Entrades amb l'etiqueta ‘Palestina’

Palestina a l’ONU: una fugida endavant…

dissabte, 24/09/2011

M’agradaria poder dir que després de l’històric gest d’ahir del president Mahmoud Abbas de sol·licitar a les Nacions Unides el reconeixement de Palestina com a estat de ple dret, alguna cosa canviarà al Pròxim Orient. Però molt em temo que no. Només hi veig un efecte meritori: escenificar davant el món que el president Obama no pensa creuar la línia roja de l’aliança cega amb Israel, i que entre el discurs del primer ministre Netanyahu i la realitat hi ha un bon tros. El problema és que després d’haver jugat tant fort, què farà, ara, el govern palestí?

Abbas ha arriscat molt. S’ha arriscat ell i ha arriscat les malanomenades negociacions de pau. Després de l’escàndol dels Palestinian Papers, on quedava transcrit el grau de concessions que la delegació palestina va acceptar en les converses d’Annapolis, el 2008, i el nivell de coordinació de l’ANP i el govern hebreu en la lluita contra Hamàs, Abbas necessitava un gest de força per recuperar la imatge i la iniciativa política davant la seva gent. Una societat palestina desencisada dels seus polítics i esgotada de veure com des d’aquelles converses i fins ara, el govern de Benjamin Netanyahu no ha fet absolutament res. Bé, sí, continuar la construcció d’assentaments a Cisjordània i Jerusalem Est i mantenir la política de protecció (armada i jurídica) als colons, fins i tot als violents.

Fins fa quatre dies, Abbas havia aconseguit que –per primer cop en la història del conflicte- la diplomàcia israeliana anés a remolc del discurs palestí (hilarant, per exemple, els videos que el viceministre d’Exteriors israelià, Danny Ayalon, ha penjat a Youtube en resposta i on explica la seva particular versió del conflicte). Però ahir les coses es van posar a lloc. I ara, davant el veto nord-americà, la delegació palestina ho tindrà molt, molt difícil per acceptar res més que no sigui el que va demanar en públic. I aleshores?

Des de primers d’any, davant la por al contagi de les revoltes àrabs veïnes i després dels incidents a la frontera amb Síria i el Líban en el dia del 63è aniversari de la Nakba, les forces de seguretat israelianes s’han estat preparant per prevenir una tercera Intifada. M’agradaria pensar que no caldrà. El mur i el record devastador de la segona Intifada (o Intifada d’Al-Aqsa) ha quallat en els ànims, i malgrat que és una batalla lenta, comença a fer forat la idea que només es podrà plantar cara a l’ocupació per la via de la resistència civil. De fet, en una enquesta recent del Palestinian Center for Policy and Survey Research, un 75% dels palestins rebutjaven retornar a la lluita armada en cas de fracàs de la iniciativa a l’ONU (cert: un 25% a favor pot enviar-ho tot a rodar) i més del 50% es mostraven disposats a participar en protestes no violentes. Mahmoud Abbas n’ha estat i n’és –com va repetir davant l’Assemblea General- un ferm defensor, igual com el primer ministre Salam Fayyad.

Ara bé: què passarà, si res canvia en els contactes polítics, si res canvia en l’actitud de la comunitat internacional i si res canvia sobre el terreny en un lapse relativament breu de temps?

El més normal és que el president Mahmoud Abbas presentés la seva dimissió. Però podria anar més enllà de ser un simple relleu de persones. Segons el diari palestí AlQuds, en una reunió el passat 14 de setembre a Jordània, Abbas va explicar a l’exprimer ministre britànic i enviat del Quartet, Tony Blair, quin era el seu pla B: “la direcció palestina prendrà una decisió sobre si ha arribat el moment que Israel torni a assumir la seva responsabilitat com a autoritat d’ocupació. No mantindrem l’Autoritat Palestina només com un nom”.

