevista publicada la setmana passada al diari Haaretz que el periodista i activista social Joseph Dana va difondre i traduir al seu blog, el ministre de Defensa, Ehud Barak, va admetre que si al setembre hi ha una declaració de les Nacions Unides reconeixent un Estat palestí sobre les fronteres de 1967, la campanya BDS prendrà força i podria deixar Israel en la mateixa situació incòmoda en què es va trobar Sud-àfrica. Deia Barak: “Hi ha persones al Consell Europeu que s’ocupen de l’exportació i la importació i són capaços, sense cap decisió governamental, d’infligir un dany significatiu a l’economia israeliana. Ho veurem al món acadèmic, als sindicats de treballadors portuaris, a les organitzacions de consumidors, i s’acabarà filtrant als governs.”

Sense anar més lluny, el diari Finantial Times informava aquesta setmana que l’empresa de ferrocarrils alemanys Deutsche Bahn (participada per l’Estat) s’ha retirat del projecte que ha de connectar Jerusalem i Tel Aviv passant per territori ocupat palestí per pressions dels activistes del BDS i, atenció, del mateix govern alemany . En una nota difosa pel ministeri de transports de Berlín es diu que el projecte ferroviari “potencialment viola el dret internacional”.

A casa nostra, el Grup BDS Catalunya tot just ha començat a caminar i ja ha fet algunes accions de protesta, per exemple, contra la comercialització de l’aigua Eden, embotellada amb aigua dels Alts del Golan. Que la campanya pretén deslegitimar, només, la política d’ocupació israeliana ho demostra el fet que, dilluns al vespre, entre el públic hi havia jueus i palestins i àrabs aplaudint plegats un israelià i organitzant-se per treballar plegats. Per exemple, des de les files de JUNTS, Associació Catalana de Jueus i Palestins.

Israel, Egipte i la democràcia al món àrab

dimarts , 1/02/2011

El passat 15 de setembre, el viceministre d’Afers Estrangers israelià, Danny Ayalon, va participar en una trobada a Washington de la Comunitat de Democràcies, una coalició intergovernamental de 106 països que –pel que diu la seva pàgina web- té com a propòsit “promoure la democràcia i enfortir les normes i institucions democràtiques arreu del món”. Segons la nota de premsa emesa per l’ambaixada d’Israel als EUA, Ayalon va dir a la sel·lecta audiència que “si Israel estigués envoltat de democràcies no hi hauria conflicte, ni problema pels refugiats, ni terrorisme ni extremisme. (…) El nostre conflicte no és sobre territori o recursos sinó sobre una base ideològica. Israel no és acceptat a la regió perquè és democràtic”.

Pel que es veu, però, la promoció de la democràcia al món àrab és, per a Israel, una qüestió teòrica, molt teòrica, perquè arribat el moment de prendre partit, les prioritats canvien. El president hebreu, Shimon Peres, ho podia dir més fort però no més clar: “Sempre hem tingut i tenim un gran respecte pel president Mubàrak (…) Un règim fanàtic i religiós a Egipte no serà pas millor que la manca de democràcia”.

El rais egipci, a parer del govern de Benjamin Netanyahu, ha fet una cosa bé: garantir el compliment dels Acords de Camp David que el 1978 van dur la pau entre els dos països. I això és el que compta i per això cal mantenir-lo al poder. Almenys això ha transmès Netanyahu als governs occidentals i de Xina i Rússia. Geoestratègia per damunt de tot: “els nord-americans i els europeus s’estan deixant endur per la seva opinió pública i no estan tenint en compte els seus interessos genuïns”, valorava un alt càrrec israelià citat pel diari Haaretz. En el seu editorial d’ahir, aquest rotatiu de referència es limitava a desitjar que “tant de bo la confusió a Egipte (…) encoratgi els seus líders i els dels Estats àrabs a canviar ràpidament el contracte entre el règim i els ciutadans”, sense entrar en detalls ni en adjectius sobre aquest nou contracte.

Israel tem que engegar un procés democràtic a Egipte sense una oposició laica organitzada i forta signifiqui preparar el terreny per a un triomf a les urnes dels Germans Musulmans. Temor comprensible, és clar. En unes declaracions al setmanari Time, un ministre del govern raonava –sota condició d’anonimat- que potser encara no ha arribat el moment que el món àrab gaudeixi de la democràcia, que potser encara caldria esperar “una generació o dues” per tal de poder garantir que, quan toqui, guanyaran els moderats, i no els islamistes. Com ha passat a la Franja de Gaza, és clar.

Em pregunto quins consells ha donat durant tots aquests últims anys Israel al seu aliat Hosni Mubàrak perquè promogués aquest procés d’educació democràtica que, diuen, tant desitgen per al Pròxim Orient. I em pregunto en quina mesura les polítiques dels governs hebreus –no només aquest sinó els que hi ha hagut des de l’obertura de l’anomenat procés de pau a la Conferència de Madrid, l’octubre de 1991- han ajudat a promoure la democràcia entre la població palestina de Gaza, de Cisjordània i de Jerusalem Est.