La Nakba truca a la porta

dilluns, 16/05/2011

“Has vist el que està passant a les fronteres amb Síria i el Líban? És increïble!”. Un amic, bregat en la lluita quotidiana a favor de la pau entre israelians i palestins, no se’n sabia avenir de les notícies que arribaven ahir a Jerusalem: en el 63è aniversari de la Nakba, milers de refugiats palestins marxaven per dos flancs diferents, uns al costat sirià de Mahdal Shams, als Alts del Golan, i els altres des de la població libanesa de Maroun al-Ras, tots amb la intenció de trencar la tanca fronterera amb Israel. Mentre, al sud, una gernació violava la zona de seguretat establerta per Israel al perímetre de la Franja de Gaza i s’apropava, com mai, al punt de pas d’Erez. El meu amic m’escrivia tot tornant del checkpoint de Qalandia, a mig camí de Jerusalem i Ramal·lah, on els militars i la policia israeliana havien dispersat els centenars de manifestants a cop de gasos lacrimògens i bales de goma.

Les imatges dels fets del Golan són impressionants: en el video difós per la web baladee.net s’hi veuen desenes de palestins marxant camp a través fins al filferrat, com el salten i són rebuts amb abraçades i crits de joia per part dels habitants de Mahdal Shams que els esperen a l’altre costat. La majoria de famílies d’aquesta ciutat drusa van quedar separades després que Israel envaís el Golan el 1967.

Totes les manifestacions es van convocar amb la consigna que fossin pacífiques però, malgrat les crides dels organitzadors a mantenir la calma, ahir es va reviure un cert esperit de primera intifada: als trets de l’exèrcit israelià (i libanès), els joves palestins van respondre a cops de pedres i còcktels molotov. Aluf Benn, periodista del diari Haaretz, twitejava anit: “La revolució àrab finalment està trucant a la porta d’Israel.”

Potser sí.

A la xarxa es comentava especialment que les marxes d’ahir podrien haver estat un assaig del que vindrà al setembre si surt maldada la votació a les Nacions Unides del reconeixement de l’Estat palestí sobre les fronteres de 1967. En les accions de contenció, l’exèrcit hebreu va fer una quinzena de morts i centenars de ferits, una duresa difícil de mantenir en cas que les protestes s’extenguessin pels territoris palestins i a l’altre costat de les fronteres. [Fonts oficials israelianes van acusar també els soldats libanesos d’haver disparat a la multitud a Moroun al-Ras.] El govern de Netanyahu faria bé de començar a pensar en alguna alternativa.

El periodista palestino-americà Ali Abunimah, cofundador del web The Electronic Intifada, conversava a la xarxa: “El Gandhi palestí s’està assegut en una presó israeliana [en referència a Marwan Barghouti]. Potser seria millor preguntar-se on és el De Klerk israelà?”

JUNTS pel BDS a Catalunya

dimarts , 10/05/2011

El Sergio fa més de vint anys que treballa, lluita, per la pau entre Israel i Palestina. La seva família va arribar a l’Estat hebreu, com tantes d’altres, a finals dels setanta fugint de la dictadura i la brutal repressió que es vivia al seu país natal, l’Argentina. Es van instal·lar en un kibbutz, van abraçar l’hebreu i, quan va tocar, va fer el servei militar i va servir a la guerra del Líban. I des d’aleshores se’l pot trobar, al capdavant de l’Alternative Information Center (AIC), compromès amb qualsevol projecte que tingui a veure amb el diàleg i la resolució del conflicte. Per exemple, impulsant la trobada que aquest cap de setmana passat va haver-hi a Hebron (Cisjordània) entre més de 300 activistes sociopolítics israelians i palestins, la primera d’aquest estil feta mai i amb detalls tan significatius com que les intervencions fossin en hebreu i en àrab, i no amb l’anglès com a llengua franca, com era el costum.

Per una vegada, el Sergio no va poder ser present a Hebron perquè era a Barcelona, convidat pel Grup BDS Catalunya i el projecte Resistències culturals de l’organització Artefacte Cultural, per parlar de la importància de la campanya BDS en la lluita pacífica contra l’ocupació de Palestina. El Moviment de Boicot, Desinversió i Sancions a Israel comença a prendre forma a partir del 2001 quan, coincidint amb la Tercera Conferència Internacional contra el Racisme que se celebrava a Durban (Sud-àfrica), representants de la societat civil palestina van redactar un Programa d’Acció a imatge i semblança del que havia contribuït a desmuntar el règim sud-africà d’apartheid.

En la xerrada de dilluns, Sergio va explicar que l’objectiu del moviment BDS és aconseguir que l’aïllament internacional a què es vegin sotmeses les elits acadèmiques, artístiques i empresarials israelianes les dugui a prendre partit i a exigir al seu govern la fi de l’ocupació i el compliment de la legislació internacional. Que des de fora es forci el canvi des de dins. Durant l’acte, Sergio va presentar el documental For the resistence, sobre el moviment de resistència popular a Palestina que inclou des de la coordinació del BDS a les manifestacions setmanals contra el mur. De tot el que va dir em van semblar especialment interessants tres qüestions:

  1. Que l’impuls a aquesta nova forma d’Intifada ve per l’evidència del cost de la lluita armada contra l’exèrcit israelià;
  2. Que els comitès de resistència popular contribueixen a democratitzar la societat palestina ja que, al marge del procés intern de presa de decisions, donen quotes de poder i representativitat a sectors silenciats com les organitzacions de dones;
  3. Que més important que el suport actiu dels militants internacionals que tots coneixem (sobretot a partir de casos tristament famosos com els de Rachel Corrie o Vittorio Arrigoni) és la implicació d’organitzacions civils israelianes en una simbiosi tal que, per exemple, el portaveu del comitè popular de Bil’in –una de les primeres poblacions cisjordanes a mobilitzar-se contra el mur- és un israelià.

La campanya BDS té fervents partidaris i també fervents detractors. Aquests últims al·leguen, precisament, el cost social de les mesures de boicot perquè, com diu a For the resistence Jamal Juma, coordinador de la Campanya Stop the Wall, “el BDS és quelcom que Israel pot sentir”. I el govern de Benjamin Netanyahu se’n comença a adonar i a admetre que les similituds amb el cas sud-africà són evidents.

En una entrevista publicada la setmana passada al diari Haaretz que el periodista i activista social Joseph Dana va difondre i traduir al seu blog, el ministre de Defensa, Ehud Barak, va admetre que si al setembre hi ha una declaració de les Nacions Unides reconeixent un Estat palestí sobre les fronteres de 1967, la campanya BDS prendrà força i podria deixar Israel en la mateixa situació incòmoda en què es va trobar Sud-àfrica. Deia Barak: “Hi ha persones al Consell Europeu que s’ocupen de l’exportació i la importació i són capaços, sense cap decisió governamental, d’infligir un dany significatiu a l’economia israeliana. Ho veurem al món acadèmic, als sindicats de treballadors portuaris, a les organitzacions de consumidors, i s’acabarà filtrant als governs.”

Sense anar més lluny, el diari Finantial Times informava aquesta setmana que l’empresa de ferrocarrils alemanys Deutsche Bahn (participada per l’Estat) s’ha retirat del projecte que ha de connectar Jerusalem i Tel Aviv passant per territori ocupat palestí per pressions dels activistes del BDS i, atenció, del mateix govern alemany . En una nota difosa pel ministeri de transports de Berlín es diu que el projecte ferroviari “potencialment viola el dret internacional”.

A casa nostra, el Grup BDS Catalunya tot just ha començat a caminar i ja ha fet algunes accions de protesta, per exemple, contra la comercialització de l’aigua Eden, embotellada amb aigua dels Alts del Golan. Que la campanya pretén deslegitimar, només, la política d’ocupació israeliana ho demostra el fet que, dilluns al vespre, entre el públic hi havia jueus i palestins i àrabs aplaudint plegats un israelià i organitzant-se per treballar plegats. Per exemple, des de les files de JUNTS, Associació Catalana de Jueus i Palestins.

I Palestina?

dissabte, 19/02/2011

Tunis, Egipte, Líbia, Bahrei, Iemen, Algèria, Marroc… Alguns analistes han començat a parlar ja del renaixement d’un panarabisme en esperit democràtic i format d’Intifada pacífica que, a més de jubilar dos dèspotes, ha posat en evidència el sectarisme del gurú Huntington i el seu xoc de civilitzacions: m’ha semblat tota una lliçó d’humilitat per a Occident veure la civilitat amb què els ocupants de la plaça Tahrir han defensat les seves legítimes reivindicacions, malgrat la brutal pressió externa. En aquest mapa regional de conscienciació civil, però, hi ha una absència notòria, just allà on va nèixer la intifada.

“Res, tot molt poca cosa”, em comentava aquesta setmana un amic israelià que porta mitja vida treballant al costat dels palestins contra l’ocupació. Jo li havia preguntat si el poc impacte que m’havia semblat veure a la xarxa de manifestacions a Gaza i Cisjordània era una percepció correcta. “Tot molt poca cosa”. Potser perquè per una vegada, els governs de l’Autoritat Palestina a Cisjordània i de Hamàs a Gaza han estat d’acord en una cosa: prohibir i abortar qualsevol mostra pacífica als territoris palestins de suport a les reivindicacions d’anticorrupció i democràtiques de tunissians i egipcis. Tampoc ha estat cap sorpresa: uns i altres han demostrat abans tenir poca cintura en el respecte al dret a la llibertat d’expressió i de manifestació.

[Només un cop derrocat Mubàrak –enemic de Hamàs i aliat d’Al-Fatah-, es van permetre celebracions a Gaza -sobretot, perquè donaven per fet que les noves autoritats egípcies obririen la frontera- i una manifestació a Ramal·lah, a la qual van assistir polítics propers al govern.]

Moltes de les reivindicacions que aquests dies clamen pels carrers del món àrab són perfectament defensables a Palestina. Però la batalla contra el règim és, en el seu cas, el doble de difícil perquè viuen sota dos aparells de repressió: a Cisjordània, sota el control d’un govern corromput i acusat de subcontractista dels interessos israelians; a Gaza, sota el control d’un govern cada cop més expeditiu en la imposició d’un islamisme coercitiu i antidemocràtic; però especialment i en primer lloc, als dos territoris, sota l’ocupació militar israeliana, la més llarga de la història moderna i que ha sabut fomentar la divisió palestina com a eina de control polític al seu favor.

Malgrat això, la societat civil palestina és, encara, una de les més actives i organitzades del Pròxim Orient, amb una xarxa d’ONGs seriosa, implicada en tots els aspectes de la vida diària i que diu les coses en veu alta. I dic encara perquè la vergonyosa evolució de les anomenades negociacions de pau porta vint anys colpejant-li els ànims i la capacitat de resistència.

En una entrevista al diari Haaretz, el dr. Mamdouh al-Aker, un dels responsables de la Comissió Palestina Independent per als Drets Humans, feia aquesta setmana un parell de reflexions. Una: “Hem de centrar-nos en l’objectiu principal d’acabar amb l’ocupació (…). No necessàriament mitjançant l’ús de les armes, i sobretot no fent mal a civils”. I dues, quan la periodista Amira Hass li pregunta per què la gent no desafia la policia palestina respon: “Això no continuarà de manera indefinida (…) Hem de concentrar-nos en la nostra situació interna, posar la casa en ordre, reforçar-nos”.

De moment, tots els intents que hi ha hagut a la xarxa per reactivar les manifestacions han fracassat. Tot i els milers de seguidors que tenien al Facebook, els creadors del grup Thauret al-Karama (Revolució de l’Honor) no van aconseguir dur a terme “el gran acte” en favor de la “lluita per la llibertat” i en contra de Hamàs que pretenien fer divendres de la setmana passada a la Franja de Gaza. N’hi ha convocada una altra per al proper 12 de març, però res fa preveure que tindrà més sort. No obstant, és el moment de recordar que a Palestina fa temps que hi ha en marxa altres formes d’intifada pacífica: una local i l’altra global.

La primera és a Bil’in, una població a l’oest de Ramal·lah, els habitants de la qual es manifesten cada divendres davant el mur de separació entre Cisjordània i Israel. No protesten sols: els acompanyen activistes israelians i internacionals entre els quals s’hi han deixat veure l’expresident dels EUA Jimmy Carter, el bisbe sud-africà i premi Nobel de la Pau Desmond Tutu, l’expresidenta d’Irlanda i excomissària de l’ONU per als Drets Humans Mary Robinson, o Rajmohan Gandhi, el nét del Mahatma. És una resistència -“terrorisme no violent”, com l’han qualificat en alguna ocasió des d’Israel- que s’ha cobrat morts, ferits i detinguts però que s’ha començat a estendre a altres viles de Cisjordània.

La segona és una campanya internacional de Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) contra Israel, impulsada per més de cent setanta organitzacions civils, polítiques i econòmiques palestines, a imatge i semblança de la que es va dictar contra la Sud-àfrica de l’apartheid. [El govern d’Al-Fatah, per cert, s’hi ha sumat amb un boicot als productes produïts als assentaments.]

Està per veure com es desenvoluparà la transició política a Egipte, però em sembla que aquesta tempesta de mobilitzacions civils al món àrab pot suposar un moment crític per al futur de Palestina, si el gruix dels ciutadans de Gaza i Cisjordània saben canalitzar aquestes ganes de canvi i convertir Bil’in i la BDS en la seva estratègia de lluita política. No només contra l’ocupació israeliana sinó també per impulsar, amb els mateixos mitjans, la democratització dins de casa. Si no…

[Per cert: per a aquells que encara no el coneguin, aquí teniu el video amb l’himne de la revolta egípcia. Es titula Sout al Horeya (El so de la llibertat) i és obra de dos joves, Hany Adel, un dels líders de Wust el-Balad, una banda de rock molt famosa al país, i Amir Eid, cantautor, que el van gravar abans que caigués Mubàrak. Al Youtube ja té més d’un milió d’entrades. La lletra diu, més o menys: “Vaig baixar al carrer, jurant que no tornaria, i ho vaig escriure amb sang a cada carrer. / Les nostres veus arriben fins aquells que no els sentien / I hem fet caure totes les barreres/ La nostra arma eren els nostres somnis / I el demà és tan brillant com sembla /  Hem estat esperant molt de temps / Buscant però sense poder trobar el nostre lloc / A cada carrer del meu país El so de la llibertat està cridant / Vam alçar els caps al cel / I la fam ja no ens preocupava  / El més important són els nostres drets / I escriure la nostra història amb la nostra sang / Si tu ets un de nosaltres / No ens diguis / que marxem i abandonem el nostre somni / I deixa de dir la paraula ‘jo’ / A cada carrer del meu país El so de la llibertat està cridant.”]

Israel, Egipte i la democràcia al món àrab

dimarts , 1/02/2011

El passat 15 de setembre, el viceministre d’Afers Estrangers israelià, Danny Ayalon, va participar en una trobada a Washington de la Comunitat de Democràcies, una coalició intergovernamental de 106 països que –pel que diu la seva pàgina web- té com a propòsit “promoure la democràcia i enfortir les normes i institucions democràtiques arreu del món”. Segons la nota de premsa emesa per l’ambaixada d’Israel als EUA, Ayalon va dir a la sel·lecta audiència que “si Israel estigués envoltat de democràcies no hi hauria conflicte, ni problema pels refugiats, ni terrorisme ni extremisme. (…) El nostre conflicte no és sobre territori o recursos sinó sobre una base ideològica. Israel no és acceptat a la regió perquè és democràtic”.

Pel que es veu, però, la promoció de la democràcia al món àrab és, per a Israel, una qüestió teòrica, molt teòrica, perquè arribat el moment de prendre partit, les prioritats canvien. El president hebreu, Shimon Peres, ho podia dir més fort però no més clar: “Sempre hem tingut i tenim un gran respecte pel president Mubàrak (…) Un règim fanàtic i religiós a Egipte no serà pas millor que la manca de democràcia”.

El rais egipci, a parer del govern de Benjamin Netanyahu, ha fet una cosa bé: garantir el compliment dels Acords de Camp David que el 1978 van dur la pau entre els dos països. I això és el que compta i per això cal mantenir-lo al poder. Almenys això ha transmès Netanyahu als governs occidentals i de Xina i Rússia. Geoestratègia per damunt de tot: “els nord-americans i els europeus s’estan deixant endur per la seva opinió pública i no estan tenint en compte els seus interessos genuïns”, valorava un alt càrrec israelià citat pel diari Haaretz. En el seu editorial d’ahir, aquest rotatiu de referència es limitava a desitjar que “tant de bo la confusió a Egipte (…) encoratgi els seus líders i els dels Estats àrabs a canviar ràpidament el contracte entre el règim i els ciutadans”, sense entrar en detalls ni en adjectius sobre aquest nou contracte.

Israel tem que engegar un procés democràtic a Egipte sense una oposició laica organitzada i forta signifiqui preparar el terreny per a un triomf a les urnes dels Germans Musulmans. Temor comprensible, és clar. En unes declaracions al setmanari Time, un ministre del govern raonava –sota condició d’anonimat- que potser encara no ha arribat el moment que el món àrab gaudeixi de la democràcia, que potser encara caldria esperar “una generació o dues” per tal de poder garantir que, quan toqui, guanyaran els moderats, i no els islamistes. Com ha passat a la Franja de Gaza, és clar.

Em pregunto quins consells ha donat durant tots aquests últims anys Israel al seu aliat Hosni Mubàrak perquè promogués aquest procés d’educació democràtica que, diuen, tant desitgen per al Pròxim Orient. I em pregunto en quina mesura les polítiques dels governs hebreus –no només aquest sinó els que hi ha hagut des de l’obertura de l’anomenat procés de pau a la Conferència de Madrid, l’octubre de 1991- han ajudat a promoure la democràcia entre la població palestina de Gaza, de Cisjordània i de Jerusalem Est.

La joventut cabrejada de Gaza

dissabte, 22/01/2011

A la xarxa palestina hi ha hagut una petita revolució. Vuit joves universitaris –cinc nois i tres noies- de la Franja de Gaza s’han atrevit a posar per escrit com se senten. I ho han fet sense contemplacions: “Que es foti Hamas. Que es foti Israel. Que es foti Fatah. Que es foti l’ONU. Que es fotin els EUA. Nosaltres, la joventut de Gaza, estem tan farts d’Israel, de Hamàs, de l’ocupació, de les violacions dels drets humans i de la indiferència de la comunitat internacional!”. Són amb prou feines mil paraules que han batejat amb el títol de Manifest dels joves de Gaza pel canvi! A mitjans de desembre passat el van penjar al Facebook, i en un mes ha recollit més de 18.000 adscripcions i ha estat traduït a vint-i-un idiomes.

El text està escrit des de la ràbia i la frustració, amb un llenguatge dur, directe, i un coratge innegable a l’hora d’acusar tots els que els oprimeixen.

“Estem farts d’estar atrapats en aquesta lluita política; farts de nits fredes i fosques amb els avions fent cercles sobre les nostres cases; farts que es dispari a pagesos innocents només perquè van a treballar els seus horts a la zona de seguretat; farts dels paios barbuts que es passegen armats i abusen del seu poder; farts d’aquest mur de la vergonya que ens separa de la resta del nostre país i ens manté empresonats en un tros de terra del tamany d’un segell; farts de ser retratats com a terroristes fanàtics amb explosius a les butxaques i el mal als nostres ulls; farts de la indiferència de la comunitat internacional, d’aquests anomenats experts en mostrar preocupacions i redactar resolucions però covards a forçar cap acord; farts i cansats de viure una vida de merda, atrapats per Israel en una presó, apallissats per Hamàs i completament ignorats per la resta del món.”

Com expliquen al manifest, el motiu que va acabar amb la paciència d’aquests joves –que s’han batejat amb el nom de Gaza Youth Breaks Out (GYBO, La joventut de Gaza estalla) i es mantenen en l’anonimat per por a represàlies- va ser l’ordre del govern de Hamàs de tancar la seu i tots els centres socials que el Sharek Youth Forum tenia a la Franja. Fundada fa catorze anys per l’Agència Suïssa per a la Cooperació al Desenvolupament i el Programa de les Nacions Unides per a l’Assistència del Poble Palestí (UNDP /PAPP), aquesta ONG treballa en programes d’atenció a la infància i la joventut de Gaza i Cisjordània (laborals, educatius, de lleure, de promoció de la democràcia, amb activitats conjuntes de nois i noies, camps d’estiu, etc).

El passat 30 de novembre, i sense donar cap mena d’explicació, els agents de la policia “van arribar amb les seves armes, mentides i agressivitat, van fotre tothom a fora, en van empresonar alguns i van prohibir que continuessin treballant”. El Sharek Youth Forum era una de les poques organitzacions civils independents que havia sobreviscut a l’onada de clausures que Hamàs va imposar un any després d’arribar al poder i atenia mensualment 65.000 infants i joves. En els últims mesos els havien fet la vida impossible, sospiten, per un exercici de reportatges  de video amb què els joves denunciaven des de la persecució violenta de les patrulles morals de la policia a les restriccions d’aigua potable, passant per la impossibilitat de trobar feina si no estàs afiliat a Hamàs.

“Durant la guerra [l’Operació Plom Fos, desembre 2008 – gener 2009], vam tenir el sentiment inequívoc que Israel ens volia esborrar de la faç de la terra. Durant els darrers anys, Hamàs ha estat fent tot el possible per controlar els nostres pensaments, comportaments i aspiracions”, denuncia el Manifest.

I aquí va esclatar la polèmica. Al Facebook i al web que han creat després, els vuit joves ciberactivistes s’han vist arrossegats a un debat encès, virulent, sobre el dret a criticar i a dissentir dels teus en un ambient de fílies i fòbies tan radical com la que es viu a Palestina i a Israel (que li ho preguntin a Jonathan Pollack i a totes les ONGs pacifistes israelianes sota el punt de mira del parlament hebreu). S’han vist acusats d’antipatriòtics quan no directament de projueus o seculars (sic) per l’ordre amb què van escriure el nom dels culpables, per si carreguen amb més contundència contra el govern de Hamàs que contra les bombes d’Israel, per no haver incidit prou en les corrupteles infames de Fatah [el partit d’Arafat i del president Mahmud Abbas], per voler dividir la resistència contra l’ocupació, per voler una societat occidentalitzada i immoral…

En un nou Manifest 2.0, els joves de GYBO han hagut de recordar als seus conciutadans una obvietat democràtica que a Gaza, però també a Ramal·lah i a Jerusalem, no és gens òbvia: “Sí, nosaltres vam votar per Hamàs. Tots ho vam fer. Estàvem cansats de la corrupció del govern de Fatah, volíem un canvi i confiàvem que Hamas ho pogués ser. I això PRECISAMENT ens dóna el dret a cridar la nostra ira contra ells”.

“Volem tres coses –conclou el text-. Volem ser lliures. Volem poder viure una vida normal. Volem la pau. És demanar massa? Començarem destruint aquesta ocupació que ens envolta; ens alliberarem d’aquest empresonament mental i recuperarem la dignitat i l’autoestima. Mantindrem el cap alçat encara que ens oposin resistència. Treballarem dia i nit per canviar aquestes condicions miserables en què vivim”. Més de la meitat del milió i mig d’habitants de la Franja de Gaza és menor de vint anys.